Considerat com un clar exponent de l’anomenat Nou Hollywood, Peter Bogdanovich amb el seu estil cuidat i la seva mescla del color i el blanc i negre, la comèdia i el drama social, es va convertir en una de les mirades més caústiques dels meandres de l’anomenat “american dream”.

Primer crític, de Nova York, va dirigir de la mà del seu amic Roger Corman la fascinant “Target: Un héroe anda suelto”, on contraposa el terror de les velles pel·lícules de Boris Karloff (interpretant-se a si mateix) amb la violència d’un yuppie que amb rifle amb espiell sembra el pànic en el lloc, disparant a tort i a dret.

El seu film més respectat pel públic i la crítica continua sent l’amarga “The Last Picture Show”, basada en una novel·la de Larry McMurphy i amarga dissecció de la mentalitat provinciana, el despertar sexual i el xoc generacional en una petita i asfixiant localitat de Texas. Jeff Bridges, Timothy Bottons i una debutant Cybill Shepard van insuflar vida i ambivalència a aquesta melancòlica panoràmica pels anys cinquanta, el pas per la universitat, les trobades sexuals, les infidelitats dels majors, la por a la solitud i l’arribada de la guerra de Corea.

Aquesta obra mestra de 1971 recolzada en un contrastat blanc i negre de Robert Surtees i una inspirada partitura de diversos compositors semblava reflectir les inquietuds amoroses i la falta d’horitzons de diverses generacions d’homes i dones d’una àmplia zona del sud d’Estats Units.

Bogdanovich va realitzar una una apagada i nihilista seqüela de “La última pelicula” en 1990 sota el nom de “Texasville”, on els seus personatges han envellit i les pel·lícules es veuen ja només en els núvols. Més riallera, encara que no menys incisiva, va resultar la deliciosa “Luna de papel” on Ryan O´Neal i la seva filla petita Tatum encarnen a falsos predicadors que tracten d’engalipar a la gent per a poder sobreviure a la Gran Depressió, tot això abrigallat amb una hipnòtica il·luminació de Laszlo Kovács.

Va tractar de revitalitzar la comèdia clàssica amb títols com “¿Què me pasa doctor?”, on Barbara Streisand realitza una de les seves millors interpretacions, i ens va parlar, amb mescla de nostàlgia i desencantament, dels orígens del cinema en la també desenfadada “Nickelodeon”.

En la seva irregular però fascinant carrera es va atrevir a adaptar a Henry James (“Daisy Miller”) i a endinsar-se en el modern thriller judicial (Máscara) però sempre serà recordat com un dels realitzadors mes intel·ligents, vitriòlics i amb mes talent dels anys setanta, en un camí entre el classicisme i la modernitat, la falsa ingenuïtat i el terror que pot amagar-se després del riure.