Les eleccions del 28M marquen el final del govern de coalició de PSOE i Unidas Podemos. I, en un cert sentit, també un tancament de cicle de l’experiència neoreformista de Podemos, que va emergir com a nou fenomen polític a l’esquerra del PSOE, després de la crisi capitalista de 2008 i de l’emergència del 15M. Aconseguiran recompondre’s i formar part d’un nou govern de coalició amb el PSOE o serà la dreta al costat de l’extrema dreta les que arribin al pròxim govern? No es pot assegurar, però si és clau fer un balanç del llegat que deixen fins ara.
Un llegat que no té res a veure amb cap vel·leïtat constituent en clau “progressista” com la que prometia Podemos, ni tan sols amb una millora en clau reformista de les condicions de vida de les grans majories.
Marxen deixant un règim molt més estabilitzat que el que van trobar en 2019, amb la qüestió catalana liquidada, la monarquia enfortida i una pau social garantida pels seus socis de la burocràcia sindical i dels moviments socials. Marxen sense tocar allò fonamental del llegat neoliberal i la dècada d’ajustos, amb transferències històriques de diners públics al sector privat, una caiguda del poder adquisitiu oficial del 8% i una crisi residencial que situa a la meitat dels inquilins en risc de pobresa.
Tot un marc ideal per a l’avanç de la dreta i l’extrema dreta vist en les eleccions municipals i autonòmiques del 28M. La pujada del bloc PP-Vox, amb un projecte encara més ofensiu i reaccionari, ni cau del cel, ni la seva implementació partiria de zero en cas de guanyar el 23J.
L’onada conservadora és una amenaça real sobre la classe treballadora, la joventut i els drets de les dones, les persones LGTBI i immigrants. Però aquesta té més arestes de les que presenta el “progressisme”. No sols un possible govern de la dreta encapçalat per Feijoó serà un atac contra els de baix. Un nou govern “progressista” amb Sánchez naixeria també escorat molt més a la dreta i disposat a continuar gestionant els negocis de l’IBEX35 en temps de crisi, rearmament i noves peticions d’ajust de la UE.
El balanç d’aquesta legislatura i de la hipòtesi populista amb la qual va néixer Podemos en 2014, i que va comprar la major part de l’esquerra ibèrica, és fonamental per pensar com efectivament podem enfrontar aquesta amenaça. No es tracta només d’assenyalar els responsables de l’auge de la dreta, que també, sinó de trencar el cercle viciós del mal menor que ens ha portat fins aquí i proposar una hipòtesi superadora a la del neo reformisme des de les i els treballadors i amb un programa realment antirègim, anticapitalista i socialista.
PP i Vox encarnen la versió més agressiva d’un programa antiobrer i antidrets
El projecte de Feijoó és la versió més agressiva del que seria un govern al dictat de les demandes de la patronal CEOE. La possibilitat de què depengui de Vox, o fins i tot que l’hagi d’incorporar a l’executiu, el faria encara més oberta i ofensivament reaccionari.
El seu programa és el de portar endavant noves desregularitzacions del mercat laboral en clau precaritzadora, topar les pujades del salari mínim o una major liberalització del mercat immobiliari. També proposen la revisió retrògrada de drets de les dones, les persones LGTBI i els immigrants, l’enfortiment dels llaços Església-Estat o el manteniment dels compromisos militars amb l’OTAN i les assassines polítiques de frontera.
Com a baluard del règim, la dreta pretén blindar retallades de drets com la Llei Mordassa, avançar en la recentralització administrativa i amenaça amb aplicar noves mesures d’excepció contra les opcions polítiques que qüestioni la unitat territorial o la Corona.
Tot això a més enmig d’un context europeu i internacional que demanda als governs capitalistes un canvi de rumb cap a polítiques més dures. La barra lliure de milions per a l’IBEX35 que han suposat els fons europeus promet seguir, però acompanyada d’una major austeritat fiscal que es traduirà en ajustos en el mateix sentit que els de fa una dècada. Reformes posposades com la de les pensions, es tornaran a plantejar en el mateix sentit que ho ha fet Macron a França.
