La capital belga es va veure alterada a la seva zona cèntrica per unes 45.000 ànimes, segons la policia local. El dispositiu policial es va veure desbordat davant l’allau humà provocant retards de més de 40 minuts. Tot el migdia i les primeres hores de la tarda del passat dijous es va fer impossible el trànsit peatonal i vehicular.

Fa anys que la capital de la Unió Europea no rebia la visita de tantes persones. La manifestació per la independència catalana va contrastar clarament amb la manifestació del dia anterior, organitzada per Societat Civil Catalana, que amb prou feines va reunir 1000 persones, segons els organitzadors. O amb la manifestació realitzada el dimarts a Barcelona que va comptar amb 12.000 persones que defensaven la Constitució del 78.

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría es va afanyar a dir que l’independentisme estava esgotat, kaput. No obstant això, “els morts que vosaltres mateu, gaudeixen de bona salut”. La massiva presència catalana a la ciutat d’Hergé cantant “Independència”, “llibertat presos polítics” i “Puigdemont President” més aviat ens diuen una altra cosa.

La manifestació va acabar amb les oratòries de diversos dirigents de la CUP, ERC, JxCat, l’ANC i Òmnium. Puigdemont va enviar un missatge cap a la Unió Europea reclamant que “Europa s’adoni que encara pot jugar un paper”. Els dirigents de la UE ho saben i ho fan. De cap manera recolzaran una independència d’un poble que vingui des dels carrers. Tret que no la puguin parar i que trobin una manera de sotmetre’l. Sinó vegem Kosovo.

L’independentisme viu malgrat Rajoy…

L’aplicació de l’article 155 va ser un duríssim cop contra el moviment democràtic català. En primer lloc, va cessar a tot el Govern i el Parlament català. Després va posar a la presó preventiva a la meitat del Govern amb un judici per sedició i rebel·lió que no se sosté per cap part. El Govern central es va fer càrrec de les eleccions, els Mossos d’Esquadra i del funcionament de l’administració.

A cop de BOE i de dictàmens judicials el Règim del 78 pretén acabar amb el moviment popular català. Rajoy, el PSOE i Cs se la juguen a les eleccions i per a això compten amb una judicatura que pretén “marcar tendències en la moda” dient quins colors i quines peces de roba podrem fer servir el 21D. Es veu que el groc es posarà de moda en els últims dies de la tardor.

Tenim a totes les forces policials tractant d’identificar persones en els talls de carretera del 8N. El poder judicial està tractant de trobar “delictes d’opinió” en tot aquell que gosi denunciar l’accionar ultrareaccionari de l’Estat espanyol. I per si fos poc el control econòmic ha transcendit Catalunya, per arribar a Madrid i potser a 22 municipis més (trobant-se cinc capitals andaluses en aquesta llista).

Tot i així, “eppur si muove”…

…i malgrat el PDeCAT i ERC

Tan dur va ser que des del minut següent a la declaració d’independència cap dirigent de Junts pel Sí i de la CUP amb prou feines van fer quelcom per fer realitat la naixent república. Puigdemont i alguns Consellers van maxar de Catalunya. Junqueras i la resta es van quedar, però sense signar un sol decret. La Generalitat buida i amb la bandera espanyola onejant, “com sempre”.

Tan dur com això va ser també la manera en què els dirigents catalans van sortir de presó. Forcadell, amb els integrants de la Taula, i els Consellers van acceptar davant el jutge que la declaració de la República va ser política i no jurídica, que no s’oposaran al 155, que respectaran la Constitució. Segurament faltarà algun petó a la mà del Monarca. Quin contrast amb el poble català que va defensar l’1-O amb el seu cos, que el 8-N va tallar els carrers i va fer vaga el 3-O.

És entendible que hi hagi un suport massiu a Puigdemont i als Consellers. Al cap i a la fi, el Govern va ser cessat per Madrid i encara n’hi ha alguns en presó i uns altres a Bèlgica per la “justícia” espanyola. El poble català no té una altra alternativa en la taula, més que el famós “full de ruta”. I, totes les forces des de la dreta catalana del PDeCAT fins als anticapitalistes de la CUP, ho han defensat.

Però defensar a aquests dirigents, contra l’ofensiva reaccionària de l’Estat espanyol, no ens pot fer oblidar que durant anys ens van tenir marcant el pas en el mateix lloc. Deien construir “estructures d’estat”. Després de l’1-O i el 3-O ens van fer perdre molt temps que van aprofitar les empreses catalanes per anar-se’n. Puigdemont-Junqueras van fer una “declaració suspesa” l’1-O. I el 27-O tots els dirigents es van esborrar després de la declaració.

La República catalana haurà de ser una República dels treballadors

El poble català està en una enorme disjuntiva. Va demostrar als carrers estar disposat a lluitar per una república catalana independent. No obstant això, els seus dirigents els diuen que cal votar de nou, que si guanyen el 21D podran acabar amb el 155 i l’ofensiva recentralizadora. Però el Govern de Rajoy va deixar ben clar que cal ajustar-se a la Constitució, qui no la respecti tindrà més 155. La mateixa que els Consellers van assegurar que obeiran per sortir de la presó (igual que el 155).

S’ha vist que no és possible fer una república catalana independent sota la direcció de Puigdemont-Junqueras (l’antiga Convergència ara PDeCAT i ERC). Per més pressió que la CUP i l’esquerra independentista facin, els màxims dirigents ja han dit que la república és més un desig que una realitat i es proposen estirar el xiclet el màxim possible.

Per fer realitat el mandat popular de l’1-O i impulsar la República és necessari lluitar per un procés constituent veritablement lliure i sobirà que inclogui les demandes socials dels treballadors i el poble. Que acabi amb la precarietat laboral, fer desaparèixer la xacra de l’atur, acabar amb el “nimileurisme”, tornar enrere totes les retallades en sanitat, educació, etc; que eviti la fugida de capitals i empreses del territori, que nacionalitzi aquelles empreses que acomiadin o vulguin anar-se’n de Catalunya.

Una República així, només serà possible mitjançant la mobilització del poble i els treballadors catalans en lluita contra el reaccionari règim del 78. Per això tenen por els dirigents “amics del empresariat” com Santi Vila i Artur Mas (i també li temen Rajoy i Sánchez). La República catalana dels treballadors serà la capçalera de platja per estendre’s a la resta de l’Estat espanyol i acabar amb el capitalisme que genera treballadors pobres.