Aquestes setmanes arrel dels continuos bombardejos d’Israel i el recrudeixement del genocidi a Palestina, el debate sobre l’ocupació israelí i la lluita del poble palestí torna a esser el tema principal de les tertúlies, els diaris i, també, dels carrers. A les nostres aula també hi arriba. És normal: el nostre alumnat no viu a un món diferent, sent el que està passat a Orient Mitjà, de la mateixa manera que sentia el que passava a Ucraïna. I no n’es pas ximple: entén perfectament l’hiprocresia del governs i de la Unió Europa, i d’aquest govern “progresista”, que es van omplir la boca amb la necessitat de donar suport a Ucraïna i de respectar els drets humans, però que no ha dubtat en cap moment de possar-se al costat de l’Estat genocida d’Israel validant el seu discurs de la guerra contra Hamàs.
I com a docents, tenim l’obligació d’explicar el que està passant a Palestina; d’explicar l’ocupació d’uns territoris des de fa 75 anys; de les massacres i les condicions en las que dia rere dia viu la població palestina des de 1948. I també, han de saber que d’això no només és responsable Israel: ho és també Gran Bretanya, Estats Units, la Unió Europea, i la resta de països que tenen interessos en mantenir a la “única democràcia” d’Orient Mitjà.
Malauradament, hi ha sectors que ens estan tildant d’adoctrinament per obrir aquest debat a les nostres classes. Com a docent de ciències socials, graduada en història, explicaré el conflicte de la mateixa manera que ho faig amb la relació de les guerres mundials amb les lluites imperialistes entre Estats; o que la guerra civil española no s’entén sense comprendre la revolució espanyola. Igual que s’ens deia que havien d’explicar que havia passat l’1 d’octubre de 2017 a les nostres aules, quan els nanos tornaven a classe i es trobaven uns instituts trencats per les empentes de la policia.
Per què ha de ser diferents amb el conflicte a Palestina? Per què es posa en dubte la nostra professionalitat, la nostra capacitat d’explicar-lo i de dotar d’eines per poder desenvolupar un pensament crític? Tant que s’omplen després la boca amb els continguts del currículum educatiu i de l’aplicació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i de que els hem d’aplicar als temaris, vindràn a censurar per dir que el que està fent Israel és un genocidi? Ens van a venir a dir adoctrinadors i proterroristes perquè denunciem que s’està assassinant des de fa 75 anys a la población palestina? No hem de tolerar cap tipus de “pin parental” que es vulgui imposar a l’educació pública. Som nosaltres els que som especialistes en els nostres àmbits, els que coneixem el nostre alumnat a les nostres aules i el que portem endavant la tasca d’ensenyar, tot i les contradiccions que això tingui en un sistema educatiu com l’actual.
Sense nosaltres, sense el personal docent, no docent i al personal educatiu externalitzat en condicions precàries, l’educació pública ni funcionaria ni existiria. Patim des de fa dècades les retallades als serveis públics que han fet els governs centrals i autonomics de tots els colors.
El nostre estudiantat sortirà a la vaga el proper dijous dia 26 d’octubre, de la mateixa manera que van sortir a les vagues pel clima. Com a docents, hem de donar suport a aquesta vaga en solidaritat amb Palestina i les mobilitzacions convocades, juntament amb el nostre alumnat. I això passa perquè els sindicats d’educació donin suport a la vaga, seguint la crida que fan els sindicats palestins.
Docens i estudiants, contra el genocidi d’Israel i en suport amb la lluita del poble palestí. Aquest 26O, anem a la vaga!
