Gènere i sexualitats

CONTRAPUNTO

Dones laborioses, dones perilloses: les treballadores en la lluita de clases

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

dimarts 21 de maig| edició del dia

“Probablement, el delegat provincial de Sindicats pensava en situacions com aquesta quan afirmava que la població sencera barcelonina era molt perillosa, en part per estar formada per gran quantitat de treballadores.”
(Arxiu Històric del Govern Civil de Barcelona (AHGCB), caixa 3, carpeta 5) [1]
El protagonisme de les dones treballadores ha estat un component essencial en la tradició de lluita i organització de la classe treballadora de l’Estat espanyol. En aquest article abordarem la gran oposició obrera femenina al Règim franquista i la Transició, quan les dones laborioses també es van manifestar perilloses per al franquisme després del seu intent de transformar les seves condicions de vida, els seus drets laborals i lluitar contra el Règim dictatorial.

La gran tradició de les treballadores en la conflictivitat laboral està relacionada amb que, durant el segle XX, el treball assalariat femení s’havia acrescut enormement, sent crucial en el desenvolupament econòmic i industrial. No obstant això, aquest creixement es va anar gestant sobre una estructura patriarcal plena de desigualtats i discriminacions que van delimitar els contorns d’una doble opressió, com a dones i com a treballadores. I, per tant, també els contorns de la seva doble o múltiples lluites, per la qual cosa les seves reivindicacions en la conflictivitat obrera no van estar determinades exclusivament per reivindicacions laborals, sinó que atenien problemes socials, aspectes com la qüestió sexual, la família, la discriminació laboral, el treball reproductiu no remunerat, entre altres.

Per a abordar aquesta anàlisi, és important detenir-nos en la definició de classe en la seva intersecció amb el gènere entenent que la lluita contra l’opressió de les dones s’inscriu en la història de la lluita de classes. En termes marxistes, a partir del “lloc que ocupa en la producció” la força laboral femenina està concentrada, com a part del conjunt de la classe obrera, en posicions estratègiques per al funcionament de l’economia capitalista, -producció, serveis, etc. Lluny del rol ‘subsidiari’ que se li va voler imposar a les dones en el circuit laboral considerant el seu treball com a complementari a la ‘font principal d’ingressos’ del ‘cap de la llar’, les transformacions econòmiques han col·locat al treball assalariat femení en el centre de gravetat del capitalisme per la seva participació creixent en la producció i en els serveis. És per això, com veurem, que poden complir un rol de ‘avantguarda’ de la classe treballadora.

Però, alhora, han complert un rol de frontissa fonamental vinculant els centres de treball amb altres capes de la societat, per la doble posició a la fàbrica i la llar o la ‘doble presència’ [2] de les dones en el treball assalariat i en el treball domèstic, o ‘treball de reproducció no remunerat’. Aquesta és una qüestió fonamental perquè el conjunt de la classe treballadora pugui conquistar la seva hegemonia.

Gènere o classe? Debats sobre la doble opressió, com a dones i treballadores

És des de la relació entre opressió i explotació que podrem observar l’enorme riquesa d’experiència en la lluita de classes que ens han deixat les dones treballadores en el desenvolupament de la conflictivitat laboral en aquesta època. [3].

Aquest punt d’anàlisi ha estat part d’un dels debats d’aquest període dins de la nova militància femenina, particularment a CCOO on el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Partit Comunista d’Espanya (PCE) ha estat el corrent de major influència durant el període en la classe treballadora. El debat girava entorn de la seguent pregunta: Són les dones mateixes o és la classe obrera? Classe o Gènere? Un interessant estudi de la historiadora Nadia Encallo Moral [4], explica detalladament com, per als militants del PSUC-PCE a CCOO, que partien d’una definició masculinizada de la classe treballadora, qualsevol objecció sobre l’opressió de les dones podria “trencar la unitat de la classe” per a enfrontar al Franquisme, que era la seva prioritat política; motiu pel qual les reivindicacions de les treballadores estava en últim ordre d’importància.

