http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
DEBAT ESQUERRA
La CUP atrapada entre els dos “traïdors” de la República
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Després de l’acceptació del marc constitucional d’ERC, la CUP fa front amb JxC. Però, és el Puigdemont que no va defensar la República una aternativa a la claudicació? La necessitat urgent d’una alternativa d’independència de classe i anticapitalista.

Ver online

Des de l’ajornament del Ple del Parlament per Roger Torrent, ERC ha passat a ser el nou “villà” del procés. ERC és vist com el partit del bloc sobiranista més ferm defensor de la línia de “volta a la normalitat”. L’acatament de la resolució “sui generis” del Tribunal Constitucional és l’exemple més evident. A Torrent li toca ara el paper de “traïdor” que va juga Puigdemont el matí del 26-O, quan va estar a la vora de convocar eleccions autonòmiques.

Al davant, JxC i Puigdemont, ja que el PDeCAT segueix entre amagat i desaparegut, apareixen ara com els qui estarien disposats a no baixar el cap i mantenir viva la lluita per la República. Així es vol presentar Puigdemont, i així ho presenten també, lamentablement, els diputats de la CUP, els comunicats emesos per la coordinadora dels CDR i les entitats sobiranistes.

No hi ha dubte que ERC ja s’ha plegat al 155 i a la tornada del marc autonòmic. No obstant això algú pot creure’s que el “traïdor” del 26-O, qui després va proclamar una república simbòlica per anar-se’n de cap de setmana i negar-se a defensar-la del cop instituional i judicial de l’Estat, no comparteix aquest mateix projecte de fons?

La posició de JxC no passa de voler escenificar un nou acte de desobediència simbòlic. Una vegada investit telemàticament i suspès pel TC què proposa Puigdemont? El mateix no-pla que va proposar el 27-O quan el Senat el va destituir, va dissoldre el Parlament i va imposar unes eleccions il·legítimes? És a dir, una nova claudicació amb una mica més de pompa que la que avui ja assumeix ERC, però res més.

Tant ERC com el PDeCAT han demostrat palmàriament que no estan disposats a lluitar ni tan sols pel seu propi projecte, el d’una República catalana capitalista en el marc de la UE. Tant per haver-la defensat el 27-O com per instaurar-la ara amb un Govern de Puigdemont, seria necessari engegar potents forces socials, ocupar el territori i en última instància preparar l’enfrontament amb l’Estat, els seus jutges i policies, inclosos els obedients Mossos d’Esquadra.

Com poden seguir creient els diputats i dirigents de la CUP que aquests mateixos “traïdors” se la jugaran ara per la República i que aquesta a més serà una República “social”? Com ve fent des de l’inici del procés en 2012, la CUP es limita a situar-se com a furgó de cua d’un dels dos partits de la burgesia i petita burgesia catalana -quan no dels dos-, quedant en una veritable impotència, i contribuint, per passiva, a la derrota a la qual estan abocant al moviment democràtic català.

Abans del 27-O seguien a ERC en la seva “pressió” perquè es realitzés la proclamació de la república, encara que per endavant sabien que el dia després no pensaven moure un dit per defensar-la. Avui, se situen com els més ferms aliats de JxC i Puigdemont, contribuint d’una banda al fet que aquests puguin blanquejar la seva recent claudicació i traïció al moviment català fa solament tres mesos, i per l’altre, al relat “màgic” que amb aquest tipus d’actes de desobediència institucional es pot derrotar a un Estat hereu de la dictadura de Franco.

L’esquerra independentista segueix sense desplegar una política independent i que es fonamenti en les valuoses lliçons que va deixar la tardor catalana i el procés en el seu conjunt. Ni tan sols amb el lliurament sense combat de la direcció burgesa i petit-burgesa s’han proposat denunciar-la públicament, separar-se radicalment d’ella i proposar-se al fet que pugui emergir un pol dins del moviment democràtic català que es disposi a lluitar contra l’ofensiva repressiva i per l’aplicació del resultat de l’1-O desenvolupant una mobilització social que, per aconseguir imposar la seva voluntat, hauria de mudar en quant a quina classe social l’hegemonitza, quins mètodes empra i amb quin programa lluita.

Això en cap cas vol dir que no calgui denunciar i lluitar contra la ingerència de l’Estat espanyol per impugnar els resultats del 21D per mitjà dels jutges i impedir el dret de Puigdemont a poder ser votat, i investit si aconsegueix una majoria, en el Parlament.

Però aquesta lluita, per no ser part d’un altre episodi del simbolisme èpic i buit que tant agrada al processisme, hauria de ser plantejada honestament dient-li a tots aquells que volen que el Parlament pugui sesionar i decidir en llibertat que, perquè això succeeixi, cal reprendre el camí de la mobilització social i d’autoorganització i portar-ho fins a on la mateixa direcció processista es va negar obertament a portar-la després del 27-O. És a dir, no es pot derrotar aquesta ingerència de l’Estat espanyol de la mà de Puigdemont, tret que es vulguin conformar amb una votació telemàtica suspesa en poques hores.

