Internacional

NO AL'INTERVENCIONISME IMPERIALISTA A VENEÇUELA

Contra el colpisme de Trump i Guaidó: que els treballadors encapçalin la lluita contra l’agressió imperialista i la misèria al fet que són sotmesos

Declaració d'organitzacions revolucionàries de treballadors, dones i joves de diversos països d'Amèrica Llatina, Europa i els Estats Units que componen la Fracció Trotskista per la Quarta Internacional (FT-QI).

dimarts 19 de març| edició del dia

A baix L’INTERVENCIONISME IMPERIALISTA A VENEÇUELA
Contra el colpisme de Trump i Guaidó: que els treballadors encapçalin la lluita contra l’agressió imperialista i la misèria al fet que són sotmesos
Declaració d’organitzacions revolucionàries de treballadors, dones i joves de diversos països d’Amèrica Llatina, Europa i els Estats Units que componen la Fracció Trotskista per la Quarta Internacional (FT-QI).

1. Els qui subscrivim aquesta declaració repudiem els intents de cop a Veneçuela planificats a Washington entre el govern de Trump i l’oposició de dreta veneçolana, amb el suport dels seus agents directes a Amèrica Llatina, els governs de la dreta continental agrupats en l’anomenat “Grup de Lima” i les principals potències imperialistes europees. Un cop que si no s’ha concretat és sol perquè han fracassat els successius intents de trencar a les Forces Armades veneçolanes, que pels seus propis interessos encara mantenen lleialtat a Maduro. Es tracta d’un salt en la ingerència imperialista a la regió que no es veia des de la invasió a Panamà i el derrocament de Noriega en 1990, en nom de la “lluita contra el narcotràfic” amb l’ “Operació Justa Causa”. De triomfar l’imperialisme i la dreta a Veneçuela, els governs de la regió estaran més fortes per a aplicar els plans del FMI o implementar les reformes laborals i previsionals en benefici dels capitalistes. A més, implicaria una major submissió *semicolonial de la regió. La política de Trump és recuperar el terreny perdut pels EUA en la dècada passada i alinear a Amèrica Llatina com el seu “pati posterior” després dels interessos nord-americans, entre els quals es troba la disputa amb la Xina i Rússia que busquen fer els seus propis negocis.

2. Pretenen ocultar aquesta política neocolonizadora invocant la defensa de la “democràcia”, els “drets humans” i la “ajuda humanitària”. Però els governs dels Estats Units des de sempre han promogut tot tipus d’intervenció militar i política contra els pobles del món. La hipocresia no pot ser major. Són els mateixos que donen suport a règims sanguinaris com, per exemple, la sagnant monarquia del príncep Mohamed bin Salman a Aràbia Saudita, o el d’Al-Sissi a Egipte, i bombardegen poblacions civils com a l’Iraq, Afganistan o Iemen. Els funcionaris del govern de Trump com els neoconservadors John Bolton, Elliott Abrams (format en els anys de Reagan en la “lluita antisubversiva” contra el govern sandinista i en el suport a la Contra i a les dictadures de Centreamèrica), Mike Pompeo, Mike Pence, o el “cuc” Marco Rubio estan entre els més entusiastes agitadors del cop. Però no estan solos. El partit demòcrata acompanya aquesta política imperialista, fins i tot els seus referents que es presenten com “anti-establishment” com Bernie Sanders o Alexandria Ocasio-Cortez, lluny de llançar una gran campanya en el mateix Estats Units contra aquesta ofensiva neocolonizadora sobre Amèrica Llatina, avalen els arguments hipòcrites de la “ajuda humanitària” i la “defensa de la democràcia” esgrimits per Trump.

3. Els governs del continent que integren l’anomenat “Grup de Lima”, encapçalats per Piñera, Macri, Bolsonaro i Duque, s’han sumat a aquesta croada intervencionista i colpista, mentre en els seus propis països ataquen els drets i llibertats democràtiques per a imposar atacs contra els treballadors, com les contrareformes laborals, i plans d’ajust i lliurament dictats pel FMI i l’imperialisme. Juntament amb ells, l’ofensiva colpista també compta amb el suport de diversos governs europeus, encapçalats pels imperialismes francès, espanyol, alemany i britànic. Per part seva, el diàleg amb els colpistes impulsat pel Vaticà, i alguns països com Mèxic, no pot implicar cap sortida favorable per als treballadors en tant “sortida negociada” amb l’imperialisme i els seus servents locals.

4. La dreta colpista de Veneçuela utilitza la situació de catàstrofe econòmica i social del país, i el cansament de les masses amb la política econòmica antiobrera, antipopular i repressiva de Maduro, per a buscar una base interna per al cop. Però pretenen aplicar un nou saqueig a les grans majories, un dur pla neoliberal, pomposament anomenat “pla país” amb les receptes tan conegudes per als pobles llatinoamericans, com a privatitzacions, major endeutament, acomiadament d’empleats públics, etc. No pot sorprendre’ns, és la mateixa dreta colpista, patronal i proimperialista que ja va donar el cop contra Chávez en 2002. L’autoproclamació de Guaidó com a “president encarregat” –que va ser reconegut pels Estats Units, la gran majoria de les potències imperialistes de la Unió Europea (començant per Macron i el “socialista” Pedro Sánchez) i els governs de la dreta regional, i amb qui la Xina manté alguns contactes informals- és clarament un intent de cop per a posar un govern titella dels interessos imperialistes, pressionant perquè les Forces Armades trenquin amb Maduro i ho empenyin fora del poder, prometent-los a aquestes una àmplia amnistia, la qual cosa mostra a més que busquen governar amb aquestes mateixes Forces Armades corruptes i repressores.

5. Aquesta condemna a l’intent de cop no implica donar-li cap aval i suport polític al govern de Maduro, que pràcticament co-governa amb les FF.AA., i que és el responsable de portar al parany en la qual es troba el poble veneçolà. Des del començament el chavismo va establir un règim amb les Forces Armades com a principal sustentació del seu poder, en el qual el paper assignat a les masses era mobilitzar-se de manera controlada pel govern, on es van estatitzar les organitzacions populars i bona part del moviment obrer. Chávez va aconseguir importants nivells d’autonomia política enfront de l’imperialisme i va confrontar amb el capital imperialista per una porció major de la renda petroliera, així com la recuperació per a l’òrbita estatal d’empreses nacionals privatitzades en l’ofensiva neoliberal dels ’90, portant endavant una relativa redistribució de la renda que li va permetre la llarga conjuntura d’alts preus petroliers i el gran suport de masses. No obstant això, malgrat la retòrica sobre una “revolució” i el “socialisme del segle XXI”, no va trencar amb la inserció subordinada i dependent del país en el capitalisme imperialista, al mateix temps que encoratjava la idea d’un suposat “desenvolupament nacional” amb una hipotètica burgesia “patriòtica i productiva”. Per això el país va seguir sotmès a la sagnia de recursos via deute extern, guanys de les transnacionals (que ara incloïen russes i xineses, a més de les estatunidenques i europees) i el saqueig de la renda petroliera per part tant de la burgesia tradicional com dels empresaris aliats del chavismo i alts buròcrates del govern. La bonança petroliera i l’endeutament extern, que sota els governs de Chávez van permetre una enorme transferència de renda pública a mans privades, no van portar cap desenvolupament qualitatiu de les forces productives i quan va passar la bonança el país es trobava més dependent que abans de la renda i les importacions, amb un altíssim deute públic externa i un buit enorme en les seves finances producte de la multimilionària fugida de capitals.

6. En desplomar-se els preus del petroli i tenir davant el venciment de terminis per a pagar el deute públic, Maduro va optar per garantir els interessos del capital financer internacional i els dels que s’en porten la renda a l’exterior, aplicant un dur ajust contra el poble. Va complir rigorosament els pagaments de deute al cost de produir una dràstica contracció en les importacions del país, incloent aliments i medicines, va prendre nous deutes amb la Xina i Rússia, deutes que la Xina es cobra amb petroli i gràcies a les quals el 49% de Citgo, la filial de PDVSA als Estats Units, està compromesa com a garantia de pagament amb la russa Rosneft. Lluny de prendre alguna mesura antiimperialista va iniciar un curs entreguista en el sector petrolier (violentant la pròpia legislació nacional per a afavorir als polps petroliers), miner (amb el nefast Arc Miner de l’Orinoco), i amb una nova llei d’inversions estrangeres més complaent amb el capital internacional. Lluny de revertir el saqueig de la renda, va conduir als treballadors i el poble pobre a un brutal ajusti híper-inflacionari que va polvoritzar els salaris, ajust del qual són art i part els empresaris privats. Venint d’una bonança petroliera, les grans empreses estatals del ferro i l’acer, les sucreres i d’aliments, van ser portades a la fallida, i PDVSA ha retrocedit als nivells de producció de 1950. Les condicions de vida del poble han caigut dramàticament entre la severa escassetat, les devaluacions siderals del bolívar i la hiperinflació, amb salaris de fam que han arribat a nivells d’un salari mínim a 5 dòlars mensuals, sent les dones treballadores i les dels sectors populars els qui més cruament han sofert en carn pròpia les calamitats de la crisi. Com a estocada d’aquesta política Maduro va avançar en la supressió de la vigència dels contractes col•lectius tant en el sector públic com en l’empresa privada, al costat d’aquesta veritable massacre de salaris i drets històrics, facilitant-li al capital una de les mans d’obra més barates del món, va avalar acomiadaments massius en l’empresa privada i ha exonerat a amplis sectors empresarials del pagament d’impostos. La resposta repressiva del govern a les lluites obreres ha inclòs l’empresonament de dirigents sindicals i l’ús de grups para-policials per a acoquinar. És tot aquest quadre el que ha permès a la dreta conquistar nova base social de masses, capitalitzant per a sí el repudi massiu contra el govern, davant l’absència d’una alternativa obrera i popular.