En aquesta objecció no s’ha parat esment a la tendència a la feminització de la força de treball, que ha constituït a les dones com un dels sectors més explotats de la classe obrera, no només perquè pesen sobre elles els constrenyiments d’una doble jornada laboral –remunerada a la fàbrica i no remunerada en el treball domèstic–, sinó perquè les seves condicions laborals històricament han estat cada vegada més precàries. Per tant, l’antagonisme "gènere o classe", conté una omissió: les dones constitueixen un grup interclasista i la classe és una categoria que remet a un agrupament intergenèric; és a dir, no són termes que es contraposen perquè no són categories del mateix nivell explicatiu. [5]

Tots aquests debats han travessat a una historiografia sobre el protagonisme de les dones treballadores molt poc desenvolupada. [6]S’ha destacat el paper de les dones donant suport als marits i familiars en els conflictes -que també ha estat molt important- i molt poc sobre el destacat protagonisme de les treballadores en els conflictes laborals de les seves fàbriques o centres de treball [7]

Si bé en aquest article es tracta de rescatar els conflictes de les dones assalariades -molt poc valorats i estudiats- també veurem com les dones han sabut organitzar-se des de diverses posicions i una d’elles ha estat “acompanyant” als seus marits, germans o amics en les lluites obreres, constituint així una part fonamental de la tradició de la família obrera i en els barris obrers on van haver de lluitar per tenir transport públic, col·legis o hospitals. Analitzarem el rol de les ‘mestresses de casa’ com a part de la classe treballadora i no com a part d’un “sistema productiu separat”, tal com el plantegen les teories feministes de la reproducció social; debat que no abordarem en aquest article. [8]

Feminització i divisió sexual del treball

A l’article Igualtat davant la llei, desigualtat davant la vida: feminització del treball i precarietat laboral [9] explicava com l’ideal de la dona fora del mercat laboral es mostrava totalment utòpic per a les famílies de la classe treballadora, d’una banda, davant els efectes duradors durant la postguerra com la pobresa i la precarietat, que obligava les dones a haver de sortir a treballar. Per l’altre, en el marc de les transformacions del capitalisme espanyol, que necessitava una gran quantitat de mà d’obra femenina.

Històricament, aquest increment de les dones al treball assalariat és, entre altres qüestions, el resultat de més de dos segles de lluita de les dones per pertànyer al mercat laboral. Durant el Règim franquista, a més de les lleis d’una dictadura que havia liquidat totes les conquestes de la República en matèria de drets a les dones, moltes treballadores van ser brutalment reprimides, empresonades o assassinades per la seva resistència a la dictadura, i així, “treballadores, mestres, bibliotecàries, infermeres, oficinistes i dones de tots els oficis van ser depurades del seu treball i van patir els rigors de la dictadura.” [10]

Igualment, tot això no impedia que les dones deixessin d’exercir treballs remunerats, al contrari, ho feien en condicions d’enorme precarietat i discriminació davant la situació de pobresa en la qual es trobaven les seves famílies. Les que tenien sort, treballaven en comerços, botigues o mercats i venda ambulant. No obstant això, la repressió laboral era tal que aquelles dones que no podien deixar de treballar ho feien en tasques pròpies relacionades amb l’esfera domèstica o en el treball a domicili, per exemple, per a tallers de costura. És important esmentar que moltes dones eren llançades a una situació de prostitució si eren acomiadades o no trobaven llocs de treball, fins i tot moltes d’elles exercien la prostitució mentre treballaven en fàbriques o servei domèstic per a afrontar situacions de pobresa extrema.

El treball no declarat en la llar era l’opció per a les dones casades, com també ho era el servei domèstic per a les joves en condicions humils o del món rural, sense cap reconeixement en els drets laborals. Al costat d’això, durant les dures dècades de postguerra, la fam i la misèria, les tasques de reproducció es feien encara més extenuants.

Durant les dècades de 1950 i 1960 es va desenvolupar un accelerat procés de proletarització femenina en el qual les migracions massives des de les regions rurals cap als centres industrials -Madrid, Catalunya, País Basc i Astúries, principalment- han aportat abundant mà d’obra, després de l’anomenat Pla d’Estabilització de 1959, que va donar lloc a un cert creixement econòmic i a transformacions en la classe treballadora i particularment en les dones. Es van desenvolupar les branques de béns de consum com a automòbils i electrodomèstics, el sector químic, la siderúrgia i les indústries alimentàries, el tèxtil, el turisme i la construcció. Alhora, es va anar conformant una modernització de l’aparell productiu i de les formes d’explotació de la força de treball. Això va tenir conseqüències cap a les dones treballadores ja que es necessitava mà d’obra ‘barata’, motiu pel qual el Règim va donar un gir respecte al treball femení i “La població laboral femenina va passar d’un 8,3% en la immediata postguerra (1940) a un 19,1% en 1970, segons les dades dels censos de població” [11]

