La parella malvivia des de feia dos anys en una petita barraca en un barri d’infra-habitatges situats a Montcada, al llarg de la riba del riu Besòs. Després de la seva defunció, queda orfe un fill i amb profunda ràbia uns familiars que acusen les Administracions Públiques de no haver fet res per ajudar a solucionar la situació de Munir i Jessica i, en general, dels qui es troben en aquesta situació.

Per part seva, els diferents organismes públics han respost amb diferents excuses davant les demandes dels familiars. De fons queda patent com la falta d’accés a l’habitatge digne genera morts.

Munir i Jéssica són els tràgics protagonistes d’aquesta trista història que van acabar vivint en l’assentament de barraques després d’haver estat expulsats del pis que ocupaven a Santa Coloma de Gramenet i a causa de la incapacitat de poder accedir a un habitatge. La parella ni tan sols podia cuidar al seu fill de dos anys i mig a causa de la seva situació de pobresa. El nen vivia a casa d’una germana d’ell i està sota la tutela de la Generalitat.

Munir d’origen marroquí i resident a Espanya des de fa més de 25 anys treballava recollint ferralla. Per la seva part Jéssica, de nacionalitat espanyola, treballava de dependenta en una botiga de roba a Santa Coloma. Els seus familiars denuncien que la parella no podia accedir a un habitatge digne a causa dels alts preus que es demanden.

L’assentament en el que residien es tracta d’un conjunt de barraques que conformen una “ciutat” amb carrers interns i numeració de portes, que s’estén al llarg d’un quilòmetre entre el riu Besòs i la carretera que uneix Montcada i Reixac i Sant Fost de Campsentelles. El poblat s’hauria format a partir d’una zona de barraques d’Horta que ha anat sent ocupada per persones sense llar. Amb una població mixta d’immigrants i nacionals, es tracta d’una zona on els serveis socials no acudeixen, tan sols apareix la policia de manera ocasional.

Els habitatges aixecats a base de xapa, fusta i plàstic, i tancades totalment no ofereixen massa protecció davant el fred i la humitat de la zona, especialment perquè l’ús de calefacció improvisada pot arribar a ser perillós. Els camins de la zona estan plens d’escombraries i restes de ferralla donant compte de l’extrema pobresa i precarietat del lloc.

Els morts es trobaven a punt de mudar-se a una barraca pròxima amb més espai i més protegits del fred, però dies abans van haver de protegir-se de les baixes temperatures i la forta humitat de la zona. Per a això van encendre una estufa casolana, a força de cremar fusta i que en estar tot tancat va provocar que morissin asfixiats.

Els familiars han denunciat que no és un cas aïllat, sinó que es reprodueix en centenars de families que podrien sofrir una sort similar a la dels morts. Acusen les administracions públiques de no haver mogut un dit per a treure de l’exclusió als habitants del barri de barraques.

Per part seva, els diferents organismes públics des de l’ajuntament de Montcada i Reixac a la Generalitat de Catalunya han presentat diferents excuses per a justificar la seva inacció a l’hora de tractar aquesta problemàtica. Des de la falta de pressupost a nivell municipal al fet que segons l’administració autonòmiques aquestes persones no es trobaven registrades com a persones sense llar en Creu Roja. La clau de la seva resposta resideix en què cap assumeixi la responsabilitat d’una situació que deriva del difícil accés a l’habitatge digne que sofreix gran part de la població.

En el cas de Catalunya segons un informe de la Generalitat de 2016, en aquell moment ja hi havia 48.000 persones en allotjaments sense mínim de condicions, amb més de 5.000 sense sostre i 34.000 en habitatges insegurs.

Una situació de difícil solució per als afectats que troben multitud d’obstacles per a accedir a l’habitatge digne, entre la pobresa, l’exclusió social i les traves administratives que van construint una senda que acaba en veritables crims socials com el cas de Munir i Jéssica.