Fa mesos que es podia percebre que seria enorme. Les mobilitzacions espontànies de milers de dones a diverses ciutats contra la “justícia patriarcal” en el cas dels de la “Manada”, les marxes del 25N, la Trobada estatal de centenars de dones a Saragossa y la multiplicació de nombroses assemblees de dones en ciutats, barris, col·legis i facultats, ho anunciaven. Però va ser més, molt més.

A nivell mundial, el moviment #MeToo va amplificar la visibilitat del moviment de dones, que amb la convocatòria a una vaga internacional de dones es va expressar aquest 8M amb accions a diversos països del món.

L’Estat espanyol va ser, juntament amb Argentina, un dels llocs on el moviment va ser més actiu i massiu, com ho van destacar els principals diaris del món. La convocatòria a una vaga de 2 hores per torn per part dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT) i una vaga de 24 hores per part de l’esquerra sindical, va marcar l’empremta d’una jornada que va calar profund entre la classe treballadora i la joventut. Els sindicats van xifrar en 5.6 milions de persones les que van secundar les aturades parcials, al costat de milers que van fer vaga de 24 hores. Les vagues estudiantils van paralitzar instituts i universitats, i les mobilitzacions van sumar diversos milions als carrers en tot l’Estat espanyol, amb epicentre a Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Saragossa i Sevilla.

La vaga de dones es va transformar en un canal massiu per a l’expressió d’un profund descontentament social, especialment entre els sectors que han estat més afectats per l’última dècada de crisi i retallades: les dones, la classe treballadora i la joventut.

Les raons profundes de la vaga de dones

L’augment dels casos de violència masclista i feminicidis és un dels motors profunds de la mobilització, sembrant la indignació generalitzada del moviment. Un clam que es va expressar en el “Ni una menys” que va néixer a Argentina de forma massiva i va donar lloc a grans manifestacions en l’Estat espanyol.

L’altre focus de la indignació és la feminització de la pobresa o la precarització del treball i la vida de les dones. Els treballs pitjor pagats i amb pitjors condicions són ocupats per dones, com el treball domèstic, on el 98% són treballadores. En el cas dels contractes de treball parcial, el 75% corresponen a les dones. Les dones són més nombroses a l’atur (18,4%) respecte als homes (un 15%), i la bretxa salarial (que promedia un 13%) es manté al llarg de tota la vida, afectant també a les pensions.

A les universitats, les dones són el 58% de les estudiants, però solament el 22% de les catedràtiques, enfrontant la pujada de les taxes, el treball no remunerat mitjançant beques i els continguts patriarcals de les assignatures. Les estudiants i els seus companys de classe saben que quan acabin els estudis difícilment podran aconseguir ocupació, ja que l’atur juvenil segueix sent alt, o acaben ocupant els treballs més precaris.

En aquest context, la jornada del 8M encapçalada per les dones va permetre també expressar el malestar social d’una part important de la classe treballadora al costat de la joventut precària i estudiantil que sofreix les conseqüències de la crisi capitalista.

Després de diversos anys de reflux de la lluita de classes i pasivització social -amb la col·laboració les burocràcies sindicals i el neorreformisme de Unidos Podemos-, des de la irrupció del moviment democràtic català fins a la massiva vaga de dones del 8M, passant per la lluita dels pensionistes i multiplicitat de petits conflictes, estem veient un ressorgir de la conflictivitat social que a la calor de la crisi del Règim del 78 promet quedar-se.

I ara què?

Un dia després de l’històric 8M s’obren les hipòtesis sobre com continuar. Des del govern, el PP i Ciutadans, que van enfrontar la vaga de dones, diuen haver pres “nota”, però es tracta d’una hipocresia absoluta, assajant un pseudo discurs feminista liberal en boca de Cospedal o Arrimadas. En el cas del PSOE, intentarà proposar algunes tèbies mesures parlamentàries, buscant instrumentalitzar el moviment de dones per reviure el vell bipartidisme.

Partits com Podemos o els comuns van cridar a recolzar la vaga i les mobilitzacions, però ara es preparen per intentar capitalitzar electoralment el descontentament expressat als carrers. No obstant això, després de diversos anys de “governs del canvi” a les principals ciutats espanyoles, res ha canviat realment per a la vida de milions de dones treballadores, precàries, immigrants que segueixen patint la doble o triple opressió i explotació. Si la força del moviment se subordina a les estratègies electorals dels partits pel 2019, solament quedaran noves frustracions.

Els desafiaments del moviment de dones i la joventut

Per acabar amb totes les opressions és necessari un canvi profund que ho qüestioni tot, el patriarcat i el capitalisme. La jornada d’ahir així ho va començar a plantejar. El moviment de dones, tendeix a posar sobre la taula una agenda política que qüestiona les estratègies electoralistes dels partits del Règim. També va posar en escac a les direccions sindicals de CCOO i UGT, que es van veure obligats a cridar a aturades parcials per contenir el moviment, sense poder evitar que en importants centres de treball la vaga fos més que això, com a les universitats i instituts o el transport.

