En un “bany de masses” que va voler emular als actes en els quals participava Pablo Iglesias a l’inici de Podemos però que encara estava lluny de la seva massivitat. la fundadora de Sumar va expressar que el seu nou projecte polític pretén que “tot el protagonisme estigui en els col·lectius socials” i “eixamplar la democràcia i impedir el pas a les dretes”. A més, va sostenir que Sumar pretén revitalitzar l’esquerra alternativa al PSOE i “atreure a la societat civil”, i que el projecte compta amb la presència de partits (òbviament Podemos, Izquierda Unida i el PCE, i no es descarta que també participi Mas País), però que aquests prenen un rol secundari.
Per a això, va oficialitzar el llançament d’una “fase de consulta” amb “ciutadans, col·lectius i experts sectorials” que durarà aproximadament sis mesos en una gira que durà a terme per tot l’Estat Espanyol.
El seu objectiu és intentar recuperar el vot que en el seu moment va aconseguir Podemos davant el daltabaix electoral d’Unidas Podemos, assumint la via electoral i el joc parlamentari en l’únic llit possible per a la transformació política de la societat espanyola.
En les hores més baixes del neorreformisme davant la integració d’Unidas Podemos al govern imperialista espanyol amb el PSOE, el projecte pot generar il·lusions en sectors amplis que no veuen una altra sortida que la dretització de la situació, el militarisme, el creixement de l’extrema dreta, etc. En aquest sentit, el discurs de Sumar intenta canalitzar per a si la legitima il·lusió de canvi que hi ha en àmplies franges de la classe treballadora i els sectors populars, i l’esperança en què un projecte d’aquest tipus pugui d’una vegada per sempre complir amb el que promet.
No obstant això, la realitat és que el projecte de Díaz no arriba a ser si més no una mala còpia de Podemos. Un projecte que es recolza en els “assoliments” del govern de coalició amb el PSOE, que no ha estat més que la bona gestió dels negocis dels capitalistes amb cara progres.
Per això no es diu ni una paraula de derogar íntegrament les reformes laborals del PSOE i el PP. Al contrari, defensa la reforma laboral de la ministra, beneïda per la CEOE, que no sols va mantenir l’essencial de les anteriors, sinó que va donar una nova volta de rosca en favor dels empresaris. I, per descomptat, tampoc planteja la necessitat que els salaris indexats automàticament segons l’augment de la inflació que ja està fent estralls, sinó d’un “pacte de rendes” per a augmentar els salaris al 3%, deixant-los molt per sota de la inflació que ja està en el 9%. Ni molt menys mesures tan necessàries com el repartiment de les hores de treball sense disminuir els salaris, per a acabar amb l’atur i que totes puguem viure dignament.
El discurs de defensa dels serveis públics als quals poder acudir per a satisfer necessitats bàsiques com l’educació o la salut sense haver de resoldre’ls en el mercat privat, és només això, discurs. Perquè no va acompanyat d’una política per a acabar amb les externalitzacions i perquè els serveis ja privatitzats tornin a ser públics sense pagar-los un duro als quals es van lucrar amb la salut i la vida de la gent.
Sumar deixa sense esmentar també grans qüestions democràtiques que encara queden per resoldre, com la qüestió de la reaccionària monarquia borbònica, sobre la qual la ministra sempre ha preferit callar, ni òbviament el dret d’autodeterminació dels pobles. Però tampoc dels drets de les persones migrants, que moren al mar o a les fronteres mentre el govern “progressista” que integra Unidas Podemos i Yolanda Diaz aplaudeix la repressió, la derogació de la nefasta Llei d’Estrangeria o considerar a la immigració una “amenaça hibrida”, com acaba de ratificar la Cimera de l’OTAN a Madrid a proposta de Pedro Sánchez. Una cimera, dit sigui de pas, a la qual la ministra no va dedicar una sola critica, coherent amb la seva ubicació contemplativa davant l’extraordinari rearmament armamentístic que està duent a terme el Govern i el reforçament de la ubicació imperialista de l’Estat Espanyol a l’OTAN.
