Política Estat espanyol

SEPARACIÓ ESGLÉSIA DE L'ESTAT

Església i Estat: quants diners públics s’embutxaca l’Església per l’educació?

L'educació catòlica rep anualment 4.866 milions d'euros de diners públics i la tendència va en augment. Cada vegada es reforça més el sistema concertat, en detriment del sistema públic. Per què l'Estat ha de finançar els centres catòlics privats?

Clara Mallo

Madrid | @ClaraMallo

dissabte 8 de febrer| edició del dia

Els privilegis de l’Església: la no separació de l’Església i l’Estat

A pesar que formalment l’Estat espanyol és un estat aconfessional, els acords signats amb el Vaticà en 1979 van assegurar assegurar la unió real de l’Església catòlica amb l’Estat i les seves àrees d’influència. Un aspecte més de l’herència del franquisme com la Corona, la Judicatura o la “sagrada” unió nacional. No obstant això, en aquest cas i en el marc d’un nou règim interessat en la integració internacional, es tractava de donar una imatge d’aconfessionalitat en el marc constitucional. I diem Estat (només) formalment aconfessional perquè després de constitucionalitzar que “cap confessió tindrà caràcter estatal” es va afanyar a signar un pacte d’Estat amb el Vaticà.

Com explica Ángel Munárriz en el seu llibre Església S.A. (Akal, 2019) “Els textos del 79 són un fascinant producte jurídic-polític que acomoda un ancestral pacte cívic-religiós al marc institucional naixent d’un sistema parlamentari.”

I és que es tractava de canviar les aparences perquè, en el fons, poc canviés. El nou Règim del 78 no es va trobar incòmode amb la idea d’integrar a aquesta institució, els acords amb el Vaticà van ser signats el 3 de gener de 1979, menys d’un mes després de l’aprovació de la Constitució. I l’Església tampoc semblava sentir-se “fora de lloc” en el nou marc constitucional. El seu pragmatisme històric el va ajudar a canviar ràpid a la sotana constitucionalista. El marc de la nova Constitució li permetia mantenir l’essencial dels seus privilegis, fonamentalment dos d’ells: la seva influència a les aules i el finançament públic.

L’Església a les aules

En el nou marc del Règim del 78 l’Església va poder mantenir per tant una de les seves àrees d’acció més desitjables, l’educació, que li permet tenir una enorme influència social i un capital simbòlic. D’una banda, a través del sistema públic d’educació mitjançant les assignatures de religió, i per un altre, a través de l’educació concertada (privada finançada amb diners públics).

Després del franquisme l’església perdia el poder formal de fiscalitzar l’educació pública, qüestió que no podia sostenir un “estat modern”. Fins a aquest moment els emissaris de la Santa Seu a Espanya eren els qui supervisaven les matèries impartides en el sistema públic per a mantenir la doctrina de la fe a través de l’educació. L’Estat, oficialment catòlic, lliurava tot el control de l’educació a l’Església. La Transició va suprimir aquesta tutela doctrinària de l’església sobre l’ensenyament, però es van desenvolupar altres fórmules per a mantenir la presència de l’Església en matèria educativa. L’herència del franquisme per a l’Església en aquest camp no va ser menor i es va concretar amb el lliurament d’una porció substancial de l’educació a través del règim de concerts.

Parlem de diners

A partir del 78 es van succeir una sèrie de lleis i modificacions amb cada govern que, amb els seus matisos, van avançar a consolidar el que havia quedat resolt en el 79: garantir la influència d’Església en matèria educativa. Així durant aquests 40 anys l’Església ha mantingut el seu poder a les aules. Per a això es recolza en dos aspectes, d’una banda, a través del finançament del sistema de concerts i, de manera indirecta, a través de la degradació de la xarxa pública en benefici de la concertada.
L’Església catòlica compta amb més de 2500 centres educatius a tot l’estat, qüestió que significaria una important despesa per a la institució, no obstant això, l’Estat brinda importants partides pressupostàries per a finançar tota aquesta xarxa educativa.
Respecte al finançament directe: l’Estat dedica 6000 milions anuals a l’educació concertada, que és catòlica en un 60%. Els centres catòlics en concret reben cada any 4.866 milions d’euros per la seva labor educativa, segons les seves pròpies dades (consultat a laicismo.org).

