Edición castellano

El 10-O, centenars de persones es concentraven als voltants del Parlament, blindat pels Mossos d’Esquadra, esperant celebrar la declaració del que una gran majoria del poble català va votar l’1-O. En segons aquesta il·lusió es va desinflar igual que el rostre de molts dels que es concentraven: Puigdemont va proclamar la independència i en deu segons la va suspendre proposant la seva negociació.

El President va demostrar així que l’estratègia de Junts pel Sí és impotent tant per complir amb el mandat de l’1-O com per defensar-lo d’una possible aplicació del 155. La CUP va ser crítica amb el que molts dels seus dirigents anomenen la “gran traïció” del President, mentre, li donen un mes per negociar. Però més que una “traïció” el que hi ha és una demostració palpable de que els partits de la burgesia i la petita burgesia no s’enfrontaran fins al final al Règim del 78 per complir el mandat del poble català.

Quina República necessita el poble català?

Des de la Corrent Revolucionària de Treballadors i Treballadores (CRT) i Izquierda Diario assumim el sentir majoritari del poble català expressat l’1O com no pot ser d’una altra manera pels qui des del marxisme sempre hem defensat el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides. Encara que no som independentistes, defensem la lluita del poble català per constituir-se en una República independent, contra tot atac de l’Estat espanyol. Però no ho fem des del punt de vista d’una República burgesa més, com algunes de les que formen avui la reaccionària Unió Europea del capital. L’Europa de la vergonya.

La mateixa Unió Europea que deixa que milers d’éssers humans que fugen de les guerres i la misèria dels seus països s’ofeguin en el mediterrani. La mateixa que quan l’Estat espanyol i el Govern del PP amb les seves forces repressives apallissen a ciutadans pacífics i segresten urnes mira cap a un altre costat i sosté que és un “affaire domèstic” de la “madura democràcia” espanyola.

Per això, des del nostre punt de vista, la classe treballadora no pot esperar res dels partits capitalistes PDeCAT i ERC, partits que haN imposat durant la crisi els mateixos plans neoliberals que el PP i el PSOE, incloent retallades en sanitat i educació així com les reformes laborals, tot mentre promovien ajudes milionàries als col·legis del Opus Dei.

Durant molts anys Pujol i el seu capitalisme d’amics es van enriquir amb l’obtenció de noves competències negociades amb Madrid de les quals es van beneficiar bona part de les famílies dels burgesos catalans, unides per mil llaços amb els burgesos espanyols. Una burgesia catalana fundadora del Règim del 78, amb un pare de la constitució com Miquel Roca i Junyent.

La República catalana que projecten avui des d’ERC i el PDeCAT és molt sembant en moltes coses a l’Estat espanyol que pretenen abandonar, patent en la Llei de Transitorietat. Una transició de “la llei a la llei” sense trastocar tot l’ordre social existent, sense apuntar contra la seva pròpia gran burgesia catalana totalment contraria a la independència (les seves principals empreses anuncien una "guerra econòmica") i fins i tot buscant el suport dels governs imperialistes de la UE. Això deixarà sense resoldre tots els grans problemes socials a Catalunya que se li atribueixen i no sense raó a la unitat espanyola.

Per això lluitem per una Catalunya independent i socialista. Per una República dels treballadors, els oprimits i el poble pobre que prengui les regnes dels seus pròpis destins, no somés en un sentit d’emancipació nacional, sinó també de classe. Així com que en la resta de l’Estat es desenvolupi la solidaritat amb aquest poble germà des de la convicció de que un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure. L’única posició que pot soldar la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat en una lluita comuna que permeti acabar amb la Monarquia i el règim.

És a dir la perspectiva d’estendre el dret a decidir a totes les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol, soldant la fraternitat entre els seus pobles en el camí de la construcció de la lliure federació dels estats socialistes ibèrics. L’única forma en que es pot garantir una pau veritable i duradora entre els pobles.

Creiem que només un projecte d’aquest tipus pot fer realitat les conquestes socials que en l’imaginari de les grans masses representa el projecte de la República. No obstant això, som conscients de que la nostra perspectiva no és compartida avui per la majoria. Però estem disposats a lluitar fins al final i de forma conseqüent perquè es compleixi el mandat i la voluntat de la majoria del poble català, és a dir la independència de Catalunya. És necessari desenvolupar les eines i les forces socials per fer-ho veritablement possible davant les vacil·lacions de les direccions del procés i l’oposició frontal de l’Estat espanyol i el Règim del 78.

L’esquerra independentista una altra vegada en la cruïlla

L’esquerra independentista es troba en una cruïlla. Perquè la resolució del mandat de l’1-O està enfront d’un atzucac: o una negociació o “reforma constitucional” que dilueixi el mandat popular, o la deriva repressiva de l’Estat sota el 155 i tota l’estructura del règim.

