Els resultats de les eleccions municipals i la dotzena d’autonòmiques celebrades aquest 28M marquen un gir a la dreta i un augment de la desafecció en forma d’abstenció a Catalunya i grans ciutats com Madrid. La màxima de que quan el “progressisme” en el govern aplica polítiques de la dreta, és aquesta la que s’enforteix, ha quedat confirmada en els canvis de molts ajuntaments i governs autonòmics.


El PP enforteix el seu poder municipal de la mà de Vox

El PP manté la seva principal plaça, la capital, on aconseguiria la majoria absoluta. Recupera Sevilla i València – un dels seus feus històrics – i conserva Saragossa, on ja es mantenia un acord amb l’extrema dreta.

Quatre de les cinc grans capitals quedaran en mans del partit de Feijoó. El PP aconsegueix també arrabassar al PSOE places com Valladolid i governarà totes les capitals andaluses menys Cadis. Però en la majoria de casos serà imprescindible el suport de l’extrema dreta de Vox. Aquests ja han anunciat que, prenent l’exemple del govern de Castella i Lleó, exigiran ser part dels governs municipals i autonòmics en els quals siguin decisius. Pretenen arribar a les generals amb una forta presència institucional i aplanar el camí a una possible entrada en el govern central.

El gran perdedor de la nit en aquest extrem del tauler ha estat Ciutadans, que queda per fora de la pràctica totalitat dels consistoris i parlaments autonòmics en els quals concorria. El que fora el partit de l’IBEX35 i l’anticatalanisme furibund ha rubricat avui el seu part de defunció.


L’esquerra neo reformista perd les seves principals posicions

Només a Barcelona el PSOE aconsegueix una victòria destacada. Tot i que la dreta processista hauria estat la força més votada, amb Trias, el PSC de Collboni aconsegueix superar a BenComú de Colau. Una victòria per als de Pedro Sánchez, a costa d’afeblir enormement al seu soci i rival de Sumar de Yolanda Díaz, que es va jugar a donar suport a la reelecció de Colau per ser els Comuns un dels seus principals suports per a la candidatura a les generals.

Barcelona era, al costat de Cadis, l’únic ajuntament del canvi que havia passat de la primera legislatura en 2019. Aquesta altra alcaldia, en mans de Kichi González d’Anticapitalistas i Adelante Andalucía, passaria a les mans del PP després de passar els de Kichi la meitat dels seus regidors.

D’altra banda, Podemos queda a la vora de la irrellevància, perdent tota representació en comunitats com Madrid o la Comunitat Valenciana, i en desenes de consistoris, entre ells el de la capital. Un producte combinat de la seva subordinació al PSOE i la pugna artificial - sense diferències - que sosté amb l’espai de Sumar.


El poder autonòmic també es tenyeix de blau

A nivell autonòmic, el PP partia de governar només 2 de les 12 comunitats en les quals s’han celebrat eleccions. La jornada acaba amb el manteniment de la Comunitat de Madrid, on Ayuso aconseguiria la majoria absoluta que no va aconseguir en el seu avançament electoral de 2021. Conserva també Murcia i li arrabassa al PSOE i les diverses coalicions de l’esquerra neo reformista que li brindaven suport, la Comunitat Valenciana, Aragó, Balears, Cantàbria, Extremadura i La Rioja. En tots ells dependrà de Vox, com ja li va succeir a Castella i Lleó.

El PSOE només conservaria Astúries, Castella-La Manxa, Canàries i Navarra. Això implicaria que la dreta governaria 8 de les 15 comunitats, a més dels enclavaments colonials de Ceuta i Melilla.


L’esquerra independentista: entre la pujada de bascos i gallecs i la crisi de la CUP

EH Bildu, aconseguiria bons resultats tant a Navarra – on podria reeditar els seus acords amb el PSOE per a governar – i en diverses ciutats basques, la més rellevant Vitòria, on guanyaria les eleccions, si bé PSE i PNB podrien evitar que governi si arriben a un acord. També el BNG obté bons resultats en diversos municipis de Galícia.

La CUP per part seva, sofreix una baixada significativa. No sols no ha aconseguit entrar a Barcelona, sinó que les seves dues experiències de govern de coalició cullen pèssims resultats. A Sant Cugat perden la meitat de la seva representació, i els seus socis de PSC i ERC també baixen fent impossible reeditar la coalició. A Tarragona, on governaven amb ERC i JxCat, perden l’única regidora que tenien i tornarà a governar el PSC.


No es pot enfrontar a la dreta de veritat amb una esquerra de mentida

Si alguna cosa mostra aquest 28M és que els qui s’han volgut presentar-se com el dic contra la dreta han acabat sent la seva catifa vermella. Quan el “progressisme” en el poder aplica les grans línies del consens de l’“extrem centre” en política econòmica, social, habitatge, serveis públics o seguretat, el que es reforça no és aquest “progressisme” sinó la dreta i l’extrema dreta que avancen sense obstacles en el terreny que més còmode els resulta.

No es pot enfrontar a la dreta amiga de la patronal presumint d’haver aconseguit que Barcelona continuï sent la seu dels mega esdeveniments capitalistes, com feia Colau a Barcelona. No es pot enfrontar a la dreta de Jusapol, prometent més policies com feia Rita Maestre a Madrid. No es pot combatre a la dreta de Desokupa, desallotjant centres socials a Barcelona o titllant-la d’il·legal com fa Más Madrid.

El preocupant avanç de la dreta i l’extrema dreta, que serà previsiblement part de nombrosos governs en les pròximes setmanes, no l’enfrontarem de la mà d’aquesta esquerra que ni resol els grans problemes socials, ni combat l’agenda que imposa. La classe treballadora i la joventut tenim per davant el desafiament de construir una alternativa política de classe, anticapitalista i socialista, que es prepari per parar els peus a ells i a totes les polítiques de dreta, les apliqui qui les apliqui.