Gènere i sexualitats

ENTREVISTA A CYNTHIA BURGUEÑO I JOSEFINA MARTÍNEZ

Per a recuperar la lluita de classes contra el capitalisme patriarcal

Al novembre de 2019 arriba a les llibreries espanyoles el llibre Patriarcado y capitalismo. Feminismo, clase y diversidaa, de Josefina L. Martínez i Cynthia Burgueño, publicat per Editorial Akal. Entrevistem a les autores del llibre.

dilluns 18 de novembre| edició del dia

Contrapunto: Durant l’últim temps s’ha multiplicat la publicació de llibres sobre feminisme, però aquest té un punt de vista que no és tan freqüent, plantejant la relació entre gènere i classe, entre patriarcat i capitalisme. Quins objectius es van proposar amb aquest llibre?

C: Nosaltres partim de la idea que no hi ha un sol feminisme, sinó molts feminismes. Com planteja Andrea D’Atri al pròleg, al moviment de dones intervenen diversos corrents, amb diferents estratègies. És un moviment que tendeix a ser internacionalista i en el qual les noies molt joves tenen un rol important, com vam veure a les vagues de dones del 8M, en les marxes massives a l’Argentina, en l’Estat espanyol, Itàlia o ara a Xile.

Com a part d’aquest moviment, en el qual nosaltres participem al costat de les nostres companyes de Pan y Rosas en diversos països, volem aportar el punt de vista d’un feminisme marxista, un feminisme que necessàriament és anticapitalista, antiracista i antiimperialista.

J: Per a això tractem diferents temes molt actuals com el feminisme liberal, la feminització de la força laboral, la croada antigénero de l’extrema dreta, la islamofòbia, el racisme i les migracions, el debat sobre la prostitució, la lluita per l’alliberament sexual i contra la violència masclista, i algunes aportacions als nous debats del feminisme anticapitalista. El fil que recorre tot el llibre -o almenys això és el que intentem-, és plantejar aquest punt de vista des d’un feminisme revolucionari.

El llibre l’acabem -farem un spoiler- plantejant la necessitat de lluitar per una societat d’un nou tipus, perquè el capitalisme condemna a gran part de la població a haver de lluitar per a sobreviure. En aquesta societat es redoblen les opressions, l’explotació a la joventut precària i formes d’esclavitud moderna, la violència cap a les dones, l’assassinat d’immigrants a les fronteres i la destrucció del propi planeta. El gran triomf del capitalisme és que estem més habituades a pensar les catàstrofes i les distopies que a imaginar la possibilitat de reorganitzar la societat sobre noves bases, més enllà del capital. Però aquest ha de ser l’objectiu d’un moviment feminista anticapitalista, amb una estratègia acorde.

En el primer capítol plantegeu que el fet que algunes dones poderoses trenquin els sostres de vidre i ocupin posicions de poder, no significa una millora en la vida de la majoria de les dones. I poseu el cas de la presidenta del Banc Santander, Ana Botín, que es proclama feminista.

J: Exacte. Aquesta és la premissa del feminisme liberal, que parla d’“empoderament” i “llibertat d’elecció”, però oculta que totes les dones no tenen les mateixes possibilitats de “triar lliurement” en aquesta societat.

Per donar només algunes dades: la fortuna personal d’Ana Botín es calculava en 2018 en més de 300 milions d’euros i és la presidenta d’un dels grups financers més importants del món. El Banc Santander finança explotacions mineres i hidroelèctriques en diversos països d’Amèrica Llatina, que provoquen, alhora, l’expulsió de les poblacions originàries i la contaminació dels rius. Hi ha moltes dones que estan lluitant contra això i són perseguides o assassinades, com Berta Càceres. El nostre feminisme és antiimperialista i anticapitalista.

La Plataforma d’afectats per la Hipoteca (PAH) de l’Estat espanyol calculava que tan sols en els primers quatre anys de la crisi després del 2008 va haver-hi a Espanya 400.000 desnonaments, dels quals el Banc Santander hauria efectuat almenys un 10%. Estem amb les veïnes que lluiten contra els desnonaments, amb les treballadores que fan piquets el 8M, contra banqueres com Ana Botín.

El debat sobre el feminisme liberal es reobre també amb l’arribada de noves ministres socialistes al govern espanyol del PSOE, definit com un dels més “feministes del món”. Quina opinió teniu?

C: En primer lloc, alguna cosa que ja hauria de ser obvi a aquestes alçades: la presència de més dones en alts càrrecs polítics no significa que un govern sigui més feminista, si amb aquest terme entenem que beneficiï a la majoria de les dones. Com a prova, basta mirar el cas d’Alemanya amb Ángela Merkel. En el cas del PSOE, basta mirar la trajectòria d’una “super ministra” com Nadia Calviño, que va estar postulada per a dirigir el FMI (un organisme que imposa l’austeritat a tot el món, com va passar a Grècia o a l’Argentina!), una ministra que va ser saludada, justament, per Ana Botín com a garantia que els seus negocis seguiran vent en popa.

