El retrocés de l’ús del català és una realitat inqüestionable, les dades són clares. Si ens fixem en l’última Enquesta a la Joventut de Catalunya, del 2007 al 2022 la caiguda de l’ús del català ha sigut de 18 punts percentuals.

Però pel que fa al seu ús voluntari dintre del sistema educatiu per part de l’alumnat, la tendència és ben diferent. Segons dades de l’Informe Cat 2023 un 97,2% dels i les alumnes catalanes que es varen presentar a selectivitat, van fer la prova en català quan també tenien la possibilitat de fer-la en castellà.

Pel que fa a l’àmbit del coneixement de la llengua, el mateix informe conclou que el 75% dels habitants a Catalunya parla bé el català. A les illes, segons un estudi publicat a l’Anuari de la Joventut de les Balears, l’ús del català entre la població jove de les Balears (entre 15 i 29 anys) està en "fase de regressió", malgrat que aquest segment de la població és el que en presenta un índex de coneixement més elevat.

Aquestes diferents i breus aproximacions a la qüestió ja ens fan veure que un assumpte complex, amb una gran qüantitat de variables en joc: nova demografia, polítiques culturals i educatives, qüestions socioeconòmiques, etc.

En els darrers anys, especialment des del procés de l’1 d’octubre, la dreta espanyola amb la Judicatura al capdavant ha buscat enfonsar el procés d’immersió lingüística a Catalunya, una conquesta de les famílies i docents de barris i localitats obreres, com a Santa Coloma de Gramanet on va començar a aplicar-se, per a tractar de garantir que els fills i filles d’entorns castellanoparlants aconseguissin un bon domini del català.

Per altra banda, enfront d’aquesta complexa situació, els diferents governs de l’última dècada només han posat sobre la taula la recepta de les retallades. A Catalunya en el 2020 el pressupost d’educació va ser del 3,82% del PIB, mentre que en la resta de l’Estat era d’un 4,93%. Tanmateix, xifres molt llunyanes del 6% del PIB que marca la legislació.

S'inventaran mil i una mesures per "revertir" la situació del #català a l'escola, però que ningú oblidi que són els mateixos partits que fa anys que retallen serveis públics i precaritzen els docents i personal educatiu. #EducacioPublica

— Verónica Landa 🇵🇸 (@lierolaliero) April 16, 2024

Ara se suma a aquest debat amb la "nova" proposta de Clara Ponsatí i el seu partit Alhora que defensa una doble línia educativa, és a dir, escoles on l’aprenentatge sigui 100% en català (i altres, 100% en castellà).

Des de la formació s’al·lega que amb aquesta mesura es desactiva l’atac al català i el rebuig d’algunes famílies a què els seus fills i filles siguin educades en català perquè hi haurà llibertat absoluta per a escollir en quina llengua volen que els seus fills siguin educats.

Ara bé, aquesta proposta no pot ser una altra cosa que un retrocés enfront dels atacs de sectors de la dreta espanyola i una mesura classista i segregadora.

En primer lloc, un retrocés per la voluntat d’una minoria de famílies de dretes que aprofitant el ressò mediàtic de mitjans de dretes i del beneplàcit de la judicatura volen enfonsar la immersió lingüística, aquesta conquesta de les classes treballadores, i que no s’ha de respondre amb "aquí teniu, nosaltres farem la nostra escola". Tot el contrari: la resposta ha de ser un rotund "no passaran", que defensi l’escola en català.

En segon lloc, Ponsatí parla de "llibertat d’elecció", però aquesta "llibertat" ja sabem el que significa: la té qui pot escollir. En una societat amb més persones migrades, moltes d’aquestes famílies d’origen llatinoamericà (45% migració llatinoamericana), el castellà és una llengua més ràpida i senzilla per establir-se, per fer una xarxa social de suport, etc. Molt més pel jovent, que viu de forma molt més traumàtica tot el procés migratori. En aquestes situacions, on prima més la necessitat d’establir-se amb garanties, des de tot punt de vista, la "llibertat" de la que parla Ponsatí no existeix. Per tant, estem parlant d’una mesura segregadora i classista que aprofundirà més les diferències socials que ens trobem a les aules.

No només parlem d’aquest punt respecte a l’alumnat nouvingut. Estem parlant que els barris i ciutats on més castellanoparlants hi ha tenen una composició obrera i popular configurada per generacions que van arribar amb les onades migratòries dels anys 60 i 70 i que tenen com a llengua vehicular el castellà. Una doble via com la proposada implicaria en un futur una exclusió sociocultural i una limitació d’accés a la feina i estudis a més de l’aprofundiment a la visió "dels altres" i "els catalans de veritat". A més, on s’ubicaren aquestes escoles? A quins barris? Als que ja hi hagi més catalanoparlants per garantir una quota d’alumnes? Llavors sí, és una mesura segregadora (i molt).

Aquesta proposta no és més que una politització del debat sobre l’ús del català per desviar-ne el focus del realment important.

De les retallades a l’educació catalana que Artur Mas va fer amb el suport del PP i després amb el suport d’Esquerra Republicana, mai ens hem recuperat. Desenes de milers d’interins i substituts continuen sostenint el sistema educatiu tot i la precarietat que hi ha. Tenim privatitzats els serveis educatius com el menjador o les extraescolars gràcies a la legislació de la Generalitat. De fet, no podem oblidar la "Llei Aragonès" que pretenia afavorir, encara més, la subcontractació de serveis públics a empreses privades.

En termes de política educativa, aquests són els focus, no una mesura electoralista que polititza un debat complex que a més té com a conseqüència la segregació social per llengua.