7. El pla original de la dreta veneçolana, que era dividir a les forces armades i que aquestes donessin un cop contra Maduro ha fracassat fins al moment. El passat 23 de febrer, la dreta i l’imperialisme van tenir un important revés en fallar la seva temptativa colpista en la qual van pretendre utilitzar la “ajuda humanitària” per a concretar la política de “canvi de règim”. Una operació instrumentalitzada a través de la USAID (en català, Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional), una organització que sempre va participar en les operacions de la CIA de canvi de règim. On com va quedar demostrat, fins a l’incendi del camió amb “ajuda humanitària” a la frontera de Colòmbia a Veneçuela va ser realitzat pels propis seguidors de Guaidó, mentre el govern de Trump i Guaidó li ho atribuïen a Maduro com un “acte de lesa humanitat”. A partir d’allí s’ha obert un punt mort. els Estats Units amenaça amb la invasió militar però no compta amb la relació de forces internes ni el “consens” extern per a envair Veneçuela, els seus aliats més servils com a Duque a Colòmbia o l’ultradretà Bolsonaro al Brasil tampoc semblen estar disposats a fer la tasca militar bruta contra Veneçuela, i corren el risc de deslligar una àmplia resposta de les masses en els seus propis països. En aquest marc, la clau de la política imperialista va passar a ser l’ofec econòmic i una agressiva confiscació de béns i recursos: el govern de Trump amb l’aval de la dreta colpista, es va apropiar senzillament dels recursos del poble de Veneçuela, retenint els pagaments per petroli i assumint el control de Citgo, disposant dels seus ingressos. Aquest és un acte d’ingerència sense precedents, que no només calciga la sobirania nacional sinó que agreuja les condicions de vida del poble veneçolà.

8. El poble veneçolà recentment comença a sortir de la situació crítica provocada pel mega apagada nacional que va afectar durant diversos dies les condicions elementals de subsistència, gran part del país encara continua sense la restitució dels serveis bàsics. La dreta colpista vol utilitzar la situació per a aconseguir una base interna per als seus plans colpistes. Guaidó és tan hipòcrita com els seus socis imperials. Plora llàgrimes de cocodril pels hospitals sense llum, però demana intervenció militar directa, al mateix temps que dóna suport a la confiscació dels béns i recursos de Veneçuela per part dels EUA i la seva utilització per a engruixar els comptes del capital usurer internacional en concepte del deute públic. Per a aquesta dreta i l’imperialisme el sofriment del poble veneçolà sol compte per als seus interessos. Amb una obscena agressió imperialista que persegueix obertament el derrocament de Maduro per la via d’un cop militar o alguna altra via de força, incloent l’asfíxia econòmica i les constants amenaces d’alguna intervenció militar, no pot descartar-se l’opció que els Estats Units estiguin darrere d’algun sabotatge contra el país, no són pocs els casos de sabotegis criminals de tota mena en la seva llarga història intervencionista. Com tampoc pot considerar-se poc factible que les causes obeeixin al propi col•lapse del sistema elèctric nacional, que arrossega anys de deterioració i crisi, amb apagades constants, amb ciutats o zones del país que passen dies o setmanes sense electricitat, una realitat assenyalada una vegada i una altra pels propis treballadors del sector elèctric, alguns dels quals han pagat amb presó els seus advertiments sobre la greu situació del sistema elèctric. La preservació del caràcter públic del sistema elèctric i el seu passi a gestió directa dels propis treballadors, desplaçant a la burocràcia “cívic-militar” corrupta i antiobrera responsable de la situació actual, és l’única sortida veritablement progressiva per a la catastròfica situació del sistema elèctric que viu Veneçuela.

