Mundo Obrero Estado Español

DEBATS FEMINISME

El sostre de vidre i els subsòls del feminisme liberal del PSOE

Les lleis d' “igualtat” per a les dones s'han topat amb la (des)igualtat de les reformes laborals i les retallades de serveis públics que van sumir a la majoria de les dones, les treballadores, immigrants, joves als subsòls de la precarietat i la pobresa, molt lluny del sostre de vidre de les dones del govern “feminista” del partit social liberal del PSOE.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

Domingo 17 de junio | 13:16

El PSOE basa sempre els seus discursos en projectes de "lleis d’igualtat" que s’han penjat com a medalles, com la Llei de Dependència, la llei igualitària en permisos per maternitat o la llei integral contra la violència estructural de gènere des de Ministeris com el de Sanitat, Igualtat o Treball, entre unes altres.

Les massives mobilitzacions del moviment de dones i feminista van anar creixent, demostrant la “curta vida” d’aquestes lleis, mitjançant reformes laborals i grans drets retallades a la majoria de les dones. Un exemple, són els pressupostos del Pacte d’Estat contra la violència masclista, retallats pel PP. No obstant això Zapatero ja al 2006 també va utilitzar les tisores als pressupostos per a la prevenció integral de la violència de gènere.

Inèditament, el PSOE s’embarca en un recanvi del bipartidisme (senil) sota un “Govern feminista” que, segons els socialistes, “ha trencat amb tots els sostres de cristall”. No obstant això, el subsòl està més a prop, si parlem dels drets, per a la majoria de les dones, les treballadores, les pobres, immigrants i joves. Els sostres de vidre són, per a elles, inassolibles.

Lleis que no “dignifiquen”: d’estrangeria o regulació d’empleades de la llar

És coneguda, encara que gens pronunciada per la memòria del nou Govern “feminista”, la Llei 2/2009 d’Estrangeria del PSOE respecte a les denúncies de violència masclista, que determinava que si una dona immigrant en situació irregular era víctima de maltractaments i acudia a interposar una denúncia, la Llei col·locava un expedient d’expulsió per ser estrangera irregular.

Aquesta no és més que la continuïtat de la primera de les reaccionàries lleis d’estrangeria, la Llei Orgànica 7/1985 de Felipe González, que en regularitzar a milers de persones immigrants va deixar exposats a altres milers com a “il·legals” per a la seva expulsió o sotmeses a l’explotació laboral.

Així va ocórrer amb milers de dones immigrants, en la seva majoria empleades de la llar, pels qui no era obligatori cap tipus de contracte ni cobertura a la Seguretat Social. Fins que l’any 2011 el PSOE, en acord amb CCOO i UGT, va establir una nova normativa per regularitzar la situació de les empleades domèstiques, el Reial decret 1620/2011 que va entrar en vigor a inicis del 2012. Amb ell es pretenia que les empleades de llar entressin, gradualment, al Règim General de la Seguretat Social, alguna cosa previst fins a l’any 2019.

Les condicions d’explotació i vulnerabilitat de les treballadores immigrants eren tals, que va suposar algunes millores i moltes dones van poder regularitzar la seva situació, encara que en condicions molt precàries i com a treballadores d’última categoria. Al seu moment, el ministre de Treball Valeriano Gómez, va dir que amb aquesta llei es pretenia “dignificar la professió”, no obstant això, com denuncien les pròpies treballadores de la llar:

“No tenim accés a drets tan bàsics com és la prestació per desocupació. No tenim cap tipus de protecció si ens acomiaden, ja que aquesta llei empara l’anomenat “acomiadament per desistiment patronal’’ que és totalment arbitrari. És legal que el nostre salari es pugui retribuir amb “espècies’’ (menjar o allotjament), que en l’actualitat pot suposar un 30% del mateix. Mitjançant el trampós concepte de “hores de permanència’’ està permès que es treballi més de 60 hores setmanals a pesar que el contracte estipuli una jornada de 40. Això sense parlar que encara són moltes les que ni tenen contracte, i que per les quals ho tinguin és habitual que no es respectin ni les mínimes condicions estipulades pel mateix”.

Conciliació, Igualtat i les Lleis de Dependència: retallades i més precarietat

Als debats sobre la “conciliació”, la fórmula del PP ja plantejada per Aznar, és la de "corresponsabilitat" dels homes en les tasques domèstiques i de cura. El PSOE planteja que s’han de garantir les condicions econòmiques i socials per aconseguir la igualtat entre homes i dones, sota la fórmula "Conciliació més Igualtat”.

Però aquestes fórmules mostren els seus límits quan s’enfronten a la realitat de les retallades en la sanitat, "protocols" que limiten els drets per a les embarassades, la paralització de la Llei d’Autonomia personal i les brutals retallades en la Llei de Dependència com el copagament en les prestacions farmacèutiques i ortoprotèsiques o el tancament de centres d’atenció diürna, ocupacionals i residències. Aquella llei aprovada per Zapatero, sota la qual es desplegarien serveis i recursos públics, s’havia venut com un avanç per ajudar a tots aquells familiars (en un 93% dones) que exerceixen les tasques de cures no professional en la seva pròpia llar.

No obstant això, el fracàs de la Llei de la Dependència és part del desmantellament de la gran majoria dels serveis públics. La conseqüència és una major intensificació de les tasques domèstiques i de cures per a les dones, que supleixen de forma gratuïta perquè l’Estat les hi lleva de les mans. La residències per a persones depenents són molt limitades i les privades són un veritable negocio capitalista, un luxe impensable per a les famílies de la classe treballadora. Això provoca una veritable translació d’aquestes tasques del públic al privat, que porta al fet que ancians o persones depenents retornin a viure a les llars, en condicions de pobresa.

