La ressaca del 21-D

Poques conclusions es poden extreure del resultat de les darreres eleccions catalanes excepte la sensació que han servit de poc o res per a la resolució del conflicte que es va iniciar fa no gaire més d’un lustre. Cosa que un servidor ja va apuntar en l’última col·laboració amb Esquerra Diari. I per molt temptador que sigui atribuir-me un talent especial per a interpretar la realitat i predir el futur, la realitat era molt previsible.

Amb una participació final del 80% i més de 4 milions de sufragis, el vot a Catalunya ha quedat dividit en dues meitats gairebé idèntiques entre el que s’ha anomenat unionistes i independentistes, tot i que a l’hora de la veritat a ambdós bàndols (i especialment el constitucionalista) hi ha sensibilitats suficientment diverses com per posar aquesta lògica de blocs entre cometes.

Però 2 milions de vots independentistes a Catalunya son una cosa inèdita i molt rellevant des de la restauració de la democràcia. Fa només 20 anys l’independentisme era una posició clarament marginal que no representava ni el 10% de l’arc parlamentari. A les autonòmiques de 1999, l’ERC de Carod-Rovira treia pitjors resultats que el PP d’Alberto Fernández Díaz. El 21-D els republicans superaven en 750.000 vots als populars, que com a opció política queden fins i tot per darrera dels anticapitalistes de la CUP.

Igual de rellevants son els 1,1 milions de vots a Ciutadans, el partit que arrossega bona part del suport que històricament ha tingut el PSC a les zones metropolitanes i especialment la de Barcelona. Es demostra finalment que el cinturó no era roig sinó rojigualda. I malgrat les mentides que s’ha encarregat d’escampar el partit taronja cal recordar que el resultat històric d’aquest espai polític-sociològic el va aconseguir Pasqual Maragall el 1999 amb 1.183.299 de vots.

El marc identitari

Sóc un ferm defensor de que una de les raons principals (tot i que no l’única) per al creixement de l’independentisme català els darrers 20 anys ha sigut el progressiu abandonament de la identitat com a marc referencial. Mentre la llengua, la cultura i demés factors (que no són menors) de l’anomenat fet diferencial han sigut el principal element de cohesió de l’independentisme català, aquest s’ha condemnat a la marginalitat. Amb elements de puresa identitària resultava impossible arribar a un alt percentatge de la població que és per natura mestissa.

Ja el 2018 l’independentisme representa a sectors de població molt allunyats d’aquell nacionalisme pujolista dels anys 90 a través de valors republicans, de model d’Estat i defensa dels drets i les llibertats. Crec que se li ha d’atribuir a Carod-Rovira (un polític amb moltes ombres) bona part del mèrit per aquest canvi de marc mental.

La regressió democràtica o el dèficit fiscal son temes que afecten a tots els catalans, més enllà del seu sentiment de pertinença. I és quelcom en el que s’ha d’insistir perquè segueix existint una efectiva maquinària de propaganda que treballa les 24 hores per a vincular l’independentisme a un etnicisme que mira amb superioritat a bona part de la població de Catalunya.

També són problemes comuns de tots els catalans sense distinció les polítiques d’austeritat, la precarització del mercat laboral, l’erosió continuada del sector públic en favor del privat o la corrupció, que han sigut injustament relegats de l’agenda política del procés per a no incomodar a la vella casta dirigent catalana que ha abraçat la causa secessionista com una taula de salvació els darrers anys. Un altre error que s’ha de resoldre si de veritat es vol arribar algun dia a bona part de la classe treballadora que encara no s’ha sumat a la construcció de la República catalana.

Cròniques de Tabarnia

Curiosament, a mida que l’independentisme ha volgut allunyar-se del marc identitari, hi ha un moviment directament proporcional en sentit contrari a les files constitucionalistes. Una cosa que ve de lluny i que ha tingut molts noms. S’ha anomenat Catalunya real, majoria silenciosa i ara s’intenta concretar a cop de màrqueting polític en un territori de ficció anomenat Tabarnia, que en realitat es redueix a les zones de Catalunya on hi ha un major percentatge de castellanoparlants.

