Edición castellano

ID: En quins altres moments de la història es va viure tanta tensió entre l’Estat central i Catalunya?

Salvador Lou: Podríem anar molt enrere, des de la revolta dels Segadors del segle XVII o la guerra de successió, que conclou en 1714 amb el triomf dels Borbons i la fi de les institucions d’autogovern catalanes. En realitat, mai va deixar d’existir tensió, mai va desaparèixer. Durant el segle XVIII i el segle XIX aquesta tensió s’expressa en l’enfrontament de l’Estat central amb molts sectors populars catalans que van protagonitzar motins i aixecaments en contra de les lleves forçoses, les "quintes", o en contra de les tendències més regressives de l’absolutisme. I serà al començament del segle XX quan aquesta tensió arribarà a la seva màxima esplendor, en la dècada dels anys ‘10 i primers anys ‘20, amb el sorgiment dels sectors catalanistes en les files de la petita i mitjana burgesia. Finalment, en la dècada dels anys ‘30, quan la qüestió catalana va ser un dels eixos que va travessar la segona República fins a la guerra civil.

La lluita per la independència catalana va reaparèixer al segle XX molt relacionada amb la lluita per la República?

Clar, com a part de les demandes democràtiques que van motoritzar el 14 d’abril de 1931, a Catalunya va tenir una especial importància recuperar les institucions d’autogovern que havien quedat anul·lades en 1714. Per això quan es proclama la República en 1931, la fórmula que adopta Macià serà la de la República catalana en el marc de la República federal espanyola. La veritat és que va ser una proclamació que buscava trobar una negociació amb el govern provisional republicà espanyol. Una negociació que aconseguirà la restitució de la Generalitat i un nou estatut d’autonomia, però que deixarà en el calaix la lluita pel dret d’autodeterminació, és a dir, que els catalans poguessin decidir democràticament quin havia de ser la seva relació amb la resta de l’Estat.

En quin context es produeixen els fets de 1934, la comuna d’Astúries i la proclamació de la República catalana per part de Companys?

El bienni negre, el govern de la dreta, assumeix després de les eleccions de novembre de 1933. És un govern reaccionari amb ínfules recentralitzadores que ataca tant l’autonomia catalana com una de les reformes que s’havien aprovat des de la Generalitat. En concret s’ataca una llei de reforma agrària, la Llei de cultius catalana, que quedarà anul·lada per part del Tribunal constitucional de l’època, el Tribunal de garanties constitucionals de la República. La Generalitat es negarà a obeir, es negarà a assumir aquesta anul·lació, aprovarà una nova llei amb un contingut molt similar i el govern li tornarà a anul·lar. En aquest clima de tensió entre les dues administracions, amb amenaces de suspensió i anul·lació de l’autonomia, es produeixen els fets d’octubre de el ’34.

És a dir que els fets del ’34 són una resposta a una tendència reaccionària en el règim republicà?

Sí, són producte del temor del moviment obrer al fet que a l’Estat espanyol es pogués viure quelcom semblant al que ja s’havia viscut a Alemanya amb l’ascens d’Hitler. El govern de la dreta s’estava proposant la inclusió de ministres de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), un partit protofascista. Davant això, les organitzacions obreres, sobretot la UGT i el Partit Socialista, amenaçaven amb la vaga general o la insurrecció en cas que això succeís. Quan finalment el president del govern Lerroux va accedir al fet que els ministres de la CEDA entressin al govern, prenguessin possessió, es va cridar a la vaga general. Els treballadors van parar les activitats en gran part del territori, a les principals ciutats, si be no van comptar amb el suport de les direccions de les organitzacions reformistes que havien estat prometent aquesta insurrecció. En ciutats com Madrid aquests dirigents van desaparèixer. Quan la policia va anar a detenir a Largo Caballero, el van trobar en bata.

Les dues principals excepcions, on la insurrecció va prendre forma, van ser Astúries, on els obrers i camperols van mantenir en peus durant quinze dies la gloriosa comuna, i en segon lloc Catalunya i especialment Barcelona, on l’Aliança Obrera va proclamar la vaga general, va prendre alguns edificis, com la seu de la patronal, Foment Nacional del Traball.

I com actua la direcció independentista catalana?

El govern de Companys, pressionat per la mobilització popular, sortirà a la balconada per proclamar novament la República catalana. Però serà una República que es mantindrà en peus solament durant 10 hores, el temps que trigarà l’exèrcit a desplegar-se per la ciutat, acabar amb els focus de resistència, tant de la Generalitat com dels treballadors de l’Aliança Obrera.

Els fets d’octubre del ’34 el que van posar en evidència és que Companys no estava disposat a prendre les mesures necessàries per derrotar aquest cop i per fer viable aquesta República catalana, que podria haver obert el camí a una revolució obrera en contra de la CEDA. Es negava a prendre mesures urgents com l’armament del proletariat per combatre a l’exèrcit que estava desplegant-se per la ciutat.

Això és quelcom que no ens pot estranyar, el projecte de Companys no era el d’una revolució obrera, ni d’una Catalunya obrera i socialista, tenia més por a les masses obreres armades que al cop, que als militars que venien fins i tot a detenir-lo, i que el mantindrien a la presó durant més de dos anys fins a febrer de 1936. Aquesta temor de Companys a la revolució obrera es repetirà en 1936, quan s’iniciï la revolució de juliol després de la derrota del cop i el seu govern sigui l’encarregat d’anar preparant l’aixafament d’aquesta revolució obrera, fins a arribar a maig de 1937 quan sigui sanguinàriament aixafada la seva avantguarda als carrers de Barcelona.

