Imaginin-se que són a les seves cases, en els seus barris, i de cop un exèrcit armat fins a les dents amb aval internacional de l’ONU (Organització de les Nacions Unides), ocupa el seu país i d’un dia per l’altre han d’exiliar-se o convertir-se en pàries dins de la seva pròpia terra. Han de demanar permisos especials per poder moure’s i anar a treballar. Tot això, tancats per un mur enorme. I si protesten són considerats terroristes. Sembla una pel·lícula tèrbola però lluny està de ser-ho perquè és el que van viure –i continuen vivint- els palestins des que es va crear Israel, l’Estat que va canviar el mapa de l’Orient Mitjà.

El sionisme va ser un dels principals promotors de la seva construcció. Aquest moviment polític va sorgir a finals del segle XIX dins d’un petit sector de la burgesia jueva molt influenciat per idees europees com el nacionalisme i la colonització.

Per als sionistes l’única manera de combatre l’antisemitisme era construint un Estat propi que agrupés a tot el poble jueu dispers pel món. El lloc triat segons la Bíblia -una obra sense rigorositat científica- era Palestina.

També es van remenar altres opcions com l’Argentina i Uganda, que eren grans, fèrtils i poc poblades, però resultava impossible justificar la seva ocupació.

Un altre dels grans promotors de crear aquest estat va ser l’ONU i, a través d’ella, les grans potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial. Una mesura bastant cínica si es té en compte que tant els Estats Units com Anglaterra -durant la guerra- es van negar a donar asil als jueus perseguits.


Les causes

En l’Holocaust havien estat assassinats en els camps de concentració més de sis milions de jueus, a més de comunistes, homosexuals i altres pobles com el gitano (quelcom cosa que sol oblidar-se). Aquesta situació que deixava al descobert les brutalitats del nazisme, va ser utilitzada com a argument central per justificar la posada en marxa de l’Estat d’Israel.

No obstant, els objectius reals de la seva creació en una zona geopolíticament estratègica com és Mig Orient, van ser, d’una banda, que les potències volien convertir a Israel en un “estat gendarme” que controlés de prop als països àrabs i posés un fre als moviments nacionalistes cada vegada més radicals.

D’altra banda, tenia la finalitat de “desarabitzar” Palestina. Això significava que Israel havia de consolidar-se en una espècie de barrera cultural entre el “món occidental” i el “món àrab”, considerat salvatge pels europeus.

Els anglesos, que venien controlant gran part de l’Orient Mitjà des de la primera guerra mundial, havien intentat ocupar Palestina en la dècada dels 30 usurpant terres i col·laborant en la construcció d’assentaments anomenats kibutz. En la pràctica van ser campaments militars sionistes que impossibilitaven la comunicació entre les ciutats palestines entre si.

Durant segles, àrabs i jueus van conviure de manera pacífica a la regió i fins i tot treballadors de tots dos pobles havien lluitat en comú contra l’explotació capitalista, demostrant que el conflicte no és religiós sinó polític.

L’estat d’Israel es va crear en 1948 com una política expansionista dels sionistes i de les potències imperialistes per controlar Mig Orient. Aquest pla orquestrat des de l’ONU mai va rebre l’aval palestí. Havia estat presentat a finals de 1947 i li donava un 56% del territori històric de Palestina a Israel quan la població jueva en la zona no arribava ni al 30%. Mentre que a la majoria àrab se l’obligava a reduir el seu espai a més de la meitat.

Ilan Pappé, intel·lectual crític de la història oficial israeliana i lluitador dels drets palestins, diu que el que va haver-hi va ser una “neteja ètnica” perquè van expulsar des del començament a la major quantitat d’àrabs i van convertir al 80% dels palestins que vivien a Israel en refugiats. També denuncia que entre 1947 i 1949, 500 viles palestines van ser esborrades del mapa.

La situació va generar una enorme tensió política, geogràfica i econòmica en tot Orient Mitjà i va rebre el rebuig de tots els pobles àrabs.


Les conseqüències de l’ocupació del territori palestí

El mapa de Mitjà Orient va canviar i Israel no va parar de créixer territorialment. Amb la primera guerra que va tenir amb els països àrabs, entre 1948 i 1949, va passar d’ocupar el 56% del territori històric de Palestina a tenir el 78%.

En 1967, després d’un altre aclaparador triomf sobre els països àrabs en tan sols sis dies, va annexar 45.000 km de Jordània i Egipte. Alguns d’aquests territoris van haver de ser retornats amb els anys, per noves guerres i tractats.

Però els enfrontaments bèl·lics no van ser l’única forma d’expansió. Des de 1967 van començar a ocupar i colonitzar terres en territori palestí amb la formació de nous assentaments. Van començar sent unes poques desenes de colons. Avui dia són veritables ciutats i n’hi ha 140 en total. Van ser construïdes en llocs alts i en forma circular per poder defensar-se, però també per poder atacar als locals.

Van crear túnels, autopistes, camins especials que connectaven les colònies jueves entre si i per on només podien passar els colons. Avui són més de mig milió de colons per fora del territori que ja s’havia apropiat Israel.

Clar que tot això hagués estat impossible sense la col·laboració activa d’Europa, la Unió Soviètica, fins a la seva dissolució, i sobretot del seu històric aliat econòmic, polític i militar: els Estats Units.

De fet tots els anys, com a part del pressupost nacional dels EUA, es discuteix un percentatge per ajudar econòmicament a Israel. Això ocorre perquè és el país que més armes els compra, perquè té un lobby jueu molt gran entre els seus governants. A més usen el seu territori com a base militar per controlar el petroli de Mitjà Orient i tenir en la mira al poderós Iran i a tot el continent asiàtic.


Nakba (o catàstrofe)

La creació d’aquest estat teocràtic i racista, amb un dels exèrcits més letals del món, va provocar la migració massiva i forçada de palestins a dos territoris separats i incomunicats entre si com són Cisjordània i la Franja de Gaza, on viuen amuntegats. Alhora, va generar l’assentament forçat de molts milers de refugiats a Jordània i Síria.

Totes dues zones estan voltades per murs que tenen entre 7 i 8 metres d’alçada. Però no només això, els habitants de Gaza estan rodejats per terra, aire i mar.

Per això si el 14 de maig de 1948 va ser creat Israel i és conegut fins avui com el dia de la seva independència, el 15 de maig és conegut pels palestins com Nakba (catàstrofe en àrab). Aquest mateix dia va començar la resistència palestina i podríem dir que els seus dos símbols són una clau i una pedra.

Les famílies palestines passen de generació en generació les claus de les seves velles cases, ocupades per l’exèrcit Israelià. Estan convençuts que amb la lluita podran retornar en algun moment. I les pedres van ser el símbol de famoses rebel·lions populars conegudes com a Intifades.

La primera de 1987 va revitalitzar el moviment nacional palestí contra l’ocupació que venia desinflat i la segona, en el 2000, es va produir en rebuig als Acords d’Oslo signats pel ministre israelià Yitzhak Rabin, el dirigent palestí Yaser Arafat i el president dels EUA Bill Clinton en 1993. Allà es comprometien a retirar a les tropes israelianes de territori palestí, quelcom que no es va complir mai.

Aquest acord va generar que els més joves anessin perdent la confiança en les direccions dels moviments de la resistència, com l’OLP (Organització per a l’Alliberament de Palestina) d’Arafat, perquè acordaven amb l’imperialisme sense donar una solució real.

A la resistència palestina es va sumar temps després un important moviment internacional que repudia l’accionar d’Israel amb artistes reconeguts com Javier Bardem, Pedro Almodóvar, Selena Gómez, Mark Rúfalo, Madonna i Roger Waters, els qui van fer campanya per derrocar el mur. També existeixen moviments de jueus antisionistes que militen i ho denuncien activament. Molts, fins i tot van ser empresonats i acusats de “antijueus”.

Avui, com denúncia Ahmad Al Jaradat en una entrevista: “Hi ha prop de 6 mil presoners en diferents presons israelianes i aquests presos estan vivint en sales abarrotades i fins al moment l’ocupació israeliana no ha tractat seriosament amb el problema del virus”.

Per aquesta situació, pels exilis massius i per la construcció terriblement falsa que van fer els israelians que tots els palestins són terroristes, com pot veure’s en tots els programes de televisió, pel·lícules i sèries que es mediatitzen mundialment. Per tot això la recuperació d’aquestes terres, la Palestina històrica, és un reclam legítim tan sentit per tots els palestins i la resta dels pobles àrabs.