Per tant, la possibilitat de conciliar la vida personal amb la laboral és una altra falsa il·lusió del feminisme liberal, que vol fer creure que, una vegada que “ja estan tots els drets conquistats”, només depèn de la “elecció individual” de les dones la seva llibertat d’actuació.

Però la majoria de les dones ens topem amb una altra crua realitat: la precarietat, l’atur i la pobresa. El treball assalariat femení és alt en sectors d’alta precarietat, com el de serveis (66,6%) i en totes aquelles tasques vinculades a cura de les empleades de la llar (88,6%). De les persones ocupades a temps parcial, el 73,86% són per dones; és a dir, 3 de cada 4 ocupacions. Els abusos patronals de les contrates es carreguen quan poden fins als drets de maternitat acomiadant il·legalment a treballadores embarassades.

Aquestes xifres actualitzades al 2017 no cauen del cel. Tenen el seu origen en el model laboral del capitalisme espanyol configurat en les dècades de el ’80 i ’90 després de diferents polítiques aplicades pels governs del PSOE i del PP, des de l’anomenada “reconversió industrial”, fins a privatitzacions de serveis públics, reformes laborals, EREs, pèrdua de desenes de milers de treballs desviats cap a la contractació i subcontractació de serveis. Sota el govern de Zapatero la precarietat laboral femenina havia augmentat: els contractes temporals i a temps parcial superaven tres vegades més al dels homes i la bretxa salarial arribava al 26%.

Sánchez “feminista” assumeix com un bon ateu. I la separació de l’Església i l’Estat?

Pedro Sánchez és el primer president a assumir sense crucifixos ni bíblies, autodefinint-se com a ateu i defensor d’un Estat laic. No obstant això, l’aliança del PSOE amb l’Església també va estar tan segellada com amb el PP.

Aquest any l’Església rebrà més fons que mai de part de l’Assignació Tributària, ja que de l’exercici fiscal del 2016 la quantitat destinada va aconseguir els 256,21 milions d’euros, set milions més que l’any anterior. Es tracta de la xifra més alta des de 2007 quan es va engegar el model de finançament de l’Església. Dissenyat per qui?, pel PSOE quan va fixar que l’Estat li destinaria el 0,7 % de la quota íntegra de l’IRPF dels contribuents voluntaris.

Aquest és el “Govern feminista” que sosté aliances amb una de les institucions més reaccionàries contra les dones o la diversitat sexual. La intromissió de l’Església catòlica en la política o a l’educació, actua com una presó contra els drets més elementals i en la vida de les dones, amb els seus valors obscurantistes contra l’avortament, la diversitat sexual i tota una llarga llista d’hipocresies.

Ni igualtat davant la llei, ni igualtat davant la vida per a la majoria de les dones

Ha estat la lluita històrica de les dones la que ha imposat enormes conquestes com el dret a l’avortament, lleis de maternitat, el matrimoni igualitari, entre d’altres. No obstant això, aquesta ampliació de drets d’igualtat davant la llei sempre ha xocat amb la desigualtat davant la vida de la majoria de les dones, enfront de les retallades i ajustos que tant el PSOE com del PP van saber garantir com a bons amos de la Troica i l’ Íbex 35.

Sota els subsòls, la majoria de les dones només poden veure llum quan surten als carrers, a lluitar i organitzar-se. Com Les Kellys, “les que netegen els hotels". A les quals els fa mal el cos de tant netejar com en una cadena de muntatge on les màquines són les mans i les esquenes. Però no tenen “dret” al fet que es reconeguin aquests dolors com a malalties laborals, perquè vénen tal vegada d’ “algun mal estrany”.

No queda una altra llavors que viure dopada amb vint pastilles al dia. És gairebé impossible conèixer a la cambrera d’hotel que neteja l’habitació del costat, perquè té només 15 minuts per deixar-la impoluta i ja no hi ha temps per menjar si el que es pretén és el que deuria un altre “dret”: sortir a l’horari establert, perquè les “extres” no les paguen. I així no hi ha ni drets bàsics, ni article de la Constitució d’igualtat davant la llei, que expliqui per què no hi ha igualtat davant la vida

I el sostre de vidre només l’ aconsegueixen unes poques. Perquè no totes les dones som iguals. O són iguals les vida de les dones treballadores o immigrants que treballen d’internes, a les de Soraya Sáenz de Santamaría, Angela Merkel, Arrimadas o les dones del nou govern del PSOE? Suposar que un Govern constituït per majoria dones, abstraient per quins interessos governa un partit social liberal com el PSOE, és caure en un reduccionisme biologicista inscrit en la ideologia patriarcal dominant.

Sent part de les dones treballadores, les joves precàries, immigrants, estem les que lluitem de manera decidida per trencar altres sostres i tots els murs d’aquesta aliança criminal, patriarcat i capital. Estem les feministes socialistes anticapitalistes, que busquem trencar amb les falses il·lusions que, sota el sistema capitalista, és possible la conquesta de drets de manera gradual i evolutiva, de la mà dels mateixos partits, institucions i lleis que els retallen i els lleven al mínim descuit i abandó de la mobilització i autoorganització del moviment de dones al costat de la classe treballadora i la joventut






Temas relacionados

En Català   /   #8M   /   feminismo socialista   /   Mundo Obrero Estado Español   /   Movimiento de mujeres   /   Precariedad laboral   /   Pobreza   /   Desigualdad   /   PSOE   /   Géneros y Sexualidades   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO