Manifestació de la Diada de 2014. Foto: Alberto Estévez / EFE

Versión castellano

La manifestació de la Diada que tindrà lloc el pròxim dilluns 11 de setembre serà la més important pel que fa al seu significat i cal veure també si ho serà en la seva masivitat. Tindrà lloc a menys de tres setmanes de l’anunciat referèndum de l’1 d’octubre, enmig de la major escalada de tensió entre l’Estat central i la Generalitat des de que va començar l’anomenat “procés”.

El Govern del PP, amb el suport del PSOE, Cs i la Corona, i fent ús discrecional de l’alta judicatura -amb el TC al capdavant- i previsiblement del conjunt de ressorts coercitius dels quals disposa, ha anunciat que aquest dia no es permetrà la instal·lació d’urnes: “els catalans no podran votar!”. Aquesta és l’enèsima amenaça contra l’exercici del dret a decidir de part del Règim del 78, que té entre els seus pilars fundacionals la negació d’aquest dret democràtic fonamental.

La principal basa a favor d’aquesta ofensiva espanyolista és justament l’encotillament del gran moviment democràtic català que va emergir amb la Diada de 2012 al les vies institucionals. Des d’aquesta data les Diades s’han anat succeint com pràcticament l’únic acte massiu als carrers en defensa del democràtic dret a decidir del poble català. La direcció convergent del “procés”, amb la vènia de la resta dels components del bloc sobiranista, va aconseguir treure dels carrers la lluita per aquest dret.
 
A un mes de l’1O, aquesta estratègia es manté intacta. Més enllà dels anuncis institucionals i aprovacions legislatives, des del PDeCat i els seus socis d’ERC es neguen a definir exactament, i molt menys a adoptar, les mesures necessàries per a la defensa de la celebració del Referèndum, l’aplicació del seu resultat , o de la hipotètica implantació de les lleis aprovades en aquestes setmanes prèvies.

Quan s’aproxima la data que es presenta com la “definitiva”, aquesta feblesa pot convertir-se en l’autèntic Taló d’Aquil·les del moviment. Puigdemont i Junqueras vénen treballant per confiar-ho tot a les seves maniobres institucionals, descartant qualsevol signe d’organització i mobilització social per defensar el referèndum, que aquest es pugui realitzar i que el seu resultat pugui executar-se.
 
Davant aquesta situació les forces de l’esquerra política, les organitzacions sindicals i els moviments socials que defensen l’elemental dret democràtic del poble de Catalunya a decidir sobre el seu propi destí, no haurien de mantenir-se en una situació d’ “espera”. Tots les mencions a la mobilització que s’escolten es limiten a plantejar-la en el cas de que l’1O es prohibeixi. Però hi ha algun dubte de que el Règim del ‘78 no ho farà? llavors, no hi hauria que preparar-se i impulsar des del minut zero una àmplia i profunda mobilització social per defensar el que el Govern i el seu full de ruta només vol blindar amb votacions al Parlament?

Que el “procesisme” del PEdCAT i ERC rebutgi la mobilització social no pot sorprendre’ns. La limitació i el desviament de la mobilització en aquests cinc anys tenia, entre altres, el gran objectiu d’impedir el desenvolupament de forces socials que a més de qüestionar la relació amb el reaccionari Estat espanyol, també posessin al centre la lluita per a resoldre els grans problemes socials com l’atur, els desnonaments, les retallades... dels quals Convergència –avui PDeCAT- i la burgesia catalana han estat totalment responsables.
 
Per això impulsar la mobilització social no és només l’única via de poder garantir l’ 1O. Ho és també perquè la conquesta del dret a decidir obri la porta a poder imposar un procés constituent realment lliure i sobirà, i no tutelat pels hereus del pujolisme i la seva bastida institucional, tan similar al del Règim del ‘78 que encarna la Llei de Transitorietat.

Puigdemont i Junqueras volen una votació sense agitació als carrers perquè la constitució de la seva futura república es faci des de dalt i respectant els interessos de les grans famílies i empreses. Únicament imposant el referèndum per mitjà de la mobilització podria obrir un procés en el qual poder imposar mesures per acabar amb l’atur com és el repartiment d’hores de treball, el no pagament del deute, la nacionalització del sistema financer o els impostos a les grans fortunes, qüestions fonamentals per poder resoldre la greu crisi social en benefici dels treballadors i els sectors populars.

Lamentablement en aquestes setmanes hem vist com la CUP profunditzava en la seva línia de seguidisme i acceptació del full de ruta del “procés”, basada gairebé en exclusiva en la desobediència institucional. Després de l’aprovació dels pressupostos, ha fet un pas més en la integració en el bloc que encapçala Puigdemont, amb la seva participació en l’elaboració de les lleis de desconnexió, que en el cas de la de Transitorietat, constitueix la bastida d’una transició pactada a la catalana.

Per la seva banda, Unidos Podemos i els “comuns” es declaren a favor del dret a decidir i en contra d’aquesta ofensiva reaccionària, encara que sense recolzar directament l’1O, oposant-li un impossible referèndum pactat en els marcs de la Constitució del ‘78. Per altra banda, al mateix temps que Pablo Iglesias reprèn la recerca d’un pacte de govern amb un dels principals agents de l’ofensiva espanyolista, el PSOE -en la línia del pacte a l’Ajuntament de Barcelona de BeC amb el PSC-, es nega a impulsar la més mínima mobilització en suport a Catalunya a la resta de l’Estat i treballa perquè hi hagi una baixa participació l’1O. És tan pronunciat aquest gir constitucionalista de la formació lila que fins i tot Podem s’ha hagut de separar i mostrar el seu suport al referèndum convocat.
 
No obstant això, perquè el referèndum sigui efectiu, és necessari que la CUP abandoni el mal anomenat "bloc sobiranista" que integra al costat del PEdCAT i ERC, i que els “comuns” trenquin amb les seves posicions de respecte constitucional. Al contrari, únicament hi haurà consulta si els milers de militants de l’esquerra independentista, els seus càrrecs institucionals i el seu ampli teixit associatiu, juntament amb la resta de l’esquerra política, sindical i social, lluiten perquè sorgeixi un moviment als carrers independent del full de ruta del Govern, amb el qual fer front de forma efectiva als atacs de l’Estat central, davant el possible retrocés de la Generalitat.

De la mateixa manera els grans sindicats, CCOO i UGT, igual que l’esquerra sindical, han de pronunciar-se de forma decidida per la celebració del referèndum i la defensa del resultat. Per això és necessari que organitzin aturades i assemblees als centres de treball i d’estudi per garantir a través de la mobilització als carrers de la classe treballadora el dret a decidir el proper 1O.
 
En la mateixa direcció, la lluita pel dret a l’autodeterminació pot convertir-se en un motor important per a fer emergir un nou moviment estudiantil combatiu. Per a això l’esquerra independentista, a través del seu sindicat estudiantil, el SEPC, ha de posar-se al capdavant, cridant al conjunt de les corrents estudiantils i assemblees de facultats per portar a terme veritables comitès en defensa del referèndum, que es proposin organitzar els aturs i les assemblees necessàries.

Impulsar una alternativa política independent del “procesisme”, que organitzi aturs i mobilitzacions tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, és l’única via per garantir el dret a decidir. Que faci del 1O, més enllà del resultat, un pas per a reavivar la lluita contra el Règim de el ‘78. Un cop profund al Règim del ‘78 amb l’obertura de processos constituents a Catalunya i en la resta de l’Estat que permetin debatre com resoldre les grans demandes democràtiques i socials que van sorgir des del 15M i encara segueixen pendents.