Món obrer Estat espanyol

ESPECIAL VAGA 30E

Concep Miró de la IAC: “Si a Euskal Herria convoquen vaga, nosaltres ens sentim emplaçats a mobilitzar-nos. Compartim la mateixa lluita”

Parlem amb la Concep Miró, membre de la secretaria de comunicació de la Intersindical Alternativa de Catalunya, un dels sindicats alternatius que convoquen la jornada de lluita del 30E a Catalunya en solidaritat amb la vaga general d'Euskal Herria.

Arsen Sabaté

Barcelona | @ArsenSabate

dimarts 28 de gener| edició del dia

Els col·lectius que integren la carta de drets socials d’Euskal Herria, així com els sindicats i nombrosos col·lectius per la defensa de les pensions i pels drets laborals convoquen aquest dijous una vaga general al País Basc sota el lema de “Treball, pensions i vida digna".

En aquest marc, sindicats alternatius i d’esquerra, a més de nombroses organitzacions polítiques i socials s’han sumat a aquesta jornada de lluita convocant mobilitzacions i concentracions en gran part de l’Estat espanyol.

Nosaltres aprofitem aquesta ocasió per a parlar amb Concep Miró, membre de la secretaria de comunicació de la Intersindical Alternativa de Catalunya. Amb ella xerrem d’aquesta jornada de vaga a Euskal Herria, però també dels motius que han impulsat que s’organitzin nombroses mobilitzacions en solidaritat, com és el cas de Catalunya, de la realitat particular que s’està vivint aquí o de la deriva reaccionària del Règim entre moltes altres qüestions.

Els sindicats alternatius de Catalunya se solidaritzen amb la vaga general d’Euskal Herria del 30 de gener. Què ha propiciat aquesta convocatòria en solidaritat?

A Euskal Herria disposen de la Carta de drets socials, una eina de treball per la justícia social i que aglutina moviments i sindicats per la defensa d’aquests drets. A partir d’aquí han impulsat aquesta vaga general pel 30 de gener per la defensa d’una vida digna i tot el que això comporta. Una lluita per un sou digne, acabar amb la pobresa, pensions públiques que faci que tothom pugui arribar a final de mes o l’ajust dels finançaments perquè els serveis públics arribin a tota la població, entre moltes altres qüestions. I és evident que les reivindicacions que han portat a Euskal Herria de prendre la decisió que calia fer un pas més en la lluita són totalment compartides des del sindicalisme combatiu de Catalunya.

Des d’aquí compartim també que tota aquesta situació de retrocés està encotillada en un marc legislatiu de l’Estat espanyol que està impedint que puguem avançar en la conquesta dels nostres drets. Un exemple és el pacte de Toledo amb el tema de les pensions. El Govern espanyol té un discurs que les pensions públiques no són sostenibles i que fan falta plans privats. És un discurs fals creat a partir d’un marc legal i ens hem d’oposar a través de la lluita. I en el mateix sentit, existeix també una gran precarietat salarial i unes condicions laborals molt dolentes. Fins que no es tombin les reformes laborals tan bèsties que s’han aprovat en anys anteriors la patronal apurarà les clàusules del marc legal que fan que les contractacions siguin precàries, que es pugui acomiadar per absentisme a treballadors i treballadores que estan en situació de baixa mèdica,… D’altra banda, la negociació col·lectiva està totalment retallada. Ara negociar és simplement informar els sindicats que les empreses volen modificar quelcom, no existeix la negociació. Per tant, cal derogar aquest marc legislatiu que possibilita tot això.

A més, tot aquest marc legislatiu ve acompanyat d’una greu situació de repressió. Qualsevol persona que intenti qüestionar aquest sistema es troba represaliada. Per exemple, la llei mordassa ha fet que tinguem tota una sèrie de sindicalistes i activistes imputades, judicis pendents,…

Nosaltres compartim absolutament tot aquest rerefons que ha motivat la convocatòria de vaga general del 30 de gener a Euskal Herria. A Catalunya no podem quedar-nos indiferents. Totes les mobilitzacions que estem organitzant són amb els mateixos objectius. Si a Euskal Herria han fet el pas de convocar una vaga, nosaltres ens sentim emplaçades a mobilitzar-nos perquè compartim aquesta lluita i som víctimes del mateix marc legal i de la mateixa repressió. I a partir d’aquesta crida que es fa a Euskal Herria, tots els territoris, moviments socials i el sindicalisme alternatiu i de classe ens estem sumant i articulant una sèrie d’accions unitàries. Aquí a Catalunya hem fet un manifest unitari i s’han consensuat accions per aquest dijous en diferents punts del territori.

Amb el nou Govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos les condicions laborals seguiran el mateix curs que es dicta des de Brussel·les?

Per a molts semblava que l’entrada d’un nou partit en el Govern de l’Estat potser podria donar alguna realitat amb mesures concretes i alguns sectors de l’activisme han baixat la guàrdia, quedant-se a l’espera que potser les institucions faran quelcom només perquè hi ha un canvi de color en el Govern. Nosaltres som de l’opinió que no es pot baixar la guàrdia i que la lluita és al carrer. La lluita es guanya als carrers, no en els despatxos. Nosaltres com a força sindical hem anat veient que la lluita ha de ser de base, és una cursa de fons que no es pot supeditar als canvis de color polític duren molt poc. Cal seguir amb la lluita perquè normalment les promeses electorals no acaben sent realitats. Per tant, independentment del color de les forces polítiques que governin, la lluita, que ve de temps enrere, l’hem d’anar continuant i no pot defallir.

