L’elevada abstenció el 28M, en particular en els barris obrers i zones amb pes de l’independentisme català, van ser una mostra de la creixent desafecció existent amb les dues grans mediacions polítiques que van sorgir com a desviament del 15M i el procés.

La campanya de part dels mitjans afins al govern i amplis sectors del “progressisme” contra els qui optin per abstenir-se o votar nul el pròxim 23J és contundent. Després de quatre anys de govern de coalició amb el PSOE, sembla que la responsabilitat de l’auge de la dreta seria d’aquells que s’han vist completament decebuts per un promès canvi que no ha arribat.

Però, que un govern d’“esquerres” aplicant polítiques de dreta obre el camí a la dreta, no només no és un secret, sinó que és gairebé una norma històrica. El social-liberalisme de Felipe González i el seu terrorisme d’Estat van ajudar a governar a Aznar en 1996. El Zapatero dels ajustos de la Troica van entronitzar a Rajoy en 2011. Si anem més enrere, la victòria de les dretes al novembre de 1933 es va produir justament després d’aquell bienni progressista que no va desenvolupar la reforma agrària i va reprimir a sang i foc vagues i protestes obreres i pageses, amb episodis com la matança de CasasViejas.

En 2023, el govern d’“esquerra” tanca la seva legislatura amb una caiguda del poder de compra dels salaris d’un 8%, un augment de l’ocupació a força d’incrementar els contractes a temps parcial amb sous de misèria i un 50% de pujada del lloguer i les hipoteques. Al seu torn, presumeix d’haver liquidat el moviment democràtic català “per altres mitjans” i compra l’agenda de la dreta - i fins i tot a la ultradreta - en política repressiva, exterior o lluita contra la immigració. Aquí queden els pressupostos militaristes de l’imperialisme espanyol més grans de la història, repressions com la de la vaga de Cadis - i ara a Vigo - o matances com les de Melilla.

La responsabilitat de que PP i Vox puguin arribar a Moncloa és enterament d’ells i dels qui han jugat a ser els seus palmers, des dels seus socis de legislatura d’ERC o EH-Bildu, a la burocràcia sindical i dels moviments socials que li han atorgat quatre anys de gràcia. Just aquests palmers són ara part del cor que menyspreen amb tota mena d’insults i desqualificacions als qui no aniran a votar.

Aquest ambient hostil ha contribuït a que siguin molt poques les veus que s’atreveixin a plantejar la necessitat d’una posició polític-electoral independent dels dos grans blocs d’aquest neo bipartidisme senil per blocs. Diem “contribuït” perquè, en última instància, les posicions amb les quals volem debatre venen determinades per concepcions, o be oportunistes o be sectàries i apolítiques, dels grups que les plantegen.

El Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores ha plantejat en diverses ocasions a altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista intentar construir una alternativa en el terreny electoral que defensés una perspectiva d’independència de classe i socialista. No obstant, aquesta possibilitat ha estat ara com ara bloquejada per la ubicació política de la major part de l’extrema esquerra de l’Estat espanyol. Així, la majoria d’organitzacions s’han dividit entre els qui s’han mantingut en un suport a formacions com la CUP o el reformisme tipus Podemos - algunes d’elles combinant-lo amb una política otanista en relació a la guerra d’Ucraïna - i altres sectors que han adoptat posicions abstencionistes apolítiques.

Encara així, el CRT no ha volgut renunciar a disputar també en el terreny electoral a les diferents forces polítiques que defensen els interessos dels grans capitalistes, combatent a la dreta reaccionària i desemmascarant als falsos “progressismes”. Els temps i traves imposades per l’antidemocràtica Llei electoral no ens van permetre poder presentar-nos amb una candidatura pròpia. Però encara així, decidim fer una campanya activa contra la lògica del mal menor amb una expressió concreta de vot, defensant el nul o abstenció per al 23J.

