Titllarien d’utòpic a tot aquell que s’atrevís a parlar en veu alta d’un model d’ensenyament sense exàmens, democràtic, descentralitzat, obert a l’experimentació, en relació amb la vida i lloc al servei del progrés social i no del mercat i les seves grans empreses. Aquells que parlen del capitalisme com "la fi de la història" també apel·laran a aquest sistema educatiu, que aniquila el fet de pensar en comú i al mateix temps la realització de les personalitats individuals, com "la fi dels ensenyaments possibles".
Però igual que s’equivoquen en afirmar la immortalitat del capitalisme, s’equivoquen en afirmar la irrenunciabilitat d’aquest sistema que ens fa competidors, que ens classifica entre vàlids i invàlids segons uns criteris imposats, fixos i inadaptables i, sobretot, que ens prepara per a ser una mercaderia més que vendre com a força de treball, sense deixar florir les nostres pròpies singularitats.
No fa falta recórrer a la imaginació per a parlar d’una educació alternativa a la que ens ofereixen els estats capitalistes. Afortunadament, podem recórrer a la història, encara que sigui just la història que no t’ensenyen en l’institut. Parlo dels primers anys després del triomf de la Revolució Russa, els anys de major creativitat, en els quals es va posar la intel·ligència i la mà d’obra al servei de construir una societat nova, comunista, sense classes socials i que acabés de trencar definitivament amb la passada.
Van ser moltes les mesures absolutament noves que es van prendre en l’àmbit educatiu: l’abolició dels exàmens i els premis, la no-intervenció del poder central en l’establiment de programes escolars i en la selecció del personal docent; l’elecció directa dels professors per la població local que també podia destituir-los, etc.
Apostant per un ensenyament universal, mixt, laic, politècnic i gratuït a tots els nivells. Per primera vegada, l’educació deixava de ser el mitjà per a les aspiracions individualistes d’aquells que se la poguessin permetre i es convertia en una eina per a la transformació social, per al desenvolupament d’un nou tipus d’ésser humà que pensés en la col·lectivitat.
En contraposició a la tendència actual, van dur a terme un procés de democratització de l’educació, impulsant la formació de "soviets d’ensenyament" en els quals professors i estudiants majors de dotze anys triats democràticament al costat de representants de la població treballadora de la localitat (molts pares d’aquests estudiants) i un representant del departament local d’educació decidien què s’estudiava cada any, de quina manera, etc., adaptant el programa a les necessitats del moment, el lloc i els interessos dels educats.
Res més lluny de la nostra realitat present, en la qual professors i estudiants ens hem d’enfrontar a complir uns programes impossibles, decidits estatalment sense la participació d’aquests en la seva definició, totalment desactualitzats, allunyats dels interessos de la joventut i de les necessitats de la comunitat, i, com no, amb contingut divulgatiu del "triomf capitalista". Malgrat els avanços tecnològics, científics i pedagògics, aquests es converteixen per ordre dels diferents governs en els mateixos continguts de fa generacions i materials més cars.
Hem naturalitzat que ens imposin el temari acadèmic i els mitjans per a treballar-lo, que ningú ens consulti què ens agradaria aprendre o què ens resultaria més útil per al nostre desenvolupament personal i vital i per a resoldre els problemes que ens concerneixen com a societat, però no és una realitat inevitable.
Aquells anys després de la primera revolució triomfant ens van demostrar que no hem de renunciar a l’educació, sinó que podem democratitzar-la, pensar-la, discutir-la i posar-la a servei de les majories socials. Pot ser una eina per al progrés social, perquè siguem més feliços, més creatius, persones amb criteri, amb esperit crític, compromeses amb la política i que desenvolupen habilitats diferents en funció dels seus propis talents.
Imaginem per un segon com hauria estat la nostra infància o la nostra joventut si haguéssim pogut decidir què aprendre, en quin lloc, fent quines activitats i amb quins professors. Si haguéssim pogut desenvolupar també habilitats manuals, si ens ensenyessin altres oficis no com a mà d’obra gratuïta sinó com a revalidació també del treball no intel·lectual. Si haguéssim pogut reivindicar les nostres diferents característiques i capacitats. No és tan utòpic, una versió molt minimitzada i parcial d’aquesta flexibilitat i llibertat, però sense sortir-se del marc legal, capitalista es diu "currículum negociat" i encara així s’usa molt excepcionalment en molt pocs col·legis per a l’1% de l’alumnat amb menys problemes.
Si haguéssim pogut sentir-nos realitzats fomentant les nostres pròpies potencialitats i inquietuds, i no sent preparats per a entrar de manera abrupta al mercat capitalista en el qual després de tu hi ha una llista infinita de persones amb currículum que "decideixen lliurement" no morir-se de fam. Això seria només un botó de mostra. Imagina les possibilitats del sistema educatiu en una societat que no sigui capitalista, basada en l’explotació i l’afany de lucre, sinó socialista, sense explotació ni opressió.