9. L’alternativa és la mobilització obrera i popular contra la temptativa colpista i qualsevol tipus d’ingerència imperialista i contra els plans d’ajust, ja sigui el que implementa el govern de Maduro o el “Pla País” de Guaidó. Els qui subscrivim aquesta declaració sostenim que Veneçuela ha de ser governada pels seus treballadors i donar motiu a una profunda reorganització que atac els interessos dels capitalistes i l’imperialisme per a donar satisfacció a les urgents necessitats populars. Amb aquest objectiu lluitem per l’autoorganització dels treballadors i proposem un programa obrer d’emergència que contempli els següents punts: no al pagament del deute extern; repatriació dels capitals escapolits aplicant mesures d’excepció per a obligar a aquests delinqüents de “guant blanc” que van estafar al país a repatriar el que van saquejar; imposar el monopoli estatal del comerç exterior; l’anul•lació dels actes de lliurament dels recursos naturals, com l’Arc de l’Orinoco i el petroli, i posada baix control dels seus treballadors; confiscació dels béns dels qui van saquejar al país per a disposar d’aquests recursos per a les necessitats urgents del poble i del país; respecte íntegre als contractes col•lectius i un salari igual a la canastra bàsica indexat mensualment segons la inflació, combinat amb un veritable control dels preus exercit directament pels treballadors i les comunitats, amb delegats electes democràticament per les basis en els llocs de treball i les comunitats, que posin més de conjunt la producció i la distribució sota el control veritable del poble, sense buròcrates del govern ni militars; reincorporació de tots els acomiadats; rebuig als acomiadaments tant en el sector públic com en el privat; ocupació i producció sota control obrer –sense militars ni el govern– de tota empresa que acomiadi o amenaci tancar; llibertat per als treballadors presos per lluitar i anul•lació dels judicis als treballadors, pagesos, habitants de les comunitats, estudiants i indígenes jutjats per protestar; dissolució de la *GNB, les FAES i òrgans encarregats de reprimir al poble; entre altres mesures imprescindibles enfront del col•lapse actual.

10. La lluita per un programa d’aquestes característiques portarà a conquistar la independència de les organitzacions obreres, la qual cosa implica l’expulsió de la burocràcia oficialista dels sindicats, que juga un rol traïdor, actuant com a funcionaris del govern dins del moviment obrer, així com desplaçar també a la burocràcia sindical que respon a la dreta i pretén limitar al moviment obrer a ser peça de l’ofensiva colpista de Guaidó. A la calor de la lluita per aquestes demandes podran sorgir organismes de democràcia directa i de front únic tant del moviment obrer, com entre els treballadors i els sectors populars, les dones i la joventut, base d’una potencial aliança obrera i popular. En aquesta perspectiva, l’autoorganització dels treballadors implica també el dret i la necessitat d’organitzar la seva pròpia autodefensa, enfront de la repressió de les Forces Armades i les bandes paraestatals. Una necessitat que es torna més concreta amb el renovat avanç repressiu del govern de Maduro, expressat no només en les denúncies de captura de treballadors del sector elèctric, sinó de manera més reaccionària en la convocatòria que ha fet als mal anomenats “col•lectius”, en realitat grups para-policials, a “activar-se” per a “defensar la pau” i l’ordre.

11. Des de la Fracció Trotskista-Quarta Internacional (FT-QI), des de les nostres organitzacions en cada país i des de la xarxa de diaris L’Esquerra Diari som part de les mobilitzacions que s’han desenvolupat amb aquest contingut, com les convocades pel Front d’Esquerra i dels Treballadors a l’Argentina. Cridem a la més àmplia mobilització dels treballadors de tot el món, i especialment als països imperialistes que estan compromesos amb l’ofensiva a Veneçuela, així com en tota Llatinoamèrica, contra aquesta temptativa colpista i la ingerència imperialista, amb independència del govern de Maduro, per una sortida política dels treballadors per a Veneçuela i per a la unitat socialista d’Amèrica Llatina i el Carib.

18 de març de 2019

Organitzacions que conformen la Fracció *Trotskista-Quarta Internacional:

• Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS), Argentina

• Movimento Revolucionário de Trabalhadores (MRT), Brasil

• Partido de Trabajadores Revolucionario (PTR), Chile

• Movimiento de Trabajadores Socialistas (MTS), México

• Liga Obrera Revolucionaria (LOR-CI), Bolivia

• Liga de Trabajadores por el Socialismo (LTS), Venzuela

• Corriente de Trabajadores Socialistas (CTS), Uruguay

• Corriente Revolucionaria de Trabajadoras y Trabajadores (CRT), Estado Español

• Courant Communiste Révolutionnaire (CCR) del NPA (Nouveau Parti Anticapitaliste), Francia

• Revolutionären Internationalistischen Organisation (RIO), Alemania

• Militantes de la FT en LeftVoice, Estados Unidos
Adhieren:
• Resistencia Sur, Perú

• Organización Socialista, Costa Rica




temes relacionats

Repressió a Veneçuela   /    Juan Guaidó   /    Crisi Veneçuela   /    Veneçuela   /    Donald Trump   /    Fracción Trotskista- Cuarta Internacional   /    Nicolás Maduro   /    Internacional

Comentaris

Comentar