Yolanda Díaz, líder de Sumar, ha anunciat una nova proposta electoral de Sumar: l’herència universal de 20.000 euros per a joves que compleixin 18 anys. La proposta, si fos implementada, implicaria que dels 18 als 23 anys, les i els joves seran assessorats i finalment als 23 rebrien aquests 20.000 euros per a “inserció laboral, formació o emprenedoria”, independentment dels seus recursos o classe social. La mesura, diuen des de Sumar, es finançaria amb un impost a les grans fortunes, per la qual cosa argumenten que es tracta d’una manera de redistribuir la riquesa. La clau, com ho va expressar Iñigo Errejón, és “promoure l’emprenedoria” atorgant 20.000 euros a qualsevol jove perquè pugui llaurar-se un futur.
Meritocràcia i demagògia interclassista
La mesura de Sumar és una proposta que busca apel·lar a les i els joves de la classe treballadora i dels sectors populars a partir de la lògica que una “petita empenta” els permetrà “emprendre” i tenir un futur. Però els problemes de la joventut no tenen a veure amb el fet que no pugui “emprendre”, sinó que segons l’INE l’atur juvenil ronda el 30%, les taxes universitàries són impagables, milers d’estudiants es queden fora de la FP per falta de places, els únics treballs disponibles per a la majoria de la joventut són treballs escombraries i el sistema capitalista, amb les seves crisis, les seves guerres i la seva crisi ecològica, l’única cosa que promet a la joventut és un futur catastròfic.
Però, a més, Sumar vol convèncer-nos d’una mesura demagògica i interclassista com si fos un dret universal legítim, ignorant que rebre aquests diners no és el mateix segons la posició social de qui el percep. O potser és el mateix rebre-ho sent el fill d’un empresari o de professionals acomodats, que sent fill d’una família obrera que amb prou feines arriba a fi de mes? Díaz vol fer-nos creure que tots dos podran aprofitar igual els diners i així “millorarà la igualtat d’oportunitats”. Però és obvi que la situació no és la mateixa per a un jove al qual els seus pares li poden pagar la universitat, fins i tot enviar-lo a una privada, que per a qui no pot pagar-se la universitat o que ha de mantenir un o dos treballs precaris al mateix temps que s’esforça per estudiar.
La mesura recorda als xecs escolars d’Esperanza Aguirre o d’Isabel Díaz Ayuso. Aquesta última va augmentar el límit de renda familiar necessària per a optar a beques escolars de 30.000 euros en batxillerat i 60.000 euros per a FP a 107.739 euros de manera general. Ayuso apel·lava en aquell moment a la llibertat d’elecció de centre i el seu conseller d’Educació a injectar diners en les classes mitjanes. Arguments similars als de Sumar que apel·len a la imaginació i llibertat dels joves per triar sàviament on formar-se o invertir per tenir la vida resolta. És a dir, és una mesura que acreix la privatització dels serveis públics, en aquest cas de l’ensenyament superior. Ja que en comptes de que l’Estat garanteixi que l’Educació (o per cas la Sanitat) sigui un servei públic gratuït, de qualitat, i accessible per a tots, es tracta als joves com a “clients” i fins i tot es proposa orientar-los per invertir millor els seus recursos.
Davant les primeres crítiques rebudes, els defensors de Sumar argumenten que la mesura no s’entén per “falta de costum” o que “és el mateix al fet que un ric vagi a un hospital públic”. No obstant això, no és així. La sanitat pública és un dret adquirit, part del salari indirecte que rep la classe treballadora, fruit de la seva lluita i organització històrica, que a més es veu permanentment amenaçada pels capitalistes i els governs, inclòs el “progressista”. La “herència universal” és un obsequi demagògic tret de la galera per a les eleccions.
La lògica de Sumar té més a veure amb l’ideari liberal del “emprenedor” -és a dir, de qui vol progressar vivint d’un negoci en el qual exploti a uns altres-, que amb la redistribució de la riquesa. Una idea profundament reaccionària que va de bracet de tota la cantarella meritocràtica que el que fracassa és perquè no es va esforçar prou o no va tenir la “astúcia” per a superar els obstacles. Per això la mesura s’acosta perillosament al nou culte a la competitivitat capitalista i a la “mentalitat de tauró” que tant promouen els influencers d’extrema dreta en la joventut.
En cas d’aplicar-se una mesura així, els fills de la burgesia i les classes mitjanes tindran un regal per a donar-se algun capritx o invertir en una start-up, però la majoria de la joventut treballadora no tindrà més remei que usar aquests 20.000 euros per a intentar cobrir uns lloguers cada vegada més alts, que la seva família arribi a final de mes o a tractar d’accedir a una educació cada vegada més elitizada i prohibitiva per a la classe treballadora.