L’escalada repressiva segueix creixent afavorida per gairebé tres mesos de desmobilització, encoratjada pel PDeCAT, ERC, Òmnium i la ANC que s’han negat a cridar a noves accions contundents, des de manifestacions a noves vagues generals, talls de carretera o vagues sectorials. Però també la CUP, al renunicar a una posició independent, ha contribuït a això, sense proposar cap pla de lluita i fins i tot defensant en els CDR, per mitjà dels seus quadres i militants, que després del 11N era el moment de fer campanya en groc i poc més. La feble mobilització del passat dimarts a les portes del Parlament -que no va aconseguir reunir més que a uns pocs milers- és conseqüència de tot això.

Que malgrat el brutal atropellament de drets democràtics fonamentals -res menys que el fet de que al President de Catalunya el puguin escollir les i els catalans votant- no s’estigui produint una autèntica rebel·lió als carrers solament es pot entendre si atenim a aquesta desmobilització d’una banda, i per l’altre, al fet que la mateixa claudicació, i que cap força significativa s’hagi plantat per denunciar-la i dir que cal construir un altre “full de ruta” i una altra direcció, ha contribuït al fet que l’escepticisme i la desmoralització s’estiguin estenent entre el moviment democràtic.

A aquesta incosistencia de la direcció processista, que afecta sobretot a la base de l’independentisme, cal sumar que la falta d’independència política de l’esquerra independentista afavoreix que l’hegemonia del moviment democràtic segueixi recaient en l’odiada dreta catalana. Odiada d’una banda molt significativa de la classe obrera i els sectors populars, doncs a ella li deuen gran part dels atacs a les condicions de vida i ocupació. Alguna cosa que contribueix al fet que pugui calar el discurs populista espanyolista de Cs en una part de la mateixa -o unes altres variants com les que representa el PSC i el PP- o el considerar que aquesta batalla democràtica no va amb ells, al que els “comuns” i Podemos contribueixen amb el seu discurs equidistant i, en última instància, defensor de l’ordre constitucional i els seus mecanismes impossibles de reforma.

Que la CUP trenqués amb la política de mà estesa i apostés a la construcció d’un ala de classe, amb un programa anticapitalista -que lligués la lluita per la república amb mesures per resoldre l’atur, la precarietat o el problema de l’habitatge- i una estratègia basada en el desenvolupament de la lluita de classes com a via per aconseguir conquerir el dret d’autodeterminació i poder posar en peu una república catalana dels treballadors, i no dels capitalistes catalans, no solament podria fer aparèixer una alternativa a la fallida del processisme, sinó que també podria contribuir al fet que el moviment català fes un necessari “canvi de pell”, incorporant a amplis sectors de la classe treballadora i desplaçant als sectors burgesos i petitburgesos que han conduït a la dicotomia de derrota o claudicació.

D’altra banda un “canvi de pell” així seria la millor medicina per al verí espanyolista en la resta de l’Estat, que ha impactat en àmplies capes de les i els treballadors. Soldar la unitat en la lluita contra el Règim del 78 i la Corona és una tasca urgent. Si l’ofensiva repressiva a Catalunya passa els drets democràtics en la resta de l’Estat van a ser, encara més, calcigats per jutges, fiscals i policies, i el règim sortirà enfortit per poder intervenir arbitràriament qualsevol institució que es mostri mínimament díscola. Però a més, les i els catalans podran realment decidir en llibertat el seu futur, solament sobre les ruïnes de la Corona i el Règim, i la tasca d’acabar amb ell i poder obrir veritables processos constituents i la possibilitat d’una lliure federació de repúbliques de treballadors, solament es pot concloure com a part d’una lluita conjunta.

Lamentablement la direcció de la CUP i els diputats, que fins i tot ja donen per fet que votarien a Puigdemont fins i tot sense que s’hagi fet públic com seria l’acord programàtic del nou Govern, estan lluny de proposar-se alguna cosa així. És hora que aquells sectors de l’esquerra independentista, els CDR i el moviment democràtic que comencen a veure que la política de “mà estesa” ha contribuït a la derrota, juntament amb l’esquerra revolucionària que defensem la perspectiva de conquistar una república catalana socialista i dels treballadors, s’obri un procés de debat sobre quin esquerra és necessari construir tant a Catalunya com en la resta de l’Estat.

L’experiència catalan despulla la necessitat d’una esquerra que no s’ennuvoli amb les il·lusions de reforma del Règim que encarna Podemos, IU i els “comuns”, ni tampoc amb les que de la mà dels hereus del pujolisme es podia començar a tombar el Règim. Que es proposi ser part de la lluita democràtica contra la Corona, el dret a decidir i aquesta democràcia per a rics, des de la més absoluta independència de classe, vinculant aquestes demandes amb un programa anticapitalista i en la perspectiva de conquerir governs dels i les treballadores.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic