Si no fos perquè la situació d’inflació colpeja de forma molt dura a milers de famílies de classe treballadora i sectors populars, gairebé es podria fer broma dient que almenys els alts executius de les empreses del Ibex35 han vist augmentar el seu salari concorde a la inflació.
Però com diem, no hi ha lloc per a aquesta broma quan s’ha sobrepassat el 10% d’inflació el mes d’agost i quan ja des del segon trimestre del 2021 la inflació superava el 6%. Una situació que ha minvat el poder adquisitiu de la classe treballadora i els sectors més humils que veuen com el futur més immediat pinta negre: inflació en tendència ascendent i baixades de producció en molts sectors que implicarà retallades en hores (i salaris) i ERTOs.
Els sous més elevats òbviament es troben a les plantes nobles d’aquestes empreses i corresponen als presidents executius. De mitja, la nòmina per a aquests càrrecs es va situar el 2021 als 2,4 milions, seguits dels consellers delegats, amb una mitja de 2,1 milions (1,9 milions el 2020). En tercer lloc estarien la resta de consellers executius (1,1 milions de mitja vs 842.000 euros el 2020) i en quart i últim lloc els presidents no executius, que van tenir una retribució mitja de 570.000 euros (vs els 347.000 euros el 2020).
Aquestes xifres vergonyoses, rebudes a més pels alts càrrecs d’empreses que s’han estat lucrant durant els pitjors moments de la pandèmia (farmacèutiques) i es lucren ara amb la guerra d’Ucraïna i la crisi energètica (bancs i energètiques), mostren com en moments de crisis i penúries per a l’àmplia majoria de la societat els capitalistes veuen oportunitat de negoci i d’engrossir els seus comptes particulars.
I això no para al 2021, ja les dades del primer semestre del 2022 mostren com la majoria d’empreses del Ibex35 continuen collint beneficis vs exercicis anteriors. Ho fan els bancs, com el Banc Sabadell (+78% vs 2021), o el Banc Santander (+33% vs 2021) un banc amb llarga tradició d’inversió en armament militar. De fet actualment el Santander se situa entre els majors finançadors europeus de la indústria d’armament militar.
No podem oblidar-nos en aquest context de les energètiques, com Iberdrola, que creix un 35% vs 2021 o Endesa, que ho fa un 10%. Una realitat insostenible que no el govern “progressista” no sols no atalla, com és d’esperar, sinó que legisla per a garantir que qualsevol “topall” o impost que pugui minvar per mínim que sigui les arques de les grans energètiques sigui compensat amb ajudes a través de subvencions o paquets d’ajudes dels fons europeus.
És urgent en el context actual i a la transició ecològica que la crisi climàtica ens imposa, que les empreses estratègiques, com les energètiques, estiguin sota control dels treballadors i dels usuaris i no sota el control d’un grapat de capitalistes centrats en afegir un zero més al seu compte multimilionari sense importar-li les necessitats de la majoria de la població ni del planeta terra.
Ho estem veient ara, en el marc de la guerra d’Ucraïna i davant la crisi energètica que la seva política imperialista, al costat de la reaccionària invasió de Putin, han provocat. Aquells febles i falsos discursos en convencions del clima interminables s’han demostrat lletra morta molt abans del que fins i tot ells podrien haver pensat. Ara tornen a apostar per energies altament contaminants, per no parlar de l’augment de la despesa militar, una indústria altament contaminant.
La situació requereix un canvi de 180 graus, però ni aquest govern progressista, ni la Unió Europea i ni molt menys de l’OTAN seran qui ho realitzi.
