La caiguda en l’informe PISA és general en pràcticament tota Europa. L’Estat espanyol cau de manera generalitzada, però la caiguda és menor que la de l’OCDE i la Unió Europea.
Òbviament, la pandèmia té molt a veure amb aquests resultats. Estem parlant d’un alumnat que va entrar en la pandèmia amb 13 anys i que va viure les conseqüències del confinament, no sols a nivell dels continguts educatius, també de tot allò relacionat amb l’educació socio-emocional.
La pandèmia va posar en evidència una situació que l’educació pública porta sofrint dècades: la falta de recursos. No parlem d’uns pocs recursos, no. Parlem que falten infraestructures adequades i molt més personal docent.
Fa falta acabar amb les externalitzacions de serveis vinculats a l’educació -com el lleure a Catalunya- per reconèixer aquestes activitats com a part fonamental del procés educatiu, i acabar així amb la precarietat d’aquests treballs. Falta estabilitzar a aquell personal docent que té una plaça d’interinaje, i que no sap on recaurà el curs següent, deixant-lo a mercè dels interessos i capritxos de les direccions dels centres. Fa falta que es deixi de finançar als centres concertats, molts en mans de l’Església, i que tots aquests recursos passin a formar part d’una xarxa única de centres públics.
En resum, falten moltes coses. Entre elles, parlar clar i posar el focus del problema on realment cal posar-lo, que no és un altre que en les retallades que porta sofrint dècades l’educació pública per les polítiques neoliberals que defensa el capitalisme.
El cas de Catalunya
La patacada major se l’emporta Catalunya amb una baixada de 30 punts en lectura i matemàtiques.
Hi ha els qui han volgut usar aquesta dada per convertir en el boc expiatori dels problemes del sistema educatiu a l’alumnat migrant.
Segons dades de 2020, Catalunya és la segona comunitat autònoma amb major percentatge d’alumnat migrant, per darrere de Balears. Per tant, és un fet que configura una realitat concreta. Però part d’aquesta realitat és també que molta població migrant acaba vivint en zones econòmiques i socialment desfavorides, on se situen la gran part de centres de màxima complexitat educativa a Catalunya. I la realitat ens torna a obligar a parlar de recursos, perquè aquests centres no compten amb el necessari per atendre a tot aquest alumnat i les seves necessitats.
Aquests mateixos sectors semblen oblidar voluntàriament que Catalunya té les ràtios més altes de tot l’Estat. Ja sabem com afecta això al tracte amb l’alumnat o la preparació de les classes i de les activitats. Si un docent té diversos grups amb 30 alumnes, cadascun amb diferents nivells i ritmes d’aprenentatge, no tindrà temps material de poder adaptar continguts i activitats tenint en compte les seves capacitats, punts forts i febles, mètodes d’aprenentatge, etc., perquè puguin aconseguir els objectius de l’assignatura.
Fem ara una aturada necessària. A Catalunya existeixen les Aules de Acollida, uns espais per a l’alumnat que porta menys de 24 mesos a Catalunya i que estan destinades, principalment, al fet que s’aprengui català. Són aules que estan totalment col·lapsades, perquè no tenen recursos ni docents suficients. Per exemple, hi ha centres amb un professor titular i més de 30 alumnes, que no té perquè ser ni del mateix curs de l’ESO. Estem parlant d’alumnat en situacions molt vulnerables, econòmica i socialment, al qual no sols estem ensenyant a desenvolupar-se en català. També l’acompanyem en un procés tan dur com el d’haver deixat el seu país, arribar a un de nou on han de començar de zero; enfrontar la realitat de la racista Llei d’Estrangeria que els considera “il·legals”; no tenir accés a un habitatge en condicions; o estar relegats als treballs més precaris.
Finalment, la inversió en educació a Catalunya en el 2020 va ser del 3,82% del PIB, mentre que en la resta de l’Estat és d’un 4,93%. Totes dues xifres molt lluny del 6% del PIB que marca la legislació. A nivell general, la inversió de l’Estat espanyol en educació és un 32% menor que la resta del món. De nou, no és causal. Els anys de retallades i privatitzacions dels diferents governs de la Generalitat van fer mossa en tots els serveis públics.
El problema va més enllà dels recursos
El gran problema de l’educació aquests últims anys és la falta de recursos. És una realitat i negar-la no té cap sentit. Només la poden negar els qui no hagin trepitjat una aula de la pública des de fa molts anys.
Però no podem obviar que el problema del sistema educatiu va molt més allà, és molt més profund i més estructural.
Ja sabem que treballem en un sistema educatiu que poc ha evolucionat des de la industrialització. Un sistema caracteritzat per la seva estructuració quadriculada, la seva jerarquia, que és autoritari, gens democràtic, i on l’alumnat no té ni veu ni vot. Tot, des del so del timbre a la imposició d’estar hores i hores en un pupitre o els continguts, està pensat perquè ensenyem a comportar-se a les futures generacions que hauran de nodrir l’estómac del capitalisme. Sí, nodrir, perquè s’alimentarà d’ells -com de nosaltres-, de la seva força de treball, de la seva salut i de la seva vida.
El model educatiu actual és una piconadora que no té en compte la realitat, les necessitats, els gustos o les inquietuds de ningú. Aixafa i iguala, deixant enrere als qui no s’adaptin, marcant-los com a mà d’obra precària i barata per no accedir a uns títols que estan regulats amb uns estàndards que no han pogut assumir. Prepara per al món laboral per ser els més submisos possibles, sense cap mena de pensament crític.
Com s’explica si no els atacs a la filosofia o la reducció d’hores de ciències socials? O la introducció d’assignatures com a emprenedoria o funcionament de l’empresa?
Totes les reformes educatives que s’han fet, les modificacions de currículum i el pas a treballar per projectes, prioritzant cada vegada menys els continguts, s’han fet sense tenir en compte a la comunitat educativa. L’educació hauria d’estar estructurada entorn de les necessitats de la classe treballadora i els sectors populars. No obstant això, està per complaure els interessos d’un grapat de capitalistes que només busquen extreure’ns la màxima productivitat possible.
I tot això ha estat acompanyat en els últims anys de l’augment de l’individualisme que fomenta el neoliberalisme, acompanyat d’una visió de que no hi ha futur per a les noves generacions que viuran pitjor que els seus avis. Per a què estudiaran quelcom que no els interessa si a més no poden anar a la universitat, o bé per falta de recursos, o perquè no li veuen sentit a estudiar una carrera que no els donarà un treball millor.
El cas és que el debat que ha sorgit arran de l’últim PISA és una dinàmica recurrent. Depèn de l’ocasió, canvia el culpable. A vegades serà el professorat, que és un vague, es queixa per tot i no té la suficient capacitació per a fer classes. Unes altres, ho serà l’alumnat que no vol aprendre, no vol fer res, no sap llegir, no li importa, no, no, no. Però mai serà el problema la falta de recursos, perquè implicaria obrir el debat d’on hauríem de treure el pressupost per a cobrir-los. Ni ho serà el sistema educatiu, perquè ens portaria a parlar que l’educació no és més que un altre dels puntals que reforcen un sistema decrepit, podrit i assassí, que necessita sang nova per mantenir-se.
Un altre societat, és possible; acabar amb aquest sistema, és possible. Obrim aquest debat i deixem de tirar pilotes fora. Això és l’urgent.
