La convocatòria de Pedro Sánchez a noves eleccions el pròxim 23 de juliol va imposar uns terminis per presentar les candidatures de coalicions que sens dubte han estat una complicació perquè Podemos i Sumar tanquin un acord de coalició. Dues setmanes en les que han hagut de decidir si concorren junts a les eleccions i en quines condicions. Un temps que ha estat marcat per la incertesa fins a l’últim moment sobre si es presentaran junts o no i que continua sense estar tancat quant als detalls de l’acord.
Ha estat poc abans de les dues de la tarda del divendres quan Ione Belarra ha anunciat en roda de premsa que finalment Podemos sí que concorrerà al costat de Sumar. No obstant, la secretària general de la formació lila advertia que els detalls de l’acord no estaven tancats, i que continuarien negociant per aixecar el veto que segons ells s’ha imposat a Irene Montero perquè no vagi en les llistes. El límit amb el qual compten per a tancar l’acord és la mitjanit d’avui divendres, moment en què acaba el termini per presentar candidatures de coalicions.
No obstant això, el temps límit amb el qual comptaven per a la negociació no ha estat el principal escull per a arribar a l’acord. El caràcter d’aquestes negociacions i les condicions en les quals han arribat els seus protagonistes expressen alguna cosa més que els inconvenients resultants de la falta de temps.
Podemos arribava molt afeblit a aquesta negociació. Les eleccions del 28M van mostrar una reculada electoral que va provocar que en moltes comunitats perdés la seva representació, com a Madrid. Això és una cosa que s’ha constatat en aquests dies, l’últim capítol ha tingut lloc a la Comunitat Valeciana i mostrava el paper en el qual quedava Podemos en aquestes negociacions. En aquesta comunitat aquest mateix divendres al matí Sumar anunciava que havia arribat a un acord amb Compromís per presentar-se junts sota la marca “Compromís-Sumar: Sumem per Guanyar” deixant fora a Podemos. El “veto a Montero” és una altra mostra d’això.
Per la seva part Sumar, encara que no es va exposar a l’examen electoral del 28M, com a apèndix ja independent de l’experiència neo reformista està condemnat a córrer la mateixa sort. La garrotada electoral del 28M, que no va afectar només a Podemos sinó a tot l’espectre progressista i neo reformista, va ser resultat de la cada vegada major falta de confiança en el neo reformisme en les seves diferents versions. Aquesta falta de confiança es va expressar en una àmplia abstenció dels sectors que fins ara venien confiant en la possibilitat d’un canvi en clau progressista, o almenys en la possibilitat d’un govern menys dur que la dreta, però que després d’una experiència del govern PSOE-UP i les diferents experiències autonòmiques i municipals dels últims anys que han constatat la fallida neo reformista han preferit abstenir-se.
Cap a l’interior de les forces com Podemos, Sumar o IU els resultats electorals lluny de plantejar una reflexió més profunda a prop dels límits de l’estratègia neo reformista que busca gestionar d’una manera més humana el capitalisme –alguna cosa que és una veritable utopia- i que per tant no donen, ni pot donar, resposta a les principals demandes de la majoria social, s’han traduït en una lluita per a veure qui ocupa les poques posicions que queden per a ells en un moment en el qual l’els representants del bipartidisme comença a consolidar la seva recomposició.
El curs de les negociacions entre Podemos i Yolanda Díaz encara que s’ha caracteritzat pel seu hermetisme demostra que aquestes no han estat complexes per diferències en el contingut programàtic, ni tàctic, molt menys estratègic, sinó que responen a una qüestió de supervivència o no dels seus aparells en la qual Podemos té molt més a perdre. No obstant això, Podemos i Sumar són totes dues versions d’un mateix projecte neo reformista, tots dos aspiren a reeditar un Govern de coalició amb el PSOE i ésser els seus socis minoritaris. Ser els qui continuïn ajudant a apuntalar el règim del 78 i els seus l’extrem centre, el PSOE. La disputa és qui hegemonizará aquesta aspiració.
Aquesta aposta s’expressa en el discurs que venen posant al capdavant tots dos sectors des del 28M: “unir les forces progressistes enfront de l’avanç de la dreta”. Un vell discurs en el qual sempre es van secundar però que ara revitalitzen davant l’avanç de posicions institucionals de la dreta, i que ara virarà sense complexos en plantejar una versió molt més a la cua de Pedro Sánchez del que van fer en anteriors contextos electorals.
L’ingrés d’Unidas Podemos al Govern amb el PSOE va marcar un punt d’inflexió en la seva integració en el règim polític del capitalisme imperialista espanyol. Van passar a formar part d’un govern imperialista i aplicar l’agenda del liberalisme progressista ajudant a més a donar-li un vernís més “amable” a les seves polítiques contràries als interessos de la classe treballadora i sectors populars. La fallida d’aquest projecte arriba després de jugar un paper essencial a l’hora d’ajudar a recompondre a un dels pilars del Règim del 78 (el PSOE) i a aplanar el camí a l’avanç de la dreta en aplicar durant anys polítiques de reaccionàries al mateix temps que desactivaven qualsevol iniciativa d’autoorganització que es proposés enfrontar a la dreta.
Els resultats que obtingui la coalició de Podemos, Sumar i IU al costat de la resta de variants neo reformistes en les pròximes eleccions estan per veure. Però més enllà dels resultats concrets l’espai neo reformista té un recorregut cada vegada menor, i més com major sigui la recomposició del règim del 78 i del PSOE en concret. Aquesta situació planteja una important tasca: la necessitat de construir una esquerra revolucionària, que posi en el centre la lluita de classes, disposada a qüestionar els marcs del possible que ens imposen, que batalli per drets i mesures bàsiques que millorin la vida de la classe treballadora, les dones, les migrants i la joventut.
És per això que, de la mateixa manera que el 28M, des del CRT fem una crida a votar nul o abstenció per al 23J. Enfront de l’avanç de la dreta, no podem caure en el parany del mal menor que, com s’ha demostrat, no fa més que obrir la porta a l’avanç de la dreta. Necessitem construir una esquerra obrera i socialista, una alternativa que defensi obertament un programa transicional anticapitalista, que posi l’eix en la lluita de classes i que plantegi la perspectiva de lluitar per una societat socialista.