Però tot aquest projecte de la dreta i l’extrema dreta té punts de suport dels quals partir. Com dèiem, no partirien de zero.
L’avanç sobre drets laborals i sindicals que pretenen partiria de la conservació de gairebé tot el llegat de les reformes laborals del PP i el PSOE dels últims 30 anys, que la de Yolanda Díaz va deixar intacte. Al mateix temps, el rol jugat per les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, de desmobilització i acceptació sense lluitar de la pitjor caiguda de poder adquisitiu en dècades i altres atacs, deixa les forces per resistir nous embats més afeblides.
Altres atacs futurs ja compten amb la signatura d’aquests mateixos buròcrates. Si s’avança en una retallada de pensions, l’haurà facilitat l’acord segellat entre el ministre de Seguretat Social, Jose Luis Escrivà, i les direccions de CCOO i UGT, que ja inclou que el sistema serà revisat i ajustat en els pròxims anys pels “homes de negre” del AIREF.
Els dirigents processistes i de Podemos alerten sobre la involució democràtica que es ve. Però si la dreta avança sobre les autonomies, en la persecució de l’independentisme o en l’enduriment repressiu, serà gràcies a que el govern “progressista” - de la mà d’ERC - va aconseguir acabar de desmantellar el moviment democràtic català, va deixar intacta la Llei Mordassa i va aprovar la Llei Mordassa Digital. Ni tan sols els elements més aberrants de l’Estat profund han estat qüestionats pel govern de coalició, responsable, entre altres coses, de la infiltració policial a moviments socials i l’esquerra independentista catalana.
Si parlem de l’agenda imperialista i militarista això és encara més clar. PP i Vox podrien tenir una agressiva política de rearmament, augmentar un 26% els pressupostos militars, ampliar la presència de l’OTAN en les bases espanyoles, acordar amb la dictadura marroquina la defensa de la frontera sud, assassinar a desenes de migrants a la tanca, enviar a l’Exèrcit a Ceuta… Però res d’això seria una novetat. Ja ho han fet el govern de PSOE i Unidas Podemos.
La maniobra de l’avançament electoral: frenar a la dreta amb un “progressisme” en clau encara més conservadora
L’avançament electoral és una jugada del PSOE per preservar-se d’un pitjor resultat electoral a la tardor i intentar conservar la majoria suficient per reeditar el govern de coalició. Aquesta acceleració dels temps té a veure amb el fet que els resultats de les municipals traduïts en escons deixarien encara la suma de PP i Vox en 152 diputats, i al bloc d’investidura de 2019 en 179. Aquest relatiu avantatge, que no se sap quant pot durar, es vol fer valer com més aviat millor.
A més, la campanya del 23J arrencarà en ple procés d’investidura dels governs municipals i autonòmics conquistats per la dreta. En aquesta ocasió, el PP haurà de comptar amb els vots o l’abstenció de l’extrema dreta en la majoria de casos. Seguint el model de Castella i Lleó, Vox ja està posant el preu a aquest suport: vol ser part dels diferents governs. Governs de la dreta i l’extrema dreta constituint-se per tot l’Estat, aquest podria ser el teló de fons de la campanya de les generals. Encara que el PP podria retardar les investidures autonòmiques i fer ús de la prerrogativa de la llista més votada en les municipals per posposar o esquivar els pactes amb Vox.
D’altra banda, l’efecte sorpresa de la decisió agafa als socis del PSOE contra direcció. Els resultats del 28M han estat calamitosos, tant per als socis de Yolanda Díaz com, especialment, per a Podemos. A més, la crisi entre Sumar i Podemos els fa aparèixer com a responsables dels mals resultats electorals del bloc governamental per les seves disputes internes i artificials, perquè no hi ha cap diferència de fons entre un i altre projecte. En els pròxims dies es veuran obligats a acordar les llistes o sofrir l’efecte devastador de les circumscripcions provincials en els seus resultats. El 23J es presenta per al PSOE com l’oportunitat per a recompondre l’eix esquerre del bipartidisme que va saltar per l’aire amb el 15M.
