Investidura, amnistia, manifestacions de la dreta, la mala cara del rei, noves amistats segellades a Brussel·les, Podem desempolsant una certa retòrica “d’esquerres”... tot en un intens mes de novembre carregat de moviments tàctics a curt termini, però que prometen tenir un recorregut més enllà de la conjuntura immediata.

Encara que estem en una situació marcada per la restauració en clau progressista i ofensiva reaccionària de la dreta, la passivitat dels últims anys comença a trencar-se -com veiem amb el moviment de solidaritat amb Palestina o la vaga feminista d’Euskadi - i l’agreujament de la crisi per dalt pot permetre l’obertura de noves oportunitats per a la intervenció de la classe treballadora i els sectors populars. La tasca actual de l’esquerra anticapitalista és intentar arribar més ben preparada programàtica, estratègica i organitzativament que en 2011, per evitar que un altre Podemos o altres processismes ens la facin perdre de nou.


L’obra de la restauració “progressista” del PSOE i Podemos

En el ja llunyà 2011 van saltar pels aires consensos de 30 anys. La gran empresa burgesa del règim del 78 -en la que s’havien nucleat tots els sectors de la burgesia, les seves diferents representacions polítiques i les burocràcies sindicals- va quedar tocada per la irrupció d’una joventut sense futur, mobilitzacions obreres en el sector públic, vagues generals contra les reformes laborals i la reemergència de la qüestió catalana.

La crisi del règim es va obrir des d’un eix de baix-a dalt fonamentalment. La cohesió de les diferents castes i representacions polítiques de la burgesia, així com la unanimitat dels grans capitalistes, van servir de defensores de les essències del règim i de l’agenda que tocava aplicar: la del brutal ajust i l’enorme rescat dels guanyadors del boom del maó.

La força de “els de baix”, com es va definir en l’origen d’aquest cicle inaugurat pel 15M, no va poder passar de la pressió sobre el règim per propiciar una certa reforma. El rol de la burocràcia sindical, i d’una gran part de les direccions dels moviments socials, que van transitar el camí a la burocratització i la integració, va ser clau perquè no intervingués la classe treballadora amb els seus mètodes i potencial. Sobre aquesta feblesa, i el conseqüent desgast, es va assentar el projecte de Podemos, impulsat inicialment pel grup d’Iglesias i Errejón, al costat d’Anticapitalistas.

El desviament del carrer a les institucions va ser ràpid i relativament indolor, sense molta resistència. Vam ser poques les veus que ens vam resistir i que vam assenyalar l’operació en marxa per pasivitzar primer, restaurar després i provocar, com venim veient des de 2018, una capitalització del desencantament en forma d’individualisme i auge reaccionari.

La negativa de Podemos a qüestionar la Monarquia al juny de 2014 - en plena abdicació de Joan Carles I - o a donar suport a la consulta catalana del 9N aquell mateix any, ja demostraven que la seva voluntat impugnatoria no era tal. La resta de la pel·lícula és coneguda. Una constant rebaixa programàtica fins a una sèrie de demandes reformistes moderades.

Primer va ser la innòcua experiència dels ajuntaments del canvi -des de Carmena a Madrid o Colau a Barcelona a l’“anticapitalista” Kichi a Cadis- sense resoldre ni un dels grans problemes socials de les grans urbs, mantenint els grans negocis metropolitans, i cooptant a una porció significativa de l’activisme de les places i els moviments.

I després de diversos intents fallits en 2015, 2016 i 2018, van acabar cogovernant amb el PSOE l’Estat en 2019, avalant la revàlida de la reforma laboral del PP, les polítiques d’estrangeria, el major rearmament imperialista de la història o la més gran transferència-rescat de diners públics a les grans empreses amb els Fons Europeus, mentre la inflació devorava els salaris de milions o els preus de l’habitatge superaven els de la bombolla pre 2008.

Unidas Podemos i el PSOE van aconseguir en aquests últims anys, amb Iglesias i Díaz de vicepresidents, instaurar una rebaixa d’expectatives inaudites. Van desmobilitzar el carrer molt millor que els pals i la Llei Mordassa de Rajoy, encara que ni aquesta van derogar. Gràcies a la seva tasca, avui parlar de derogar el llegat de contrareformes de la crisi ha quedat fora d’agenda. Del no pagar el deute s’ha passat a reivindicar la generació de més deute públic per sufragar ajudes a les empreses de l’automòbil o l’oligopoli elèctric. Es rendeix homenatge a la Corona - com vam veure en el 18 aniversari de Leonor - o es reivindica com la “mà esquerra” del govern de coalició ha aconseguit aplacar les ànsies catalanes a exercir el dret a decidir.


El cas i els ritmes particulars de la crisi catalana

La forma que va adoptar la crisi de règim a Catalunya va ser diferent i molt més profunda. Es va combinar la divisió vertical dels de baix contra els de dalt, amb una altra horitzontal. El procés va ser la forma que va adoptar aquí l’aspiració constituent del 15M, la lluita per una república independent. Però aquest va néixer ja amb una forta mediació per contenir-lo, desviar-lo i fer-lo fracassar. Un sector de la burgesia catalana va optar per sumar-se i encapçalar-lo, i de pas així salvar als seus partits de la profunda crisi de representació que havia portat, ni més ni menys, al fet que a Barcelona el 15M intentés assetjar el Parlament per evitar l’aprovació d’un paquet d’ajustos. Aquest esdevenir dels hereus del pujolisme i altres sectors burgesos es va donar, bé des d’un convenciment independentista -sobretot sectors de la petita i mitjana burgesia- o com a ressort de pressió per a una millor negociació.

La transversalitat del procés donava compte d’una crisi més profunda, que no es va poder tancar ni tan ràpida ni tan indolorament com l’oberta pel 15M en la resta de l’Estat. De fet, es van necessitar 5 anys d’embolics processistes per posposar el referèndum. Quan es va realitzar, va fer falta una militarització i repressió brutal a càrrec de 6.000 antiavalots al crit de “A por ellos”, i després un cop institucional encapçalat per la Corona, presos, exili i milers de represaliats.

El rol de les direccions burgeses en tot el procés, i l’absència d’un pol d’esquerra d’independència de classe, vista la “mà estesa” de la CUP, va ser el seu Taló d’Aquil·les. Que l’esquerra neo-reformista de Podemos i IU, decidissin situar-se en els fets amb el constitucionalisme, va facilitar el seu aïllament i va boicotejar la possibilitat que l’esquerda catalana reobrís la “finestra d’oportunitat” que ells mateixos estaven tancant amb pestell. Entre tots van suposar un bloqueig enorme per poder posar en marxa les forces socials capaces de generar una aliança amb les classes treballadores de la resta de l’Estat i poder obrir la possibilitat de derrotar al règim i l’Estat.

De part dels defensors del règim del 78, les receptes per aconseguir liquidar aquesta amenaça no han estat úniques, i hi ha hagut un cert zigzagueig fins a imposar-se -de moment- la versió “progre” que van representar els indults i la taula de diàleg, o ara, l’amnistia parcial tutelada pels jutges i el mediador internacional, i de la qual avui Podemos, Sumar i el PCE són obertament part al costat dels dirigents d’ERC i Junts.

El PP va liderar un primer intent, amb Felip VI al capdavant i el PSOE d’escuder, amb el 155 i l’obertura de gairebé 4.000 processos judicials. La moció de censura de Sánchez, recolzada en els vots d’una part de l’independentisme català, es va llegir, d’una banda del búnquer del 78, com un afront a aquesta sortida en clau repressiva i recentraliTzadora. Però el PSOE va tancar files de nou. A través de l’Advocacia de l’Estat va aconseguir la condemna DE fins a 12 anys de presó per als líders independentistes, va reprimir brutalment les mobilitzacions contra la sentència en 2019 i va realitzar muntatges policíac-judicials com el de l’Operació Judas.