Les crítiques al govern “progressista”, especialment cap a la participació ministerial d’Unidas Podemos i la responsabilitat del reformisme en l’auge de la dreta, són un punt en comú de la gairebé totalitat de l’extrema esquerra. No obstant això, la veritat és que la mateixa està dividida entre els qui se sumen al mal menor - amb la boca petita o a regna solta - i els qui han optat per deixar que passin aquestes setmanes, limitant-se a algunes crítiques generals al reformisme, sense pronunciar-se sobre la seva posició de vot el 23J. Debatem en aquest article amb els dos principals representants d’aquestes posicions.


Anticapitalistas: criticar a Sumar per votar a Sumar

Entre els primers destaquen grups com Anticapitalistas. La seva crida a votar pel reformisme el 23J el formulen amb una forma abstracta en un recent comunicat: “no volem que vagi cap vot a la dreta”. Dirigents d’aquesta organització com Jaime Pastor han estat més concrets sobre què vol dir això. Encara que l’esquerra anticapitalista “estigui pràcticament absent com a alternativa política en la pròxima confrontació electoral” - considera que - “no per això hauria de desentendre’s de la necessitat de contribuir a impedir la victòria del bloc de dretes”.

El seu suport electoral és a l’esquerra institucional en general, perquè ni tan sols diferencien si aquesta “contribució” ha de fer-se amb la papereta de Sumar, EH-Bildu o el PSOE directament. Solament a Catalunya proposen un vot concret (a la CUP) i allà on es presenta Edelante Andalucía, candidatura impulsada per ells mateixos.

En el comunicat esmentat, això es planteja alhora que assenyalen com, entre les causes de fons del “gir reaccionari” que al seu judici es ve desenvolupant a nivell internacional, es troba “la successió de derrotes i capitulacions de les esquerres sorgides després de la crisi de 2008 i que han provocat l’auge d’una nova dreta”. Entre elles inclouen la de Syriza, el Corbynisme o Bernie Sanders i, a l’Estat espanyol, “el transformisme de Podemos i la derrota del cicle independentista”.

Es lamenten que “La classe treballadora i les oprimides manquen d’organitzacions polítiques fortes i d’una perspectiva estratègica per combatre el capitalisme”. Plantegen que serà necessari construir una “esquerra independent del poder” i fer-ho tant des de la “resistència social” com “traient les lliçons pertinents en el terreny polític”.

Tanmateix, el primer pas per a això seria sumar-se - encara que sigui amb la boca petita - a la gran campanya del mal menor que torna a tenir com a tasca ser la recol·lectora de vots d’un altre govern del PSOE. Una gran contradicció sent que com a Anticapitalistas mateix reconeix, ha estat i serà un govern imperialista, militarista, repressiu, racista i en favor de les grans empreses.

És un vot per procuració al PSOE. De fet, l’oposició d’Anticapitalistas a fet que Podemos formés part del govern en 2019 - que els va portar a sortir amistosament - es realitzava defensant l’alternativa portuguesa de donar suport en la investidura als social-liberals i ser el seu soci parlamentari, la mateixa línia portada endavant aquí per ERC o EH-Bildu.

Anticapitalistas continua marcant el pas en el mateix lloc que porta fent-ho des de fa molts anys. Oculten que en el naixement de Podemos el seu rol va ser indispensable i critiquen el seu transformisme sense fer-se càrrec que ells van continuar sent part del partit, encara quan en el seu full de ruta ja va quedar obertament definit que l’objectiu era cogovernar amb el PSOE en 2015.

Però que el projecte d’Iglesias i Errejón era restaurar el règim capitalista espanyol amb alguna reforma superficial era manifest ja des del seu naixement en 2014. Així ho advertiem alguns en el seu moment, sent titllats de sectaris pels qui avui han de reconèixer que, efectivament, aquests vuit anys de neo reformisme han apuntalat el Règim del 78, han recompost parcialment el bipartidisme i afeblit la capacitat de resposta del moviment obrer i els moviments socials.

Anticapitalistes no pot sortir de l’esquema del mal menor i la millor gestió possible de l’Estat capitalista perquè, justament, la gestió reformista de l’Estat capitalista - aquesta que obre el camí a la dreta i desactiva les forces socials per enfrontar-la - ha estat la seva política en vuit anys de govern municipal de Cadis i ho continua sent avui per a les seves referències electorals (Adelante Andalucía o la CUP).

El contingut profund del seu vot amb la boca petita a Sumar és aquest. La seva alternativa és una versió una mica més d’esquerra d’una estratègia neo reformista de gestió de l’Estat capitalista, però afegint-li una mica de desenvolupament de la mobilització social per vigilar o pressionar. La vella cançó de “un peu en les institucions, mil al carrer” que ja hem vist com acaba.

No és casualitat que en el seu repàs de la situació i els fenòmens polítics de l’esquerra internacional, Anticapitalistas ni tan sols esmenti l’experiència del Frente de Izquierda y los Trabajadores - Unidad a l’Argentina. Quan en 2014 van decidir prendre com a referència Syriza i apostar per la fundació de Podemos, en altres latituds l’extrema esquerra trotskista venia d’agrupar-se en 2011 en un front d’independència de classe amb un programa transicional i amb una lògica: no governar l’Estat capitalista, sinó de desenvolupar la lluita de classes i l’autoorganització.

Avui el FITU - i en particular el PTS- amb més de 700.000 vots en les últimes presidencials de 2019, compta amb desenes de diputats, regidors i figures que són una referència per a lluites contra la dreta i el “progressisme” governamental, al mateix temps que plantegen una perspectiva de lluita pel socialisme des de baix. La crisi del peronisme té una alternativa des de l’esquerra revolucionària en condicions de disputar la seva capitalització a l’extrema dreta reaccionària.

Grups com el CRT - abans Clase contra Clase - vam defensar amb diferents iniciatives promoure un agrupament d’aquest tipus com un pas per desenvolupar una esquerra revolucionària que arribés més ben preparada a la fallida del reformisme i el processisme, amb la CUP com la seva pota esquerra a Catalunya, i poder batallar perquè la decepció i desafecció poguessin canalitzar-se per esquerra. Lamentablement, Anticapitalistes i molts altres grups de l’extrema esquerra, van preferir - i continuen preferint - ser una força auxiliar del neo reformisme.


Moviment Socialista: una denúncia al rol pasivitzador del reformisme sense posició de vot

Les organitzacions que componen l’anomenat “Moviment Socialista” conformen un nou espai polític producte de diverses ruptures amb diferents formacions reformistes. Gazte Koordinadora Sozialista a Euskal Herria, va trencar en 2019 amb EH-Bildu, Horitzó Socialista en 2022 amb la CUP i el Encunetro por el Proceso Socialista s’ha conformat durant aquest mateix any a partir de diferents sectors que provenen de l’autonomisme o fins i tot de la base del PCE, en altres zones de l’Estat.

Respecte al 23J, parteixen d’una lectura general molt crítica amb els corrents de les quals provenen, les quals engloben sota la mateixa categoria de “socialdemocràcia”. Segons expliquen en l’últim programa de Youtube “Prisma”, aquestes haurien jugat un rol de contenció i institucionalització dels processos nascuts després de la crisi de 2008 - com el 15M o el procés català - o d’integració en el règim del 78 del moviment d’alliberament nacional basc.

Sobre el govern “progressista” critiquen com, malgrat algunes mesures redistributives, s’ha posat en evidència la “incapacitat del projecte socialdemòcrata de Podemos per gestionar la situació de crisi”. Aquesta “incapacitat de les polítiques públiques per integrar a cada vegada més capes del proletariat” faria que “la gent no senti que governi qui governi, li vagi la vida en això, i no acudeix a votar”, hi hagi “un desprestigi gran de les institucions”- i l’abstenció tendeixi a créixer, sobretot en la classe obrera.

Reconeixen que “tot est desafecte respecte a la política professional acaba transformant-se en un desafecte a la política en majúscules. És a dir, que la gent va perdent la capacitat d’imaginar-se una altra societat diferent, i assumeix la derrota”. Al seu torn, fa que alguns sectors del que denominen com a “classes mitjanes”, culpin de l’“empitjorament de les seves condicions de vida a uns certs segments del proletariat, com puguin ser les persones migrants o trans”.

