Aquest últim dimecres al matí l’exèrcit d’Israel va realitzar feroços atacs a les portes dels tres principals hospitals de Jan Yunis –al-Aqsa, Nasser i al-Amal– (que va incloure bombardejos) dificultant la fugida dels civils, segons va informar Ocha, l’agència humanitària de l’ONU. Ciutat i hospitals que des d’octubre de l’any passat, venen sofrint bombardejos.
L’agència calcula que només a l’hospital Nasser, unes 18.000 persones es troben refugiades en els seus terrenys, mentre que hi ha 850 persones internades. Els funcionaris de Ocha van afirmar que "ningú pot entrar ni sortir (de Nasser) a causa dels bombardejos".
Els metges de Nasser (un dels dos únics hospitals en tota Gaza que encara poden -amb prou feines- tractar a pacients crítics), continuen ferms en la seva postura de no abandonar als seus pacients, mentre que el personal va començar a cavar tombes en els terrenys de l’hospital, perquè no es poden arriscar a sortir d’allí, però també perquè les Forces de Defensa Israelià van destruir fins i tot els cementiris.
"¡No abandonaremos el hospital!"
Mensaje de los médicos palestinos en el Hospital Nasser de la ciudad de Khan Younis, en el sur de la Franja ante los ataques israelíes. pic.twitter.com/grtvwFnSII
— Palestina Hoy (@HoyPalestina) January 25, 2024
A més, el mateix dia, un edifici en un centre d’entrenament a la ciutat que administra l’agència de l’ONU per als refugiats palestins, on unes 800 persones van buscar refugi, va ser alcançat per un bombardeig de tancs, segons el director de l’agència, qui va dir en les xarxes socials que 9 persones havien estat assassinades i 75 ferides. Per les bombes, els equips mèdics no van poder accedir a l’edifici.
Més d’1.9 milions de palestines i palestins van ser obligats a fugir de les seves llars en el nord de la Franja de Gaza (pràcticament el 85% de la població), ara s’enfronten al fred, la fam i les malalties en campaments de desplaçats improvisats, caòtics i insalubres. L’organització Metges sense Fronteres confirma aquesta situació. I ja són 25.700 les dones, homes, nenes i nens palestins assassinats.
Mentrestant i malgrat el rebuig mundial al genocidi en curs -i també internament-, el president dels EUA Joe Biden continua fent costat a Israel, redoblant l’ajuda armamentística i obturant totes i cadascuna de les instàncies en què en l’ONU es tractava la "recomanació" de l’alto-el-foc per Israel o per avançar en alguna tèbia recerca sobre els crims de Netanyahu (com ha ocorregut en el passat). Mostrant que amb l’Estat Nacional Jueu d’Israel, continua tenint la seva aliança estratègica. Però no és una qüestió del Partit Demòcrata solament, encara que amb una política exterior diferent, l’empresari dretà Donald Trump -de nou en la carrera presidencial- i el seu partit Republicà, també sostenen aquesta aliança, reiterem: d’importància estratègica per als Estats Units. De fet va ser el mateix Trump que va mudar l’ambaixada dels Estats Units de Tel A Viv a Jerusalem (ciutat que té tota la seva zona est en disputa) i a instàncies de qui es van inaugurar els anomenats "Acords d’Abraham" amb Estats àrabs, la qual cosa els palestins consideren una traïció per part d’aquests últims. Aquestes dues qüestions, Joe Biden les va mantenir.
Però com res és estàtic, aquesta aliança estratègica per descomptat que comprèn diferents etapes (més ben dit pot passar per diferents conjuntures o situacions) segons les relacions entre Estats, l’economia mundial i la lluita de classes. Amb alguns d’aquests factors a vegades prevalent entre els altres, encara que estan íntimament entrellaçats. Ara en la nostra època, es demostra que el capitalisme ens porta a guerres, crisis econòmiques que enfonsa a milions en la pobresa, amb quitació de drets elementals, i la lluita de classes que apareix com l’única manera de començar a enfrontar aquesta realitat.
Així és que per pròpia conveniència, els Estats Units no volia haver d’involucrar-se més obertament. Biden insisteix en la discussió de dos Estats (a la qual cosa Netanyahu es nega rotundament -pressionat també per la seva coalició amb colons ultranacionalistes-). Però aquesta sortida fa estona que es va demostrar inviable, en l’actualitat més encara, encara que ara torna en forma discursiva.
