Israel és un Estat colonial creat des de zero en 1948 per les potències imperialistes, amb la complicitat de la burocràcia estalinista de l’URSS que pretenia aprofitar la divisió de Palestina per guanyar noves zones d’influència. Aquest projecte imperialista de crear un Estat jueu es va basar en els corrents jueus sionistes existents, actives des de finals del segle XIX, sovint encoratjades per líders sionistes no jueus que transmetien idees antisemites: crear un Estat jueu a Palestina per ajudar a legitimar l’expulsió de Jueus d’Europa i els Estats Units. Alguns jueus no sionistes fins i tot van denunciar el pla de crear Israel com una manera de crear un “gueto internacional”.

No obstant això, gradualment el projecte sionista de crear un Estat jueu va adquirir un altre significat: després de la Segona Guerra Mundial, Israel seria un enclavament colonial al servei de la preservació dels interessos imperialistes, al mateix temps que exercia el paper de policia d’aquestes potències a la regió.

Si bé la població jueva representava només el 30% de la població del territori palestí, la major part de la terra els va ser concedida sobre la base de la neteja ètnica de les poblacions palestines per part de les milícies sionistes. I des de la creació d’aquest Estat, Israel només ha conquistat noves parts del territori palestí mitjançant guerres, ofensives militars i expulsions de palestins, en 1967, en 1973 i des de finals dels anys 1990.


Els palestins tenen dret a lluitar contra el jou colonial de l’Estat d’Israel

Avui els territoris palestins no tenen continuïtat territorial i són totalment dependents d’Israel, que exerceix un control gairebé total sobre serveis vitals com l’aigua potable, l’electricitat i fins i tot l’ajuda humanitària internacional. La població palestina viu en una clara situació d’opressió colonial i apartheid, tal com denuncien ONG internacionalment reconegudes com Amnistia Internacional.

A això cal afegir que la Franja de Gaza es troba sota bloqueig des de 2007, després de la presa del poder per Hamàs en el territori, i que ha sofert sis guerres durant aquest període. Des de l’any 2000, 10.500 palestins han mort a causa d’intervencions militars o accions policials israelianes. En aquest context, i malgrat l’enorme sofriment i humiliació, el poble palestí mai ha deixat de resistir i lluitar des de la creació de l’Estat d’Israel.

El seu dret a la resistència i a la lluita contra les agressions i atacs del colonialisme israelià és per a nosaltres indiscutible. En aquest sentit, més enllà dels nostres desacords polítics amb les direccions palestines, defensem incondicionalment aquest dret, per tots els mitjans al seu abast en una situació tan complexa, inclosa la lluita armada. A aquest nivell denunciem l’assimilació de la resistència palestina al terrorisme. De fet, considerem que, en el context de la guerra permanent a Palestina, Hamas ha de ser considerada una organització bel·ligerant i no una “organització terrorista”.

Aquest nom és simplista i tendeix a confondre la naturalesa d’aquesta organització amb altres com Daesh o Al-Qaeda. Políticament, com assenyala el periodista israelià Larry Derfner, Hamàs és molt diferent d’aquestes organitzacions. Hamàs va arribar al poder després d’un procés electoral i la seva base popular és molt real. No es tracta de cap manera d’un petit grup aïllat de tot vincle amb la població. A més, encara que Hamàs governa Gaza de manera autoritària, a diferència de Daesh, minories cristianes viuen en el territori que controla.

Rebutjar la qualificació de “terrorisme” no significa, per tant, relativitzar i menys encara justificar els crims d’Hamàs contra civils palestins i israelians, sinó evitar que la lectura de la situació a Palestina sigui esbiaixada. És per aquesta raó que acadèmics com Jean-Paul Chagnollaud defensen tal posició. Per part seva, el periodista Alain Gresh recorda en un recent editorial: “recordarem, una vegada més, que diverses organitzacions terroristes, ridiculitzades al llarg de la història, han passat de l’estatus de pàries al d’interlocutors legítims. L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, el Congrés Nacional Africà (ANC) i molts altres han estat qualificades de ’terroristes’, paraula que pretenia despolititzar la seva lluita, presentada com un xoc entre el Bé i el Mal".