Malgrat la il·lusió que pugui despertar, el projecte ja neix amb un caràcter molt més conservador i amb reivindicacions clarament més a la dreta que les de Podemos en els seus inicis. Però, sobretot, no té res de nou, ni molt menys planteja una perspectiva que pugui estendre’s conquistant noves bases.
Encara que tracta de mostrar-se com quelcom radicalment diferent dels projectes neorreformistes sorgits fins ara, comptant amb rostres d’influencers d’esquerres, sectors d’activistes, artistes i incloent una alta representació de dones a les seves files, la realitat és que “Sumar” és una reedició degradada de tot el que ja hem vist a l’últim cicle polític: un reagrupament de la vella esquerra espanyola tradicional, avui integrada plenament en el règim, sostingut per les mateixes velles estructures del PCE, Izquierda Unida i la burocràcia sindical de CCOO i UGT.
Amb aquest embull com a sustentació resulta natural que la gran mesura estrella del llançament del seu procés d’ “escolta” hagi estat la idea d’un nou “contracte social”. És a dir, la vella política burgesa defensada per totes les burocràcies sindicals i polítiques que han fet de la conciliació de classes el centre de gravetat de la seva política. Un mecanisme que pot sonar atractiu, però que només ha servit històricament per a sotmetre a la classe treballadora, i obligar-la, mitjançant la burocràcia de les organitzacions polítiques i sindicals corruptes, a negociar sempre a la baixa per les seves condicions de vida, mentre els guanys dels més rics romanen intactes. És a dir, el mitjà per a assegurar-li a la CEOE que els seus interessos seran prioritzats i protegits actuant com a desviament del malestar i la ràbia dels sectors més afectats, mitjançant l’oferiment d’unes poques engrunes. O quina altra cosa és, com dèiem abans, la proposta d’augment del 3% dels salaris quan la inflació és del 9%?
Encara que, per a ser realistes, en un context d’inflació galopant, crisi social i crisi energètica agullonades per la guerra d’Ucraïna, avanç de l’extrema dreta, tendències a majors xocs entre les potències imperialistes i la crisi climàtica de fons, ni engrunes ens donaran amb aquesta política entreguista. El que si pot presumir que vagin a donar és pals, com els que vam veure en les últimes vagues com les del Metall a Cadiz i a Cantàbria.
Yolanda Diaz declarava el dilluns a El País que “res trencarà el Govern, no hi ha alternativa”, un titular que el gran mitjà de l’establishment espanyol va posar amb lletres de motlle a la seva portada. Tota una declaració no sols per a la conjuntura, sinó pel futur. L’únic objectiu polític seriós que es proposa “Sumar” és recuperar alguna cosa del vot de l’ “esquerra” per a tornar a governar amb el PSOE en plena expansió militarista i imperialista.
La “nova política” de Yolanda Díaz és, en definitiva, fer el que fa com a Ministra de Treball i vicepresidenta segona del govern del PSOE: ser una de les metgesses de capçalera de l’IBEX35 i l’imperialisme espanyol.
Els qui som part d’Esquerra Diari, la CRT, creiem que és necessari un projecte que trenqui obertament amb la lògica de conciliació de classes que ens condemna al malmenorisme, mentre les patronals avancen en la super explotació de la nostra classe i s’omplen les butxaques a la nostra costa. Per això és necessari construir un projecte polític que sigui veritablement nou, que posi al centre la lluita de classes i no la conciliació, que aixequi un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes i no els treballadors.
Un projecte al qual apostem que sorgeixi a partir de les noves experiències de lluita i organització de la classe treballadora, la joventut, les migrants, el moviment de dones i LGTBI, articulats entorn d’un programa anticapitalista i d’independència de classe, com a part del combat per posar en peus un gran partit revolucionari de la classe treballadora que lluiti pel socialisme.