No és un concepte que em resulti estrany. Vaig néixer, em vaig criar i visc en aquest espai sociològic que ambiciona cohesionar l’unionisme espanyolista identitari a Catalunya i que té a Ciutadans com a màxim exponent, un partit que va néixer el 2006 amb aquesta idea entre les celles. Però tampoc sorgeix del no res. És una cosa que ja s’endevinava en la identitat barcelonina excloent que han anat configurant dècades de governs socialistes a la zona metropolitana. La tendència d’enfrontar el que és local amb allò cosmopolita fins al paroxisme, en el qual tot allò que recordi a la cultura catalana destorba al corró gentrificador en el que s’ha convertit la ciutat de Barcelona i el seu entorn.

És a mi, nét d’immigrants i veí del barri de La Verneda, a qui s’adrecen quan desenterren paraules en desús com xarnego per a fer-les servir d’arma llancívola just abans de lamentar-se de com fractura l’independentisme la societat catalana. A mi i tants altres com jo als que pretenen victimitzar quan asseguren que a Catalunya hi ha ciutadans de segona classe.

Més enllà de lo irresponsable i nociu que resulta aquest discurs polític, s’ha de reconèixer que cala com pluja d’abril sobre un sector de la societat que porta dècades en procés de guetització, condicionat per un relat que parla de discriminació lingüística a les escoles o la retolació de negocis i d’un determinisme a l’ascensor social basat en el lloc d’origen i els cognoms. Un discurs que sovint arriba des de fora de Catalunya i que es tan fàcil de desmentir trepitjant el carrer com difícil de contrarestar pel nombre i la dimensió dels seus altaveus mediàtics.

Molt s’ha parlat de la República catalana idealitzada per l’independentisme i massa poc de la distòpia en la que l’unionisme te submergida a bona part dels seus votants. Una situació que si no es redreça a temps no només amenaça amb desvertebrar la fràgil cohesió social sinó que pot degenerar en una situació semblant a la que es viu a França amb la malaise des banlieus (el malestar dels suburbis). No hem d’oblidar mai que hi ha persones que tot i portar dècades visquent a Catalunya segueixen sense sentir-se catalans. Aquest és un fracàs de tots.

La reconstrucció de l’identitat

Un altre fenomen al que se li ha de posar molta atenció són les conseqüències que els fets del passat mes d’octubre tindran sobre la identitat catalana. Per a molts catalans no ha sigut fàcil d’assumir la celebració i justificació de la violència i la repressió no només a bona part de la resta d’Espanya sinó per part d’alguns dels seus propis veïns. Sense ànims de banalitzar, d’això ja en va parlar extensament l’escriptor italià Primo Levi al llarg de la seva obra, en el marc de les cicatrius que va deixar l’Holocaust a la identitat jueva.

L’1-O, les detencions i l’aplicació del 155 són una radical modificació de la realitat que per força suposarà una crisi existencial d’identitat col·lectiva. Encara no sabem en quin sentit però ja s’endevinen dos fenòmens: Un sector de la població ha respost amb més radicalització, mentre que un altre (potser el majoritari) demostra símptomes de depressió i estrès postraumàtic.

El gran repte a Catalunya serà configurar de nou un projecte que il·lusioni y mobilitzi a tanta gent com ho va fer el procés independentista davant la constatació del seu fracàs, no només per la resposta repressiva de l’Estat espanyol sinó per la manifesta incapacitat d’oferir oposició per part del Govern.

I, precisament per això últim, que aquest projecte sigui creïble. Els límits constitucionals son ja massa clars per retornar a l’autonomisme. Esgotades les vies de diàleg i davant la passivitat d’Europa, un referèndum vinculant és inviable. I la resistència espiritual no sembla que tingui gaire més marge de maniobra. Ara què?

Es pot aspirar realment a la construcció d’una República catalana amb els actuals partits al capdavant? Existeix en el conjunt de l’Estat espanyol una majoria social suficient que faci factible pensar en una reforma federal descentralitzadora que pugui seduir als catalans? Es possible aquest Estat dins del cadenat de la Constitució de 1978 i la monarquia borbònica? I en el marc de l’actual Unió Europea? Tots al racó de pensar.