Des d’aquesta lectura, podem coincidir amb aquestes organitzacions en tant que es diferencien per esquerra de gran part de l’extrema esquerra del mal menor, ja que no reprodueixen les crides a votar al reformisme o formacions com la CUP. No obstant això, la seva posició concreta davant el 23J és com a mínim ambigua. Com podria expressar-se en aquestes eleccions una posició que enfronti la dreta de manera independent d’aquest “projecte socialdemòcrata”? No queda clar.

En les posicions sobre el 23J expressades en la tertúlia de Prisma es plantegen que el reformisme alimenta i aplana el camí al que denominen com a “feixisme” - no entrarem en aquest article en la discussió sobre la caracterització de la dreta i extrema dreta - o que la lògica del mal menor porta a un “desplaçament polític cada vegada més a la dreta”.

No obstant, això es combina amb afirmacions que porten a assenyalar diverses vegades que “no ens és igual que governi la dreta que l’esquerra” o a lamentar-se que la socialdemocràcia no porti endavant polítiques en clau de “cordó sanitari” o il·legalitzacions per combatre el “feixisme” des dels “límits de la institució burgesa”. Sobretot, falta respondre el que tothom es pregunta en aquests dies, què caldria fer llavors el 23J? És compatible votar a Sumar, la CUP o EH-Bildu amb la lluita per construir una força social que enfronti la dreta i lluiti per una societat socialista?

La renúncia del Moviment Socialista a respondre aquestes preguntes és en els fets una renúncia a intervenir en la campanya electoral. Aquesta falta d’una posició de vot clara, que obertament cridés a rebutjar qualsevol suport polític al “projecte socialdemòcrata” en forma d’abstenció activa o vot nul, segurament està influïda per la pressió de la campanya pel “vot contra la dreta” que esmentàvem el principi.

Però també creiem que és deutora d’una concepció antiparlamentària en general que, de la mateixa manera que els porta a no plantejar-se concórrer a les eleccions, també els fa no considerar que aquest terreny és, avui dia, un terreny fonamental per lluitar per una posició d’independència de classe.

Lluitar el “vot”, en el sentit que amb aquest s’expressi una posició que es rebel·li obertament contra el mal menor, és part de la tasca de, prenent les seves pròpies paraules, la “lluita per l’hegemonia de les tesis comunistes”. Creiem que és fonamental per tractar que aquells que ja estan en l’abstenció no caiguin en l’apatia o despolitització, així com per donar-li un contingut d’independència de classe al no anar a votar o al vot nul. Però, sobretot, per plantejar sense ambigüitats per què l’esquerra socialista no aposta pel mal menor i no crida a votar al neo reformisme, i així, convèncer als qui estiguin pensant-se votar a l’esquerra institucional “amb el nas tapat” a no fer-ho.

La posició de “no ficar-se”, “no pronunciar-se” ... sota el pretext aparentment d’esquerres de “les eleccions no són el nostre marc”, deixen un terreny lliure a les, podríem dir, “tesis socialdemòcrates”. No és qualsevol terreny perquè, per més desafecció que hi hagi, les eleccions continuen sent un moment de concentració de la politització de divers signe. No intervenir en elles suposa regalar-li als reformistes una ocasió d’or per mantenir, enfortir o estendre les il·lusions en què no hi ha una altra via possible que continuar delegant en ells la resolució dels grans problemes socials i les urgències del moment, com el fet de frenar a la dreta.

Aquesta posició no és nova. Altres tradicions com l’anarquisme o l’autonomisme l’han sostingut històricament. Des de la CNT al febrer de 1936, quan va deixar córrer el vot obrer a les candidatures del Front Popular - un fet que no es pot separar de la seva claudicació posterior entrant al govern republicà i català en plena revolució social -, fins als autonomistes del contrapoder i la il·lusió social dels anys 2000 o el 15M, que va marxar majoritàriament amb Podemos en 2014.


El vot al mal menor és un gran obstacle per desenvolupar la mobilització social i evitar la seva institucionalització

L’avanç de la dreta i, en menor mesura, la idea que els pròxims quatre anys estaran marcats per polítiques més agressives d’ajust de la despesa fiscal - que aplicaran tant la dreta com el “progressisme” - fa que la necessitat de la tornada a allò social sigui comuna en gairebé la totalitat de l’extrema esquerra.