D’altra banda, les condicions laborals eren enormement precàries i amb durs ritmes de treball, sense mesures de seguretat i salubritat a les fàbriques i baixos salaris. Moltes dones tenien doble o triple jornada laboral, ja sigui perquè compaginaven tres torns de treball, a la fàbrica amb doble torn, en altres treballs a domicili o a la nit a preu fet, a més de les obligades tasques domèstiques.

Aquesta dècada el creixement econòmic va donar obertura a altres fonts de treball per a les dones com la de perruqueria i del comerç. Així com també d’oficinista, mecanògrafa, taquimecanògrafa, secretàries i telefonistes. I també va donar importants processos de lluita i resistència de les dones treballadores.

Pioneres: la lluita de les treballadores en la conflictivitat obrera a inicis del franquisme

Van ser les obreres tèxtils les que van protagonitzar els primers conflictes, sent les fàbriques d’aquest sector un dels motors industrials de l’economia i del comerç en importants regions com Catalunya. En aquest ram, les dones estaven sobre-representades sota condicions laborals precàries, baixos salaris i jornades extenuants, unida a les tasques de reproducció que en anys de postguerra significaven una pesada càrrega.

Un exemple d’això eren les treballadores de la fàbrica tèxtil de Fabra i Coats de Sant Andreu, Barcelona, que al desembre de 1941 van fer els seus primers passos en conflictes, amb demandes com la supressió de la denominada setmana anglesa que implicava treballar els dissabtes a la tarda i la declaració de festius “recuperables”, o exigint guarderies. També a Sabadell (Catalunya) es van donar conflictes en forma de boicot en fàbriques tèxtils.

Entre els anys 1945 i 1947 a Catalunya i el País Basc va començar un procés de lluites obreres, sent Barcelona la punta de llança amb aturades al maig i agost de 1945 i en els anys següents en importants sectors de la indústria tèxtil, metal·lúrgica i química. [12] A partir de l’any 1946 començava una onada de vagues motoritzada principalment per les dones de les fàbriques tèxtils. Les demandes fonamentals era l’abaratiment dels costos de subsistència, les garanties de proveïment i un economat. Per això, moltes vegades les dones s’unien a altres vagues com va ocórrer a l’estiu de 1946 amb la vaga de aceiters, contra el racionament, la falta de proveïment d’oli i el subministrament substitutiu de margarina. Els balcons i finestres dels barris obrers de Barcelona van aparèixer amb setrills i paelles, penjats per les dones per a unir-se a la protesta. [13]

Les obreres tèxtils i la primera vaga general de Manresa contra Franco: les primeres comissions de dones

Entre els successos més importants estan els del mes de gener de 1946 quan es van protagonitzar importants conflictes a les fàbriques tèxtils de Manresa i Mataró (Catalunya). Això va deslligar a Manresa la primera vaga general des de 1939 d’Espanya, en la qual les obreres tèxtils van estar al capdavant, particularment de la Fàbrica Nova (Hilados y Tejidos Beltrán y Serra), la més gran de la ciutat i propietat de la família Bertrand i Serra. La vaga va deslligar durant diversos mesos un procés extensiu de conflictes cap a altres comarques del Barcelonés, Vallés i Maresme, en fàbriques tèxtils de Sabadell, Terrassa, Hospitalet, Palamós, Barcelona i Mataró. I en fàbriques com l’Espanya Industrial, Fills de F. Sans o Trinxet; metal·lúrgiques com la Maquinista Terrestre i Marítima, Altos Hornos de Catalunya, Hispano Olivetti, Hispano Suiza o Lámparas Z; i d’altres sectors com a Indústries Sanitàries, Cerveses Damm, etc. I altres vagues de solidaritat amb fàbriques en lluita.

Com a característiques d’aquest protagonisme fonamental de les treballadores, el nivell de combativitat i les “comissions de dones” per a negociar i coordinar-se amb altres fàbriques eren els elements nous que van aparèixer en aquests conflictes, en els quals les dones intervenien amb la seva doble presència.

