Les eleccions van passar ja fa mesos, però el debat de la investidura, i la discussió sobre la formació de govern, segueix a l’aire. Aprofitant aquest marc canviant (en aquestes setmanes la crisi internacional va escalar amb l’objectiu d’Israel d’envair Gaza), és quan s’escriu aquest article que no pretén ser de conjuntura, sinó que permeti pensar els debats estratègics que es té dins de l’esquerra sindical. Encara que aquí abordem el debat sobre el tancament del cicle iniciat amb el 15M, que en realitat obre la discussió sobre com pensar un nou sindicalisme revolucionari en el segle XXI.

En aquest sentit, va resultar interessant l’article que va publicar Miguel Fadrique (Secretari General de la CGT) en el diari Rojo y Negro número 380 de juliol-agost, que tenia el títol “Que ve el llop!” entorn del debat de les eleccions generals i el vot al mal menor. I també el comunicat del Secretariat Permanent (SP) del Comitè Confederal publicat a la web l’endemà de les eleccions de maig amb el títol “Continuisme socialdemòcrata?”. Els dos molt semblants en l’essencial, i molt interessants per a poder obrir una reflexió sobre com poder enfrontar el possible avanç de l’extrema dreta, el paper del govern i el rol que podria jugar el sindicalisme combatiu, i els límits de la seva estratègies.

En el seu article Fadrique fa una denúncia a la campanya dels mitjans i de l’ “esquerra” a favor del vot útil al Govern que aquesta “utilitzant la política de la por a l’arribada de l’extrema dreta pretenent que caigui en l’oblit tot allò que han anat aplicant”, o el que va deixar com la Reforma Laboral del PP-PSOE, la llei mordassa, d’estrangeria i un llarg etc. És a dir, algunes de les moltes raons per les quals “moltes persones podrien decidir no acudir a les urnes” o no votar a partits que han format part del “Govern més progressista de la història”.

Fadrique sosté que des dels 90 aquest bloc de les dretes sempre treu els mateixos resultats, plantejant polítiques dretanes contra l’avortament, l’eutanàsia, els matrimonis LGTBI, etc…I planteja que el perill és que encara que no formin govern no vol dir que s’hagi aconseguit frenar el missatge d’odi.

Per a Fadrique, aquests missatges només s’erradiquen “construint espais oberts i participatius on la cultura, l’educació i l’activisme creixin en participació […]”. En aquest mateix sentit, es pronunciava després de les eleccions el Comunicat del SP Confederal dient que des de “CGT tenim encara més clara la necessitat de construir espais d’acte organització com a model de pressió per a forçar canvis legislatius”, i en el qual el paper dels sindicats de classe i combatius, “secundats pels moviments socials, sigui fonamental per a continuar combatent a l’extrema dreta i construir el camí cap a una societat més justa i més feminista”. Per això, “la ciutadania no pot ni ha de conformar-se amb votar cada quatre anys [...] la classe treballadora ha d’entendre que sense una mobilització social contundent, qui estigui en el govern farà les polítiques al seu antull i al dictat dels poders econòmics”.


La "política de la por" malmenorista

En general, estem totalment d’acord amb l’esperit de denúncia de les dues publicacions. Hi ha una campanya brutal, una “política de la por” per a justificar el suposat vot útil al Govern. I desgraciadament, no hi ha a penes agrupaments de l’esquerra radical – la CRT és una de les poques excepcions - que no hagi sucumbit a demanar el vot per a PSOE-Podemos. Un Govern que, com es diu, va mantenir i va impulsar totes les polítiques pròpies del bipartidisme de sempre, justificant que suposadament “vindria el feixisme”.

Certament, el que es ve no és el suposat feixisme. Ni ho és, ni hi ha vistes al fet que prengui el poder. No obstant això, encara que moltes polítiques de VOX són iguals que les que les del vell PP com diu Fadrique, és obvi que hi ha un intent per donar-li una sortida més reaccionària i bonapartista a la crisi de representació. I en un context de major crisi social és possible que aquests partits transmutin a ser més obertament feixistes, si la classe obrera es radicalitza. Sense infravalorar la pujada electoral d’aquests grups és un error pensar que s’ha aconseguit frenar a l’extrema dreta només perquè no poguessin formar govern, com diuen aquests companys/es.

Ara bé, encara que compartim molts dels elements que es plantegen, la lògica i l’estratègia que transmet Fadrique i el SP tenen enormes límits i febleses per a proposar-se com enfrontar-la.

Per començar, resulta excessiu plantejar que l’abstenció tradicional de deu milions de vots que va haver-hi a les eleccions “fan més forta la posició que des de CGT i des de l’anarcosindicalisme venim expressant des de fa dècades”. Tenir aquesta caracterització del vot és exagerar no sols les forces reals del sindicat, així com les del propi anarcosindicalisme sinó també infravalorar el perill que en realitat tard o d’hora aquesta abstenció també pugui tenir la seva expressió perfectament en l’extrema dreta, encara que no es voti. Bé lluny de la realitat, la radicalització per esquerra tampoc es va expressar en l’esquerra sindical. A aquesta “política de la por” com molt bé es denuncia, també va acabar sucumbint la pròpia esquerra sindical (i la pròpia CGT). No sols perquè en aquestes eleccions no s’ha fet cap campanya pública cridant a l’abstenció. Sinó perquè és molt difícil trobar en l’activisme sindical a algun company o companya que no s’hagi decantat pel vot al “mal menor” encara que sigui amb el “nas tapat”. Però no es tracta només del vot, la majoria de la militància va albergar sempre enormes il·lusions en tots aquests projectes neoreformistas i municipalistes que van sorgir després del 15M i no va fer falta l’extrema dreta perquè optessin per aquest vot. Òbviament és difícil que en aquest context surti algun tipus de campanya per l’abstenció, però no es pot negar la realitat. Un fet que demostra, d’una banda, que la militància veu la necessitat de tenir una representació política i que el sindicat està creixent i agrupant diverses sensibilitats polítiques.

D’altra banda, sent estrictes, ni el SP ni Fadrique, han cridat obertament a la militància a decantar-se per l’abstenció contra els partits del Govern, més aviat acaben plantejant ambiguament que “de res serveix que el pròxim 23 de juliol vagis a votar si després la teva aportació a construir un món nou, en el qual aquest tipus de missatges no tenen cabuda, és nul”, deia Fadrique, o que “la ciutadania no pot ni ha de conformar-se amb votar cada quatre anys”, repetia el comunicat del SP. És a dir, sense discutir el problema de votar pel mal menor, simplement deixa plantejat que s’ha de donar més jerarquia a la mobilització, i no sols “conformar-se amb votar”.


Els límits d’una estratègia sindicalista i els responsables polítics del tancament de cicle de lluita de classes

Però abordant ja els elements més febles del plantejament dels dos textos. Un primer element és que, encara que estem d’acord, d’una banda, de l’alerta dels missatges de dreta. I, d’altra banda, que un dels elements clau per a frenar-la és la “mobilització contundent”. L’element feble del plantejament de Fadrique i el SP és que no acaben d’assenyalar quins han estat els actors polítics i socials responsables d’enfortir els missatges de dreta després que visquéssim a l’estat espanyol anys de mobilització i de 15M. I en aquest sentit, és difícil pensar en com desenvolupar la “mobilització contundent” si no es té una estratègia que es proposi combatre el rol d’aquests actors precisament. Un balanç necessari per a no acabar traient-li responsabilitat al Govern i al neo reformisme. Sobretot, per a ajudar a respondre a aquelles companyes de l’activisme sindical que consideren que cal desenvolupar la “mobilització contundent”, però no volen qüestionar precisament els projectes polítics que han permès passivitzar i desviar el cicle de lluita de classes anterior. Treure-li pes a l’avanç de l’extrema dreta i infravalorar la tornada a l’enfortiment de la casta política (“PP-PSOE, la mateixa merda és” corejàvem en 2011), rebaixa el rol que van jugar aquests projectes polítics en tot això.

A més, si es va enfortir l’extrema dreta és, entre altres coses, perquè al Govern progre ve de l’assassinat d’immigrants en la tanca de Melilla, d’aplicar l’Article 155 a Catalunya i la repressió contra centenars de lluitadors, així com de salvar la Corona i no qüestionar a l’Església masclista i patriarcal. És a dir ve d’enfortir l’autoritat política i la base social de l’extrema dreta (monàrquics, militars i nacionalistes espanyols).

I en segon lloc, perquè la passivització dels carrers i el de final de cicle de “mobilitzacions contundents” iniciat pel 15M i les Marees, i que va seguir amb les vagues generals del 2012 i les històriques del moviment feminista és responsabilitat de les polítiques social liberals i de dreta del PSOE i el rol de Podemos-IU-PCE. I no sols d’ells, això no hauria estat possible sense el suport incondicional de la burocràcia sindical, que fa ver servir tota la seva maquinària per a frenar tots les oportunitats que permetien desenvolupar la mobilització i els espais d’autoorganització des de la Gran Recessió del 2008, ja sigui dividint i aïllant les lluites obreres (entre elles el procés assembleari de les Marees que va sorgir entre els miners, els sanitaris o els professors) o lluites emblemàtiques com la de Coca-Cola i Panrico, així com aïllant a la classe obrera de tots els moviments socials que van sorgir, des del moviment dels Indignats, fins al moviment feminista, passant per les protestes democràtiques pel dret a decidir.

La burocràcia sindical, a la calor d’una major pauperització de la població, va aprofundir la divisió dels sectors populars amb els quals ara no per casualitat l’extrema dreta se secunda per a aprofundir aquesta divisió i la seva demagògia masclista, racista, i nacionalista. Són aquests actors socials i polítics els que cal denunciar.


Les dues pitjors cares de la "il·lusió social" i la "il·lusió del polític"

Però un dels límits més importants dels i les companyes és l’element estratègic. Ja que consideren que l’avanç de la dreta s’enfronta plantejant “la necessitat de construir espais d’auto organització com a model de pressió per a forçar canvis legislatius”. Segons ells, la classe treballadora “ha d’entendre que sense una mobilització social contundent, qui estigui al govern farà les polítiques al seu antull i al dictat dels poders econòmics”.

El problema de tot això és que són precisament aquestes estratègies les que s’han demostrat un fracàs i les que ens han portat a una institucionalització i passivització de les protestes amb el consegüent sobre oxigen per al règim i les seves dretes. El pas del 15M al naixement de Podemos, va ser el pas de la “il·lusió social” a la “il·lusió del polític”. És a dir, de caure en la il·lusió que era suficient amb construir “espais d’autoorganització” autònoms sense enfrontar els poders de l’Estat burgès, les seves maniobres i els desviaments institucionals dels seus agents socials, a passar a creure que es pot reformar la societat des de les mateixes institucions del règim. És a dir, l’ “autoorganització” acaba sent vista com a simple “model de pressió”, i la “mobilització contundent” per a forçar canvis legislatius o forçar al fet que “qui estigui en el govern” no faci polítiques al seu antull.

En realitat, el que plantegen els autors és una forma ambigua que recull en part els pitjors trets de les dues il·lusions. Que són les dues cares de la mateixa moneda.

L’estratègia de Podemos (“hipòtesi populista”) de reformar les institucions del règim i que no es plantejava una alternativa en clau rupturista i molt menys a qüestionar els interessos dels grans capitalistes, justament va comportar a rebaixar constantment el programa per a adaptar-lo a aquest mateix règim i els seus partits patronals. La progressiva denúncia a la “casta política” va quedar en fraseologia des del seu naixement i amb la seva intenció de formar govern amb la casta progre del règim.

En aquest sentit, si l’estratègia és relegar al sindicalisme a actuar com a mera pressió sobre aquests projectes electoralistes que tenen com a objectiu gestionar el capitalisme deixant-los a les seves mans les demandes dels moviments, fins i tot les més petites quina diferència hi ha amb aquests projectes reformistes, més que la de seguir part d’una simple divisió de tasques?

És més, per a veure-ho més en concret Què és el que ens diferencia llavors de la lògica que adopta la burocràcia sindical que precisament vol actuar com un simple lobby de pressió sobre el govern?

De conjunt, això fomenta una lògica passivitzadora, ja que si tot projecte de reforma permet avançar inexorablement cap a “una societat més justa”, quina necessitat hi ha de lluita de classes? I lògicament així ho va pensar l’activisme i grans sectors de la classe obrera, quina necessitat hi ha de lluitar si precisament la clau és enfortir amb el vot als aliats que permeten suposadament reformes legislatives? Precisament d’aquí a plantejar que la mobilització que posi en qüestió aquests governs, són contraproduents per a nous canvis legislatius, és una idea que s’acaba imposant. S’acaba imposant la idea que cal “esperar” i donar-li un “vot de confiança” al govern perquè faci polítiques d’esquerra. I cridar a la mobilització només enforteix a la dreta. És aquesta “il·lusió en el polític” una impressionant força passivitzadora. Que tant en el moments de lluita com de passivitat, el vot en el parlament actua per a la burgesia com la millor manera d’atomitzar la força de la classe obrera, i que sense partits que es proposin una sortida rupturista i anticapitalista, serveix perquè se subordini als partits parlamentaris de la patronal.

Quant a l’altra cara, les estratègies d’ “autonomia”, que té com a nord recloure’s en “espais d’autoorganització” o gestió autònoma com a via cap a un trànsit pacífic i gradual del capitalisme cap a “una altra societat més justa” o com a “model de pressió” cap a ella, és la mateixa lògica dels projectes reformistes però posats cap avall. El problema de tot això, com es va veure al15M és que a més de no pensar com desenvolupar els “espais d’autoorganització” no es plantegen una alternativa realment autònoma als Estats i molt menys a les seves maniobres polítiques, i acaben sent, o ben liquidats o reprimits per l’Estat, o bé són fàcilment cooptats per desviaments institucionals. Des d’aquest punt de vista, el sindicalisme clàssic es reclou a aquesta missió. Per això l’estratègia de Fadrique i el SP, inevitablement, acaben reivindicant els pitjors trets del balanç del cicle de lluites d’aquesta última dècada. Precisament, construir espais d’autoorganització que tinguin com a nord estratègic forçar reformes legislatives, és acabar subordinant-se a aquests mateixos projectes neoreformistes, que usen als moviments de lluita i les demandes socials i polítiques com a base de maniobra o pressió per a negociar reformes amb el règim polític o simplement millors llocs governamentals. D’aquesta manera, la qual cosa hauria d’unir-se per baix en els espais d’autoorganització, el sistema parlamentari i l’estratègia d’aquests projectes són consubstancials a les maniobres de cooptació dels règims que actuen dividint les demandes dels moviments i les diferents capes de treballadors i els sectors populars, per a donar-los a uns i llevar-los a uns altres durant la negociació. Un mercadeig polític que cuinant a esquena dels moviments per a aconseguir millors llocs governamentals, alhora que els Estats apliquen una política de “cessió” i repressió, en temps i sobre capes de població diferents i permetent que es desviïn institucionalment les lluites.

En aquest sentit, tornant a la mateixa pregunta què és el que diferencia aquesta estratègia reformista, de l’estratègia de la burocràcia sindical? Estem d’acord que els companys plantegen a diferència d’aquesta burocràcia infame (que no va cridar a la vaga en una dècada) que cal posar pes en la mobilització social i que, al costat de l’esquerra sindical, són els únics que han denunciat les mesures anti obreres del govern. El problema és que encara que hi hagi grans diferències i no hagin fet una campanya a favor del vot malmenorista al PSOE i Podem-Sumar (que sí que va fer UGT i CCOO amb el seu “Manifest” amb artistes i intel·lectuals), cal tenir molt en compte que també la burocràcia sindical té com a estratègia “forçar canvis legislatius” des del sindicalisme per a resoldre els grans problemes de la classe obrera. És per això, que el simple sindicalisme com a "model de pressió" pot ser consubstancial amb aquests projectes neoreformistes i amb les estratègies de la burocràcia sindical. Avui veiem com mentre la burocràcia sindical negocia les retallades salarials amb la patronal als centres de treball, l’altre, negocia les retallades de les demandes dels moviments amb els partits de la patronal als parlaments. O directament la burocràcia sindical i aquests projectes neoreformistes negociïn junts les retallades amb la patronal. Per això, l’estratègia de Fadrique no assenyala l’incoherent de la posició general de l’activisme sindical d’esquerra, que mentre pot barallar a les fàbriques en contra de les negociacions de la burocràcia sindical amb la patronal, considera que aquests projectes neoreformistes han de negociar amb la patronal, del costat de la burocràcia sindical.

És aquesta divisió de les tasques polítiques de les sindicals que li permet a l’Estat no sols trossejar les demandes en els parlaments, sinó impedir que la classe obrera no faci seva les demandes de la resta de moviments i sectors populars. En lloc d’això se li confia la resolució de les demandes populars a les reformes de les institucions legislatives. Una divisió de les tasques sindicals i polítiques que el sindicalisme reprodueix quan fa gala del seu corporativisme antipopular.

La “il·lusió política” acaba per reproduir el mètode de la burocràcia sindical, però aquesta vegada en el terreny parlamentari. Deixar-los la lluita per les demandes obreres i populars a aquests partits complementaris de la burocràcia sindical, és tirar per terra el dur treball de denúncia que fem l’esquerra sindical contra el rol perniciós que juguen les direccions d’UGT i CCOO contra el moviment obrer.


La burocràcia sindical, el bloqueig per a desenvolupar el potencial de la “mobilització”

Ara bé, això no significa que calgui negar la mobilització. [1] Al contrari, el que es planteja és que cal desenvolupar tot el seu potencial mobilitzador i no quedar-se en la mera “pressió extrema”.

La pregunta, llavors, és com ho fem per a poder trencar aquest cercle viciós (mobilització-institucionalització) i poder desenvolupar una política realment autònoma (independent) d’aquestes estratègies i fraccions que el que es proposen és administrar la gestió del capitalisme. El problema ja no és sols com poder fer aquest trànsit, sinó com fer-ho per a trencar amb la resistència de la burocràcia sindical que és el principal actor social que impedeix que es desenvolupi fins i tot qualsevol “mobilització contundent”. La resposta és la mateixa als dos problemes.

Això només és possible amb una política i exigència de front únic desenvolupant noves institucions d’unificació i coordinació dels sectors en lluita, que permeti fer fallida la resistència dels aparells burocràtics i desplegar una estratègia d’autoorganització que faci articular no sols als diferents sectors de la classe obrera que ha estat dividida durant dècades (fixos, temporals, aturats, precaris, immigrants, etc....) sinó també al costat dels moviments socials (de dones, estudiantil, mediambiental, antiracista,....). Que permeti ser la base d’un poder alternatiu capaç de derrotar a l’Estat capitalista, i obrir la possibilitat real d’una “societat més justa i feminista”. En lloc d’esperar il·lusament al fet que la pressió faci canviar el caràcter i els interessos de classe d’aquestes institucions i els seus partits patronals.

Aquesta idea confusa sobre una “mobilització contundent” sense definir les seves vies, no són suficients per a frenar els desviaments institucionals. Però a més caldria afegir dos elements problemàtics que no queda clar com es resolen per als autors: Els límits d’una espècie de “mobilització” massiva aclassista i per un altre, el dels “espais d’autoorganització”.

D’una banda, la idea d’una “mobilització” general resulta encara més confusa i ambigua, sota els criteris d’aquesta estratègia reformista. Justament la gran feblesa de l’últim cicle de lluita de classes, va ser que al no aparèixer la classe obrera amb els seus propis mètodes de lluita (la vaga general, etc.), els sectors mobilitzats apareixien totalment atomitzats en les manifestacions. És a dir, com a mers ciutadans. A pesar que precisament aquests moviments eren part del descontentament d’un sector de la classe obrera, i sectors populars pauperitzats que van viure i van ser molt més colpejats des de la Gran Recessió.

I el problema és que aquesta idea confusa de “mobilització” es prengui com una virtut abans que com una de les seves febleses. Si en aquests anys les mobilitzacions contundents i de “pressió extrema” sobre els estats van ser canalitzats en les institucions, va ser precisament gràcies al paper de la burocràcia sindical que durant dècades va ajudar el capitalisme a fragmentar a la classe obrera i a crear multitud de categories artificials (precarizados, externalitzats, desocupats, temporals, immigrants, etc...) que a la seva vegada, la burocràcia sindical intenta aïllar i dividir quan apareixen mobilitzats, negant-se a donar-los suport amb els mètodes de la lluita de classe. I el mateix passa amb la resta de moviments socials. Aquest rol que va jugar la burocràcia ja el vam veure amb la joventut sense futur del 15M i les marees, o les armilles grogues a França, o la joventut a Xile.

A més, aquesta idea de “mobilització” a seques, té el problema que, sense plantejar-se una alternativa als desviaments, no acaba de veure’s el perill que aquestes explosions de lluita, no sols poden ser canalitzats per esquerra, sinó que també poden ser canalitzats per dreta (com a intent Le Pen amb les Armilles Grogues).


Com desenvolupar els "espais d’autoorganització". Trencar amb el sectarisme i el corporativisme i desenvolupar el front únic.

Llavors, és per això mateix, que per trencar amb la resistència de la burocràcia sindical i deslligar la potencialitat de la mobilització passa per trencar amb el sindicalisme tradicional i corporatiu que continua arrossegant l’esquerra sindical, i lluitar perquè que davant de tot moviment, la classe obrera es proposi la seva pròpia hegemonia política i els seus propis mètodes de lluita, en lloc de deixar la política en mans de les institucions. És aquesta divisió entre sindicalisme i política, la que permet a l’Estat maniobrar per a impedir una posició independent dels treballadors.

I d’altra banda, això està lligat a com desenvolupar noves institucions d’unificació que permetin desenvolupar una política independent a la classe obrera enfront dels desviaments institucionals que paralitzen la mobilització. En aquest sentit, estem d’acord amb el SP en la “necessitat de construir espais d’autoorganització”, però no com a “models de pressió” per a ser la base de maniobra del règim, sinó com una via necessària per a unificar a les diferents sectors de la classe obrera en les seves lluites i conflictes (en assemblees democràtiques que unifiquin a la plantilla i també al costat d’altres empreses, etc...), així com crear els espais que permeti coordinar a aquests amb la resta de moviments socials de dones, estudiants, LGTBI, etc... Perquè l’altre problema de cridar simplement a “espais d’autoorganització com a model de pressió” en general, és justament caure també en el joc de la burocràcia dels moviments socials que també plantegen una multitud de “espais d’autoorganització” però negant-se a la coordinació i com una mobilització aïllada de la resta de la classe obrera i amb la idea de pressionar per fer alguns canvis legislatius en els seus respectius àmbits. Quan precisament del que es tracta és de crear espais comuns d’auto-organització al costat de la classe obrera que és des d’on es pot paralitzar el capitalisme. Sense aquesta perspectiva s’obre la possibilitat que els missatges de la dreta avancin en la classe obrera.

És amb aquesta perspectiva que cal lluitar en els moviments socials per a revolucionar la consciència dels sectors conservadors de la classe obrera. La història real en la qual es basa la pel·lícula PRIDE, on el moviment LGTBI totalment estigmatitzat, fos secundat pels miners anglesos gràcies al seu suport a la vaga, és un exemple d’això. Però també és clau per a trencar el cèrcol de passivitat de la burocràcia dels sindicats, com per exemple va demostrar el 8M, que a escala petita va demostrar que la unitat i coordinació entre joves, mares treballadores, estudiants i dones sindicalistes, unit a l’exigència de vaga general a la burocràcia sindical d’UGT i CCOO va permetre imposar-los de fet una vaga general parcial. Una lliçó molt important que poc s’ha reivindicat. És per aquesta perspectiva d’hegemonia obrera independent del règim que es pot construir els batallons que enfrontin al capital i l’extrema a dreta, alhora que tracta de revolucionar la consciència conservadora de la classe obrera [2], en la qual es vol basar l’extrema dreta.

D’altra banda, aquí arribem a l’altre element més feble de l’estratègia sindical que es proposen els autors, i que venim discutint en una altra nota en diàleg amb Miguel Fadrique. El problema que sorgeix aquí és que no es poden crear “espais d’autoorganització” (des dels quals proposar-se, per exemple, aliances amb els moviments socials), sense una lluita decidida per un front únic, és a dir, per unir a la classe obrera fragmentada.

Quan la classe obrera surt a la lluita, la burocràcia sindical sempre usa el mateix modus operandi en tots els conflictes. Per pressió de les plantilles, les direccions sindicals es veuen obligades a convocar vagues a cop de corneta. Però sense cap tipus preparació ni pla d’acció , i tractant de dividir a les plantilles entre afiliats i no afiliats, entre fixos i temporals, entre l’avantguarda i la rereguarda, o entre plantilles de diferents empreses o polígons. Això és el que va passar a Cadis i Cantàbria, on UGT i CCOO es van negar a mobilitzar a les grans empreses del ram cap a la vaga amb l’excusa de tenir convenis propis. I mentre succeïa això, negociaven a la baixa a porta tancada amb la patronal, desmoralitzant i desgastant als vaguistes. És a dir, per a bloquejar tot el seu potencial de mobilització. Això també ho hem vist en l’última “amenaça” de vaga d’UGT, CCOO i OSTA en l’últim conveni d’hostaleria a Saragossa.

És en aquest sentit que l’esquerra sindical malgrat les seves forces pot jugar un rol central lluitant per unir allò que la burocràcia divideix. El problema és que per a fer-ho, l’esquerra sindical (començant per CGT) ha de trencar amb el sectarisme cap a les bases d’UGT i CCOO, fins i tot cap a altres sindicats de l’esquerra sindical. I sobretot, el sectarisme quan aquests treballadors surten a lluitar. I d’altra banda, cal trencar amb el corporativisme que només es preocupa dels seus centres de treball, mentre la burocràcia es dedica a aïllar els conflictes. Només així és possible que petites vagues o lluites, puguin convertir-se en grans fites de la lluita de classes, o exemples de lluita que tingui un efecte irradiador sobre el conjunt de la classe obrera.

Per això enfront de les maniobres de la burocràcia sindical se li ha d’oposar una decidida lluita pel front únic. En el cas de l’exemple de la vaga de Cadis que comptem en una nota anterior, el desenvolupament d’assemblees democràtiques i el front únic entre les grans empreses i entre les plantilles de fixos-subcontractats i amb la resta de treballadors de la província s’imposava no sols per a evitar les negociacions i desviaments que preparaven UGT i CCOO sinó per a desenvolupar una mobilització veritablement contundent. A més, no sols assemblees per a unir i acte organitzar a les plantilles del sector, també desenvolupar organismes de coordinació amb altres empreses en conflicte, ja siguin afiliats o no, o altres sectors, i també per a buscar que se sumin la joventut precària, els estudiants, el moviment de dones, de col·lectius immigrants i persones racialitzades o de diversitat sexual.

És a dir, sense aquesta mena de mesures fonamentals que lluitin i li imposin a la burocràcia el front únic és impossible que neixin aquests “espais d’autoorganització” amb els quals poder desenvolupar tot el potencial de la mobilització.

Finalment, i acabant aquí, tots aquests debats són necessaris per se, per a generar una consciència crítica, però en si mateix, fer un gir per a construir un activisme sindical que sigui una alternativa enfront de la dreta i el capitalisme devorador, és l’única manera de poder guanyar per als sindicats una nova generació obrera, que es proposi renovar la militància sindical, i enfrontar els atacs que ens venen.


Pensar un programa que unifiqui a la classe obrera. Contra la il·lusió reformista del capitalisme

Si tornem al nus de l’estratègia que plantegen els i les companyes. No s’està dient ni molt menys que aquest mal barallar per reformes o altres mesures mínimes o que no es puguin forçar o imposar algunes reformes (a més, no totes les reformes o mesures valen el mateix). El que s’està dient és que apel·lar a això com a estratègia mentre s’ "espera" que arribi aquesta "nova societat" lliure d’explotadors i opressions, significa que el que s’acaba imposant és el reformisme com a estratègia, senzillament, o en aquest cas, com a simple sindicalisme tradicional. Al contrari, el que sempre s’ha de deixar ben clar és que encara que cal lluitar per tota reforma que sigui progressiva o contra tot atac, aquest sistema no es pot reformar de cap manera. El que et dona la burgesia d’una banda, t’ho treu per un altre. I si no és així, qualsevol reforma que va donar en algun moment, les crisis, l’atur, la inflació, la crisi financera i la pauperització acaben liquidant el que es va conquistar. És un treball de desgastant i desmoralitzador. És d’aquesta desmoralització que a més es nodreix l’extrema dreta i el feixisme. Aquest cercle viciós sol se li pot frenar si la classe obrera s’apropia de tots els recursos de l’economia per a posar-lo a la disposició de la població. Segurament els autors estaran d’acord amb això però el problema és com resoldre aquesta aparent dicotomia entre reivindicar la lluita per reformes i reivindicacions mínimes i una sortida antisistema, ja que el que plantegen acaba sent pur reformisme sindical.

Això ens porta a la discussió sobre el programa i com ens serveix per a enfrontar els missatges de la dreta. Per a començar, no totes les “reformes legislatives” valen i sobretot si totes amaguen “gat per llebre”. No es pot enfrontar a l’extrema dreta i molt menys unificar a la classe obrera contra les tendències més podrides del règim del 78 si no és amb un programa que qüestioni els interessos dels capitalistes. Perquè un programa que no tingui aquest objectiu significa que alguna capa de la classe obrera o algun sector social o tots junts acabessin pagant aquestes polítiques i que en realitat acabés enfortint a la dreta.

Precisament la política social del Govern (que també va aplicar la dreta a tot Europa) té aquesta doble cara que ajuda a dividir als diferents sectors de treballadors i treballadores. Per exemple, dona ajudes al lloguer mentre permet que les grans forquilles continuïn pujant els lloguers. Puja l’SMI un ridícul 8% que no cobreix el cost real de la vida alhora que imposa una reforma laboral brutal contra el conjunt de la classe obrera. Desemborsa milions d’euros als grans empresaris i alguna almoina que no resol la precarietat, per a després pagar-los amb retallades públiques. T’ofereix una almoina en una mà, per a tallar-te els braços i cames de l’altra part. Una política que va ser la clau del capitalisme espanyol, que va permetre una brutal precarització d’àmplies capes de treballadors. Que passara quan s’aprofundeixi la crisi internacional i/o el govern hagi de pagar el deute? Els treballadors que patiran les retallades, i es tiressin en contra de les “polítiques socials” dels “progres” i també contra els quals van rebre la “pagueta” com diu Fadrique.