Fins i tot alguns sectors a favor del vot acrític al reformisme reconeixen que aquests quatre anys hi ha hagut massa “relaxació” del múscul de la mobilització social. Fins al mateix Podemos repeteix demagògicament aquest missatge, obviant l’enorme paper pasivitzador que va suposar la seva aposta d’institucionalització del cicle de lluites del 15M en endavant.

Sens dubte, tornar a obrir un procés de mobilització social i organització és fonamental. Solament la lluita de la classe treballadora i la joventut, al costat de la resta de moviments socials, poden ser un dic de contenció a aquesta onada reaccionària i els atacs vinguin d’on vinguin. Però, al mateix temps, sense lluitar per una perspectiva política d’independència de classe aquestes mobilitzacions podran ser novament derrotades o desviades, com ja va passar amb el 15M o el procés.

Entre els qui criden a votar al reformisme des d’una posició crítica, com Anticapitalistas, es planteja la necessitat que de que aquesta tornada a allò social “no pot ser simplement sortir als carrers”, sinó que “necessitem una esquerra independent del poder” i que aquesta alternativa “haurà de construir-se mitjançant la resistència social, però traient les lliçons pertinents en el terreny polític”.

Com a màxima general podem coincidir, però el seu suport electoral a Sumar i el contingut neo reformista del projecte del qual són part central - Adelante Andalucía no és més que un revival en clau sobiranista andalús del Podemos dels orígens - és repetir el camí caminat. Aquesta volta a la casella del manifest fundacional que van acordar amb Iglesias, “Mover Ficha”, que Anticapitalistas encara reivindica, concep la tornada a la mobilització a fi de tornar a generar una nova “finestra d’oportunitat” en clau de pressió i reforma del règim.

El mal menor no és només un problema que s’expressa en el terreny electoral. Com a lògica política porta instal·lada, almenys, des del cicle electoral després de la moció de censura de 2018. La consecució d’un govern “progressista”, primer amb el PSOE en solitari i amb Unidas Podemos a partir de 2019, va instal·lar la idea de la necessitat de defensar-lo davant l’amenaça d’una tornada del PP aliat amb l’extrema dreta.

Aquesta idea, justifica perquè grups com a Anticapitalistas facin una crida a votar de nou al reformisme, és la que ha estat darrere també de l’enorme pasivització d’aquests anys i que molts elements que fins a 2019 generaven un profund rebuig social, hagin estat ara relegitimats. Aquest govern ha pogut revalidar les reformes laborals de Rajoy i Zapatero, el pensionazo de 2011, ha conclòs el rescat a la banca amb la privatització de la SAREB, ha consolidat les devolucions en calenta, deixat ofegar a milers de migrants a l’Atlàntic i adoptat un guerrerisme otanista que rivalitza amb l’Aznar de les Açores. Li han rentat la cara al Règim del 78, desactivant l’independentisme i represtigiant la Corona, podríem dir que “sense despentinar-se”. Fins i tot els brutals efectes de la crisi de la covid primer i l’escalada inflacionària després no han generat a penes resposta.

La idea de “no mobilitzar-se massa” per no afavorir a la dreta és la mateixa que porta ara a dir que el que toca el 23J és votar de nou al “progressisme” com a mal menor. Si PSOE i Sumar revaliden govern, posicions com les d’Anticapitalistas hauran contribuït de nou al fet que aquesta llosa es mantingui. Però si és la dreta la que aconsegueix guanyar, també el mal menor ens desarma, com ja van demostrar les eleccions de Madrid de 2021 i la “èpica” campanya “antifeixista” d’Iglesias, per després marxar a casa seva. El represtigi del “recanvi progressista” com a fre a la dreta encoratja la confiança a “esperar a 2027” i és tot el contrari a recuperar la confiança que només amb la mobilització independent de la classe treballadora i els sectors populars se li pot posar fre.

Encara així, en cas d’un govern del PP i Vox, és molt possible que la resposta dels moviments socials i el moviment obrer es reactivi. Això porta a un altre problema lligat a les lliçons del cicle que es tanca: com evitar que un nou procés de mobilització, fins i tot un que pugui reobrir la crisi de règim, no torni a ser desviat pel reformisme cap al cercle viciós d’institucionalització-restauració?