Ara els Estats Units, Gran Bretanya, amb l’anuència dels països imperialistes europeus, ha ordenat començar atacs aeris, sobretot a Iemen. Però que involucra a l’Iran, Síria i l’Iraq. Mentre que en la frontera nord de l’Estat d’Israel -sud del Líban-, els enfrontaments de l’exèrcit israelià amb Hezbollah es venen intensificat en les últimes setmanes.
Netanyahu celebra aquesta decisió, però internament en les manifestacions setmanals dels dissabtes a la nit que exigeixen l’alliberament dels ostatges va creixent en les últimes setmanes la crida a eleccions. Per això també el líder del Likud es mostra inflexible respecte a l’atac a Gaza (amb l’argument d’eliminar a Hamas o neutralitzar-lo per complet), pensant en la seva pròpia base electoral i que la pèrdua del poder polític que ara posseeix el pot acostar a la possibilitat d’anar pres per les causes judicials que pesen sobre ell.
Hamas intenta negociar un alto-el-foc permanent?
El dimarts a la nit, una delegació de Hamas va viatjar a Egipte per intentar negociar un alto-el-foc, per aquestes hores es parla d’un cessament del foc per 30 dies, que contempli l’alliberament per tram dels ostatges. Però Israel exigeix que Hamas abandoni el govern de Gaza i que diversos dels seus líders marxin a l’exili, una cosa inacceptable per al grup islamista. A més Netanyahu atia a Qatar (un dels mediadors, juntament amb Egipte i amb vincles amb Hamas), deixant transcendir les seves dites en una reunió amb familiars dels ostatges, sobre la desconfiança que aquest país petrolier li dona, però involucrant a alguns organismes internacionals: “Al meu entendre, Qatar no és diferent, en essència, de l’ONU. En essència, no es diferencia de la Creu Roja i, en alguns aspectes, és fins i tot més problemàtica”. És evident que aquestes declaracions no van sonar bé a les oïdes de l’administració Biden.
Mentre els líders imperialistes dels Estats Units i Europa semblen insistir amb la "utopia reaccionària" de dos Estats. Què es faria amb la falta de connexió territorial entre la Franja de Gaza i Cisjordània?; i els "bantustanes" creats en aquest últim territori?; i les reserves d’aigua dolça -de vital importància- robades als palestins i apropiades amb ajuda de l’exèrcit i els colons per Israel?, i l’ús de la mà d’obra baratíssima de palestines i palestins, de la qual es val l’economia israeliana? (ara interrompuda des de principis d’octubre de l’any passat), i què passaria amb els ciutadans de segona que són els àrabs israelians?, lògicament la gran majoria voldria viure -amb plens drets- en un estat anomenat Palestina; l’Estat d’Israel estaria disposat? Un Estat que va ser creat fonamentalment com a enclavament sionista i ràpidament es va anar convertint en el soci menor de l’imperialisme estatunidenc a la regió, mantenint a ratlla als Estats àrabs. Com és possible pensar un Estat palestí en el marc de la seva desconnexió territorial i els seus recursos naturals, en la seva gairebé absoluta majoria, expropiats a punta de pistola per Israel? A penes un simple i esquemàtic esbós de moltes preguntes que es desprenen i que els qui plantegen, fins i tot honestament, la solució de dos Estats haurien de fer-se i intentar respondre.
És necessari que continuï cobrant impuls aquest gran moviment democràtic que als carrers de molts països europeus va anar gestant-se: marxant per la fi dels bombardejos, però també en solidaritat amb la causa palestina; els pobles dels Estats àrabs també mobilitzats pels seus germans palestins; com vam dir: l’oposició creixent, sobretot entre els joves estatunidencs, a les polítiques sionistes de Biden (per a qui la massacre en la Franja de Gaza es va convertir en un problema polític intern), les accions de treballadors -que encara que poques encara- van començar a veure’s impedint que diferents embarcacions amb armament per a Israel, arribessin a aquest país. Tot això són importants primers passos que poden parar aquest genocidi, a condició de redoblar la seva força.
Però també és un important punt de suport i fins a una condició necessària, per a intentar avançar en una ruptura d’aquest poble i dels països que els envolten, amb les seves burgesies, direccions àrabs que els van portar a un atzucac juntament amb els diferents imperialismes amb pes a la regió (els seus ex colònies), a més de lluitar perquè sectors del moviment obrer jueu trenquin amb el sionisme, amb la finalitat de poder recrear la lluita per una Palestina socialista, governada per treballadors, pagesos i els pobres urbans d’aquesta regió. D’aquesta manera, garantint plens drets per a totes les ètnies que habiten allí, podran conviure en pau àrabs -musulmans, cristians o sense religió- amb jueus.