Les vagues dels mercats: el personal és polític

Un altre camp de lluita de les dones han estat els mercats, sobretot en els anys 1946 i 1947 protagonitzant vagues exigint augment de salaris, millora de l’emmagatzematge de primera necessitat i un economat d’empresa per a comprar productes a preus més baixos. Per tant, les demandes laborals que les dones exigien des de les fàbriques i centres de treball estaven lligades a les preocupacions de les famílies obreres, com era la subsistència de les seves llars. [14] Era un context en el qual l’escassetat d’aliments era un veritable drama per a les famílies obreres. El Règim havia establert el racionament dels aliments bàsics en els centres de les ciutats d’articles de primera necessitat i les dones eren les qui havien de gestionar la pobresa a les seves llars i fins i tot, encara que la legislació laboral ho impedia, es van veure obligades a treballar fora de les llars com a assalariades en comerços, botigues o mercats en condicions d’enorme precarietat i discriminació. El servei domèstic va ser l’àmbit de major ocupació laboral per a les dones joves, per als qui el reconeixement dels drets laborals era una cosa desconeguda.

Sobre aquest tema la historiadora Nadia Encallo planteja que les protestes de 1946 a Barcelona estaven marcades per una ’consciència femenina’, desenvolupant formes d’acció específiques que qüestionaven la divisió entre allò públic i privat. Aquesta qüestió s’estava germinant durant la dècada de 1940 per creixer cap a la dècada de 1970.

Vegem altres exemples. En 1951, la conflictivitat laboral ressorgeix davant uns salaris reals inferiors fins i tot a la preguerra i per la continuïtat d’escassetats i restriccions de tota mena. La primera expressió d’aquest malestar va ser el massiu boicot als tramvies de Barcelona, que va forçar al govern a anul·lar la pujada de tarifes. La protesta va acabar en una vaga general en la qual van participar entre 250.000 i 500.000 treballadors de Barcelona i dels municipis industrials dels voltants, exigint la llibertat dels detinguts i el cessament de l’augment del cost de la vida. A Barcelona, les dones no només van parar els centres de treball, sinó també van fer piquets per a garantir la vaga a les fàbriques, tallers i comerços: “Les dones van destacar tant en el conflicte que, en redactar un informe sobre la vaga, el delegat provincial de Sindicats de Barcelona va subratllar l’actitud recalcitrant de les dones en aquest conflicte: ‘I el que és pitjor, amb un gran percentatge de treballadores femenines -gairebé totes en la indústria tèxtil-, les que, per raons del seu sexe i especial manera de reaccionar, és dificilíssim el convèncer amb raons ni discutir-les amb argumentacions, quan un conflicte social es planteja’” [15]

La dècada de 1960: continuïtat generacional, la lluita per augments de salaris i les comissions de treballadores

En aquesta dècada, en el marc de la crisi del tèxtil i la diversificació dels treballs de les dones, es feia difícil que poguessin dur a terme protestes col·lectives, per la qual cosa el nivell d’intensitat de les mateixes havia baixat, encara que no desaparegut.

No obstant això, a Catalunya, a la indústria tèxtil del Maresme, Barcelonés o Vallés Occidental entre finals dels anys cinquanta i els seixanta, van sorgir conflictes laborals en empreses que segons Nadia Encallo, “coincidien joves treballadores immigrants i altres més madures, amb experiència de treball industrial i a vegades de conflicte.” [16] A més, es van organitzar de forma similar als conflictes dels anys quaranta, a través de comissions de treballadores de l’empresa, com l’exemple de la fàbrica tèxtil Ihpevisa (Badalona-Catalunya) quan més de 200 dones majoria immigrants, es van declarar en vaga en adonar-se que estaven cobrant la meitat de la paga extra del 18 de juliol.

En aquests anys també les dones formaven comissions per a gestionar els conflictes i “es percebia la idea que les dones no serien represaliades de forma tan immediata com els homes. Però a diferència del que passava en els anys quaranta i cinquanta, a vegades aquestes comissions van tenir continuïtat després de les vagues i van permetre negociar millores en les condicions de treball. Entre les components hi havia dones amb experiència de conflicte abans de la guerra civil.” [17]. És interessant com Nadia Encallo explica els canvis generacionals en els quals podem notar una certa continuïtat de les experiències mantingudes per les obreres més madures, que eren les que estaven al capdavant de les comissions de treballadores per a negociar amb la patronal.

