Internacional

CONTRAPUNTO

Bolívia: entre el cop d’Estat i la resistència popular

El dramàtic pèndol de la lluita de classes a Bolívia.

diumenge 17 de novembre de 2019| edició del dia

Aquesta primera setmana del govern de Jeanine Áñez ja porta 23 morts, centenars de ferits, centenars de detinguts i més de 700 metges cubans deportats, a més de desenes de periodistes i agències d’informació internacionals expulsades del país. La formació de llistes de “masistes” i de gent que no dóna suport al moviment cívic policial i militar qualificant-los com a “enemics” constitueix un salt qualitatiu en el gir a la dreta i repressiu de la situació actual.

La consumació del cop d’estat cívic policial i militar el passat 10 de novembre a Bolívia, amb la renúncia d’Evo Morales i l’assumpció com a presidenta autoproclamada de Jeanine Áñez, avalada per l’OEA i l’imperialisme així com pels baluards de la reacció continental com Bolsonaro, amerita una explicació de les forces profundes i estructurals que van conduir a aquest resultat.

Els esdeveniments últims a Bolívia vénen sacsejant a l’opinió pública internacional, particularment llatinoamericana, en la qual la imatge i arribada de la figura de Morales comptava i compta amb alts índexs de popularitat, sostinguts per una estable situació econòmica i un sostingut creixement econòmic en els últims 10 anys que contrasta amb la dinàmica del conjunt de la regió.

Els canvis violents en la situació i en les relacions de força entre les classes i els partits, entre l’oficialisme i l’oposició de dreta, entre l’imperialisme i el país, entre l’orient i occident, que es van produir entre les eleccions del 20 d’octubre i la consumació del cop el 10 de novembre, no sols dificulten les anàlisis sinó que també plantegen seriosos interrogants sobre la futura estabilitat del nou ordre en preanunciar un retorn de la lluita de classes després d’una dècada de passivització de l’acció de masses.

Si el 20 d’octubre es va iniciar un moviment semi espontani de les classes mitjanes en defensa del vot ciutadà davant el que consideraven com un “escandalós frau” atribuït a Morales i al MAS per impedir una segona volta que el podia deixar fora de palau davant el seu rival de centre dreta Carlos Mesa, en poques hores i dies el moviment es va anar radicalitzant en les seves demandes i en els seus mètodes de lluita incorporant al mateix a diversos sectors socials agraviats pel règim de Morales en els seus gairebé 14 anys de govern, la qual cosa va permetre que el moviment cívic pogués encobrir el seu profund caràcter reaccionari, racista i clerical amb un mantell de popularitat.

Ja el dilluns 21 d’octubre, el Comitè Cívic de Santa Cruz va convocar a una aturada cívica nacional amb bloqueig de camins que va ser ràpidament secundat pel Comitè Cívic de Potosí (Comcipo) –dirigit per Marco Pumari, que ja es trobava en conflicte mesos abans de les eleccions per demandes de caràcter regional [1] desateses pel govern del MAS–, el Comitè Cívic d’Oruro i el Comitè Cívic de Sucre –dirigit per Rodrigo Echalar del PER (Partit Obrer Revolucionari)– que van contribuir no sols a enfortir el moviment dirigit per Camacho de Santa Cruz, sinó a donar-li una cobertura “popular” a un moviment el centre social i polític del qual estava constituït pels sectors més conservadors i reaccionaris de la societat boliviana, com es va poder observar en les múltiples manifestacions racistes de la Resistència Juvenil Cochala o la Unió Juvenil Cruceñista, per no parlar d’aquesta joventut de la Paz, de classe mitjana blanca-mestissa, que va recuperar el llegat colonial d’una societat estructurada racialment i que en els 14 anys de govern del MAS no va poder acabar. L’empresariat, i particularment les càmeres agroindustrials, es van sumar al moviment colpista en l’últim tram del mateix fins que es va fer evident que Morales no comptava amb cap suport i la seva feblesa era manifesta. El motí policial iniciat en Cochabamba, que ràpidament es va generalitzar a la resta de les guarnicions del país, juntament amb la picada d’ullet de les FF. AA. que van declarar que no sortirien a reprimir al “poble” i suggerint a Evo Morales que renunciï –declaració que va motivar la salutació de Donald Trump–, va acabar de segellar l’aliança social i política que avui governa Bolívia.

El paper de les classes dominants i de l’imperialisme

Durant l’última dècada, l’evolució del govern del MAS es va dirigir a una creixent integració i assimilació a la classe dominant, despullant-se gradualment de la seva composició indígena i popular i avançant en la incorporació de personatges sense relació amb els moviment socials, professionals i tècnics formats i especialitzats en l’administració de l’Estat. Així mateix, l’estabilitat econòmica i el creixement alimentat per alts preus de matèries primeres van potenciar la concepció del MAS d’avançar en societat amb empreses privades i trasnacionals i van permetre que importants sectors de les classes dominants realitzessin negocis com mai abans ho havien fet. Entre ells destaquen el sector financer i bancari, els importadors –que gràcies a una canvi fix per dòlar van veure créixer les seves activitats per una política estatal que comprenia la inclusió social com una capacitat econòmica creixent pel consum– i finalment el sector agroindustrial i ramader, que des del 2014 va ser objecte d’avantatges legals i econòmics sense precedents.

