En passats articles reflexionàvem sobre la contradicció que representava una ampliació -mai vista en dècades- de les polítiques monetàries pel Banc Central Europeu (BCE) com a forma de salvament “ocult” de l’economia, mentre segueix havent-hi massa capacitat instal·lada.

Des que es va deixar enrere la recessió fins ara, l’economia segueix sent un puzzle difícil de resoldre. I és que augmentant les polítiques d’expansió monetària -com fa el BCE comprant bons a empreses i al sistema financer- no és suficient per a una recuperació ampliada del capital sinó no hi ha noves fonts de valorització. Fins i tot malgrat l’atac brutal cap a les condicions de vida i de treball de la majoria social assalariada, la rendibilitat empresarial segueix sent insuficient.

La complexa operació d’aquesta cruïlla podria mostrar més límits fins i tot si tenim en compte -inevitablement- les últimes dades de l’economia mundial publicats per l’OCDE i el FMI. Paula Bach explica referent a això que “la combinació d’inversió feble, productivitat per sota de les mitjanes històriques, pronòstic a mig termini de creixement econòmic mundial descendent i continuïtat del lloc protagònic de la valorització financera, no sembla estar augurant l’adveniment d’una “revolució industrial” sinó més aviat anys de feblesa endèmica del capital. Un escenari en el qual podran succeir-se modestes recuperacions com l’actual i nous episodis catastròfics”.

Malgrat el creixement hi ha una persistent baixa rendibilitat empresarial

Vegem algunes dades per fer-nos una idea. La Fundació del BBVA va publicar que en el quart trimestre del 2017 hi ha signes a la desacceleració. Planteja que mentre en 2016 es va créixer al 3,3%, en els últims mesos del 2017 ho va fer al 3,1% i les seves previsions mostren que en 2018 s’arribarà al 2,5%.

A més, el creixement del consum privat es modera des del segon semestre de 2016 i la tendència “es deu a la finalització d’estímuls temporals i vents de cua com a reduccions impositives, descens de preus del petroli i atonia d’alguns fonaments (riquesa financera i impacte d’incertesa política)”.

Fins ara el fràgil creixement econòmic espanyol és ajudat pels enormes guanys del sector del turisme i les exportacions. En particular, les exportacions han mantingut el seu creixement esmorteint, al seu torn, les dificultats del sector industrial durant la crisi.

Les xifres sobre deute exterior -públic i privat- segueixen sent altíssimes per més que el BCE segueixi injectant ingents quantitats de diners. El segon semestre de 2017 indiquen que el deute exterior ha aconseguit un record en termes absoluts d’1,91 bilions d’euros. El que representa un 170% del PIB enfront d’un 174,6 % de màxim en 2010.

El deute públic, després dels generosos plans d’ajuda al sector privat, se situa entorn del 100% del PIB, només suportable en el context de baixos tipus d’interès. Les polítiques d’austeritat no s’han traduït en una reducció substancial del deute, com s’ha propugnat, sinó tot el contrari.

Com comenta a més Daniel Albarrasí, economista i membre d’Anticapitalistes i Podemos, en la revesteixi Viento Sur, hi ha “una clara tendència a la caiguda de la taxa de rendibilitat empresarial” i agrega que és veritat que la “la inaudita política monetària expansiva del BCE” va ajudar a la recuperació fins a 2017 però no ha pogut “evitar el descens del tipus de benefici efectiu, que amb prou feines ha sostingut el seu nivell en aquests últims anys de postcrisis. Ni que dir que el nivell de tipus de benefici efectiu actual és senzillament minúscul per poder reactivar l’acumulació a nivells sostinguts”.

Productivitat, capacitat instal·lada i inversió

En relació a la productivitat, diferents estudis mostren que malgrat el creixement econòmic aquesta és baixissima. Pràcticament des de 2014 s’ha produït un “desplaçament” cap als sectors de baixa productivitat (comerç, transport, hostaleria i turisme), disminuint els sectors de productivitat per sobre de la mitjana fins a situar-se en el 37,1%. La indústria per exemple ha recuperat part del seu pes en el PIB, però no ha recuperat la importància relativa anterior a la crisi. Altres branques més productives com les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), representen ara un percentatge inferior de la producció.

El FMI assenyalava clarament que l’ocupació creada en els últims anys han estat en aquelles branques que tenen una menor productivitat. Per exemple, els sectors més productius concentraven en 2007 el 19,8% de les hores treballades, i aquest percentatge s’havia reduït fins al 18,9% en 2013. Des de llavors, amb prou feines ha variat, i en 2017 es va situar en el 18,8%. En els últims quatre anys, el 82% de l’augment de les hores treballades s’ha concentrat en els sectors amb productivitat inferior a la mitjana.

Estudis com el del BBVA mostren a més que l’economia està altament capitalitzada, és a dir massa capacitat instal·lada. Per exemple els canvis en la composició de l’estoc de capital són lents: els actius immobiliaris -habitatges i altres construccions - són molt duradors. El capital residencial ha perdut més de 10 punts percentuals des de 2007, però els actius relacionats amb la construcció encara representen gairebé el 85% del capital total.

En relació a la inversió, la tendència des de 2008 va produir un gir cap als sectors com la maquinària, les TIC i els actius immaterials, augmentant aquests sectors respecte al tradicional sector de la construcció d’habitatges i edificis. Però de conjunt, encara que el “esforç inversor” ha augmentat des del 2008 del 2% al 2,8%, segueix sent insuficient. Per al BBVA “l’actual esforç inversor se situa en mínims històrics per a Espanya: més de 4 punts percentuals per sota de la mitjana de l’últim mig segle” a més “la inversió total en els últims anys amb prou feines cobreix la depreciació de l’estoc de capital existent, que és elevat però creix molt poc”.

En conclusió. Malgrat la sortida de la recessió, el capitalisme espanyol, manté límits estratègics que li condicionen per tenir una recuperació “duradora”. D’una banda la falta de noves fonts “reals” de valorització del capital que permeti una acumulació àmplia. Com ho va ser en èpoques de “vaques grosses” el nínxol d’acumulació que va suposar el boom immobiliari, i que l’economia capitalista espanyola no pot substituir per un altre sector (productiu o especulatiu) al mateix nivell de rendiment. I d’altra banda la devaluació salarial i les reformes laborals del PSOE i el PP han provocat una disminució dels salaris i del poder adquisitiu. No és una bogeria, doncs, pensar que els propers anys la situació política pot estar marcada per una augment de la lluita de classes, més encara si les tendències a una nova recessió es compleix.