Les definicions simplistes mobilitzades pel govern israelià i difoses per tots els governs i mitjans de comunicació imperialistes pretenen conferir una aparença de legitimitat a l’Estat israelià per lliurar una guerra total contra la població palestina amb el pretext de "lluitar contra el terrorisme", i permetre als Estats imperialistes criminalitzar qualsevol suport a la lluita palestina. El primer responsable de tota violència és la potència colonial d’Israel. Les atrocitats comeses per l’exèrcit israelià, o pels colons que protegeix, contra els palestins a Gaza, Cisjordània o en el mateix Israel, estan en l’arrel de tota la violència comesa per la resistència palestina. Això és precisament el que, a França, el govern i el cor de mitjans de comunicació a sou dels interessos imperialistes intenten enfosquir per impedir qualsevol mobilització en suport de Palestina i ratificar la situació colonial a l’Orient Mitjà.


Les estratègies de Fatah i Hamàs en qüestió

Durant la seva lluita per l’alliberament nacional i el seu dret a l’autodeterminació, el poble palestí ha tingut i té al seu cap organitzacions amb les quals tenim profundes i radicals diferències quant al seu projecte polític, la seva estratègia i els seus mètodes d’acció.

La resistència palestina no sempre ha tingut organitzacions islamistes al capdavant. L’Organització d’Alliberament de Palestina (OLP), front de diverses organitzacions palestines, entre elles Fatah, ha estat durant molt de temps l’organització hegemònica de la causa palestina, encara que avui es troba en una crisi total a causa del seu paper en la signatura dels Acords d’Oslo.

Sota el lideratge de Yasser Arafat, la signatura d’aquests acords va servir per trair la causa palestina, el dret de retorn i la creació d’un Estat palestí i transformar-lo en un vague compromís que va donar lloc a la creació d’una ficció d’Autoritat Palestina sota supervisió israeliana. L’OLP, una organització nacionalista d’esquerra, amb una retòrica a vegades socialitzadora, va acabar capitulant, amb el temps, davant el colonialisme israelià.

Al costat de l’OLP, des dels anys 1980, diverses organitzacions polític-religioses vinculades en particular als Germans Musulmans han consolidat la seva base. La seva audiència va créixer quan els lideratges nacionalistes tradicionals i l’esquerra palestina estaven perdent terreny degut a les seves polítiques. Israel ha encoratjat i ajudat financerament el sorgiment d’aquestes organitzacions islamistes com Hamas amb l’esperança d’afeblir la influència de l’OLP i les tendències més radicalitzades de l’esquerra. Hamàs va aconseguir amb el temps establir-se al capdavant de Gaza en 2006 i des de llavors ha intentat ampliar la seva influència a Cisjordània. No obstant això, igual que Fatah, i malgrat una política menys obertament conciliadora, l’estratègia, els objectius polítics i els mètodes de lluita de Hamas no són capaces de respondre a la qüestió de l’autodeterminació palestina.

Com escriviem fa uns anys, "mentre s’oposa a l’ocupació sionista, [Hamas] aposta per aliances amb governs musulmans burgesos, com l’Iran o el règim de Qatar, que han constituït l’avantguarda contrarevolucionària contra la Primavera Àrab, per a qui el moviment palestí és una moneda de canvi en les seves transaccions comercials amb l’imperialisme. El programa de Hamas per construir un Estat islamista és un projecte polític reaccionari".

Aquest caràcter burgès i reaccionari de Hamas no deixa de tenir conseqüències per a la seva estratègia, els seus mètodes i les accions que duu a terme contra l’ocupació israeliana. El 7 d’octubre, alguns dels objectius dels diferents grups militars que van trencar les línies israelianes eren objectius militars (llocs de control, casernes, posicions de les FDI, etc.) o considerats com a tals (assentaments construïts en terrenys annexats després de 1967). Això va donar lloc a les escenes de goig que vam veure, simbolitzades per la destrucció del mur que separa Gaza dels territoris ocupats i la neutralització o ocupació temporal de les posicions militars enemigues recuperades en una escala no vista des de 1973.

Les imatges han tingut un enorme impacte als carrers dels països àrabs, on la gent considera la causa palestina com la seva pròpia causa. Però les incursions també van donar lloc a abusos contra les poblacions civils presents allà, en els territoris ocupats a la vora de Gaza, que en cap cas poden assimilar-se a objectius militars o polítics.

Aquest mètode d’atacar a la població civil israeliana és totalment reaccionari i contraproduent per a la causa palestina: disparar contra civils en una festa no sols és un crim que denunciem, sinó que no ajuda en res a detenir l’opressió israeliana.

Per contra, encara que Netanyahu i el seu govern s’han trobat, en els últims mesos, en una situació difícil, qüestionada d’una banda de l’opinió pública israeliana, tals accions només poden afavorir la reconstrucció d’una unitat nacional sionista darrere del govern, com sempre ha fet. Desafortunadament, això ha ocorregut des de 1948. Això permet avui als qui estan en el poder legitimar represàlies brutals contra els palestins i distància encara més qualsevol perspectiva d’unitat de classe entre els treballadors palestins i jueus.