Hem vist fa uns dies el discurs del Rei alineat per complet amb la repressió del Règim del 78. En quins altres moments de la història la monarquia es va posicionar d’aquesta manera al destí d’un règim autoritari?

El que vam veure amb el discurs del Rei va ser a la Casa Real cridant a files, cridant a l’ordre a tots els agents del règim perquè es posessin darrere d’una sortida autoritària enfront de la crisi catalana. Una sortida que passarà per l’aplicació del 155 com estem veient en aquests dies. Però que no només serà una suspensió de l’autonomia, sinó que perquè aquesta pugui passar implicarà també l’adopció de mesures lliberticides i d’estat d’excepció mai vistes en aquests 40 anys de règim del ’78. Des de la realització d’aquest discurs, la monarquia lliga la seva destinació a aquesta aposta per una sortida reaccionària de la crisi catalana, que intenta ser també punta de llança d’algun tipus de restauració -en clau conservadora i regressiva- d’un règim que està en crisi almenys des de maig del 2011.

Aquesta no deixa de ser una aposta arriscada, hi ha altres exemples en la història en els quals la monarquia es va embarcar en sortides autoritàries perquè el règim de torn pogués sobreviure’s a si mateix. L’últim exemple més clar va ser el suport monàrquic a la dictadura de Primo de Rivera en 1923, que va ser la sortida autoritària que va tenir el decadent règim de la Restauració per intentar sobreviure’s. Això va portar al fet que quan Primo de Rivera va col·lapsar i va caure al desembre de 1930, i quedessin per davant només quatre mesos més de dictadura en mans del general Berenguer, quan aquesta va caure producte de les grans mobilitzacions obreres i de les manifestacions posteriors a les eleccions municipals del 12 d’abril, i a l’agitació també en el camp, no solament va caure la dictadura, sinó que va caure amb ella la monarquia i es va proclamar la Segona República.

Tornant a la crisi actual, quina dimensió històrica té el moment que estem travessant en l’Estat espanyol i a Catalunya?

Ara com ara és la principal bretxa que té obert el règim del ’78. La unitat indissoluble de l’Estat espanyol, encara que hagi de ser per la força, és un dels pilars fundacionals d’aquest règim. Quan es va elaborar la constitució, l’article 2, que és el que consagra aquesta unitat reaccionària, va ser elaborat per l’alt comandament de l’exèrcit franquista i lliurat a la taula redactora de la Constitució com una condició per evitar un possible cop d’estat. Per tant, el fet que aquest dret pugui ser conquistat per mitjà d’una gran mobilització popular, aquesta sola possibilitat, implicaria un terrible risc per a la supervivència mateixa del règim del ’78 i de la monarquia. La monarquia es juga tot a la carta de ser la garant de la unitat d’Espanya. En el cas de no poder garantir aquesta unitat i no poder exercir aquest rol bonapartista estaria posant en qüestió la seva pròpia continuïtat.

Quina relació hi ha entre la dinàmica del moviment democràtic català i una intervenció més radicalitzada del moviment obrer i les masses populars?

La veritat és que el moviment democràtic català només pot aconseguir els seus pròpis objectius per mitjà d’uns mètodes de lluita que implicarien la mobilització i l’autoorganització de la classe treballadora i del conjunt dels sectors populars, per mitjà de grans manifestacions, de tallades de carretera, de vagues, i sobretot de la creació d’organismes d’autoorganització als barris, en les facultats i als centres de treball. Solament així es podrà detenir l’envestida repressiva de l’estat, només així es podrà imposar un procés constituent lliure i sobirà on poder proclamar la independència com és la voluntat expressada el passat 1 d’octubre pel poble català. Al mateix temps un procés així permetrà abordar les demandes democràtiques i socials que segueixen pendents: com acabar amb l’atur, amb la precarietat, el desmantellament dels serveis públics, amb mesures que necessàriament haurien d’afectar als grans capitalistes com el repartiment de les hores de treball, la nacionalització de la banca, etc. És a dir, el moviment democràtic català podria plantejar-se la consecució de les seves demandes centrals com és el dret a l’autodeterminació, la possibilitat d’obrir un procés de transformació radical de la societat, i que el tipus de República que es conquerís fos no una república burgesa com la qual volen Puigdemont i el PDeCat, sinó una República dels treballadors, una república socialista.

Com a revolucionaris internacionalistes, com podem pensar la relació entre el moviment democràtic català i la lluita per la unitat de la classe treballadora de tot l’estat espanyol?

Una mobilització d’aquest tipus necessàriament ha de buscar l’aliança amb la resta dels sectors de l’Estat espanyol. D’altra banda, si és la classe treballadora la que disputa l’hegemonia del moviment democràtic, la que disputa la direcció als sectors de la mitjana i petita burgesia que avui l’ostenten, seria molt més senzill establir aquesta unitat amb la classe treballadora de la resta de l’Estat. Que poguessin veure en la lluita del poble català una oportunitat per acabar amb el règim del ’78, que s’establís una lluita comú contra el règim i per establir processos constituents en tot l’Estat, acabar amb la monarquia, i lluitar per la perspectiva d’una Federació Lliure de Repúbliques socialistes en tot l’Estat espanyol. Per a això, és condició sine qua non que l’esquerra i les organitzacions obreres de tot l’Estat espanyol assumeixin en primer lloc la defensa del dret a la independència dels catalans, una voluntat que va quedar expressada contundentment l’1 d’octubre i amb la vaga general del 3 d’octubre.