Per tant, la decisió de Sánchez té molt de maniobra i també bastant d’assalt. Pretén capitalitzar al màxim tot el vot en clau malmenorista per a “frenar a la dreta”, per intentar revalidar el seu govern, però amb una empremta i hegemonia major que li permeti aplicar l’agenda que demandarà la situació de crisi, ajustos i tensions bèl·liques dels pròxims anys.
Els punts de contacte entre el projecte de la dreta i el llegat del “progressisme” que assenyalàvem a dalt, demostren que una possible victòria del PSOE el 23J no suspèn en absolut el perill d’una ofensiva contra la classe treballadora i les majories socials. El PSOE aspira a revalidar el govern i usar l’esperit malmenorista per a recrear un consens que accepti sense piular que sigui el “torn progressista” el que apliqui aquesta agenda.
Un nou govern “progressista” no dubtarà a mantenir el mercat del lloguer sense topalls de preus, com planteja la Llei d’Habitatge, els preus dels productes bàsics sense cap mesura de control o els salaris creixent per sota de la inflació. Tampoc a seguir embarcat en l’escalada imperialista de l’OTAN i la UE o a continuar acordant amb l’extrema dreta de Meloni una postura comuna dels països del sud de la UE contra la immigració.
Però no sols mantindrà el seu llegat, sinó que la major agressivitat de les polítiques social-liberals estaran sobre la taula per a aplicar els ajustos fiscals o la contrareforma de pensions que demana la UE. De la mateixa manera que no va dubtar Zapatero a començar l’agenda d’ajustos en 2010 que va continuar després Rajoy.
El reforç de la monarquia, el respecte per la casta judicial reaccionària o la persecució de qualsevol dissidència, més encara si la contestació social creix, serà també senyal d’identitat d’un nou govern presidit pel partit dels GAL, encara que torni a tenir a Yolanda Díaz de Vicepresidenta i a EH-Bildu de soci parlamentari.
La fallida del “progressisme” i la hipòtesi populista
En aquests dies, en molts mitjans del “progressisme”, algunes veus tracten de responsabilitzar a la classe treballadora i els sectors populars de l’avanç de la dreta. Unes altres situen el problema en una mala comunicació dels assoliments del govern de coalició o els ajuntaments del “canvi”, com si es tractés d’una qüestió de falta de relat. També hi ha els qui, com Iglesias, situen en la falta de mitjans de comunicació propis la feblesa estructural per frenar la “guerra cultural” de la dreta.
Són diferents versions d’una mateixa cançó, la lletra de la qual ve a dir que el “progressisme” era i és l’única alternativa per a detenir l’avanç de PP i Vox, “A veure si us assabenteu!”. Per a aconseguir-ho bastaria, de nou, amb establir un marc simbòlic “progressista” i un relat que fos capaç de reunir l’adhesió d’un ampli cos electoral que superi en vots al de la suma de PP i Vox. El problema és que justament aquesta estratègia de mobilització electoral pel relat – la base fundacional de Podemos, amb la il·lusió del “canvi” o la lluita contra la casta – ja s’ha assajat. Va servir per a aconseguir l’emergència de Podemos i permetre-li, després de diversos intents, arribar al govern amb el PSOE en 2019. Però quatre anys després, la dura materialitat contrasta amb les aspiracions i demandes reals que no s’han satisfet. A més, en la seva política de no realitzar-les – ni s’han obert els “cadenats del 78” ni s’ha tocat els interessos i el poder de “els de dalt” – han prestat un servei enorme perquè el règim s’enfortís, sanés les seves ferides i es tanqués aquella “finestra d’oportunitat” de la qual parlaven fa ara 8 anys.