En el govern de coalició amb Unidas Podemos, va mantenir una línia de “pal i pastanaga” que ha resultat reeixida, sobretot amb ERC. Mentre concedia algunes mesures de gràcia puntuals -els indults- o s’obria a negociar algunes concessions de finançament, continuava donant cops precisos al costat de la Judicatura, com el que va deposar a Torra de la presidència de la Generalitat per intentar imposar a Illa -que no li va sortir- o el manteniment de desenes de causes obertes. En tot aquest camí, tant Podemos com la resta de forces d’Unidas Podemos -incloent els Comuns- es van mantenir lleials a la política del seu govern.

El processisme es va dividir en dues ales. Una obertament lliurada a aquesta operació de restauració autonòmica, ERC. Una altra, Junts, que pretenia mantenir una retòrica més intransigent, però que, com s’ha demostrat en aquestes setmanes, era la façana per poder aconseguir un millor acord de claudicació a nivell penal i, segurament, de participació en el repartiment del pastís fiscal en els pròxims anys.


L’ofensiva de la dreta no permet assentar uns altres 40 anys de “atado y bien atado”

Si un prengués la instantània de l’Estat espanyol abans de l’eleccions generals del 23J, el govern “progressista” i el processisme -encara que amb una ala més intransigent en el discurs- havien aconseguit saldar aparentment les dues grans crisis nascudes a partir de 2011. El règim del 78 gaudia de la millor salut des de llavors. La seva pota esquerra, el PSOE, havia estat restablerta com a digna peça de l’alternança, acompanyada d’altres crosses que incloïen als independentistes descafeïnats de Rufián, els ex quinze de maig també descafeïnats de Díaz, i fins i tot als de Montero i Belarra, si se’ls continuava donant alguna engruna -digui’s ministeri o alguna secretaria d’Estat-.

Paral·lelament, i com és habitual després d’una restauració d’aquest calibre, la dreta esperava el seu torn. Les eleccions municipals i autonòmiques van mostrar com la possibilitat d’un govern del PP amb el suport de Vox, i fins i tot la seva integració com en les autònomiques, es presentava gairebé com el destí irremeiable. Un eleccions que venia a radicalitzar les polítiques, ja de dretes, de l’anterior en matèria econòmica, migració o defensa, i que prometia una reversió en drets democràtics per a dones, persones LGTBI o demandes nacionals d’autogovern o defensa de la llengua.

Fins a aquesta data, a la restauració “progressista”, la principal funció de la qual havia estat la de desactivar el carrer i que el malestar i desafecció el capitalitzés la dreta, li seguia una altra en clau “conservadora” per acabar d’assentar la seva obra. Corria el risc, no obstant això, que donada la seva dependència i competència amb l’extrema dreta, més que assentar, la fes saltar per l’aire. Una política massa ofensiva en allò social, antidrets i en clau recentralitzadora, podia reavivar els carrers que amb tant d’esforç el “progressisme” havia calmat. Però aquesta hipòtesi no va sortir.

L’ajustada aritmètica parlamentària va deixar a la dreta fora de tota possibilitat de govern, a quatre escons insalvables de la majoria absoluta. El bloc “progressista” podia reeditar govern, però, aquesta vegada, hauria de portar les seves cessions en clau restauracionista molt més lluny del pensat fins ara.

La necessitat de comptar amb els vots de Junts va portar a Sánchez i Díaz a acceptar una amnistia que suposa, a ulls d’un important sector del règim, un afront inacceptable a la resposta donada per l’Estat al desafiament secessionista. L’oposició de la Judicatura i la dreta, que adopta fins i tot tints destituents, significa una fissura en les representacions polítiques de la burgesia i els poders estatals sense precedents. Si la unitat burgesa estatal va ser en 2011 un relatiu actiu del règim espanyol, avui aquesta està més afeblida que en aquell moment o el més crític encara de 2017.

