Edición castellano

En diverses ocasions el candidat de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, ha recriminat, en sessió parlamentària, al Govern de Rajoy l’aplicació de l’article 155. El dirigent català, en discussió amb el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro li va dir que “s’han carregat el pacte entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas” en relació a la intervenció de les finances catalanes. També va assegurar que “s’han carregat els pactes bàsics de la constitució territorial…”

En la sessió parlamentària de control al Govern del dimecres passat, Domènech va etzibar a la bancada popular que “amb vostès no s’hagués ni fet el pacte Suárez-Tarradellas, ni la Transició” i va alertar que “s’han creuat totes les línies vermelles”. La qual cosa ens porta a pensar que els Comuns, sí estarien disposats a pactar amb la gent del búnker, tal com va fer Tarradellas. De la mateixa manera que Jordi Turull, dirigent de l’antiga Convergència, també reivindiqués aquest pacte.

És difícil de trobar els actors d’aquest pacte avui dia. Potser Xavier Domènech estigui pensant en Inés Arrimadas de Ciutadans o en Xavier García Albiol del PP que són els qui més clarament representen al búnker i a l’Ibex35. Pensar que Pablo Iglesias parlava de trencar els cadenats del 78 i ara busca pactar amb el “Suárez” d’avui. Però, què és el que es va pactar? i qué va significar aquest pacte per al poble català i de la resta de l’Estat?

La dictadura amenaçada per l’agitació social

La dictadura franquista va estar bregant amb una resistència en ascens des de finals dels 60. A la mort de Franco, la dictadura, sota el Govern d’Arias Navarro (i amb el Rei com a primer mandatari) va signar el decret de congelació salarial que va deslligar un període d’enormes lluites obreres en tot l’Estat. El país estava en plena crisi del petroli amb una inflació galopant i fugida de capitals. La dictadura tractava que la crisi la paguessin els treballadors i el poble (les coincidències no són tals).

Des de finals del 75 es van anar succeint les lluites obreres per augment de salaris i diverses reivindicacions econòmiques contra la carestia de la vida. Al mateix temps hi havia lluites estudiantils contra el règim. A Catalunya, la primera Diada després de la mort de Franco va reunir a milers de persones a Sant Boi de Llobregat.

Com a conseqüència de la inestable situació, el Rei Juan Carlos va posar a Adolfo Suárez al capdavant del govern a partir de juliol del 1976. Des del principi, Juan Carlos i Suárez van buscar la forma de desactivar les lluites obreres i populars a través d’una sèrie de pactes amb l’oposició burgesa mitjançant la convocatòria d’eleccions. El búnker estava aïllat, i el règim buscava ampliar el personal polític per guanyar en estabilitat.

A l’abril del 77 es dóna el primer acord. El règim legalitza al Partit Comunista d’Espanya i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a canvi que Carrillo i la Pasionaria besin la mà del Rei i la bandera espanyola. Suárez també va percebre que a Catalunya hi havia una gran agitació i el problema de que l’esquerra fos majoria. En les eleccions de juny, entre el PSC i el vell PSUC van obtenir el 46% (!!) dels vots. La Catalunya posfranquista semblava ser vermella. I la Diada va reunir a més d’un milió de persones.

Què va ser realment el Pacte Suárez-Tarradellas?

En primer lloc el pacte té un aspecte que sembla contradictori. Suárez provenia del ronyó de la dictadura franquista. És a dir, dels qui van realitzar el cop d’estat al juliol del 36 contra la II República i van preparar la restauració monàrquica amb el Rei Juan Carlos. I, precisament Josep Tarradellas, capdavanter d’Esquerra Republicana per aquell temps, era un protagonista de les forces republicanes i del nou poder que va néixer amb la caiguda de la monarquia en la dècada del 30. Un era un dirigent franquista i l’altre procedia de la II República.

Amb el pacte, Suárez obtenia una major legitimitat, gràcies al suport directe de Tarradellas qui portava l’aurèola de la República espanyola. I, gràcies al suport del PSOE i del PCE, ja semblava oblidar que era un dirigent procedent de la dictadura franquista. Del 29 de setembre és el decret pel qual Suárez va restablir la Generalitat Catalana i va nomenar com a President provisional a Josep Tarradellas. Tarradellas li va agrair beneint al Monarca i a la Constitució aprovada l’any següent.