Si anem al terreny dels relats i l’emblanquiment de l’extrema dreta, el “progressisme” ha jugat un paper destacat. La seva política migratòria ha avançat per dreta els discursos més racistes d’Abascal. La seva política exterior ha deixat petit el guerrerisme d’Aznar i el PP. La seva ubicació equidistant – en el cas d’Unidas Podemos – o bel·ligerant – en el cas del PSOE - davant el moviment democràtic català va ser base de suport per a l’emergència de Vox a coll de les “Espanya dels balcons” de 2017. El seu “republicanisme” lleial a Sa Majestat ha permès l’operació restauradora de l’abdicació en la figura de Felip VI.
Però no es tracta només de discursos o “guerra cultural”. La base de l’abstenció i del creixement de la dreta i l’extrema dreta és material. L’obra del govern de PSOE i Unidas Podemos deixa a la classe treballadora en una situació de crisi. El poder adquisitiu dels salaris ha baixat un 7,8% des de 2019, segons les dades de l’OCDE. Però aquesta dada es queda curta si tenim en compte que els lloguers s’han encarit fins a un 50% en les grans ciutats en aquest temps i les hipoteques una mitjana d’un altre 50% en l’últim any. Una doble crisi, salarial i d’habitatge, que ha portat al fet que el Banc d’Espanya reconegui que la meitat dels inquilins estan en risc de pobresa.
Això no ha succeït solament pels cicles de l’economia o les conseqüències d’esdeveniments internacionals com la guerra d’Ucraïna. El “progressisme” ha jugat un rol actiu en la moderació salarial, topant els sous dels empleats i empleades públiques a pujades del 2% - també les pensions en 2022 – o facilitant l’acord entre patronal i sindicats també per sota de l’IPC. Respecte a l’habitatge s’han negat a topar preus del lloguer, posar els pisos de la SAREB en lloguer social i molt menys fer-se encara que fora amb el control dels pisos de fons voltors i grans tenidors.
No és doncs un problema de “enteniment” de la classe treballadora, sinó que el relat del “progressisme” no casa en absolut amb la realitat material quotidiana de milions de treballadors i treballadores. S’han repartit engrunes cap avall i només s’ha grata una miqueta cap amunt. Això s’ha expressat massivament en un augment de l’abstenció en zones obreres – mentre ha crescut en zones de rendes més altes decantades històricament a la dreta – i, encara de manera incipient però preocupant, amb l’augment del vot de dreta.
La decepció i els enganys del “progressisme”, del que fa una dècada se’n deia “casta progressista”, permet que la demagògia de la dreta i l’extrema dreta - reforçada de missatges identitaris espanyolistes, racistes, masclistes i lgtbifóbicos – pugui calar en sectors populars i de la joventut.
Un “retorn a allò social” sense trencar amb la lògica del mal menor?
Que Podem i Sumar són part de la nova casta o que han jugat un rol restaurador en la crisi del règim són definicions que comencen a fer fins i tot des de sectors que van ser part de la seva gènesi o van simpatitzar amb els seus primers compassos municipalistes. Com el periodista Emanuel Rodríguez, que parla del naixement d’una “nova classe política” articulada en les esferes mediàtica, de gestió dels moviments socials i la representació política professional.
També dirigents d’Anticapitalistas com Brais Fernéndez reconeixia ja abans del 28M que “l’impuls de la renovació de les organitzacions socials” produïda arran del 15M i el procés català hauria estat “cortocircutada per l’entrada en la gestió governamental dels partits d’esquerra, que han cooptat bona part d’aquell impuls mitjançant la generació d’un nou «estat ampliat»”.
Una lectura que podem compartir i que és la versió ibèrica del cercle viciós de mobilització-desvio-restauració que ha caracteritzat a bona part dels processos de lluita de classes post crisi 2008, com assenyala Matías Maiello en el seu llibre “De la movilización a la revolución”. Però, per ser conseqüents, els companys d’Anticapitalistas haurien de convertir aquesta anàlisi en una profunda autocrítica. No sols perquè la seva organització va ser clau en la fundació de Podemos en 2014 - i no el van abandonar fins que es va formalitzar l’entrada al govern central, abans va haver-hi 3 eleccions en les quals aquest era l’objectiu manifest d’Iglesias -, sinó, sobretot, perquè ells van ser part d’aquesta “entrada en la gestió governamental”, ni més ni menys que a Cadis durant 8 anys. L’experiència de l’alcaldia de Kichi no es diferencia en res de la d’altres ajuntaments del “canvi” i el seu final l’hem vist aquest 28M amb el retorn del PP amb majoria absoluta i la patacada sense pal·liatius de Adelante Andalucía en la resta de municipis on es presentava, precisament, amb un programa de “gestió governamental” en clau neo reformista.
El debat sobre la fi de cicle del neo reformisme – i la fi de cicle del processisme a Catalunya – travessa per tant tota l’esquerra anticapitalista de l’Estat. No obstant això, si bé en l’anàlisi dels “errors” o el rol nefast – segons qui parli – de Podemos i les confluències hi ha lectures interessants, en el terreny de quina proposta política superadora construir, el que prima és un cert “dejavú” de la “il·lusió social” que va acabar delegant en un nou reformisme la cerca d’una sortida política a la crisi de règim.
Des de posicions provinents de l’autonomisme, com les del mateix Rodríguez, es fa un balanç d’aquesta integració que apunta al fet que el problema va ser que no es “va saber o no va poder construir les seves pròpies organitzacions, moviments, institucions, això és, que no va saber dotar-se de durada”. La idea del desenvolupament d’institucions pròpies per a moviments com el 15M és suggeridor, però es deixa sense respondre dos grans límits d’aquell procés fundacional del cicle que es tanca. D’una banda, la no incorporació de la classe treballadora amb els seus propis mètodes de lluita i prenent de manera hegemònica el conjunt de demandes que van emergir en les places. Això va ser llavors rebutjat tant per la burocràcia sindical com per l’esquerra ciudadanista, inclosa l’autonomista. Rodríguez reconeix que el “èxit inicial de Podemos només pot explicar-se per la creixent angoixa de tres anys i mig de mobilització contínua però minvant”. Però no relaciona això amb el fet que precisament la capacitat de foc d’aquell moviment quedava totalment limitada per aquesta absència. En segon lloc, la “falta d’horitzó polític”, com reconeix Rodríguez, va permetre a Podemos a partir de 2014 jugar el paper institucionalizador del 15M. Però com emplenar aquesta espècie de buit queda sense resposta. Davant la no construcció d’una alternativa política en clau rupturista, de no gestió de l’Estat i amb un programa conseqüentment anticapitalista, socialista, van ser altres opcions de contenció, desviament i reforma del estatu quo les que van capitalitzar el procés.
També Anticapitalistas es manté en aquesta òrbita d’aquest “retorn a allò social”, mantenint un posicionament que podríem sintetitzar en què, mentre construïm l’alternativa ecosocialista, només podem continuar votant contra la dreta o abstenir-nos de posicionar-nos davant el parany del mal menor. Fernández considera que l’esquerra anticapitalista té per davant després del 28M buscar la “trobada amb tots els moviments emancipadors i posant en el centre una estratègia d’acumulació de forces per derrocar aquest règim polític, però que també sigui capaç d’armar una defensa social i política davant els atacs que venen.” No obstant això, sobre la primera batalla política plantejada en les pròximes setmanes per a desemmascarar la falsa sortida del “progressisme” davant l’onada reaccionària, considera que “no té molt sentit enredar-se en debats sobre el vot allí on no hi hagi opcions d’esquerres que estiguin fora del bloc de govern progressista”. Una mica més lluny va el seu company Jaime Pastor, que planteja que encara que l’esquerra anticapitalista “estigui pràcticament absent com a alternativa política en la pròxima confrontació electoral”, “no per això hauria de desentendre’s de la necessitat de contribuir a impedir la victòria del bloc de dretes”. És a dir, no queda una altra que votar al bloc “progressista”.