Les dones van respondre amb força als qui subestimen aquesta lluita com un “problema només de dones” que dura un dia, el 8 de març, perquè van demostrar que les seves demandes poden despertar la simpatia de milions d’oprimits i explotats.

Per primera vegada les dones en l’Estat espanyol, es van proposar convocar una vaga. I malgrat els enormes debats que han creuat al moviment feminista i de dones -sobre quina vaga i amb quins sectors de la societat fer o no aliances-, “parar-ho tot” significa tocar els guanys dels capitalistes, dels empresaris. És a dir, paralitzar la producció, els transports, els mitjans de comunicació amb el conjunt de la classe treballadora. És a dir, que, després de sis anys sense vaga general, el moviment de dones va tornar a plantejar la seva necessitat.

A pesar que les burocràcies sindicals abandonen als sectors més vulnerables de la classe treballadora, les dones van demostrar que poden organitzar-se. I durant aquests mesos van saber generar petits espais d’autoorganització per anar preparant la “vaga de dones” aquest 8M. Trobades estatals, assemblees, xerrades, actes, comissions de treball, manifestacions, piquets en les facultats, als centres de treball, als barris. Un important desafiament per al moviment de dones i feminista és que això tingui continuïtat, i que les trobades estatals, les assemblees i comissions de dones se segueixin desenvolupant, per debatre i decidir sobre com continuar.

Un altre gran repte del moviment de dones avui és sumar a més companys treballadors, estudiants, joves perquè lluitin contra el masclisme. Si els nostres companys aixequen les nostres banderes, estarem més fortes per qüestionar un sistema patriarcal i capitalista basat en profundes desigualtats. La participació de milers d’homes en les manifestacions i en les vagues, és encoratjadora en aquest sentit.

El capitalisme està recreant una vegada més els seus futurs enterradors després d’una crisi que descarrega de manera dramàtica sobre les dones. Però també sobre les persones migrants i refugiades, sobre la joventut, pensionistes, treballadors i treballadores precàries. El moviment de dones se superposa i creua amb una classe treballadora creixentment feminitzada, integrada per nadius i immigrants.

Aquest 8M la força de les dones va demostrar la seva capacitat d’encapçalar una gran mobilització que pot canalitzar la ràbia de tota la joventut i el moviment estudiantil. La gran tasca és que aquesta força se sumeix a la lluita dels pensionistes, les treballadores i treballadors en lluita com Les Kellys, els treballadors precaris de Amazon que preparen la seva primera vaga i múltiples lluites contra la precarietat, els acomiadaments i les retallades, la lluita pels drets de les persones immigrants, els drets democràtics contra les lleis mordasses, la lluita contra la repressió al poble català i totes les demandes socials que posin en qüestió al Règim del 78, les seves institucions i els seus partits. Aquesta potencial aliança del moviment de dones amb el conjunt dels sectors en lluita de la classe treballadora i la joventut pot fer tremolar al sistema patriarcal i capitalista, començant pel decadent règim del 78, monàrquic i reaccionari.

Impulsar aquesta potencial aliança és una tasca urgent del moviment, per no quedar-se en una proposta que es limiti a “visibilitzar” les opressions, sinó que busqui el camí per acabar amb elles. Que no es limiti als “canvis individuals” fent-nos creure que del que es tracta és d’aconseguir canvis culturals o personals en els marcs del capitalisme. Això implica polemitzar amb les estratègies de sectors del moviment de dones que volen separar la lluita antipatriarcal de la lluita anticapitalista o amb aquells sectors del feminisme “separatista” que considera al feminisme com una lluita contra tots els homes, en comptes de buscar conquistar a gran part d’ells com a aliats.

Si el moviment vol fer el pas de la resistència al combat generalitzat, ha d’enfortir-se buscant aliats a la classe treballadora i la joventut combativa, per aconseguir portar al triomf els nostres reclams, contra el patriarcat i el capitalisme. És per això que les dones de Pan y Rosas al costat dels nostres companys de la CRT vam ser part activa d’aquest moviment, impulsant l’organització de les dones de forma independent dels governs i partits capitalistes. Per això impulsem assemblees, debats, actes i recolzem activament les lluites de les dones treballadores i els treballadors, lluitant per posar en peus un gran moviment en aliança amb la classe obrera. És l’única forma d’enfrontar el masclisme i lluitar contra un sistema social que realimenta jerarquies i prejudicis patriarcals, mentre explota a dones i homes per al seu benefici.

Et convidem a donar aquesta lluita juntament amb nosaltres, per enfortir un feminisme anticapitalista, combatiu i de classe, construint Pan y Rosas en el teu lloc de treball o d’estudi.