Desenvolupar una mobilització independent contra la dreta és una gran lluita política contra el reformisme

En l’últim programa de Prisma, el Moviment Socialista coincideix en la necessitat de tornar als carrers, però dona una gran importància a “no permetre que la socialdemocràcia torni a capitalitzar aquest possible cicle de lluites per després alimentar un altre nou procés electoral i que sigui així com la roda que mai acaba”. Coincidim, per tant, en la necessitat de preparar-se per tractar de trencar aquest cercle viciós al qual ens referíem.

No obstant això, en el com creiem que els companys i companyes de l’EPS, GKS o HS aposten per una estratègia que porta a refusar la intervenció en el terreny de la lluita de classes tal qual es dóna, amb una lògica similar al seu rebuig a fer-ho en el terreny electoral. Aposten per desenvolupar l’“organització independent del proletariat” i assenyalen com a principal tasca “socialitzar les tesis comunistes”. Per a això, defensen crear espais autogestionats propis sota la seva perspectiva socialista per progressivament augmentar el control del proletariat sobre diferents esferes de la societat, fonamentalment lligades al consum i la reproducció social.

Aquesta concepció els ha portat a rebutjar la intervenció en lluites importants pel fet de ser moviments on predominen reivindicacions parcials o estan dirigides per sectors reformistes. Per nomenar alguns exemples, destaca que a Euskal Herria - on reuneixen milers de joves en actes i algunes manifestacions pel socialisme - hagin estat absents de les principals lluites obreres. A Madrid, l’EPS va optar per separar-se de les enormes mobilitzacions en defensa de la sanitat pública seguint la mateixa lògica. Igualment, HS va rebutjar donar suport a les vagues de les treballadores i treballadors de l’educació pública a Catalunya. En el cas de la qüestió nacional, la seva concepció de la independència de classe es tradueix en defugir ser part del moviment per l’autodeterminació existent, atès que aquest continua tenint al capdavant a la direcció burgesa processista.

Aquesta ubicació ultimatista no sols impedeix que es pugui lluitar perquè aquests moviments es desenvolupin i avancin, sinó que deixa el terreny lliure perquè les opcions de conciliació de classes puguin precisament capitalitzar les lluites que es donin. Una lògica abstencionista, en aquest cas en el terreny de la lluita de classes, que té també una continuïtat amb la que sostenen en el terreny electoral que discutíem més amunt.

No podem aspirar a fer fallida el cercle de mobilització-institucionalització-restauració sense disputar la consciència de la classe treballadora allà on es construeix. Això significa, en primer lloc, intervenir en les diferents lluites que es desenvolupin, sense cap sectarisme i sense cap condescendència amb les direccions reformistes dels moviments socials o els sindicats. Solament sent part d’aquestes experiències, batallant per la més àmplia unitat per al combat i el desenvolupament de l’autorganització, es pot donar la condició de possibilitat perquè trenquin la cotilla d’aquestes burocràcies que busquen contenir i dividir. Aquesta tasca l’hem de vincular a la defensa d’un programa transicional que resolgui íntegra i efectivament els problemes de les grans majories sense detenir-se davant la propietat privada dels capitalistes, que al mateix temps unifiqui a la classe treballadora i teixeixi aliances amb els sectors populars.

El desenvolupament de l’hegemonia obrera no és un fet que vingui donat pel mer pes social o numèric de la nostra classe ni s’aconsegueix gradualment per mitjà de la propaganda, sinó que únicament pot ser producte d’aquesta lluita sobre tots els terrenys - el de les idees, la política i la lluita de classes- duta a terme pels qui lluitem per una societat socialista. Per a això la construcció d’una organització revolucionària d’avantguarda és l’element conscient central que pot fer carn aquesta estratègia. Aquesta acumulació de forces no es pot realitzar en cercles aïllats de les lluites i l’experiència concreta de la nostra classe, sinó fusionant les idees del marxisme revolucionari amb els sectors més conscients d’ella.