És el preu del gas el que aquesta vegada ha estat l’espurna d’una profunda explosió social. Perquè si tot va començar per la pujada exponencial del preu del gas (després de la fi dels subsidis i els controls de preus decretats uns anys abans) el malestar era profund. I sembla haver-se desenvolupat durant anys, durant dècades.

Davant una protesta de l’oest del país, una regió rica en recursos de gas i petroli, i que ràpidament es va convertir en nacional, el president kazakh, Kassim-Jomart Tokayev, va intentar calmar la situació fent concessions als manifestants. Així, va dissoldre el govern, "va suspendre" l’augment del preu del gas i va reintroduir temporalment els controls de preus. Tokayev fins i tot va fer dimitir a Nursultan Nazarbayev, l’home que va governar el país de 1990 a 2019, des del seu lloc en el Consell de Seguretat, va continuar exercint el poder real a Kazakhstan.
Però res va ajudar, les protestes van continuar.

Si el president Tokayev ha pres tals mesures és perquè la situació s’ha tornat dramàtica. Les protestes han fet un gir de revolta. Diversos edificis oficials van ser envaïts i en alguns casos incendiats, sobretot a Almaty, la capital econòmica del país. Els manifestants van prendre l’aeroport de la ciutat durant diverses hores abans de ser expulsats per les forces repressives. En una ciutat pròxima a Almaty es va descaragolar una estàtua del líder Nazarbayev.

El govern es va afanyar a llançar la repressió. El país s’ha enfonsat per complet en una apagada d’Internet i fins i tot les comunicacions telefòniques s’han tornat difícils. Els enfrontaments entre forces repressives i manifestants van ser molt durs, deixant diversos morts i ferits, en tots dos bàndols. Per a afrontar-ho, el president kazakh va apel·lar a l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC) formada per diverses exrepúbliques soviètiques, inclosa Rússia.

Tan aviat com es va fer la crida, tropes de Rússia i altres països van desembarcar al Kazakhstan amb la missió, en particular, de protegir la infraestructura, deixant el camp obert a la repressió de les forces de seguretat locals.

No obstant això, alguns analistes consideren que la crida a les forces de l’OTSC va estar motivat en part per la desconfiança de les autoritats en la lleialtat d’uns certs elements de les forces armades. Finalment, encara que continua sent molt difícil obtenir xifres fiables, estem parlant de "desenes" de morts i 1000 ferits del costat dels manifestants, almenys 18 policies morts i 750 ferits. També hi ha al voltant de 2.000 detencions.

No és possible dir amb certesa fins a on arribarà aquesta revolta. Moltes hipòtesis sobre les motivacions sobre això inunden els diaris: conspiració occidental, lluita interna entre faccions de l’oligarquia ... Però més enllà d’aquestes consideracions sobre qui podria beneficiar-se de la situació, una cosa sembla ser unànime: aquest moviment està expressant les frustracions i profundes queixes de la societat instal·lades en les últimes dècades conegudes com a "transició" des de la caiguda de la Unió Soviètica a principis dels noranta.

Una revolta contra el règim capitalista "de transició"

Com explica Aynur Kurmanov del Moviment Socialista del Kazakhstan: "Els treballadors de Janaozen van ser els primers a aixecar-se. La pujada del preu del gas només va servir com a detonant de mobilitzacions populars. Després de tot, la muntanya de problemes socials s’ha estat acumulant durant anys. La tardor passada, el Kazakhstan es va veure afectada per una ona d’inflació. Cal tenir en compte que els productes s’importen a la regió de Mangistau i que allí sempre han estat de 2 a 3 vegades més cars. Però en una ona de pujada de preus a finals de 2021, el cost dels aliments ha augmentat encara més i substancialment. També s’ha de tenir en compte que l’occident del país és una regió on la desocupació és alta. Durant les reformes neoliberals i les privatitzacions, la majoria de les empreses van tancar allí. L’únic sector que encara funciona aquí és el dels productors de petroli. Així i tot en la seva major part, estan en mans de capital estranger. Fins al 70% del petroli kazakh s’exporta als mercats occidentals, i la majoria dels guanys també es destinen a propietaris estrangers."

Un manifestant entrevistat per The Guardian també va assenyalar raons que van més enllà de l’augment del gas, com la corrupció, el nepotisme, les desigualtats socials. "Nazarbayev i la seva família van monopolitzar tots els sectors, des dels bancs fins a les carreteres i el gas. Aquestes manifestacions tenen a veure amb la corrupció (...) Tot va començar amb la pujada del preu del gas, tanmateix la veritable causa de les manifestacions és la mediocritat de les condicions de vida de la gent, els preus alts, la desocupació, la corrupció", explica.

De fet, en molts aspectes, el Kazakhstan és un cas de llibre de text dels "països en transició" de la Unió Soviètica. En aquests països, la restauració del capitalisme i l’"estabilitat" van ser assegurades per un règim dictatorial, profundament corromput directament per la burocràcia estalinista del Partit Comunista en l’ex-URSS. És potser un dels països on la transformació de buròcrates en burgesos ha estat més explícita. El president del país durant aquest període de reintroducció del capitalisme, Nursultan Nazarbayev, va ser primer ministre en 1984 i després es va convertir en primer secretari del Partit Comunista del Kazakhstan a fins de la dècada de 1980. Després de la caiguda de l’URSS, no sols es va convertir en l’"home fort" del país, sinó que la seva família es va convertir en una de les més riques del país, on el salari mitjà era de tot just $7.000 dòlars a l’any. A més d’això, cal assenyalar que Nazarbayev va conservar l’estil arrogant i el culte a la personalitat típic de l’estalinisme. Per tant, l’antiga capital del país, Astana, va passar a dir-se pel nom de pila de Nazarbayev: "Nursultan".