Però aquesta no és l’única via de finançament. Per la xarxa de docents de religió que imparteixen a l’escola pública, per fora de la contractació de l’Estat, l’Església s’embutxaca una altra partida, però en aquest cas les dades no són clars. L’organització Europa Laica ve denunciant fa temps la falta de transparència per part de les comunitats, però estima que “l’administració central es gasta almenys 100 milions d’euros cada any sol en els professors de Religió d’Andalusia, Aragó, Canàries, Cantàbria, Ceuta i Melilla, els territoris sobre els quals té control”.

Reforçar la xarxa concertada en detriment de la pública

En concret l’Església compta amb 2.591. centres, 1 milió i mig d’alumnes i més de 100.000 docents. Espanya és el quart país europeu on menys xarxa pública hi ha a secundària, i el tercer amb menys xarxa pública a primària. La mitjana europea no aconsegueix el 15% de concertada i Espanya té el 30%.

Els diners públics dedicats a la xarxa concertada ha augmentat un 50,4% des de 2004, mentre que el percentatge dedicat a la xarxa pública té una tendència decreixent. Com explica Ángel Munárriz en el seu llibre: “el problema no són només els 6000 milions en subvencions a concertats, la majoria catòlics. El problema és que és uns diners lliurats a costa de la qualitat del sistema públic.”

I com se sosté la idea de que l’Estat hagi de finançar els centres catòlics privats?

Això es va justificar mitjançant dues idees: d’una banda, el dèficit del sistema públic que havia de ser secundat per una xarxa concertada, alguna cosa que s’ha promogut des de tots els governs del PP-PSOE. D’altra banda, sota el principi de la llibertat d’elecció dels pares en l’educació dels seus fills, principi en el qual avui es dóna suport a la dreta amb Vox al capdavant per a atacar l’educació sexual de la diversitat amb l’anomenat “pin parental”.

Aquesta mateixa lògica justifica que hi hagi una assignatura de religió en el sistema públic educatiu, equiparant aquesta a la resta de les disciplines científiques, i que els professors que imparteixen aquesta matèria siguin triats per la institució catòlica. I és la mateixa lògica que permet que es degradi el sistema públic perquè cal destinar milions i milions del pressupost educatiu el sistema privat.

La unió indissoluble entre Església i Règim del 78

Aquesta unió real de l’Església i l’Estat es va forjar al final del franquisme i va passar a ser part del nou Règim del 78. Durant més de quaranta anys fins avui ha estat sostinguda per tots els partits del règim sense excepció i sense un mínim qüestionament als privilegis de la Santa institució en l’Estat. El PSOE va governar durant dècades sostenint econòmica i socialment a l’Església catòlica, ampliant les seves àrees d’influència, finançant-la, ocultant els seus abusos i deixant que expropiés lliurement béns propietat de l’Estat.

Per prendre un exemple més recent, les intencions del nou govern ja s’han pogut conèixer. Quan fa uns mesos la dreta va començar a agitar la idea que s’estava per atacar a l’església en el camp educatiu, el govern de Pedro Sánchez aviat va sortir a defensar l’educació concertada. De la mateixa manera, Podemos fa temps que va abandonar en el seu programa la idea d’acabar amb l’educació concertada.

Avui l’extrema dreta es recolza en els principis defensats durant dècades per tots els partits del Règim, la “llibertat d’elecció” en l’educació, la defensa dels valors de l’Església catòlica i la moral que aquesta inculca al seu milers i milers d’alumnes. La consigna plantejada durant dècades pel moviment feminista i estudiantil de “Separació efectiva d’Església i Estat” és imprescindible reprendre-la com a part del programa per a enfrontar a l’extrema dreta.




Comentaris

Comentar