La desigualtat d’oportunitats de la qual es parteix no es resol amb un obsequi de 20.000 euros atorgada per igual al ric i al pobre, sinó amb mesures de fons que ataquin els privilegis dels capitalistes. Però això és justament ho que Yolanda Díaz no es proposa fer (ni es va proposar fer en quatre anys de Govern amb el PSOE).
El que el Govern progressista no ha fet per la joventut
Amb aquesta mesura Díaz espera guanyar-se el vot jove, com si pogués ocultar tot el que el Govern de coalició no ha fet per canviar la penosa situació que viu la joventut treballadora. O, dit d’una altra manera, la qual cosa si ha fet perquè res canviï. Com la reforma laboral de Díaz, festejada per igual per les burocràcies sindicals, la CEOE i el PP, que va mantenir el pitjor de les contrareformes anteriors com l’acomiadament barat, mentre ha aconseguit augmentar els acomiadaments en contractes indefinits i ha augmentat la pluriocupació, els contractes d’un dia i les jornades parcials, sent la joventut la més afectada per aquesta situació.
O el funest Estatut del Becari, aprovat des del ministeri presidit per Díaz, que suposa que segueixin sense pagar-se les pràctiques, que les empreses puguin continuar usant als becaris com a mà d’obra gratuïta, que a penes cotitzin i que no se’ls reconegui com a treballadors. Un Estatut al servei de les empreses i en contra d’una joventut continua fent pràctiques no remunerades mentre la pobresa creix. Una joventut que no pot independitzar-se dels seus pares pels alts lloguers, salaris de misèria i precarietat.
Però la crisi de l’habitatge no li interessa a Sumar, els qui van donar suport a una llei d’habitatge que no ha resolt ni un polsim aquesta situació. I si Díaz vol parlar de formació, es referirà a la universitat privada a la qual el seu Govern ha continuat alimentant mentre retallava finançament i llibertats a la universitat pública.
Impostos a les grans fortunes?
Sumar diu que els recursos perquè s’implementi aquesta mesura provindran d’un impost a les grans fortunes. Però potser aquesta genialitat que els rics paguin no se’ls va ocórrer aquests últims quatre anys? Per què hauríem de creure que els qui van destinar moltíssim més diners a la guerra i el militarisme que a la defensa dels serveis públics ara es posaran ferms amb l’IBEX35? Perquè no deuríem. Malgrat l’excés de retòrica amb mesures com l’impost a les energètiques i els bancs, el Govern del PSOE i UP no va fer més que operacions cosmètiques que no han atacat en gens ni mica els interessos dels rics i grans empresaris.
Per això, la proposta de Sumar és una nova impostura. Aquesta definició no és fruit del fanatisme, sinó de l’experiència recent. Perquè això és el que va succeir amb tantes altres promeses de campanya en anys anteriors: la derogació efectiva de les reformes laborals del PSOE i el PP, la derogació de la Llei Mordassa, de les reaccionàries lleis d’estrangeria, un salari mínim concorde a la inflació i no per sota d’ella, la prohibició dels desnonaments, la reforma del poder judicial, i un llarg etcètera de “mesures estrella” que es van estavellar. Per què? Perquè fins i tot sent tèbies mesures reformistes, els capitalistes i els seus personers polítics s’oposen amb ungles i dents a elles, i els seus supòsits defensors no estan disposats a lluitar per conquistar-les.
Això és així perquè, com diu Josefina Martínez a propòsit d’un debat sobre la reducció de la jornada laboral, aquest és el resultat inevitable de “una política que considera a les i els treballadors com a base de maniobra electoral, però estratègicament busca l’harmonització de classes amb la patronal i no l’enfrontament”.
Lluitar per un futur per a la joventut
Perquè la joventut treballadora i dels sectors populars tinguin un futur, perquè puguin gaudir d’una vida que valgui la pena ser viscuda, tenir accés al treball, a l’art, a la cultura, a poder viatjar i conèixer, i també a divertir-se sense que la reprimeixin i criminalitzin, no necessitem promeses d’engrunes que ni tan sols és segur que compleixin, sinó un programa de lluita: per una educació pública, totalment laica i gratuïta en tots els seus nivells, amb beques i ajudes per a les rendes baixes, prou finançada mitjançant impostos a les grans fortunes i empreses; per acabar amb la precarietat laboral i per repartir les hores de treball entre totes les mans disponibles, perquè treballem menys i treballem totes, sense baixar els salaris; per l’actualització automàtica dels salaris d’acord amb l’IPC i un sou mínim de 1500 euros; per acabar amb els desnonaments, expropiar els pisos buits en mans de la banca i els fons voltor i que hi hagi habitatge per a tots amb lloguers accessibles; per serveis públics de qualitat per a totes, entre altres mesures urgents.
Com plantegen els nostres companys de Contracorrent i Pa i Roses, un programa per lluitar per un futur per a la joventut, per a acabar amb els privilegis dels capitalistes i construir una societat lliure d’explotació i opressió.