En aquest context, no és d’estranyar que l’odi popular també es dirigeixi cap a aquest personatge, amb manifestants corejant nombroses consignes contra l’expresident, que fins ara continua sent molt influent en la política del país. Però a través d’ell, la qual cosa és àmpliament denunciat per joves i treballadors és tot el règim, aquest capitalisme "transicional" que no és més que un model de capitalisme, dependent de l’exportació d’hidrocarburs, molt dur per als explotats del país però molt amigables amb els grans capitalistes kazakhs i de les multinacionals.

Un règim amic de Rússia però també de les multinacionals occidentals

De fet, si un pot tenir la impressió que el Kazakhstan és un d’aquests països que formen part de la "zona d’influència" de Rússia, la realitat és molt més complexa. El país certament ha estat un soci privilegiat de Rússia durant tots aquests anys, tanmateix el seu govern sempre ha treballat per a mantenir molt bones relacions amb la Xina i amb les potències imperialistes occidentals. També és una manera de contrarestar la influència russa.

Per a testificar aquesta proximitat amb el capital occidental, podem citar un article molt elogiós a Forbes de juliol passat on es podia llegir: "Les empreses occidentals, liderades per grans noms estatunidencs, van començar a invertir primer en el sector del petroli i el gas, després en moltes indústries. Van des de General Eléctric, que té interessos en ferrocarrils i energies alternatives, fins al gegant de l’enginyeria Fluoride, passant per empreses de béns de consum com PepsiCo i Procter & Gamble. La inversió estrangera directa total va ascendir a $161 mil milions en 2020, inclosos $30 mil milions dels Estats Units". Per la seva part, Euronews el mes de desembre passat va esmentar les multinacionals que van rebre un premi a la "llarga col·laboració" amb el Kazakhstan durant un fòrum d’inversió: "Entre aquestes empreses es troben el grup energètic Chevron, la multinacional francesa Total Energies, el grup Hevel Energy, el grup industrial georgià, Goldbeck Solar, l’empresa parisenca Danone, gestor d’actius suís INOKS Capital, l’empresa farmacèutica polonesa Polpharma, la multinacional làctia francesa Lactalis i moltes altres". Noti’s el gran nombre de multinacionals franceses.

De fet, el Kazakhstan és un país molt important a escala regional però també mundial. I per això la situació està sent seguida molt de prop per Moscou i les capitals occidentals. Com assenyala Emma Ashford per al grup d’experts pro imperialista Atlantic Council: "Kazakhstan és sorprenentment rellevant per a les economies dels estats d’Europa i, en menor mesura, d’Àsia, ja que la seva estabilitat política li ha permès convertir-se en un important exportador de petroli, gas natural i carbó. El Kazakhstan és també un important país de trànsit energètic per als estats veïns d’Àsia central rics en recursos. Les protestes ja van afectar els treballadors del camp petrolier Tengiz, tot i que la producció encara no s’ha vist afectada. Si aquestes protestes es tornen prou grans per a interrompre la producció o el trànsit d’energia, podrien tenir repercussions econòmiques desproporcionades a la importància política de Kazakhstan."

Per a Rússia, finalment, el que està succeint al Kazakhstan és de particular importància. El país d’Àsia Central és fonamental per a l’estratègia de defensa de Rússia. La seva desestabilització preocupa les autoritats russes que dediquen gran part de la seva energia a preservar tota una xarxa de països que protegeixen a Rússia de qualsevol possible atac. I això és encara més important atès que Moscou es troba en una situació molt tibant amb Ucraïna i les potències occidentals a la seva frontera occidental.

La crisi al Kazakhstan no estava en els plans de ningú, ni dels analistes russos ni dels analistes occidentals. Aquesta és una mala sorpresa per a Moscou. No és d’estranyar que els periòdics pro russos hagin fet una crida contra la "conspiració" occidental, sense presentar cap prova, per descomptat. Però la realitat és que Putin i el seu règim són profundament contrarevolucionaris, oposats a qualsevol acció directa de les masses. Un "instint de supervivència" après sens dubte a l’escola del KGB estalinista de la qual procedeix Vladimir Putin.

En un món on la competència entre poders és cada vegada més dura i directa, amb friccions constants i amenaces de conflictes interestatals, els conflictes de classes a gran escala, que a vegades semblen desaparèixer dels càlculs de les classes dominants, s’acreixeran.

No podem saber com es desenvoluparà la situació al Kazakhstan. Potser el règim aconsegueix salvar-se reprimint amb l’ajuda dels seus aliats i canalitzant les mobilitzacions.

Però aquesta és una advertència. No sols per al lideratge kazakh, sinó per a tota una sèrie de règims autoritaris a la regió i a tot el món.
La classe obrera i la lluita de classes no deixaran de convidar-se mútuament al pròxim període.