A això cal afegir que la política militar i repressiva de Hamàs a Gaza impedeix el desenvolupament de l’autoorganització dels treballadors i masses palestines en la seva lluita contra l’apartheid israelià.

En els últims anys, Hamàs, per exemple, ha reprimit sistemàticament les mobilitzacions socials contra la pobresa en la Franja de Gaza, ja siguin moviments populars que denuncien la corrupció de les autoritats, les desigualtats en la franja o el paper de l’organització en un repartiment clientelista d’ajuda humanitària, ajuda humanitària, o vagues de funcionaris locals que protestaven contra els salaris impagaments i endarrerits.

En aquest sentit, Hamas exerceix el paper d’obstacle a la construcció de mobilitzacions de masses però també al sorgiment d’organitzacions obreres i socialistes a Palestina, igual que Fatah. Així, pels seus objectius polítics, els seus mètodes i les seves estratègies, tant Fatah com Hamàs són les antípodes del que defensem.


Per una estratègia obrera i revolucionària per a l’alliberament nacional de Palestina

Com a revolucionaris, part de la tradició de lluita trotskista, defensem el dret a l’autodeterminació nacional de Palestina que va ser calcigat pels imperialistes i els seus còmplices a la regió amb la creació de l’Estat d’Israel sobre la base d’una neteja ètnica dels palestins, destacada per historiadors israelians com Ilan Pappé. La realització d’aquest projecte sionista, que pretén fraudulentament la representació de tots els jueus en el món, ha provocat una profunda divisió entre les poblacions palestina, musulmana i jueva, però també enfront de les minories àrabs o cristianes.

La Nakba, la gran neteja ètnica que va conduir a la creació de l’Estat d’Israel, les successives guerres, expulsions i deportacions, i l’acaparament de terres palestines per part de l’Estat d’Israel han agreujat aquesta situació fins avui. Actualment, els àrabs en els territoris palestins estan subjectes a un veritable sistema d’apartheid i viuen sota ocupació militar; els palestins a Israel són ciutadans de segona classe o quelcom pitjor, sense esmentar els milions de refugiats palestins que viuen en camps en països veïns i se’ls nega el dret de retorn.

Per garantir els drets nacionals dels palestins, estem lluitant per un estat obrer, socialista i secular en tota la Palestina històrica; un Estat en el qual els musulmans palestins, els cristians i els jueus, o actualment els ciutadans israelians, puguin viure junts, en pau, sense opressió ni violència.

Això implica atacar les bases materials de l’opressió i explotació dels treballadors palestins, però també de les masses treballadores jueves: la propietat privada i les classes capitalistes a Israel però també a Palestina, així com els interessos de les potències imperialistes, principals responsables del drama que continua des de fa 75 anys a la regió, per no parlar de la complicitat de la burgesia àrab que, més enllà de la seva posició retòrica de suport a la causa palestina, ha continuat traint-la per tractar millor, avui, de normalitzar les seves relacions amb Tel Aviv.

Per això estem lluitant per la unitat més profunda entre els treballadors, els joves explotats i oprimits, els pagesos i les classes populars de Palestina i tot el moviment obrer del Pròxim i Mitjà Orient, però també amb els treballadors d’Israel disposats a trencar amb el sionisme del qual ells també són, en última instància, víctimes, la qual cosa constituiria un pas endavant per a posar fi a aquesta ideologia reaccionària.

Aquest programa i estratègia és totalment oposat a l’existència d’un Estat colonialista, teocràtic i supremacista jueu com és actualment el cas d’Israel.

Però la nostra perspectiva també s’oposa a les perspectives il·lusòries i reaccionàries de la creació de dos Estats o fins i tot de la creació d’un Estat musulmà teocràtic en lloc d’Israel o fins i tot simplement en els territoris palestins abans de 1967, com afirma l’ala pragmàtica de la direcció de Hamas i que es basaria en una lògica de purificació i/o opressió dels opositors als islamistes.

El que és segur és que la primera condició per a la coexistència pacífica entre àrabs i jueus és la fi del sistema colonial i d’apartheid d’Israel. I per a nosaltres això només és possible lluitant per una Palestina lliure, obrera i socialista. Un projecte que no és el de Hamas i els seus aliats islamistes. Però un projecte que implica, en principi, plena solidaritat amb la causa palestina, amb el dret dels palestins al retorn, a la seva autodeterminació i a la resistència contra l’opressió i l’ocupació sionistes.