La conflictivitat desenvolupada per les dones treballadores durant el franquisme expressava reivindicacions de tipus salarial, fins a 1969 fonamentalment, al marge del conveni i sobretot en el sector tèxtil de llana o cotoner, sota una aguda crisi, expedients de regulació d’empreses i acomiadaments; el que va acabar amb aturades i concentracions públiques protagonitzades per dones.

Mentrestant, en una situació de grans canvis polítics i qüestionaments al Règim franquista sorgien noves organitzacions sindicals com les Comissions Obreres al costat de l’activisme i la militància d’esquerra. Les CCOO no van ser només masculines. També van ser habituals a les fàbriques tèxtils on les dones formaven comissions de treballadores -només de dones-, que negociaven amb la patronal, les forces policials o amb funcionaris de la OSE.

No obstant això, diverses fonts senyalen que les organitzacions obreres no reconeixien l’organització i lluita de les treballadores, per tant, les registraven com a part de la conflictivitat laboral i antifranquista en general. Encara així, les dones van saber confeccionar xarxes de solidaritat amb altres lluites i entre elles i trencar l’aïllament, com a part d’aquesta tradició i cultura obrera en els barris i les fàbriques, malgrat la repressió, de la falta de representació sindical i de reconeixement dels sindicats obrers.

D’altra banda, a començament de la dècada de 1960 el Règim havia conformat la Llei d’Ordre Públic al juliol, amb l’objectiu de perseguir les vagues, l’ocupació d’empreses i les reunions il·legals. Durant la primavera de 1962 començava una nova conflictivitat laboral protagonitzada per les vagues de les mines d’Astúries. El Règim no va trigar a respondre amb l’estat d’excepció a Astúries, Biscaia i Guipúscoa el mes de maig, ampliat a tot l’Estat espanyol al juny.
L’activitat minera estava fortament masculinitzada. Encara així, la reactivació de la conflictivitat laboral en aquesta regió ha impulsat a les dones a una major integració a la vida política i sindical. Les dones, esposes, companyes o filles dels miners han tingut un importantíssim rol en el que han estat aquestes grans gestes obreres, exposades al mateix nivell de repressió que els seus companys miners: “van transformar les seves cases en llocs de reunió, les seves marxes al mercat a vegades per l’agitació política, les portes de les presons en punts de trobada des dels quals organitzar l’assistència als presos polítics i les boques dels pous en llocs des dels quals transformar el conflicte laboral dels homes en un conflicte social multitudinari” [18]

La dècada de 1970: major politització i radicalització dels conflictes protagonitzats per les treballadores

En els anys setanta es va frenar la creixent incorporació de les dones al mercat laboral, estancada a partir de 1974 i en 1976, la població femenina total i activa a Espanya era el 27,9%. Nadia Encallo dóna compte dels focus rellevants de conflictivitat laboral femenina com en l’empresa metal·lúrgica Lámparas Z amb tres fàbriques a Barcelona i una altra a l’Hospitalet de Llobregat, en els quals el detonant era el conveni per empresa. [19] A la fi de 1972 i en 1973 la conflictivitat va arribar a la confecció i al sector terciari, a la sanitat pública i l’ensenyament. Així com també, una nova conflictivitat femenina l’any 1972 com la negociació del conveni estatal de la banca, on es produïen represàlies amb acomiadaments a treballadores. També en el sector serveis, les aturades de dones en l’hostaleria.

Comença també una politització de les demandes i les formes de protesta que havien anat canviant en relació a vint anys enrere, davant un creixement econòmic i industrial que no donava resultats favorables en els nivells de vida de la classe treballadora en termes de salaris. Va ser així que es va activar un nou activisme femení oposant-se a la carestia de la cistella de la compra i demandant millors condicions de vida. En aquests anys les reivindicacions de les treballadores es plantejaven lluitar per les condicions de treball, com la petició de guarderies gratuïtes en els centres de treball, exigència de millora del tracte dels caps o per la igualtat salarial. Aquesta última va ser la més comuna a partir de 1974, amb la consigna: “Igual treball, igual salari”.