Per a nosaltres no es tracta de conformar-se amb una quota d’igualtat per a un petit grup de dones dins de les estructures capitalistes patriarcals, el que volem és fer-les volar pels aires.

J: Reprenent el que plantegen diverses autores, diem que el neoliberalisme va adoptar del feminisme alguns termes aïllats, amb un format fortament individualista. Paraules com ’empoderament’ i ’elecció’ van passar a ser el centre dels discursos de les ONGs o les universitats. I en les últimes dècades es va produir el que una autora va definir com “una relació perillosa” entre feminisme i el neoliberalisme.

Però avui està sorgint una cosa molt diferent. La possibilitat de trencar aquesta cotilla del feminisme liberal ja es veu en les poderoses vagues de dones de l’Estat espanyol, a Polònia i l’Argentina, en les lluites de les dones treballadores, pageses i indígenes i, sobretot, en el que estem veient en les últimes setmanes: una nova ona de lluita de classes a Xile, Bolívia o l’Equador, on les dones estan també al capdavant.

La feminització, força laboral

En el llibre feu un contrast entre la història d’Ana Botín i la d’Ana López, una treballadora migrant que neteja habitacions dels hotels, i que s’organitza com a part de les Kellys. Mentre unes poques travessen sostres de vidra, moltes altres escombren els terres enganxosos…

C: Vam fer entrevistes a treballadores de les Kellys, de call center, lluitadores de la fàbrica Panrico, migrants i treballadores de la llar. Amb totes elles compartim assemblees, manifestacions i vagues. Per això volíem que els seus testimonis estiguessin al llibre.

Les Kellys, com moltes altres, són dones que lluiten contra l’explotació, els desnonaments i la violència masclista, per a sortir d’aquests terres enganxosos, mostrant que la pertinença de classe delimita la seva opressió. Aquestes experiències estan travessades pel pes de l’explotació com a treballadores i l’opressió com a dones i migrants.

Per això proposem analitzar els binomis inseparables de classe i gènere, opressió i explotació, una cosa fonamental per a pensar estratègies d’emancipació contra el capitalisme patriarcal. Ni abstreure l’opressió de les relacions d’explotació, ni caure tampoc en una visió mecanicista i reduccionista de classe que consideri el masclisme o el racisme com quelcom de segon ordre.

Diem que la lluita contra les múltiples opressions de les dones s’inscriu en la història de la lluita de classes i, en aquesta batalla, Ana Botín i Ana López estan en trinxeres oposades.

També hi ha una anàlisi de les transformacions del món laboral, una classe obrera feminitzada i racialitzada?

J: Per primera vegada en la història del capitalisme, aproximadament el 40 per 100 de l’ocupació global està composta per dones. Aquesta enorme força laboral femenina permet trencar amb la idea d’una classe obrera reduïda a l’obrer masculí de mono blau, únic sostenedor i cap de família, nadiu i blanc. Però aquestes transformacions estan acompanyades de l’empitjorament de les condicions de treball, la fragmentació i divisió interna en múltiples categories.

El capitalisme aprofita i promou la divisió sexual del treball, no sols la que existeix històricament entre la llar i l’ocupació, sinó en la mateixa producció, amb treballs feminitzats i més precaris. El sistema manté, amb moltes contradiccions, la idea de la domesticitat femenina, destinant a les treballadores a fer aquest treball no remunerat a la llar en una doble jornada.

A aquests debats sobre el treball domèstic i la seva relació amb el capitalisme de conjunt dediquem tot un capítol, puntejant les elaboracions de diferents corrents del feminisme des dels anys 70 fins a l’actualitat. No explicarem tot, així ho llegiu…

Un altre tema de molta actualitat és la croada antigènere de l’extrema dreta. VOX acaba de guanyar 52 diputats en el Congrés dels Diputats. Com abordeu aquesta qüestió?

J: Aquesta croada antigènere és un fenomen internacional. Diem que, des del Vaticà a Donald Trump, tots agiten aquest discurs contra la “ideologia de gènere”.

Aquesta nova dreta conservadora i cristiana té forts tentacles globals. Però recordem que el concepte de “ideologia de gènere” va ser creació del Vaticà per a demonitzar les teories feministes i queer. Encara que molts presenten a Bergoglio com un papa progressista, aquest va arribar al Vaticà amb un currículum molt conservador. Al 2010 era arquebisbe de Bons aires i es va oposar a la sanció de la Llei de Matrimoni Igualitari; deia que era un moviment del dimoni “per a destruir l’obra de déu”. Les Esglésies evangèliques també estan a l’avantguarda en la batalla antifeminista; el seu creixement és un element clau per als projectes populistes de dreta, als Estats Units i al Brasil de Bolsonaro.