El nou govern aconsegueix una reintegració d’una burgesia perifèrica molt important, la catalana. Però aquesta ja estava en vies de tornada a la casa comuna del constitucionalisme. Ho fa a costa de posar-se de punta al búnquer del 78 que compta amb el suport de la Corona, com va fer evident el monarca amb el seu gest d’empipament exagerat durant les jures del nou govern.

Els grans serveis prestats per el “progressisme” perquè el règim del 78 tingués 4 dècades més de bona salut, tenen, per tant, els peus de fang. Compten amb la fortalesa d’haver conjurat les principals impugnacions per baix, però a costa d’encoratjar aires destituents per dreta i que el règim empitjori la seva crisi per dalt.

Encara que avui tot aquest interregne estigui donant essencialment expressions reaccionàries -com les mobilitzacions a Ferraz, els actes massius convocats pel PP i la seva “societat civil” que arriba a sectors populars i de la joventut- aquesta inestabilitat pot tornar a generar noves “finestres d’oportunitat”, en termes del moviment del 15M, per qüestionar des dels sectors populars, la joventut i la classe obrera tant el social-liberalisme “progre”, com les voltes de rosca a les quals ens volen portar els Feijoó, Abascal o Felip VI.


Un nou govern “progressista” que també defraudarà per esquerra

Fins i tot amb una pandèmia i una crisi inflacionària sense precedents des dels 70, el govern “progressista” ha comptat amb alguns vents de cua que li han permès desenvolupar el seu paper restaurador. Mentre la dreta de Rajoy va haver d’implementar el salvatatge als grans capitalistes a base d’ajustos, Sánchez ha comptat amb l’avantatge d’un moment de flexibilitat del dèficit per la UE que li ha permès passar del 98 al 113% del PIB de deute públic sense necessitat d’aplicar retallades.

Encara que la caiguda de poder adquisitiu o la crisi de l’habitatge s’han agreujat com no ho feien des de 2008, aquesta conjuntura excepcional -comuna a la política dels diferents governs de la UE- ha permès una relativa treva en l’agenda de contrareformes i retallades de l’última dècada. Tampoc ha suposat la reversió d’aquestes, més aviat al contrari. La legislatura 2019-2023 ha revalidat les reformes laborals i de pensions de PP i PSOE, entre altres elements de l’herència anterior.

La que comença, no obstant això, promet ser diferent. La Comissió Europea exigeix una volta a l’ortodòxia fiscal, la qual cosa, en l’immediat, el mateix govern ja ha reconegut que suposarà una tisorada de 20 mil milions en els pròxims dos anys. O qüestions com la reforma de pensions s’han de rediscutir en 2025, sota la supervisió dels homes de negre de l’AIREF, com a part de les condicions dels Fons Next Generation.

En el terreny de la conquesta de drets civils o la “guerra cultural”, el nou executiu es presenta com una versió conservadora de l’anterior. La nova titular d’Igualtat, lligada al feminisme més liberal i habitual de les processons religioses, és tot un missatge que en aquest terreny no hi haurà més ampliacions de drets.

Les grans polítiques de dreta del govern de PSOE i Unidas Podemos, es mantindran i enduriran conforme la situació ho ameriti. És així en Defensa, amb la continuïtat de la atlantista Robles, en matèria repressiva i de lluita contra la immigració, amb el jutge torturador de Marlaska i en política exterior, amb el mateix Albares que va segellar el suport a l’ocupació del Sàhara Occidental i avui eleva el to amb Israel, per continuar comprant-li armes a continuació.

En definitiva, estarem davant un govern “progressista” més conservador que l’anterior i que, en matèries fonamentals com les que esmentàvem, aplicarà l’agenda de l’extrem centre, quan no la de la dreta i l’extrema dreta, com veiem a les fronteres. El pes que a més tindran la dreta basca i catalana en la coalició parlamentària que haurà de recolzar pressupostos i totes les lleis, accentua aquest caràcter més conservador.