Per això, no tot programa social és suficient o acceptable. Es pot estar a favor del tal o tal altra reforma o mesura o reivindicació progressiva. I sobretot s’han de lluitar per les reivindicacions més mínimes que tingui la classe obrera. Ara bé, encara que la majoria de la classe obrera no acaba de veure o entendre que és necessari una societat que posi els recursos sobre les seves mans, com a mínim cal plantejar un programa que defensi i conservi les nostres forces físiques alhora que no divideixi a la classe obrera. Que faci responsable de la desorganització, la irracionalitat i el caos econòmic del capitalisme a la pròpia burgesia.

Un exemple d’aquest programa està a començar a qüestionar l’estructura de precarietat que ens han imposat i que estan en la base d’aquestes polítiques "socials" o "progres". I és que el capitalisme ha aprofundit una dualitat del mercat laboral en la qual mentre a una part dels treballadors ens fan treballar jornades extenuants que ni tan sols arriben a cobrir el cost de vida, la resta de treballadors seguim amb salaris miserables i patim l’atur, la temporalitat, els contractes porqueria, etc… per això cal lluitar per la reducció de la jornada laboral entre les mans disponibles sense reducció salarial per a "poder treballar menys, per a poder treballar tots".

És a dir, un exemple de programa que qüestioni fins al fons els interessos dels capitalistes, alhora que unifiqui a la classe obrera (fixos-contractats, nadius-estrangers, indefinits-temporals, sector privat públic, etc..) en lloc de reformes o programes que la divideixin i que ajuden la dreta a explotar demagògicament als uns contra els altres.


[1] Fadrique i el SP a diferència de les direccions sindicals majoritàries plantegen correctament que és necessària la “mobilització contundent” per a evitar que governs i poders econòmics facin les polítiques al seu antull. Però, Això és així? És suficient la “mobilització contundent” o la pressió extrema per a evitar que l’Estat, els seus governs i la burgesia facin polítiques al seu antull? En realitat, el que demostra l’últim cicle de la lluita de classes a nivell internacional (el tret comú del qual va ser la utilització de mètodes més violents de mobilització i de “pressió extrema”) és que no és suficient la mera “mobilització”. Això es va veure en les protestes de la joventut a Catalunya, les armilles grogues a França, o el moviment de lluita a Xile, entre altres exemples. Són en aquests moments on el rol dels partits i la burocràcia sindical són centrals per a la recomposició de la credibilitat dels règims polítics. Per exemple, la revolta del 2019 a Xile va permetre imposar la Convenció (una cessió per por de que aparegués la classe obrera amb la Vaga General), però això no va evitar que la dreta i la concentració, amb el neo reformisme permetés subordinar la Convenció als poders constituïts. Després d’aquestes impressionants mobilitzacions, res va ser més nociu per a l’organització sindical i social que el crit a “esperar” el que surti de la institucionalitat. Primer van cridar a esperar al que sortís de la Convenció després de la negociació del govern amb la burocràcia sindical i els partits, després esperar que la nova constitució fos un triomf del poble, després van cridar a esperar a confiar en el govern de Boric i al fet que es complissin les seves promeses, i després van dir que mobilitzar-se afavoriria a la dreta. Avui dia ens trobem amb l’avanç de la dreta a Xile i la pèrdua de suport a Boric que es va proposar negociar amb la dreta. Tot això en el marc que l’Estat sempre va intentar dividir als manifestants de la resta de la població (dividint als sectors precaritzats colpejats per la crisi de la resta de capes obreres, perquè es poguessin emportar negociacions tranquil·les). És a dir, gràcies a l’acció d’aquests actors polítics les protestes finalment es van acabar canalitzant per via de les institucions, entrant en un cercle viciós de mobilització-institucionalització, com planteja Matias Maiello en el seu llibre “De la mobilització a la revolució”. Per això, no es pot apel·lar a la mobilització alhora que es confia en les estratègies reformistes que al cap i a la fi el seu propòsit és gestionar el capitalisme, perquè en realitat reprodueix i incuba aquest cercle viciós que permet que la mobilització sigui constantment bloquejada, i que converteixin en els moviments en base de maniobra de les seves cuines parlamentàries.

[2] És en lluita contra aquestes burocràcies sindicals i socials i els seus representants polítics que es pot conquistar una autoritat política contra les dretes. La ministra d’igualtat que aplica els plans socials i punitivistes de la patronal sobre la classe obrera, no pot convèncer del feminisme a cap obrer i no té ni pot conquistar cap autoritat política des del feminisme neoliberal i neoreformista. Al contrari, al costat dels aparells burocràtics perverteix i bloqueja aquesta interseccionalitat revolucionària entre la classe obrera i els moviments socials. I tiren a la classe obrera pauperitzada en mans de l’extrema dreta.