És de destacar altres instàncies utilitzades a l’hora de demandar la igualtat salarial, a través de les plataformes reivindicatives locals, que moltes vegades es van incloure en els programes reivindicatius dels sindicats, la qual cosa no significava que es portessin a la pràctica. Han trigat molt a incloure’s en les agendes sindicals les demandes de les dones treballadores i molt més a convertir-se en un objectiu prioritari: “Fins després de les Jornades Catalanes de la Dona, al maig de 1976, els sindicats no van parar esment a l’equiparació de gènere en el món laboral.” [20]

D’una banda, un altre motor de la lluita de les dones va ser la solidaritat davant la repressió. Aquesta època està marcada per la politització de les treballadores en les seves demandes i per l’emergència d’una nova generació de dones activistes i militants.

Una de les vagues més emblemàtiques durant el franquisme i la transició, ha estat la de les joves obreres tèxtils de vint anys d’edat, de la fàbrica Valmeline a Tarragona (Catalunya), conegudes com les de les “bates vermelles”, per la millora de les condicions laborals. [21]

L’any 1976 ha estat el punt àlgid de la conflictivitat, producte de la suma dels efectes de la crisi econòmica, d’una banda, i per l’altre, la mort de Franco havia donat una perspectiva de possible canvi polític. Havia augmentat el nombre de conflictes: en 1975 el 56% de les plantilles afectades van fer vaga i en 1976 el 70% [22].

En aquest context, les dones treballadores van ser protagonistes d’aquest ascens a les vagues generals i locals, com a Catalunya les del Baix Llobregat (del 19 al 29 de gener de 1976) o Sabadell (del 23 al 26 de febrer d’aquest any): “Així mateix, també es van produir en vagues de ram en la confecció, l’ensenyament i la provocada per la negociació del conveni provincial del metall. A més, també es van desenvolupar conflictes d’empresa molt prolongats, entre els quals destaca Ingra (metall Barcelona), les treballadores del qual van estar en vaga de febrer a maig de 1976.” [23] Un cas a destacar és el de les “dones de” els vaguistes de Roca Radiadores (1976-1977), els qui es van incorporar al conflicte des de la seva posició de dones que havien de gestionar la crisi que implicava nivell econòmic per a les seves famílies, que els seus marits protagonitzin vagues tan duradores. Aquestes dones, des del seu paper de ’rereguarda’ van passar a complir un rol de ’avantguarda’ de la lluita, complint rols que les exposaven al mateix nivell que els seus marits.

Mary Nash dóna compte també d’altres sectors en lluita de treballadores, com les dones de la banca, “un dels sectors amb un grau més alt de mobilització laboral durant el franquisme tardà” [24], arribant a organitzar assemblees de treballadores de diferents bancs i fins i tot una coordinadora en la qual participaven totes les centrals sindicals, per a debatre sobre les seves reivindicacions i la creació d’una Plataforma pròpia per a la negociació del conveni d’aquest sector [25].

Neix una nova generació de treballadores militants i sindicalitzades. El rol dels sindicats
La politització i radicalització dels conflictes i la nova militància femenina va portar a una major confluència de les dones treballadores amb les organitzacions polítiques i les organitzacions sindicals. I fins i tot també amb el moviment feminista. Una situació de canvis polítics després de la mort de Franco, en la qual les experiències de lluita de les dones en la conflictivitat laboral les acostava a la política.

Es van donar tres fenòmens. Primer, les experiències de lluita de les treballadores en les quals van rebre la solidaritat dels treballadors homes en innombrables conflictes -la vaga de Valmeline (1974) -i viceversa, -com a la vaga de Roca (1976-1977), van portar a una major confluència i integració de les treballadores amb el moviment obrer organitzat i a una major presència femenina a CCOO; encara que aquesta presència no era valorada pels sindicats i molt menys en els càrrecs de direcció. Segon, una major participació en la militància política d’esquerra o antifranquista. Tercer, també el moviment feminista va buscar integrar en les seves reivindicacions els drets polítics, laborals i socials de les dones, creant àmbits de confluència amb les treballadores.