L’ofensiva de la dreta, al mateix temps que pot fer la legislatura curta -sobretot si la judicatura aconsegueix bloquejar l’aplicació de l’amnistia-, continuarà sent la principal cobertura amb un vernís d’“esquerres” del qual no serà més que un altre govern social-liberal. Es continuarà encoratjant un malmenorisme cada vegada més infumable per mantenir l’adhesió passiva i la desmobilització amb l’ajuda de la burocràcia sindical i dels moviments.

No obstant, els quatre anys que tenen per davant PSOE i Sumar, continuaran generant malestar i desafecció entre amplis sectors obrers, populars i de la joventut, que no necessàriament tenen perquè capitalitzar-los la dreta demagògica. La tercera legislatura de Sanchez pot seguir els passos de la segona Zapatero, on va aplicar la primera tanda d’ajustos post 2008. Sobretot si la convulsa situació internacional fa nous salts amb impacte en l’economia. Que el règim no aconsegueixi una estabilització sòlida i duradora, encara que sigui per les discrepàncies per dalt, pot tornar a obrir una nova crisi de representació que suposi una altra oportunitat per tombar-lo i avançar en una sortida obrera i socialista.


Necessitem una esquerra que enfronti l’agenda social-liberal del govern i disputi la demagògia de la dreta

Per a disputar-li el malestar present i futur a la dreta fa falta reactivar la mobilització social i construir una alternativa política que parteixi de l’absoluta independència dels partits del règim, que lluiti per fer-li pagar el cost de la resolució dels grans problemes socials als capitalistes i es proposi reprendre les demandes inconcluses del cicle anterior, com el dret a decidir i imposar processos constituents sobre les ruïnes del règim del 78.

Per això, una primera batalla fonamental és desemmascarar a aquells que es presenten avui com a lleial oposició al govern “progressista”, per intentar tornar a recórrer el mateix camí que ens ha portat fins aquí. Aquest és el paper que està jugant avui Podemos i la seva nova ubicació impostada d’oposició per esquerra al govern de coalició, parlant fins i tot de la necessitat de reprendre la mobilització social.

Després de ser part de l’executiu aquests quatre anys i comprometre’s així amb totes les seves polítiques, Iglesias, Montero i Belarra, alcen avui algunes crítiques contra el perfil dels nous ministres o algunes decisions de política exterior. L’exclusió de l’executiu de la formació lila és l’única raó d’aquests arravataments d’independència, tal com explicaven recentment en una editorial de La Base.

Avui s’escandalitzen per la compra d’armes a Israel, però ells van ser part del govern mentre el seu ministre d’Interior emprava el Pegasus -d’una empresa israeliana- per intervenir els mòbils de desenes d’independentistes. Ells van estar en els consells de ministres que van aprovar contractes de compravenda d’armes amb Israel o l’Aràbia Saudita. Ells van ser acèrrims defensors de la reforma laboral de Yolanda Díaz o van acatar el manteniment de lleis com la Mordassa, la d’Estrangeria o l’edat de jubilació als 67.

Si les seves paraules no passessin de la seva particular llarga precampanya electoral, almenys haurien de negar el suport a Les Corts a totes les polítiques social-liberals i imperialistes del govern i denunciar el rol pasivitzador de les burocràcies sindicals que han estat fins ara un ministre sense cartera del govern del qual eren part. Molt em temo, que res d’això ho veurem en els pròxims quatre anys. Fins i tot si arriben a sortir del grup parlamentari de Sumar, en cap moment posaran en perill la governabilitat de Sánchez i Díaz.

En la seva oposició en el Parlament, dubtosament portarà a evitar l’aprovació de Pressupostos i les principals lleis de les quals depenen la legislatura i per a les quals els seus cinc diputats són fonamentals. La seva apel·lació a reanimar el carrer no passa d’una salutació a les ja existents malgrat ells, com el moviment en suport a Palestina. Totes dues qüestions s’emmarca en una estratègia de supervivència electoral i poder arribar a ser tinguda en compte en futurs acords de govern.