Per què li van deixar anar la mà a Evo Morales si aquesta situació els era favorable? Respondre aquesta pregunta implica veure no sols el paper del MAS en l’estabilització econòmica i política, sinó també veure quin tipus de relacions socials va construir el MAS amb el conjunt de les classes socials del país. D’una banda el seu origen pagès –cocalero– i popular, que li va dotar de força després dels grans aixecaments nacionals com la guerra de l’aigua, o la guerra del gas a l’octubre del 2003, el va convertir en el partit hegemònic en un escenari on tot el sistema de partits i tota institucionalitat del règim neoliberal es trobava pels terres. La profunda desconfiança de les classes dominants, alimentada per una relació de forces favorable a les classes populars protagonistes dels grans aixecaments, només va poder ser gradualment buidada en primer lloc amb els acords constitucionals del 2008 i després mitjançant les concessions econòmiques que van beneficiar a aquests sectors.

L’esgotament del boom de preus de matèries primes va determinar una cada vegada major necessitat de recursos, així com les dificultats per a satisfer les demandes corporatives del conjunt dels sectors socials i empresarials, encoratjant un salt en l’extractivisme de matèries primes –com el cas del liti en Potosí i la seva societat amb una trasnacional alemanya–, i l’extensió de la frontera agrícola per a satisfer les necessitats de terra de l’empresariat agroindustrial, avui part fonamental del colpisme. Evo Morales, malgrat la seva creixent integració entre el partit de govern i l’empresariat nacional, mai va poder ser vist com una representació política pròpia de l’empresariat, sempre va ser vist amb desconfiança a causa dels seus orígens, el seu llenguatge “socialista” i antimperialista i les seves vel·leïtats personalistes, i per tant a la inexistència d’alguna mena de control institucional que feia imprevisible les polítiques de Morales en un futur pròxim de crisi i de tendències recessives a nivell regional. Aquesta desconfiança no era suficient per encoratjar una sortida colpista, i això explicava per què l’empresariat va trigar més de 15 dies a pronunciar-se, fent-ho quan la feblesa del règim i el govern eren més evidents.

El bonapartisme d’Evo Morales i el MAS van alimentar a l’oposició de dretes

Davant aquest escenari, el MAS d’Evo Morales no sols va respondre tardanament a l’ofensiva cívica, policial i militar sinó que va anar contribuint a la mateixa en cada resposta a la crisi. Així, en generalitzar-se la idea del frau electoral, l’oposició va plantejar com a sortida una auditoria electoral mitjançant l’OEA i l’exigència d’una segona volta. Aquesta política no obstant això va ser abandonada després del Cabildo Nacional de l’oposició el 31 d’octubre, en constatar que el MAS, lluny d’enfrontar la ingerència de l’OEA en els assumptes interns, es va aplanar a aquesta, preparant la seva pròpia derrota després que l’informe de l’auditoria, encara que sense parlar de frau explícitament, va reafirmar la impossibilitat de validar el resultat electoral que atorgava a Morales el triomf a la primera volta. La convocatòria de Morales a unes noves eleccions, després d’havers-se conegut l’informe i enmig d’un contundent motí policial, va agreujar la seva feblesa i va encoratjar al moviment cívic a anar per més, accelerant el triomf del cop ja en marxa, amb la renúncia de Morales.

L’Assemblea Legislativa Plurinacional controlada pel MAS amb dos terços de la seva composició, lluny de rebutjar la renúncia de Morales com ja havia succeït durant l’aixecament del 2005 amb Carlos Mesa, i que hauria pogut obstaculitzar la institucionalització del cop, obligant els colpistes a recolzar-se directament en les FF. AA., va acabar reconeixent la il·legal possessió d’ Áñez, limitant la seva “resistència” a negociar salconduits i la seva participació electoral en el nou règim. De més està dir que aquesta política negociadora i pacificadora dels dirigents, funcionaris i del mateix Evo Morals des de Mèxic, només contribueix a desmoralitzar i a desorganitzar a les forces que volen resistir el cop, prolongant la tensió política però deixant a amplis sectors populars organitzar la resistència “com puguin”.