A Catalunya passa més del mateix. Els pressupostos entre el Govern i els comuns poden suposar una despesa a l’altura de les necessitats socials?

Ara mateix sembla que volen intentar buscar la complicitat del màxim d’agents per a intentar aprovar aquests pressupostos catalans. Caldrà veure fins a on arriba aquest acord entre ERC i JxCat amb els comuns.

A nosaltres ens crea desconfiança que el conseller de Funció Pública convoqui una Mesa General de negociació on explicarà als sindicats la negociació dels pressupostos de la Generalitat. Això és extraordinari i té un punt de ridícol. El conseller ha d’”explicar” als treballadors i treballadores públics quins pressupostos estan negociant “ells”? En una Mesa de Negociació de Funció Pública on hem de poder negociar drets dels treballadors i treballadores públics venen a informar quan ja ho tenen tot decidit? I això ho estan intentant fer en molts altres espais.

A més tenim l’amenaça de la Llei Aragonés que afectarà els serveis socials, sanitaris i de l’educació. En aquests tres sectors la precarietat laboral serà espectacular perquè pretenen externalitzar-los. Però, a sobre, aquests sectors ja tenen uns convenis col·lectius molt dolents. No només cobraran menys, sinó que, a més, aquests treballadors i treballadores tenen menys drets laborals.

Així i tot, el Govern de la Generalitat ja externalitza sectors de serveis des de fa dècades. És així? Es tracta llavors d’un aprofundiment de la precarietat laboral en tots els nivells?

Sí. A la sanitat tenim una part pública i malauradament s’han anat externalitzant ja alguns sectors. En l’educació el marc d’escola concertada a Catalunya és molt potent. A Barcelona el 60% de l’ensenyament obligatori és concertat i el 40% és públic. A comarques és al revés, però també amb un alt percentatge d’escola concertada. Un concert no deixa de ser una gairebé externalització i per tant ja venim d’una tradició de la qual el Govern català no té la voluntat de revertir.

I pel que fa als serveis socials el 2007 es va publicar la Llei de Serveis Socials a Catalunya on es reconeixia que els serveis socials eren un dret universal per a les persones. Just aquell Govern del Tripartit “d’esquerres” ja va plantejar l’externalització com a model de gestió. Els serveis socials catalans ja van néixer externalitzats.

D’altra banda, el Règim està mostrant cada vegada més la seva cara anti-democràtica. Es pot dir que la convocatòria del 30 de gener excedeix del pla laboral i posa també l’eix en les demandes democràtiques?

Estem en una situació en què qualsevol acció de mobilització que es convoca visibilitza aquesta situació de repressió. Per qualsevol mobilització que convoquis et trobes la BRIMO, et tanquen el Parlament,... El Règim del 78 manté aquesta ombra allargada en què qualsevol opinió que sigui divergent i que vulgui ser diferent serà atacada, perseguida i imputada. I tenim tota una sèrie de persones que ho estan sofrint en primera persona. La interpretació de qualsevol opinió que sigui divergent pot arribar a ser alta traïció i s’està jutjant a persones per la seva opinió crítica i democràtica.

Personalment crec que el denominador comú de la convocatòria de vaga i les mobilitzacions pel 30G és clarament laboral i pels drets col·lectius. Si mirem la plataforma reivindicativa d’Euskal Herria és bàsicament de drets socials. No obstant poden sortir lectures superficials associant els sindicats independentistes d’Euskal Herria amb una vaga de contingut polític. Però això és la lectura que han fet alguns sindicats que tenen representació a la resta de l’Estat.

A partir d’aquí, no és contradictori ni excloent reivindicar també una resposta a les demandes democràtiques en la jornada d’aquest dijous. Totes les vagues i totes les accions tenen un lloc i un moment. Que sigui el 30 de gener del 2020 no és accidental. Hem arribat a aquest 30 de gener en un moment polític i en una seqüència de governs i desgoverns concreta. Per tant, no és el mateix fer aquesta vaga per les pensions ara que fa quatre anys. El context econòmic, social, sindical i polític és diferent. Ara mateix hi ha una càrrega política molt gran. I una mobilització com una vaga general convocada ara tindrà inevitablement una càrrega política. Estem en un moment en què tot està judicialitzat, les relacions sindicals i les mobilitzacions al carrer també estan judicialitzades. No ho podem negar, una vaga general ara tindrà un contingut polític.

I després del 30 de gener, com es pot avançar per a seguir la lluita?

Nosaltres la primera reacció que vam tenir la tardor passada quan els companys i companyes d’Euskal Herria ens van dir que tenien la intenció de convocar vaga general el gener de 2020 va ser la de pensar que potser a Catalunya no era el moment. Però immediatament la segona va ser que nosaltres també havíem de mobilitzar-nos. La tercera reacció nostra és pensar que el 30 és l’inici d’un camí a seguir i potser convocar futures vagues. No ho descartem. Les reivindicacions les compartim i tenim la necessitat de continuar la lluita.




Comentaris

Comentar