El desenvolupament d’aquests fenòmens va ser lent i va tenir diversos obstacles per a les dones. Quan es van anar integrant més a les organitzacions sindicals, com a CCOO a partir de 1969, ho feien sense el reconeixement de les direccions i amb un rol subsidiari [26] També ha costat molt que les organitzacions de dones o feministes es proposessin destacar els problemes laborals específics de les treballadores; recentment des de 1967 el Moviment Democràtic de Dones de Catalunya -impulsat pel PSUC- es va proposar unir als seus reclams el dret a un tracte igualitari i l’eliminació de la discriminació, encara que no ha estat fins a 1976, quan comença una confluència més real amb les Jornades Catalanes de la Dona.

Les demandes específiques de les treballadores no eren reivindicades pels sindicats, excepte en les ocasions en què les treballadores van exigir que la demanda d’igualtat salarial s’integrés en les plataformes reivindicatives de localitats on el treball femení tenia pes. Encara així, els drets laborals de les treballadores no estaven inclosos ni en els programes ni en la pràctica del moviment sindical.

A manera de conclusió

El treball femení s’ha anat reconfigurant com a part integrant i activa d’una classe treballadora que demostrava ser capaç de qüestionar el poder econòmic i polític del Règim a través d’una intensiva i extensa experiència de lluita i organització. En aquest marc “sota el franquisme va tenir lloc una militància femenina estrictament laboral, vinculada directament a les condicions de producció de béns i serveis, i tenint com a escenari el centre de treball”. [27] No obstant, el rol de les filles, germanes i esposes de treballadors en lluita també ha estat fonamental, sent part de la tradició de la ’família obrera’ i els ’barris obrers’. Aquestes dones, que van passar de la ’rereguarda’ a la ’avantguarda’ de la lluita, no eren només “dones de”, sinó que eren part de la ’classe treballadora’.

En primer lloc, les treballadores han demostrat estar en determinats moments històrics a la ‘avantguarda’ de la conflictivitat obrera, trencant el rol ‘subsidiari’ que els havia estat assignat històricament en el món laboral i en la conflictivitat obrera. Segon, han sabut confeccionar les seves pròpies estratègies de lluita, malgrat haver estat més dificultós el seu accés a la vida sindical i política per la doble jornada laboral que significa la responsabilitat del treball reproductiu no remunerat. Tercer, han sabut trencar l’aïllament sindical i polític a la qual van ser llançades per les direccions dels sindicats, especialment a CCOO.

A partir d’aquí, és important concloure que les dones treballadores han estat un dels sectors que major combativitat va demostrar en la conflictivitat obrera des d’inicis del franquisme, així com també durant la transició, marcant dinàmiques rupturistes determinades, d’una banda, davant la situació de discriminació i moltes vegades situacions d’explotació laboral extrema; per l’altre, per estar menys representades per les organitzacions sindicals en tot el seu arc, la qual cosa les deixava en una situació de menor control i major camp d’acció davant la necessitat de trencar l’aïllament en la pròpia conflictivitat. I que, després de la seva “doble presència” han jugat un rol de ‘pont’ entre els centres de treball i altres sectors socials en la lluita de classes.

Les lluites aquí enumerades són només una ínfima part del gegantesc rol que han tingut les dones treballadores en la lluita de classes de l’Estat espanyol. Per a elles aquest article, a manera d’homenatge i aprenentatge alhora d’aquestes experiències, per a una nova generació de dones conscients que, en la nostra lluita, mai comencem de zero.

NOTES AL PEU

[1] Citat en Varo Moral, Nadia, “Mujeres en huelga. Barcelona Metropolitana durante el franquismo”. Cap. 3. Del Hogar a la huelga. Trabajo, género y movimiento obrero durante el franquismo, de José Babiano (ed.), Ed. Catarata, Madrid, 2007, p. 152.

[2] Nash, Mary, Trabajadoras: un siglo de trabajo femenino en Catalunya (1900-2000), Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departamento de Treball, Unió Europea, Fons Social Europeu, 2010.

