El dissabte al matí va quedar clar: el sindicat metal·lúrgic “IG Metall” ampliarà massivament les vagues en el sector. En les darreres setmanes 930.000 treballadors van abandonar la feina durant les aturades d’algunes hores, ara el sindicat cridarà a vagues de 24 hores a partir del dimecres. Fins al dimarts es votaran aquestes mesures en més de 250 empreses, “a totes les branques i en totes les dimensions”.

En una declaració de premsa, el sindicat metal·lúrgic declarava: “les preparacions s’estan fent a corre-cuita. Els efectes en les empreses escollides seran molt més grans que en el vagues d’advertència anteriors. Mentre que hi hagi vagues de 24 hores durant aquesta setmana, no hi haurà noves negociacions. El cap de setmana vinent, la patronal tindrà una nova oportunitat per arribar a un acord amb l’IG Metall. Si no, farem un referèndum per a cridar a vagues indefinides”.

L’escalada del conflicte es va fer necessària perquè les negociacions a la província de Baden-Wurtemberg, les paritàries de la qual són tradicionalment una orientació pels acords a les altres regions, van seguir sense resoldre’s el dissabte en la quinta ronda de converses. El sindicat va informar: “la patronal sols va oferir una pujada salarial del 3%, tot i el molt bon clima econòmic, i també va bloquejar la solució sobre la jornada laboral. [...] El punt clau de les negociacions era el subsidi parcial per a la reducció de la jornada laboral per a treballadors amb nens o parents als que s’hagi d’atendre.

Vagues pioneres

Les vagues d’advertència de masses d’aquesta setmana són pioneres per distintes raons. Per primera vegada l’IG Metall fa vagues d’advertència de 24 hores com a mesura de força. Això és important perquè les cúpules sindicals en els darrers anys es van negar a escalar el nivell de conflicte. Amb la introducció de vagues de 24 hores com a mesura que es decideix i directament es fa efectiva a nivell d’empresa, s’amplia la pressió massivament. La seva repercussió econòmica és molt gran, perquè les cadenes de producció “just in time” en la branca metal·lúrgica poden aturar-se completament fins i tot si hi ha vagues d’un sol dia en una empresa important.

A més, les votacions al nivell d’empresa retornaran una part del poder decisió –que avui es troba concentrat en la burocràcia sindical- a la base del conflicte laboral. Això també podria ser un punt de partida per a un desenvolupament del conflicte a una escala encara més massiva si la patronal no cedeix a pesar de les vagues d’aquesta setmana. A la premsa internacional per fora d’Alemanya es parla fins i tot d’una “tendència a la vaga general en el sector del metall” (The Guardian). Encara no estem en aquest nivell – en el cas que fallin novament les negociacions el sindicat va amenaçar amb una vaga de tota la branca, però això no significaria necessàriament una vaga simultània o per temps indefinit. Tot i això, en comparació amb les paritàries molt modestes dels últims anys, una crida a la vaga en tota la branca seria un esdeveniment important que podria canviar considerablement les relacions de força entre les classes a Alemanya.

L’altre aspecte significatiu és que el conflicte laboral en el sector del metall té demandes que són una contra tendència a les polítiques de precarització laboral que venen essent dominant des de “l’agenda 2010” de Schroeder i sobretot des del començament de la crisi mundial fa una dècada. És que l’IG Metall no sol està reclamant una pujada salarial, sinó que reclama discutir la jornada laboral.

Més temps per a viure, en lloc de viure per a treballar!

Com a resposta a la creixent “flexibilització” de la jornada laboral – sempre a costa dels treballadors-, el sindicat va demandar en aquestes paritàries una reducció del temps de la jornada laboral. Concretament exigeixen que els treballadors, de forma voluntària i individual, puguin reduir la seva jornada laboral a 28 hores per setmana durant un període de dos anys i després puguin tornar a la jornada completa. Fins al dia d’avui, en el conveni existeix el dret a reduir la jornada, però no inclou el dret a tornar a la jornada a temps complet una vegada han passat els dos anys. En cas que la reducció es faci amb l’objectiu de cuidar un nen o un familiar, el sindicat demanda una compensació salarial parcial de 200 euros al mes, i en el cas d’una reducció per motiu d’un treball per torn, demanda 750 euros a l’any.