Una hipòtesi revolucionària i socialista per enfrontar l’onada reaccionària
Entre els sectors crítics amb el neo reformisme persisteix, per tant, una divisió entre les tasques socials i polítiques per a la superació de la hipòtesi Podemos. Una sort d’etapisme, en el qual l’acumulació en el terreny de la lluita social, econòmica i contra els atacs que estan per venir, al costat del desenvolupament d’organismes i institucions de "els de baix", seria la prèvia imprescindible per poder començar a aixecar una posició independent del bloc “progressista” del règim. No obstant això, com en tot etapisme, aquesta segona etapa mai arriba... D’aquí ve que cap d’aquestes posicions es planti en una negativa clara a continuar sent una col·lectora de vots des de l’extrema esquerra per a la següent investidura de Pedro Sánchez.
Del que es tracta és precisament de plantar-se i trencar aquest cercle viciós de subordinació o espera passiva. Davant l’absència d’una candidatura o front d’independència de classe, la fórmula que podria expressar això el 23J és la de vot nul o abstenció, i no un vot crític o a “nas tapat” al neo reformisme.
Però les tasques de l’extrema esquerra en aquesta etapa van més enllà d’aquest posicionament electoral. Del que es tracta és de com ens preparem per intervenir en un escenari molt més escorat a la dreta i en els següents episodis de la lluita de classes, perquè no siguin novament desviats i reintegrats en el règim, la qual cosa portaria a noves i pitjors restauracions.
El “retorn social” és una necessitat urgent, si ho entenem com la ruptura de la pau social imposada per les burocràcies sindicals i dels moviments. Això implica apostar al desenvolupament de la unitat d’acció i la batalla pel front únic obrer per a combatre els atacs que estan per venir, els apliquin els “progressistes” o la dreta. Al mateix temps, plantejar una política de desenvolupament d’instàncies d’autoorganització, com a base per a poder sacsejar-se la cotilla imposada per aquestes burocràcies, unificar i coordinar els sectors en lluita i poder teixir les aliances entre el moviment obrer i la resta de moviments i sectors populars.
Una lluita que ha d’estar lligada a lluitar per un veritable programa transicional, que vinculi la lluita per detenir els ajustos o derogar les reformis laborals i de pensions que perviuen, amb demandes com el repartiment d’hores sense reducció salarial, la nacionalització sota control obrer de les elèctriques i les grans empreses de la distribució o l’expropiació sense indemnització dels pisos dels grans tenidors.
Alhora, perquè el retorn no sigui a la “il·lusió social”, cal donar-li a aquesta lluita una perspectiva superadora d’aquesta democràcia per a rics, que s’oposi per tant a la seva política imperialista i guerrerista, al Règim del 78 i els diferents projectes de restaurar-lo de la seva crisi, en clau progressista o en clau conservadora. Que assumeixi la lluita contra la Corona, pel dret a decidir o per obrir processos constituents, en la perspectiva de desenvolupar la mobilització obrera i popular capaç d’imposar governs de treballadors i treballadora i construir un socialisme des de baix.
Construir una alternativa política revolucionària i socialista només és possible fer-ho al mateix temps des del social i el polític. Conformant un corrent militant que lluiti per aquesta perspectiva en els centres de treball, d’estudi i en els moviments, que posi en el centre el desenvolupament de la lluita de classes i, com a part d’això mateix, mantingui una posició completament independent i de zero suport polític als qui aspiren a continuar portant endavant una gestió “progressista” de l’Estat capitalista.
Que una política així sigui capaç d’avançar en influència i en la construcció d’una eina política, un partit revolucionari, capaç de jugar un rol decisiu en els següents embites de la lluita de classes, és condició de possibilitat perquè no es reediti de nou el cercle de mobilització-desviament-restauració i que les futures mobilitzacions puguin desenvolupar-se en un sentit revolucionari i, sobretot, guanyar.