[3] Andrea D’Atri, explica el concepte d’‘explotació’, “com aquella relació entre les classes que fan referència a l’apropiació del producte del treball excedent de les mases treballadores per part de la classe poseedora dels mitjans de producció”, basada en els aspectes estructurals econòmics. Mentre que l’‘opresión’ se refereix a “una relació de sometiment d’un grup sobre un altre per raons culturals, racials o sexuals” i “al us de las desigualtats en funció d’un desaventatge a un determinat grup social; la diferència transformada en justificació per al domini d’un sector social per sobre d’un altre”. Des d’aquesta premisa, les dones –com a part integrant de diferents classes socials en pugna- no constituieixen una classe diferenciable, sino un grup interclassista. D’Atri, Andrea, Pan y Rosas. Pertenencia de género y antagonismo de clase en el capitalismo, Ediciones IPS, Buenos Aires-Argentina, 2013, p. 23

[4] Varo Moral, Nadia, Las militantes ante el espejo. Clase y género en las CCOO del área de Barcelona (1964-1978), Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya Edició -Editorial Germania, Barcelona, 2014.

[5] D’Atri, Andrea, Feminismo y Marxismo: más de 30 años de controversias, Revista Lucha de clases Nº 4, noviembre, Buenos Aires, 2004.

[6] Segons l’historiador José Babiano, a les fonts disponibles, des de les estadístiques de l’OSE i el Ministerio de Trabajo, fins a la premsa i propaganda de les organitzacions d’oposició, així com tot tipus de premsa de circulació legal, ha invisibilitzat la presència de les dones en la conflictividad laboral; i a menys de que es parli de sectors de treball exclusivament femenins, sempre es refereixen als treballadors en general. Babiano, José, “Mujeres. Trabajo y militancia laboral bajo el franquismo (material para un análisis histórico)”. Cap.1, Del Hogar a la huelga. Trabajo, género y movimiento obrero durante el franquismo. Ed. Catarata, Madrid, 2007, p. 52.

[7] Nash, Mary, Trabajadoras: un siglo de trabajo femenino en Catalunya (1900-2000), Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departamento de Treball, Unió Europea, Fons Social Europeu, 2010. p. 159-160.

[8] Para profundizar: D’Atri, Andrea, Murillo, Celeste, Nosotras, el proletariado. Semanari Ideas de Izquierda. Leer: https://www.izquierdadiario.es/Nosotras-el-proletariado?id_rubrique=2653

[9] Cynthia Lub, “Contrapunto”, 5-05-2019, http://www.izquierdadiario.es/Igualdad-ante-la-ley-desigualdad-ante-la-vida-feminizacion-del-trabajo-y-precariedad-laboral

[10] Nash, Mary, Op. Cit., p. 127.

[11] Nash, Mary, Trabajadoras: un siglo de trabajo femenino en Catalunya (1900-2000), Op. Cit., p. 143.

[12] Molinero, Carme, Ysàs, Pere, L’ Oposició antifeixista a Catalunya (1939-1950), Barcelona, La Magrana, 1981.

[13] Varo Moral, Nadia, “Mujeres en huelga…, Op. Cit., p. 147.

[14] Varo Moral, Nadia, Op. Cit.,p. 148.

[15] Varo Moral, Nadia, Op. Cit., p.139.

[16] Varo Moral, Nadia, Op. Cit., p.154.

[17] Varo Moral, Nadia, Op. Cit., p.156

[18] Blanco Cabrero, Claudia, Asturias, las mujeres y las huelgas, Cap.4 (pp. 189-244), Del Hogar a la huelga. Trabajo, género y movimiento obrero durante el franquismo. Ed. Catarata, Madrid, 2007, p. 190.

[19] Varo Moral, Nadia, Op. Cit., p.161

[20] Varo Moral, Nadia, Op. Cit., p.161

[21] Cynthia Lub, ID.Es, Las de las “Batas Rojas”: obreras textiles contra el Franquismo. Ver: https://www.izquierdadiario.es/Las-de-las-Batas-Rojas-obreras-textiles-contra-el-Franquismo

[22] Molinero, Carme, Ysàs, Pere. Op. cit. p. 97.

[23] Varo Moral, Nadia, Op. cit., p.162

[24] Nash, Mary, Trabajadoras: un siglo..., Op. Cit., p. 187.

[25] Íbid, p. 188.

[26] Nash, Mary, Trabajadoras: un siglo..., Op. Cit., p. 160.

[27] Babiano, José, Op. Cit. p. 43.




temes relacionats

Lluites obreres   /    Treballadores   /    Dones en lluita   /    Franquisme   /    Dones   /    Transició espanyola   /    Gènere i sexualitats

Comentaris

Comentar