Un full de ruta que en cap cas es proposa enfrontar i paralitzar les polítiques de dreta d’aquest govern, com a màxim tractar de corregir-les per mitjà d’una certa pressió. I que, per això mateix, és completament impotent a poder oferir una sortida global i per esquerra, als malestars socials amb els quals es pretén nodrir la dreta i oposar-li a la seva proposta destituent reaccionària, la batalla decidida per les demandes democràtiques que neguen tots dos projectes burgesos.

Per això el que necessitem és una altra esquerra, una esquerra revolucionària i socialista, que es proposi lluitar per demandes que ni la dreta ni el “progressisme”, tampoc Podemos, plantegen i que suposarien una veritable sortida de fons als problemes socials i democràtics.

Com la reducció de jornada laboral sense reducció salarial fins a aconseguir acabar amb la desocupació, l’augment del salari mínim al nivell del salari necessari per a viure -1.800 euros- i l’actualització automàtica de tots els sous segons el cost de la vida mes a mes; l’expropiació dels habitatges dels grans tenidors i la construcció d’un parc públic de lloguer amb rendes proporcionals als ingressos; la nacionalització de totes les energètiques sota control dels seus treballadors i usuaris per establir un control de preus i un pla de reconversió sostenible; o un paquet d’inversió en tots els serveis públics per acabar amb la seva infradotació i precarietat.

Són algunes mesures d’urgència que no es poden prendre sense afectar directament els beneficis i privilegis dels grans capitalistes. Que han d’anar acompanyades d’altres com els impostos a les grans fortunes i empreses, mesures de control obrer en els centres de treball per garantir que s’apliquen sense descarregar els seus costos a la nostra esquena, la nacionalització de sectors estratègics com les grans distribuïdores que han fet el seu agost amb la inflació o de tot el sistema bancari per acabar amb l’asfíxia de les hipoteques i poder garantir crèdit i condicions suportables a autònoms i petits productors.

Solament si la classe treballadora i els sectors populars lluitem decididament per un programa així, podem començar a enfrontar la demagògia de la dreta de voler enfrontar al penúltim amb l’últim. Alhora, contra els seus discursos d’odi i divisió de la nostra classe -recolzats materialment per polítiques del mateix govern, com les d’estrangeria- cal vincular aquestes demandes socials amb les democràtiques que plantegen la defensa dels drets de dones, persones LGTBI o immigrants, com la derogació de les Lleis d’Estrangeria, el tancament dels CIE i la fi de les polítiques imperialistes espanyoles contra els pobles dels països semicolonials.

Són totes demandes que per a imposar-se la classe treballadora i els sectors populars han de posar-se en peus, la qual cosa implica alliberar-se de les cotilles que suposen la burocràcia sindical i altres que avui dirigeixen bona part dels moviments socials. Per això, la batalla per elles està íntimament unitat a combatre pel desenvolupament de l’autoorganització, les assemblees, coordinadores i contra el corporativisme o essencialisme, que limita les lluites a l’econòmic o només pels drets civils respectivament.

Per això també la batalla transcendeix social i ha d’apuntar al poder polític, als diferents governs i l’Estat capitalista, que en l’Estat espanyol pren avui la forma del règim del 78 i els dos grans projectes en disputa per actualitzar-lo. La lluita contra la Corona, pel dret a decidir i per obrir processos constituents veritablement lliures i sobirans, ha d’estar recíprocament unida amb aquest programa social en favor de les grans majories, i que permetria a la classe treballadora encapçalar de manera hegemònica la lluita contra el règim.

En definitiva, encara que la conjuntura avui estigui copada per les manifestacions de Ferraz, els acords per dalt i el malmenorisme de la resignació, hem de començar a construir, com proposem des del CRT, una esquerra revolucionària i socialista que posi en el centre el desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització obrera i popular. És a dir, en el desenvolupament de les forces socials capaces de torçar-li el braç al govern, enfrontar l’ascens de la dreta i reobrir un procés en el qual es pugui tombar el règim, en la perspectiva de construir governs de treballadors i treballadores i la lluita d’un socialisme des de baix.