Aquesta reivindicació és altament progressiva perquè obre una discussió sobre la reducció de la jornada laboral que en les últimes dècades s’havia perdut completament en el moviment obrer. És una tendència contrària a l’extensió omnipresent de la jornada laboral; a pesar que els convenis col·lectius en el sector metal·lúrgic dicten una setmana laboral de 35 a 37 hores (en Alemanya occidental i Alemanya oriental, respectivament) la setmana laboral és de més de 43 hores. Fins i tot en el sector metal·lúrgic aquestes xifres estan lluny de ser una excepció.

Aquesta dimensió és per tant la que atorga a aquest conflicte el potencial de ser el més important en el sector metal·lúrgic en els darrers 30 anys. Mentre que en els darrers anys van ser sobretot els treballadors de serveis precaris els que havien anat a la vaga, ara es comença a moure el sector industrial més important d’Alemanya, el pilar central de l’economia exportadora del país. Si s’aconseguís imposar aquestes demandes sobre la jornada laboral en aquest sector estratègic, es podria obrir un nou horitzó a la classe obrera, rere anys de lluites defensives.

A primera vista, la demanda de poder reprendre una jornada completa després de dos anys podria semblar una demanda bastant limitada, però la seva gran força prové del fet que la tendència en les darreres dècades va anar cap a jornades laborals cada cop més llargues i més precàries. Per primer cop ens trobem amb una lluita decidida en la direcció oposada. Per una altra banda, és important la dimensió feminista de la demanda laboral, ja que són majorment les dones les que pateixen la “trampa del temps parcial”. Dones que demanen reduir la seva jornada per a atendre els nens o familiars i que després d’un temps no poden tornar a la jornada completa, la qual cosa les acaba empenyent a una dependència permanent de les seves parelles.

Però aquests no són els únics motius que duen al fet que la patronal alemanya estigui categòricament en contra de la demanda; allò que realment fa enfurismar a la patronal és que el sindicat estigui reclamant una compensació salarial parcial per la reducció de la jornada laboral –una demanda que fa anys era impensable a Alemanya-.

Reducció de la jornada laboral per a tots!

Aquesta vaga planteja la possibilitat d’obrir una discussió encara més radical: la reducció general de la jornada laboral sense rebaixa salarial i el repartiment de les hores de treball. En lloc de la bretxa creixent entre els “mini jobs” (que no basten per a viure) i uns treballs amb una jornada laboral extrema que condueix a l’estrès, el burnout i problemes físics de tot tipus, seria completament factible una reducció de la setmana laboral a 30 hores per a tots. La tecnologia per a fer-ho possible ja existeix: en lloc d’accelerar cada cop més el ritme de les màquines i condemnar als treballadors a ser esclaus de l’automatització i la robotització, es podrien utilitzar els progressos tecnològics per a reduir la jornada laboral per a tothom. Aquesta seria una oportunitat també per acabar amb l’atur de més de 3 milions de persones, la misèria de Hartz-IV [la prestació a la desocupació per a les persones en atur de llarga durada de nacionalitat alemanya o amb residència habitual a Alemanya], la precarietat dels immigrants i integrar a aquestes persones al mercat laboral.

Per prendre exemple de l’esquerra internacional, a Argentina durant les darreres eleccions el Frente de Izquierda y de los Trabajadores (FIT) va fer una gran campanya d’agitació durant les eleccions amb aquesta demanda clau: treballar 6 hores per dia, 5 dies a la setmana. Més d’un milió de treballadors van votar per aquestes propostes. ¿Per què no fóra possible a Alemanya desenvolupar una campanya massiva en el mateix sentit? D’aquesta forma, els treballadors i les treballadores podrien començar a pensar en un futur diferent.