Política Estat espanyol

De referèndums, assemblees constituents i democràcia obrera: la lluita per “decidir-ho tot”

Diego Lotito

Madrid | @diegolotito

dilluns 8 d’abril| edició del dia

Il·lustració: Diógenes Izquierdo

Des de novembre de 2018 els referèndums sobre la monarquia se succeeixen en universitats de tot l’Estat. Joves estudiants autorganizats, construint consultes en els seus centres per a expressar el descontentament de les noves generacions amb la corona, per a portar un debat present en la societat a la universitat, amb l’objectiu d’exigir, al costat de les consultes de barris i el moviment democràtic català, el nostre dret a decidir.

Raons que expliquin la posició de cada vegada més joves i amplis sectors de la població contra la institució monàrquica hi ha moltes: destaquen els casos de corrupció que, presents des de fa dècades, han esclatat durant els últims anys, sense afectar legalment una família real blindada sota la seva condició de “inviolable”. De la mateixa manera, l’exposició de l’íntima amistat dels monarques amb règims reaccionaris i autoritaris com el d’Aràbia Saudita que han contribuït al seu enriquiment personal ja durant el franquisme, ha continuat perforant la imatge de la institució. Un altre episodi que ha augmentat exponencialment el rebuig a la corona va ser el discurs del 3 d’octubre de l’any passat en el qual Felip VI va sortir a avalar la brutal repressió contra el poble català. Un missatge per a tots els pobles de l’Estat espanyol, deixant clar que no permetrà cap qüestionament al Règim.

Ineludible l’herència del franquisme que suposa la monarquia, posada a dit pel dictador genocida Francisco Franco en 1969 sota el paraigua de la seva Llei de Successió del 47, mai votada, com va reconèixer el propi expresident Suárez en la famosa entrevista de 1995 amb la seva “feia enquestes i perdíem”. Motiu pel qual es va evitar costi el que costi el referèndum sobre la monarquia, inclosa directament en el “pack” de la Constitució del 78, que des de llavors va quedar tancada amb cadenat.

La monarquia resulta un dels actors que evidencia més clarament la continuïtat amb el franquisme que es va imposar a base de repressió i desmobilització dels sectors crítics i combatius durant la Transició. [1] Una monarquia sostinguda econòmicament amb els impostos que pesen sobre la població treballadora, mentre condemnen a amplis sectors de les dones, la joventut o els migrants a la precarietat. Darrere dels besamans, recepcions i l’última joia que estrena la reina Letizia i plena portades de revistes, hi ha 8 milions d’euros del pressupost de l’Estat que es porta directament la Família Real, però que ascendeixen fins a 60 milions anuals si sumem les minutes que salin d’afers exteriors o defensa, sense comptar per descomptat amb els negocis multimilionaris legals i il·legals off the record.

Després de dècades de bonança, a la calor de la crisi econòmica -i del règim polític- la monarquia es despulla cada vegada més com una casta feudal i parasitària que només respon als seus propis interessos, que són els de l’imperialisme espanyol, els grans empresaris i els seus negocis multimilionaris. I aquesta és precisament la qüestió central, que la Constitució i la seva corona, com a pedra angular del Règim del 78, lluny d’emanar de la sobirania popular o vehicular la voluntat popular com resa el credo oficial des de la Transició a aquesta part, és obertament contradictòria amb ella.

Encara que l’Article 1 de la Constitució contempli que “La sobirania nacional resideix al poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”, aquests poders de l’Estat són contraris als interessos de la majoria de la població obrera i popular; encara que el seu Article 23 afirmi que “Els ciutadans tenen el dret a participar en els assumptes públics, directament o per mitjà de representants”, la realitat és que qualsevol iniciativa de participació popular i democràtica, fins i tot qualsevol expressió crítica que es proposi qüestionar la “institucionalitat” vigent, és considerada un acte il·legal, sediciós o directament de “rebel·lió”. Serveixin d’exemple els joves músics o tuitaires jutjats per injúries a la corona o les i els presos polítics catalans que porten més d’un any a la presó preventiva per l’acte “subversiu” d’haver posat urnes.

En aquests moments en què s’aprofundeix la “crisi orgànica” del Règim del 78 [2], amb una monarquia cada vegada més qüestionada i un persistent moviment democràtic del poble català exigint el seu dret a decidir, es veuen més clarament les costures de la “democràcia borbònica” que diria el periodista Alberto Lardiés [3]. Un règim que reprimeix brutalment la llibertat d’expressió, que vol enviar 20 anys a la presó als joves d’Altsasu per a criminalitzar a sectors de la població, que castiga les crítiques a la corona amb presó, que persegueix a activistes i sindicalistes, dotat de legislació com “la Llei Mordassa” o l’article 155 de la Constitució.

No és cap secret que a les classes dominants els preocupa la participació política de les majories. Un informe realitzat per The Economist en 2015 afirma taxativament que molts dirigents “consideren, amb freqüència, la participació del públic en la democràcia com un problema i fins i tot com una amenaça. Això ha ocorregut, sobretot, amb l’ingrés de les masses en política als països més avançats al començament del segle XX. Les elits dirigents s’han manifestat amb freqüència més alarmades per l’amenaça de l’extensió del dret de vot a les classes treballadores que obstinades a desenvolupar noves idees, mètodes i institucions democràtiques” [4].

L’anàlisi de la tradicional revista imperialista britànica expressa la reivindicació de la democràcia en termes abstractes (especialment quan la seva degradació és dolenta per als negocis). Però la “democràcia” sense adjectius no existeix. Com va escriure Lenin, la democràcia liberal és el “millor embolcall de la dictadura del capital”, és a dir, la manera en què la burgesia presenta la seva dominació de classe d’una forma més acceptable per a les masses treballadores i populars.

Durant les últimes dècades del segle XX, la democràcia capitalista com a règim polític i com a ideologia -amb formes més o menys degradades- es va estendre més que mai en la història, fins i tot més enllà dels centres imperialistes. [5] Juntament amb això, es van expandir també les il·lusions en la democràcia burgesa. Aquesta extensió de la democràcia liberal, no obstant això, no va portar a l’emancipació social. Per contra, va actuar com a cobertura de la contraofensiva neoliberal, la justificació ideològica de guerres imperialista. L’impacte de la crisi capitalista internacional en les condicions de vida de les masses va mostrar clarament que sota les formes institucionals democràtiques pot desenvolupar-se una gran “contrarevolució” econòmica i social. I, sobretot, que a la calor dels cops de la crisi sobre les formes parlamentàries el que s’imposa per part de governs de diferent signe és el despotisme del capital, donant pas a règims cada vegada més bonapartistes i autoritaris.

La Constitució i el govern dels morts sobre els vius

Quant menor sigui la participació política de la classe treballadora i les masses populars, millor per a la minoria privilegiada dels capitalistes. Per això, els guardians del Règim -en l’Estat espanyol com en punts altres-, pretenen imposar-nos una Constitució immutable, com una veritat ad eternum que ha de regir les nostres vides per sempre, eliminant de l’equació qualsevol intent d’exercici efectiu de la voluntat popular. Pretenen que els morts governin sobre els vius [6], que qualsevol acte de qüestionament a la seva institucionalitat obsoleta sigui considerat un crim; alguna cosa que es mostra profundament absurd per a aquells que ni si vulgui van votar aquella constitució imposada: per què les noves generacions haurien de pagar el preu d’una institucionalitat immutable consagrada en un temps, un espai i una relació de forces específics i passats?

Fins i tot Thomas Jefferson, un terratinent esclavista poc sospitós de ser un radical esquerrà, que va ser el principal autor de la Declaració d’independència dels Estats Units, va sostenir que “cap societat pot fer una constitució perpètua o fins i tot una llei perpètua. La terra pertany sempre a la generació en vida”. Per al pare de la Declaració d’independència nord-americana, qualsevol constitució o llei expirava després de 19 anys i si es prolongava més temps era “un acte de força i no de ple dret”, arribant a sostenir que una revolució cada vint anys hauria beneficiat la salut de la República. Quant d’acte de força té la prolongació inqüestionable d’aquesta Constitució que va complir 40 anys fa uns mesos!

La criminalització i persecució de qualsevol expressió i iniciativa que qüestioni la institucionalitat d’aquest Règim sotmet a la voluntat i la mobilització popular a jugar un paper, com a molt, de petició a les autoritats, sempre que aquestes no se surtin dels marcs establerts pels poders constituents de 1978, quan militars del franquisme escrivien articles per a la constitució a porta tancada. L’exercici de la sobirania popular que apareix amb bombo i platet en el primer article de la Constitució, queda reduït a una participació puntual en les eleccions cada quatre anys [7]. El poder econòmic, no obstant això, vota tots els dies, canvia fallades judicials al seu antull, els polítics capitalistes regalen alts càrrecs públics obscenament ben pagats i intercanvien llocs directius en grans empreses o institucions públiques per favors.

Aquest és el business as usual que ha caracteritzat al règim polític nascut de la Transició. Que ha tingut en la monarquia un pilar fonamental, però també en el bipartidisme del PP i el PSOE, alternant-se en el poder des de fa 37 anys perquè res canviï, amb la inestimable col·laboració de les burocràcies sindicals i el seu rol pasivitzador sobre el moviment de masses.

Il·lusions democràtiques, processos constituents i democràcia obrera

La crisi del Règim del 78 i les conseqüències de la crisi capitalista han començat a posar en qüestió l’engany del “vestit nou de l’emperador”. Amplis sectors populars es fan cada vegada més conscients que la història de la sobirania del poble és un conte [8] i surten als carrers a exigir la llibertat dels presos polítics catalans o organitzen consultes sobre la monarquia en universitats i barris -que ja aconsegueixen al voltant de 120 mil vots-, en les quals una majoria aclaparadora es pronuncia a favor d’abolir la monarquia i d’obrir processos constituents “per a decidir-lo tot”.

No obstant això, malgrat aquestes clares demostracions de la creixent desafecció d’amplis sectors amb la monarquia i les arestes més reaccionàries del règim espanyol, la creença en la democràcia capitalista com a expressió de la sobirania popular continua presentant-se davant les grans majories com el màxim de llibertat al qual es pot aspirar. Aquest és potser, juntament amb el paper de contenció que juguen les direccions oficials del moviment obrer, el principal element que afavoreix que la burgesia mantingui la seva hegemonia en aquests temps creixentment convulsos.

Des d’un punt de vista revolucionari, aquesta dinàmica exigeix pensar tota una sèrie de problemes programàtics, tàctics i estratègics. En particular, el paper de les consignes democràtic-formals, o més precisament, les democràtic-radicals (com l’Assemblea Constituent, entre altres) i com s’articulen amb la lluita per la democràcia obrera, és a dir, el govern de les i els treballadors. [9]

Les i els socialistes revolucionaris lluitem per “acabar amb la monarquia i el corrupte règim hereu del franquisme conquistant una democràcia molt superior a la més democràtica de les repúbliques burgeses. En un estat plurinacional com l’espanyol, lluitem per una federació de repúbliques basades en consells obrers triats democràticament, perquè la classe treballadora governi en el sentit més ampli del terme: expropiant als capitalistes i planificant racionalment l’economia en benefici del conjunt de la societat. Aquesta és per a nosaltres l’única forma d’aconseguir íntegra i efectivament totes les reivindicacions socials i democràtiques de la classe treballadora i el poble”. [10]

Som conscients, no obstant això, que encara som una minoria els qui defensem aquesta perspectiva. La majoria del poble treballador manté il·lusions en els mecanismes del sufragi universal com a via per a aconseguir una democràcia substantiva. Per això, la lluita per imposar assemblees constituents lliures i sobiranes en tot l’Estat, la institució més democràtica concebible dins de la democràcia representativa, té una importància cardinal.

Que les assemblees constituents han de ser lliures i sobiranes significa en primer lloc que cap institució del règim burgès deu poder limitar-la, revisar o vetar les seves decisions. És a dir, que tinguin plens poders per a abordar tots els grans problemes socials i democràtics sense restriccions ni “moderadors”, com l’actual Parlament, el Senat, l’Audiència Nacional i el seu Tribunal Constitucional i, sobretot, la monarquia. En aquest sentit, tenen com a objectiu substituir no només el govern, sinó també totes les institucions del règim polític.

Assemblees constituents en l’Estat i les nacions que el componen, amb un representant triat democràticament cada 20 mil habitants, que siguin revocables i tinguin el salari d’un treballador qualificat, com va instituir la Comuna de París de 1871, perquè decideixi la majoria del poble i no un contuberni de la “casta” privilegiada de diputats, senadors i jutges tutelats per una monarquia decadent. Només així s’obre la possibilitat d’acabar amb aquest règim, evitant una reforma cosmètica fruit de modificacions pactades en despatxos per a dalt.

Res d’això pot fer-se amb la “casta” política i judicial governant i en el marc de les regles de joc del Règim del 78. Com va escriure en 1977 en un breu opuscle titulat “Què són la constitució i el procés constituent” Ignacio d’Otto, un jove constitucionalista socialista a penes conegut, el procés constituent “implica no reconèixer cap vincle jurídic amb el passat, negar tota validesa a les anteriors lleis i constitucions. Es tracta, per tant, de la més radical expressió de ruptura de la continuïtat”.

Evidentment els poders fàctics de l’imperialisme espanyol faran tot el possible per a evitar un procés constituent d’aquest tipus. Així ho vam veure en el referèndum a Catalunya, un procés pacífic que ni tan sols es proposava qüestionar el capitalisme sinó només exercir el dret democràtic elemental de l’autodeterminació nacional i no obstant això va ser reprimit brutalment. Però també ens va ensenyar la “tardor catalana” que només amb una mobilització que tingui en el centre la classe treballadora autoorganitzada i mantingui una clara independència política de les direccions burgeses i petitburgeses, se li podria torçar el braç al Règim i imposar aquestes demandes democràtiques.

En aquest cas, com més avancin les assemblees constituents lliures i sobiranes a prendre mesures radicals, major serà la resistència dels capitalistes. Per això només podran ser imposades mitjançant la lluita de classes i l’autoorganització obrera i popular sobre les ruïnes del règim actual. No obstant això, com més fort sigui la resistència dels capitalistes a les resolucions democràtiques d’assemblees constituents lliures i sobiranes, també quedaran exposats davant les masses els límits de la democràcia capitalista que els capitalistes estan disposats a acceptar; i majors seran els sectors del moviment de masses que arribaran a la conclusió que és necessari construir un veritable poder propi del poble treballador.

En aquest sentit, la lluita per l’assemblea constituent compleix una enorme funció pedagògica: com més conscients són les masses del seu “poder constituent”, més s’obre el camí per a la democràcia obrera soviètica i la perspectiva del poder obrer.

La lluita pel dret a “decidir-ho tot”

Un procés constituent que no sigui una farsa com el del 78 només pot ser efectiu si permet debatre-ho i “decidir-ho tot”. Aquest lema, que va ser l’eix articulador de la majoria dels referèndums universitaris i ja s’ha instal·lat com una idea força en amplis sectors, té molt més contingut del que sembla a simple vista.

Què significa lluitar per assemblees constituents lliures i sobiranes en les quals pugui expressar-se veritablement la sobirania popular per a decidir-ho tot? En primer lloc, que puguin votar lliurement la fi de la monarquia i que els pobles decideixin si volen formar part d’un mateix Estat o auto determinar-se com a repúbliques independents. Però al mateix temps que puguin resoldre l’impagament del deute; que tinguin el poder de decretar l’estatització sota gestió dels treballadors i control popular de la banca i les grans empreses estratègiques, d’energia i transport; que acabin veritablement amb tots els privilegis de la casta política i judicial, imposant una assemblea única -un òrgan executiu i legislatiu el mateix temps-, basat en diputats elegits per vot universal i, de la mateixa manera que els jutges, revocables pels seus electors, amb el salari d’un treballador qualificat; que puguin anul·lar totes les lleis anti-obreres, reaccionàries i lliberticides votades pels governs anteriors; que decretin definitivament la separació efectiva de l’Església de l’Estat; que puguin debatre i satisfer les demandes del moviment de dones; que posi fi als CIEs, les lleis d’estrangeria i el racisme institucional; que imposin als capitalistes el repartiment de les hores de treball sense disminució salarial per a acabar amb l’atur i la precarietat, per a acabar amb un sistema que en un any -com va ocórrer 2017- hi hagi 16.500 famílies més que no perceben cap mena d’ingrés fins a arribar a les 617.000, mentre el número d’ultra-milionaris, els actius del qual superen els 40 milions d’euros, augmenti el 4%.

En el marc d’un procés així, moltes d’aquestes mesures que avui són considerades “utòpiques” en els marcs de la democràcia capitalista, es tornarien àmpliament populars, mentre cada vegada més sectors de la classe treballadora i el poble es farien conscients que el seu poder real per a transformar la realitat no està en el vot cada dos o quatre anys, sinó en la seva pròpia autoorganització. Una experiència que permetrà avançar en la comprensió de la necessitat de lluitar per un govern dels treballadors i treballadores que trenqui amb el capitalisme, expropiar a la burgesia i socialitzar els mitjans de producció sota control democràtic de la classe obrera, que és la perspectiva estratègica per la qual lluitem els socialistes revolucionaris.

Perspectiva revolucionària i alternativa política de classe

Un nou “poder constituent” només pot sorgir de la mobilització popular, enfrontant en poder “ constituït”. Un poder que se sustenta en la antigalla de que “el poble no delibera ni governa sinó per mitjà dels seus representants” i que, com vam dir, considera un acte criminal qualsevol qüestionament a l’actual règim institucional.

Aquesta perspectiva, l’única veritablement democràtica, és a la qual s’oposen no només el PSOE, sinó també Podem i els seus socis d’Esquerra Unida, que en els últims anys han estat creixentment domesticats i integrats al Règim. Unidas Podemos pretén portar el fastig i el rebuig a l’extrema dreta de milions darrere d’un nou pacte amb la “casta política” per a regenerar aquesta “democràcia per a rics”.

Per això, en aquests temps electorals en els quals el “malmenorisme” explícit guanya espai en la premsa progre i els discursos de campanya, la necessitat de pensar una nova hipòtesi política que superi la impotència del cicle neo-reformista es torna encara més urgent.

Davant el creixement deVox, és a dir de la sortida d’extrema dreta a la crisi orgànica del règim monàrquic espanyol, el que fa falta no és optar per “mals menors”. Fa falta lluitar per que la classe treballadora s’erigeixi en subjecte hegemònic, en aliança amb les i els estudiants, el moviment de dones i tots aquells que no volen continuar sent súbdits d’aquest Règim imposat, per a lluitar per una sortida d’independència de classe a la decadència del Règim del 78.

El principal desafiament que avui se’ns presenta és unir aquestes forces després d’una perspectiva política revolucionària, d’extrema esquerra, anticapitalista i de classe. Si ho aconseguim, llavors sí que podrem decidir-ho tot.

NOTES:

[1] Per a aprofundir en una anàlisi crítica de la Transició veure El cuento de la Transición y la “correlación de debilidades”, de Santiago Lupe, en aquesta edició de Contrapunt.

[2] Per a una anàlisi de la crisi orgànica del Règim del 78, veure Cinc claus per a entendre la crisi de l’Estat espanyol, de Diego Lotito i Santiago Lupe, en el primer número de Contrapunt.

[3] Lardiés, A. (2019) La democracia borbónica, Madrid: Edicions Akal.

[4] Cita i traducció extreta de Gentile, E. (2018) La mentira del pueblo soberano en la democracia, Madrid: Alianza Editorial.

[5] El feixisme i l’estalinisme van ser pilars fonamentals perquè la democràcia burgesa pogués recrear-se. En particular aquest últim, per obturar la idea d’una democràcia superior al parlamentarisme burgès: la democràcia soviètica o democràcia obrera. E. Albamonte i M. Maiello (2017) Estrategia socialista y arte militar, Capítulo 4: Sobre la defensa, Buenos Aires: Ediciones IPS.

[6] La idea del govern dels morts sobre els vius sobre la base d’una Constitució immutable és desenvolupada arran del cas argentí en l’article “República versus democracia (o el palacio contra la calle)” de Christian Castillo i Emilio Albamonte.

[7] Sobre el paper passiu de les majories en les democràcies liberals reflexiona el teòric anglès Crouch que, si bé piga d’una enorme superficialitat a l’hora de diagnosticar les causes i origen del dèficit democràtic, assenyala el paper enormement limitat dels ciutadans front una política que es decideix en privat entre els governs i les elits que representen als interessos econòmics. En Crouch, C. (2004), Posdemocracia, Madrid: Taurus.

[8] En aquest sentit resulta interessant un aspecte de l’anàlisi del que Nancy Fraser diu crisi “política o de representativitat” en el context de globalització neoliberal en tant, si bé no encerta a proposar una estratègia de sortida, apunta als poders privats transnacionals com una de les fonts d’injustícia o actors d’ingerència antidemocràtica. En Fraser, N. (2005) “Reframing justice in a globalizing world”, New Left Review 36.

[9] Per a aprofundir sobre l’anàlisi dels problemes fonamentals de l’estratègia revolucionària en les democràcies burgeses en “occident”, l’articulació de les consignes democràtic-radicals i la lluita per la democràcia soviètica veure E. Albamonte i M. Maiello (2017) Estrategia socialista y arte militar, Capítulo 4: Sobre la defensa, Buenos Aires: Ediciones IPS.

[10] Declaració de la CRT: Crisi de règim i ofensiva de la dreta: per una sortida democràtica, obrera i anticapitalista, Esquerra Diari, 11/10/2018




Comentaris

Comentar