No es pot entendre aquest fenomen per fora d’analitzar el que anomenem crisis orgàniques en diversos països, crisis de representació i grans polaritzacions polítiques, on van emergir els populismes de dretes, amb un discurs agressiu per a capitalitzar de manera reaccionària el malestar generat per les polítiques neoliberals.

I enfront de tanta ofensiva reaccionària, què es proposa des del feminisme anticapitalista?

C: Pensem que el feminisme té que reafirmar-se com un moviment que enfronti la xenofòbia i el racisme, i per això dediquem un capítol a les lluites de les treballadores migrants, que són triplement oprimides, però també triplement combatives, com sempre diuen les companyes migrants de Pan y Rosas.

I la veritat és que aquest punt de vista antiracista no està només en un capítol, sinó que travessa tots els temes, com la qüestió laboral, la violència masclista o les qüestions més polítiques. Prenem en particular els casos de les treballadores de la maduixa d’Andalusia, les treballadores contractades en origen, les treballadores de la llar en diversos països o cuidadores d’ancians i d’infants a Itàlia, cambreres de pisos, etc.

I diem que el feminisme antirracista ha de ser al mateix temps anticapitalista i antiimperialista, perquè no es tracta d’una qüestió d’actituds individuals, sinó d’estructures materials que permeten una major explotació i opressió de milions de persones als països imperialistes i a la resta del món.

El debat del marxisme i el feminisme ha estat ple de trobades i desacords, polèmiques i debats.

J: Pensem que per a abordar les complexes relacions entre feminisme i marxisme és important recuperar la tradició del feminisme socialista, o tirar del fil d’algunes reflexions sobre l’emancipació de les dones que es van plantejar al pensament marxista des dels seus inicis.

Per exemple, Flora Tristán a mitjans segle XIX ja feia una anàlisi de la relació entre classe i gènere, plantejant que les obreres eren les proletàries entre els proletaris. Per part seva, Marx i Engels van plantejar la necessitat de lluitar per l’emancipació femenina des dels seus primers textos, com La Sagrada Família o La Situació de la classe obrera a Anglaterra, i van continuar tractant el tema en El Manifest Comunista o en el treball de Engels més referent en aquesta qüestió: L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat.

Aquestes primeres elaboracions van ser represes per feministes socialistes com Eleanor Marx i Clara Zetkin. Si escau, va organitzar congressos internacionals de dones socialistes i contra la guerra imperialista. I en aquesta lluita va estar a primera fila al costat de la seva amiga Rosa Luxemburg. Aleksandra Kolontái va liderar, juntament amb altres militants com Inessa armand, el debat sobre la qüestió de l’emancipació de les dones al partit bolxevic. Hi ha una història important que recuperar aquí.

C: També recuperem l’experiència dels primers anys de la Revolució russa, quan l’emancipació de les dones era part dels temes prioritaris. Lenin va escriure que la construcció del socialisme només podia començar realment després d’haver aconseguit la igualtat de les dones, alliberant-les de la càrrega del treball domèstic, alguna cosa que portaria molts anys de transformacions.

A més, la gran reculada que va implicar l’estalinisme en aquest terreny va ser combatut per dirigents com León Trotsky, qui va plantejar que els arguments que usava la burocràcia per a tornar a situar a les dones en la família patriarcal eren “filosofia de capellà” amb “puny del gendarme”. Tots aquests debats formen part de la tradició del moviment obrer i del moviment de dones. I conèixer-los és clau per a no començar des de zero.

Altres polèmiques importants del feminisme socialista es van donar als anys setanta, i alguns els tractem, com els debats amb el feminisme radical, el feminisme materialista i les teories del sistema dual o sistema unitari.

Per a acabar, vosaltres plantegeu en el llibre que el moviment de dones pot estar anticipant un retorn de la lluita de classes més general. I sembla que la realitat ja ho està confirmant, no?

J: Clar! Ja hem d’actualitzar el llibre amb les lluites de Xile, l’Equador, Bolívia i Hondures de les últimes setmanes. Ho podem fer per a la segona edició (riures). Aquestes batalles en el terreny de la lluita de classes mostren el rol central que poden tenir les dones treballadores i pageses, al costat d’una joventut rebel i la classe obrera de conjunt, contra el capitalisme patriarcal.

C: Aquesta nova força laboral femenina està concentrada en posicions estratègiques per al funcionament de l’economia capitalista, en les grans metròpolis, lluny del paper “secundari” que se’ls va voler imposar històricament a les dones. Això explica també per què les treballadores comencen a aparèixer en primera fila en aquestes vagues i lluites. Treballadores i treballadors que es troben als carrers amb noves generacions de joves i constitueixen un desafiament potencial contra el sistema capitalista patriarcal.

El llibre es pot adquirir a Akal.com: Patriarcado y capitalismo. Feminismo, clase y diversidad. Ediciones Akal, 2019.




temes relacionats

Marxisme   /    Feminisme socialista   /    Moviment de dones   /    Feminisme i lluita del moviment de dones   /    Feminisme   /    Gènere i sexualitats

Comentaris

Comentar