El preu mig de crèdit de primera matriculació a Catalunya ha passat de 17,23 en 2008 a 33,52 en 2015 i a 25,27 en 2017.

Les matrícules van començar a disparar-se des de 2010, any en el qual va començar a aplicar-se el Pla Bolonya. El cost de primeres matrícules a Barcelona en 2015 era 5 vegades major que en 2010. En el curs 2010/2011 el preu mitjà del crèdit era de 18,69; en el curs 2011/2012 de 20,11 i des del curs 2012/2013 fins al 2015/2016 de 33,52.

Font: Ministerio de Educación. Elaboració pròpia

Des de llavors, les segones matrícules han pujat un 54%, però el gran cop està en les terceres (137%) i en les quartes (202%). Les més cares es paguen en enginyeries i Medicina arribant als 142 euros el crèdit.

Prenent l’exemple de la Universitat de Barcelona, trobem el següent llistat de preus per crèdit per a estudiants de la UE, residents en l’Estat espanyol o de determinats països.

Font: Universitat de Barcelona

El tram A correspon a carreres com Història, ADE, Antropologia, Economia, Dret o gran part de les filologies. En el tram B tindríem carreres com Arqueologia, Biologia, Disseny, Psicologia o Matemàtiques. I finalment, en el tram C estarien les enginyeries i les relacionades amb medicina.

Amb aquestes dades, fem un supòsit. Agafem una carrera de cada tram, les que més estudiants matriculats tinguin, i vegem quant pagarien aquest curs per tots els crèdits. Això sí, tenint en compte que siguin crèdits de primera matriculació i sense explicar les taxes administratives que solen superar els 100 euros.

Per al tram A agafem ADE. Total per 60 crèdits: 1.516 euros. Per Psicologia, tram B, 2146 euros. I per Medicina, tram C, 2371 euros. I això que en els últims cursos les taxes universitàries s’han reduït!

La cosa canvia si ets de fora de la UE o no tens residència. I canvia moltíssim. Bàsicament perquè pagaràs un 300% més! És igual el tram; el preu del crèdit és 300% vegades superior al que paguen els estudiants de la UE o amb residència.

En 2016 el Parlament va aprovar reduir un 30% les taxes universitàries per a les rendes més baixes. Entenem que una rebaixa del preu de la universitat pot alleujar, en certa manera, la càrrega econòmica que suposen els estudis universitaris.

No obstant això, una reducció del 30% de la taxa del preu actual ens deixaria en carreres de 1000 euros per als graus del tram A, és a dir, els més barats. I Medicina? En aquest cas, el del tram més car, tindria un cost de més de 1600 euros. On està la diferència? Qui no pot pagar 2300 euros per fer Medicina seguirà sense poder pagar 1600 euros.

A més, aquesta rebaixa del 30% deixaria un preu per crèdit lleugerament superior al preu del curs 2008/2009, és a dir, previ al “tasazo”. Però és que en el període previ al “tasazo” la universitat pública ja havia perdut 66.000 estudiants. En aquest període i amb aquests preus, seguia havent-hi joves que no tenien possibilitat d’accedir a la Universitat.

A tot això, cal sumar-li que el poder adquisitiu de 2008 o 2009 es distancia molt de l’actual. La classe obrera ha perdut poder adquisitiu; el salari mínim continua sent de 735,9 euros; i els contractes temporals amb condicions precàries i salaris de misèria estan a l’ordre del dia per a gran part de la classe treballadora, sobretot per a les dones, les persones immigrants i la joventut. Això per a qui no porta anys a l’atur, que de nou, ataca amb més força als sectors abans esmentats.

Rebaixar les taxes o lluitar per la gratuïtat?

No hi ha taxes universitàries menys abusives. Simplement hi ha taxes que impedeixen l’accés a una gran part de la població, que és precària, que és pobre, que mai va somiar amb anar a la Universitat perquè ha de posar-se a treballar per sobreviure.

Que veuen que per ser immigrants o fills d’immigrants nascuts en l’Estat espanyol no solament són explotats i oprimits com a treballadors, sinó que també es veuen sotmesos a les reaccionàries i racistes lleis d’estrangeria que els persegueix i els tanca, els denega drets que la resta tenim per haver nascut aquí.

Per tots ells, no existeixen unes taxes no abusives. Per a ells l’única opció per poder accedir a la Universitat pública és la gratuïtat. I si no lluitem per una universitat gratuïta, que doni, a més, totes les ajudes i beques que facin falta perquè els estudiants puguin viure mentre estudien, estarem deixant de costat a un sector de la societat de la classe treballadora.

La lluita del conjunt del moviment estudiantil, sense vagues fragmentades per sectors i per nivells d’educació, ha de passar per lluitar per la gratuïtat. Per denunciar que mentre es destinen milions a centres privats i centres que segreguen, la universitat pública és cada vegada més inaccessible, està cada vegada més privatitzada i més venuda als interessos de les empreses.

Hem de lluitar per la gratuïtat no com quelcom per a un futur llunyà. Sinó com quelcom que mitjançant l’organització i la lluita als carrers hem d’aconseguir, sense confiar que ningú ens ho regalarà i sense confiar en promeses buides que venen dels mateixos partits que retallen, precaritzen i reprimeixen a la joventut.