L’esquerra independentista ha de trencar immediatament la seva subordinació als partits patronals catalans. És necessària una alternativa a la direcció del procés que posi per davant la mobilització independent de la classe treballadora i sectors populars. La lluita per la independència per la qual sempre va bregar la CUP o una República veritablement democràtica no vindrà de la burgesia i la petita burgesia catalana. Confiar en això va portar a l’esquerra a perdre l’horitzó del “socialisme” i a ser furgó de cua de la burgesia i la petita burgesia nacional.

És necessari que totes les forces de l’esquerra anticapitalista i revolucionàries, independentistes o no, al costat de les organitzacions sindicals d’esquerra es plantin com a alternativa a la direcció burgesa de Junts pel Sí. La vaga del 3-O ha estat una mostra de que això és possible amb la paralització de molts centres de treball i una massiva mobilització convocada per tota l’esquerra política i sindical; malgrat la traïció de les direccions de CCOO i UGT cridant a un “atur cívic” amb la direcció del procés.

És necessari unir la lluita pels drets democràtics nacionals amb la lluita per l’emancipació social de la classe treballadora, per la fi del capitalisme i la construcció del socialisme. Només la classe treballadora com a líder de la nació oprimida pot encapçalar aquesta perspectiva.

Propostes per a un programa d’acció

1. Autoorganització: Els comitès de defensa dels barris segueixen actius! Luitem per la seva extensió i coordinació a les universitats, barris i centres de treball, per defensar amb la mobilització el resultat de l’1-O enfront de l’amenaça de l’Estat central. Necessitem que les organitzacions sindicals, començant per l’esquerra sindical, convoquin assemblees als centres de treball per organitzar-nos i unir-nos als CDR. No podem seguir lligats a les traïcions de les direccions sindicals de CCOO i UGT com la del 3-O.

2. Preparar-se per a la defensa contra la repressió estatal, el 155 i l’ocupació policial: Davant les amenaces del Govern i la Corona d’aplicar la “llei” costi el que costi i l’ocupació de les forces repressives de Catalunya, cridem a un gran moviment contra la repressió que exigeixi la sortida de la Policía Nacional i la Guardia civil!

3. Control dels moviments de capitals de la gran burgesia catalana que sabem que s’oposa al procés, la qual cosa haurien d’exercir els propis treballadors bancaris per evitar la possibilitat de la fugida de capitals. Contra la guerra econòmica dels capitalistes, nacionalització sense indemnització dels bancs i grans grups econòmics i de serveis. Mesures elementals per impedir un “cop de mercat” contra Catalunya i la base perquè la seva economia estigui al servei de les necessitats populars.

4. Amb la classe treballadora al centre. Vaga general contra el nou atac que prepara el Règim! És necessari, una intervenció decidida del conjunt del moviment obrer, que va donar una mostra de la seva força i determinació en la vaga del 3-O malgrat la traïció de CCOO i UGT i que les organitzacions obreres recolzin sense condicions la lluita per la independència, la qual cosa no vol dir que deixin de plantejar les seves pròpies demandes, sinó tot el contrari. Desplegant un programa amb mesures com el repartiment d’hores de treball sense disminució salarial, l’augment del salari mínim, la fi de la precarietat laboral, el no pagament del deute, una educació pública totalment gratuïta i sostinguda amb impostos a les grans fortunes entre altres.

No obstant això, per sostenir la lluita per la independència es necessitarà desenvolupar la força de la majoria social, la classe treballadora. La cual només una part d’aquesta està representada en les opcions sindicals (totes elles).

Per no acabar en una negociació que dilueixi la voluntat expressada l’1-O, o que com va amenaçar el portaveu del Govern del PP, Pablo Casado, -aprofitant el 83 aniversari de la proclamació de la República catalana d’octubre del 34- quan va dir que els qui declarin avui la independència, acabaran com els qui la van declarar en el 34. És a dir, o be afusellats com Companys en el 40 per la dictadura franquista o amb desenes de morts i empresonats producte d’una intervenció de l’exèrcit i milers d’empresonats en el 34.

La nova República, ha de fundar-se en una Assemblea Constituent, però aquesta ha de ser veritablement lliure i sobirana i la seva agenda i poder de resolució no ha d’estar emmanillat per endavant.

Aquest és el dret democràtic elemental que tenim els que venim posant el cos perquè el dret a decidir sigui una realitat i els que haurem de posar-lo per fer que el seu resultat sigui més que una declaració sense efectes.

Així com tenim dret a decidir la relació amb l’Estat i ho hem fet, tenim el ple dret democràtic a decidir com serà no només la forma, sinó el contingut social del nou Estat Català.