El dilluns 11 de novembre, de manera espontània en general i contra moltes de les directives de les més de 450 juntes veïnals altenyes, la població va començar una mobilització creixent contra la dreta i pel respecte a la Wiphala, símbol de la lluita dels pobles indígenes. Desplegant una gran autonomia en l’autoorganització i encoratjant la transformació del programa de la mobilització, des d’una demanda de rebuig al racisme fins a l’exigència de derrotar el cop d’estat, els treballadors i veïns del Alto han començat a enfrontar el cop malgrat les seves direccions veïnals, cooptades per la gestió de l’alcaldia altenya presidida per Chapetón d’Unitat Nacional, i els esforços dialoguistes dels representants del MAS. Desenes de milers es donen cita quotidianament en capítols i assemblees que regularment es dirigeixen al centre de la ciutat de La Paz. La federació pagesa de les 20 províncies, Túpac Katari, ha iniciat la mobilització cap a la seu de govern engrossint les columnes amb la presència pagesa del departament. Els treballadors miners de Colquiri i Cor Cor han estat els primers destacaments obrers a incorporar-se a la resistència al costat del magisteri rural. Les mostres de racisme i les ofenses llançades amb la crema de la Wiphala estan despertant al gegant del moviment indígena, tant en el moviment pagès com en franges del moviment obrer, com expressa la resistència altenya en marxa. Queda la incògnita si la política de desmobilització impulsada pel MAS podrà imposar-se sobre la voluntat de lluita que ja han expressat àmpliament la joventut del Alto i de franges del moviment pagès com el Chapare o les 20 províncies.

L’inestable govern colpista i les tendències a formes de guerra civil continuen obertes

L’enorme polarització provocada, la divisió de les organitzacions veïnals a la ciutat del Alto, en els sindicats i comunitats, la profunda esquerda oberta entre les bases i les seves organitzacions sindicals en el moviment obrer, han obert una situació summament inestable i contradictòria que fa difícil de predir la dinàmica dels esdeveniments futurs. Encara que la política del MAS es consolidi i aconsegueixi desactivar momentàniament la mobilització contra el cop, la relació de forces no està definida clarament en cap sentit.

Des del govern colpista tracten de presentar la crisi actual com una lluita entre el MAS, qualificat de narcotraficant i terrorista, i una dreta que es presenta com a democràtica, cívica i neta de corrupció. Aquesta imatge no obstant això és insostenible després de la violència estatal desplegada amb la consumació del cop i les múltiples manifestacions de racisme que emana dels desguassos governamentals i cívics. D’altra banda, en els sectors indígenes, pagesos i importants franges del moviment obrer que no han intervingut encara gràcies al nefast rol de les seves direccions sindicals, malgrat la confusió i desmoralització sembrada pel propi MAS, la voluntat de lluita expressada durant aquests últims dies posa en evidència que la relació de forces més general entre les classes socials establerta en la dècada passada durant els aixecaments nacionals no ha estat substancialment revertida, i és aquesta relació de forces més general la que planteja una gran i enorme incògnita de quina serà la via que la lluita de classes imposi per la resolució definitiva de la crisi política oberta el 20 d’octubre, i que lluny de resoldre’s amb el cop contínua desenvolupant-se.

La urgent necessitat d’avançar en l’organització per a derrotar el cop i la salvatge repressió desplegada planteja la lluita per la constitució de comitès d’autodefensa per enfrontar la repressió i garantir la seguretat de l’atura altenya. Així mateix, és clau encoratjar les diverses formes d’autoorganització que s’han desplegat en aquests pocs dies a la ciutat de Alto, desconeixent a dirigents oportunistes i nomenant uns altres, amb formes de deliberació i elecció basades en la democràcia directa. Des de la LOR-*CI estem impulsant la lluita perquè el moviment superi els seus objectius condicionats pels marcs del règim polític, plantejant que el pacte del 2008 entre el MAS i l’oposició de la mitja lluna d’aquell moment, ja ha entrat en crisi i per tant és necessari reobrir el procés constituent per imposar una veritable Assemblea Constituent Lliure i Sobirana, perquè siguin els treballadors del camp i la ciutat, els pobles indígenes, el moviment de dones i altres els que discuteixin i decideixin lliurement quin país volen pel futur, no limitats ja pels pactes i acords que l’evomoralisme va signar amb els colpistes a esquena de les grans majories nacionals.

Aquest equilibri contradictori en la relació de forces, el sorgiment d’ales esquerra amb voluntat de resistir, mes allà d’una eventual pacificació, deixen obertes les tendències a una major lluita de classes i fins i tot a la possibilitat que puguin desenvolupar-se diverses formes de guerra civil. Dependrà en gran manera de com se situï el moviment indígena davant els esforços dialogadors de la seva direcció, així com també del moviment obrer després que es comencin a ajustar comptes amb la burocràcia sindical. Més enllà de si el cop aconsegueix assentar-se a causa de la participació de diversos sectors de treballadors en aquest, al rol de la burocràcia sindical i a la política conciliadora del MAS amb els colpistes, la veritat és que l’esquerda social i racial s’ha tornat a obrir de manera profunda. Podrà el govern auto nombrat d’Áñez proscriure al principal partit del país, el MAS, deixant fora de les eleccions a tot el moviment indígena i pagès? Com reaccionaran els sectors populars davant aquesta dreta encebada i que té voluntat d’imposar tot el seu programa? Aquestes i altres preguntes pel futur pròxim plantegen que no es pot descartar que a la calor de la resistència es desenvolupi una situació prerrevolucionària o directament revolucionària si les masses aconsegueixen vèncer la política de diàleg i negociació, i radicalitzen la resistència a la violència estatal.




temes relacionats

Jeanine Añez   /    Crisi Bolívia   /    Cop d’Estat   /    Evo Morales   /    Bolívia   /    Internacional

Comentaris

Comentar