En el seu afany de revolucionar tots els aspectes de la vida, els i les revolucionàries russes es van proposar fer de l’educació una cosa radicalment diferent del fet pels estats burgesos. Radicalment diferent del que continuen fent ara, que no és una altra cosa que preparar a una majoria per a ser submisa força de treball i a una minoria per a ser caps, és a dir, continuar reproduint aquesta dicotomia d’una majoria explotada i una minoria explotadora.
L’educació soviètica el que volia era desenvolupar les aptituds de tots els nens i joves per igual sense distinció a l’origen familiar, situació econòmica o gènere. Apostant per una igualtat real d’oportunitats, i no pel que tenim ara de model "meritocràtic" que expulsa de les universitats a la majoria de joves d’origen obrer. Per a això van establir una xarxa única d’ensenyament, una escola unificada i van fomentar el vincle entre l’escola i la producció. Amb això últim faig referència al fet que l’aprenentatge no renunciava a la pràctica ni es basava en la memorització mecànica de llibres de textos, sinó que s’ensenyaven múltiples processos productius en una formació politècnica per a un major coneixement de la realitat social, del medi ambient, de la tecnologia, dels diferents oficis, etc.
És a dir, un ensenyament actiu que evités la forma actual d’aprenentatge: la memorització i el vòmit sense una veritable interiorització de continguts.Però per a revolucionar definitivament l’educació calia fer un pas més enllà. Havien de superar el sistema de qualificacions, exàmens i premis i així ho van fer.
Perquè la "meritocràcia" capitalista no casa amb la transformació de consciències que requereix una societat socialista. Ja que avaluar, qualificar i jutjar als nostres nens i joves no és la manera. Perquè la competitivitat no és un impuls real a l’aprenentatge, és la mort de la creació en comú, és un individualisme que et condueix a la carrera acadèmica per a la posterior carrera laboral que en una societat comunista no té raó de ser.
Reformulo la pregunta que he fet anteriorment: Com hauria estat la nostra infància i la nostra joventut si haguéssim après sense exàmens? Realment hauríem après menys? Com veuríem les nostres relacions socials? Hauríem estat més feliços? Avui dia sembla impossible renunciar a un sistema de qualificacions, però és només un dels assoliments del capitalisme en el pla de les idees, perquè fa un segle ells el van fer en el pla de la realitat material.
Una altra de les fites del capitalisme en el pla educatiu en l’actualitat i que els revolucionaris russos es van proposar enderrocar, és la separació absoluta de l’ensenyament i les circumstàncies socials, la discussió política i els problemes que sofrim. Enmig d’una guerra a Ucraïna, una emergència climàtica i una crisi econòmica postpandèmica en els centres educatius se segueix amb el programa pactat com si res ocorregués.
Podria caure un meteorit que els professors continuarien veient-se obligats a continuar amb el programa de límits i logaritmes per a complir amb els criteris d’avaluació. Resulta evident, que els centres d’ensenyament no estan al servei del progrés social sinó al servei la reproducció del paradigma neoliberal. No importa el que estigui succeint al teu voltant, has de continuar memoritzant com una màquina abans de l’examen final per a treure la màxima nota possible, per a tenir la millor mitjana possible, per a després obtenir el millor lloc possible entre tanta precarietat, en una lluita constant per continuar creient-te la pel·lícula cada vegada més difícil de creure de poder arribar a ser "el teu propi cap", sense temps per a la reflexió sobre els fets sociopolítics que t’esdevenen i sobre com poder resoldre els seus majors reptes.
Els socialistes no volem això, els socialistes volem una educació que ens recordi la nostra condició de subjectes històrics amb la capacitat de canviar les coses. Una educació que ens faci reflexionar sobre el que estem visquem com a societat, que posi la intel·ligència futura al servei del progrés i la felicitat de la humanitat, que ens ajudi a ser subjectes més polítics i més conscients de la nostra realitat. Citant a Lenin: "el nostre treball en el terreny de l’ensenyament és la mateixa lluita per a derrotar a la burgesia; declarem públicament que l’escola al marge de la vida, al marge de la política, és falsedat i hipocresia".
Aprenguem d’aquells que ens van antecedir i pensem en una altra educació possible i en com poder arribar a ella. No és qüestió de somiar ingènuament tornar a un moment de màxima creació trencadora com va ser la Revolució russa. És qüestió de ser realistes i de lluitar pel que avui ens venen com a impossible, ateses les evidències històriques i seguint l’exemple dels únics que han aconseguit fer de l’educació una eina per al desenvolupament dels individus i de la felicitat col·lectiva. Sense poder evitar llavors proposar-nos una cosa encara més ambiciosa, sí, el mateix que es van proposar ells i que es van acostar a aconseguir: una societat sense classes socials, sense cap mena d’opressió ni explotació, en definitiva, una societat comunista.