Tarradellas guanyava en reconeixement. Les negociacions es van fer tenint com a figura central al mateix Josep Tarradellas. L’acord final va ser negociat entre el Govern de Suárez, Tarradellas i els partits polítics. Fins i tot Aliança Popular va signar l’acord, encara que no va estar present en les reunions. No van faltar les organitzacions socialistes que després van fundar el PSC, ni el PSUC.

El 23 d’octubre de 1977 va tornar Tarradellas a Catalunya. Va pronunciar la seva famosa frase “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” i va aconseguir reunir en un govern de concentració, a tots els partits polítics catalans (des del PSUC fins als democristians). En 1979 aproven l’Estatut de Catalunya amb el suport de l’àmplia majoria de forces polítiques. D’aquesta forma, Tarradellas al costat del jove Jordi Pujol aconsegueixen desviar tot el procés de mobilitzacions a Catalunya.

Finalment, aquest acord va ser l’últim recolzament que van aconseguir Suárez i el Rei. Als pocs dies se signaven els Pactes de la Moncloa i es va iniciar un període d’atac a les conquestes obreres com l’acomiadament lliure, un augment salarial per sota de la inflació, la devaluació i la pesseta que van afectar greument els salaris dels treballadors. Pactes que van ser signats per les principals forces polítiques de l’esquerra i la dreta.

Un pacte fundacional del Règim del 78

En síntesi, el contingut del pacte entre Suárez i Tarradellas és completament reaccionari. Va servir perquè la columna vertebral de la dictadura passés de manera íntegra a formar part de la “nova democràcia”. L’exèrcit i les forces de seguretat, el poder judicial i la seva casta de jutges conservadors, les clavegueres de l’estat i els funcionaris que es mouen entre bambolines, i, el més important, la restauració de la Monarquia.

Aquest pacte va donar més força a la Transició en la construcció del reaccionari règim del 78. Va permetre que el poder dels rics aixequés cap amb els Pactes de la Moncloa que van organitzar tot l’embull institucional i van permetre les mesures econòmiques amb les quals els treballadors van córrer amb el pes de la crisi econòmica.

Va ser un pacte que va ajudar a la conformació de la Constitució del 78. Una constitució completament reaccionària que no només no reconeixia el dret d’autodeterminació de les nacions, sinó que establia el Regne d’Espanya, sense reconèixer les diferents nacionalitats que existeixen en el seu interior.

Catalunya en Comú recull l’herència del vell PSUC

CeC es defineix com una “força d’esquerra” que pretén buscar una “democràcia real”. Es reivindiquen com una formació “radicalment democràtica”. Pot resultar sorprenent que una força que diu ser d’esquerra reivindiqui el que va ser un pacte amb la dreta franquista. No obstant això, lamentablement, no ho és tant. Com ja està detallat més amunt, el PSUC, el PCE, el PSOE i el PSC han pactat tota la transició democràtica. Catalunya en Comú s’està constituint com una esquerra del règim.

No és casual que un dels dos principals partits sigui Iniciativa per Catalunya que és hereva directa del PSUC i que conformés el tripartit (PSC-ERC-ICV) que va governar Catalunya entre 2003 i 2010. No és casual que l’altra força, BComú d’Ada Colau, governés a l’ajuntament de Barcelona amb el PSC fins fa dos dies. Així com tampoc ho és la reivindicació del pacte Suárez-Tarradellas.

Els Comuns estan construint una esquerra del Règim. Mostra d’això és que el referèndum que demanen és un referèndum pactat, d’acord a les regles institucionals del reaccionari règim del 78. En ser una esquerra del Règim, no és d’estranyar que els seus dirigents siguin aplaudits per la dreta més rància: el PP i Ciutadans, com li va passar a Coscubiela. És que una esquerra del Règim sempre ho defensa, més quan el mateix té una crisi greu.

El mateix rol que van jugar els seus antecessors del PCE i el PSUC, l’estan jugant els Comuns tractant de buscar una negociació impossible amb el Govern de Rajoy i d’acord a una Constitució que va ser imposada pel “soroll de sabres”. Però del que es tracta és de volar els cadenats del 78 mitjançant les lluites obreres i socials. Només així es podrà conquistar una “democràcia real” que resolgui els greus problemes de l’atur, la precarietat, l’habitatge, l’educació. Una veritable esquerra, ha d’estar amb els treballadors i tenir una estratègia anticapitalista.