Política Estat espanyol

DEBATS ESQUERRA

L’arribada de la CUP a les Corts “sacseja” a l’esquerra del mal menor

El seu ‘No a l'acord PSOE-UP’ qüestiona el sentit comú "malmenorista" de gran part de l'esquerra. Els reptes de la CUP en la conformació d'una altra esquerra anticapitalista i de classe i sobre la superació definitiva del processisme.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 15 de novembre| edició del dia

L’arribada de la CUP a les Corts és tota una novetat. No només pel que té de “sacsejada” per a un processisme creixentment qüestionat. També perquè els dos diputats cupaires, Mireia Vehí i Albert Botran, estaran incòmodes per a una esquerra que fa temps va assumir com a únic horitzó possible la pressió i l’acord sobre la pota esquerra del règim: el PSOE.

Un No a l’intent de tancament per dalt de la crisi del règim

En una compareixença de premsa de Vehí i Botran, la diputada ha declarat que no compartien el “preacord entre PSOE i UP, ni la idea que ‘no hi ha alternativa’”, per a dirigir després unes paraules a “l’esquerra (que) no pot comprar una proposta de mínims obviant que l’alternativa real passa pel reconeixement del dret a l’autodeterminació, l’amnistia i els drets socials”.

Un missatge que se sumava al dirigit cap a les forces “sobiranistes” - ERC, JxCat i En Comú Podem- que no prestessin els seus vots per a un govern que continuarà negant el dret a decidir que diuen defensar.

Encara que els dos diputats de la CUP no resultin fonamentals per a fer fracassar els intents de conformar govern -que avui encapçalen Sánchez i Iglesias-, el missatge que porten al Congrès és d’allò més disruptiu: no estan disposats a donar el seu suport al mal menor, al que qualifiquen d’intent de tancar la crisi orgànica per dalt.

Un govern del PSOE, amb o sense Unidas Podemos, ni acosta la conquesta del dret a decidir, ni la fi de la repressió i l’amnistia, ni tampoc a la consecució de drets socials. Tampoc és el mur contra l’avanç de l’extrema dreta de Vox. Abascal ha arribat amparat pel discurs del “a por ellos” que Sánchez va comprar i va radicalitzar en campanya, de les polítiques migratòries del PP i el PSOE que han naturalitzat la xenofòbia de la que fan gala des de Vox i de la crisi social produïda i mantinguda per dècades de polítiques neoliberals del bipartidisme.

Tres eixos que es mantenen en el pacte PSOE-UP. Sobre Catalunya es reprodueix el programa electoral del PSOE, d’immigració no diuen ni una paraula i en el bloc social tot queda supeditat al compliment dels compromisos amb la UE.

Una veu contra el “mal menor” de l’esquerra reformista

Aquesta posició xoca amb la que sostenen els grups de l’esquerra parlamentària. Tant Podemos, IU, Más País o Compromís, com altres formacions de l’esquerra sobiranista que podrien estar disposades a donar els seus vots per a la investidura de Pedro Sánchez, com el BNG o la mateixa EH-Bildu -que, si bé encara no s’ha manifestat en aquest sentit, sí que ho va fer en les negociacions prèvies a la repetició electoral-.

Però també xoca amb un cert sentit comú instal·lat fins i tot entre els qui veuen críticament l’acord i l’entrada a governar amb els social-liberals, però segueixen sense trencar amb aquesta mena de “no hi ha alternativa” encara que matisant que el que caldria fer és donar suport a la investidura primer i després a aquelles mesures que impliquin consecució de drets.

La CUP pot jugar un gran paper per construir un pol anticapitalista i de classe a la resta de l’Estat

Són cada vegada més les veus que coincideixen que l’entrada en el govern d’Unidas Podemos deixa una situació en la que l’esquerra a l’esquerra del PSOE -i d’Unidas Podemos- hauria de replantejar-se com construir una alternativa que es prepari per a enfrontar la repressió que vindrà, els plans d’ajustaments que dissenyarà Calviño i recuperar la iniciativa per a marcar agenda des de la mobilització i organització en els centres de treball, d’estudi i els barris.

Molts companys i companyes d’Anticapitalistas s’han pronunciat a favor de construir una alternativa d’esquerra al nou Executiu. Des del CRT considerem que només és possible construir-la des de la més ferma independència política del nou govern “progressista” que es podria constituir en les pròximes setmanes. És a dir, des del ‘No’ a Pedro Sánchez, i des de fora de Podemos.

Així mateix, com vam plantejar durant la campanya electoral, la CUP apareix com una organització que té alhora una gran oportunitat i responsabilitat per a contribuir a forjar aquesta esquerra que necessitem.

Avui l’esquerra independentista catalana estaria en disposició de dirigir-se a aquells sectors de l’esquerra de l’Estat que no combreguen amb la política d’integració al règim dels dirigents d’Unidas Podemos. També als activistes de la joventut, el sindicalisme alternatiu i els moviments socials que han fet una experiència amb l’esquerra del “canvi”. I proposar-se crear en comú espais de confluència que serveixin, tant per a coordinar les diferents lluites i promoure la solidaritat mútua, com discutir quina alternativa política cal construir des de l’esquerra revolucionària.

Com aconseguir la superació definitiva del processisme

A Catalunya, per la dinàmica de mobilització social i la crisi del processisme, les possibilitats d’avançar en posar dempeus una esquerra d’aquest tipus són millors. Els més de 240 mil vots que va recollir la CUP el 10N son expressió d’un incipient qüestionament a anys de processisme dirigit pels partits de la burgesia i petita burgesia catalana.

Transformar això en força material per a arribar millor preparats a la següent crisi o el següent embat de masses del moviment català, és una tasca ineludible. Per a això les posicions institucionals aconseguides, tant a les Corts com al Parlament, poden ser una gran tribuna.

L’acord de govern que s’està forjant buscarà l’acord de, mínim, ERC. Els de Rufián ara diuen que no donaran un “xec en blanc”, però el seu sostingut retorn a la gestió de l’autonomia intervinguda i a l’acceptació en els fets del nou marc repressiu, fan molt possible que acabin avalant-lo amb el mateix discurs del mal menor de gran part de l’esquerra de la resta de l’Estat.

La CUP ve separant-se del Govern i els seus partits per aquest curs autonomista i el seu paper directe en la repressió de les mobilitzacions. Una posició que hauria de rebutjar qualsevol indici de recrear la “unitat sobiranista” de 2017, com es va plantejar en l’acte final de campanya. Aquests “aliats” no sumen a la lluita pel dret a decidir, han estat fins ara el principal obstacle a superar perquè el moviment pugui prendre un camí independent i desenvolupar-se per la via de la mobilització i autoorganització.

Contribuir a que el moviment català es doti d’un full de ruta des de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars

Alhora les mobilitzacions contra la sentència se sostenen dia rere dia. Si bé hi ha desenes de milers que han fet una experiència amb els mètodes de manifestacions que no deixaven “ni un paper al terra”, la major contundència de les accions no està acompanyada de tres elements claus per a aconseguir guanyar: massificar-les, que s’aconsegueixin estructurar en els centres d’estudi i treball i que generin instàncies d’autoorganització obrera i popular on es pugui deliberar i decidir tant sobre les següents mesures de lluita que cal prendre, com també sobre quins són els objectius.

Només d’aquesta manera el processisme podrà ser superat i passar a una nova etapa. Evitar que les mobilitzacions puguin ser utilitzades com a base de maniobra per a posteriors negociacions del processisme amb Pedro Sánchez. A això aposten tant ERC, com JxCat i Puigdemont. Aconseguir que les mobilitzacions comencin a articular un programa en el que les demandes democràtiques i les grans demandes socials contra l’atur, la precarietat o els problemes d’habitatge quedin vinculades. O combatre les il·lusions del “sit and talk” o en la reacció de la comunitat internacional, deixant clar que l’única via per a aconseguir totes les reivindicacions és impulsar un procés de mobilització i ruptura des de baix.

L’esquerra independentista en aquest terreny, el social, hauria de proposar un full de ruta superador tant de les mobilitzacions processistes del tipus Diada, com de les accions més contundents de centenars, quan podríem ser centenars de milers, que reprodueixen demandes com la d’exigir al PSOE que s’assegui a negociar.

En el moment actual, el moviment necessita d’instàncies de base i democràtiques per a redefinir el rumb. La CUP pot cridar a una gran trobada que agrupi els diferents organismes populars com els CDR, al costat de l’activisme i delegats del sindicalisme alternatiu, el moviment estudiantil i social, on es defineixi un full de ruta des de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Esquerra anticapitalista   /    CUP   /    Unidas Podemos   /    Esquerra independentista   /    Lluita de classes   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Podemos   /    PSOE   /    Catalunya

Comentaris

Comentar