L’any en què la vacuna ens “salvava” i la irracionalitat capitalista ens tornava a “condemnar”

La campanya de vacunació massiva portada endavant en aquests 12 mesos ha arribat a subministrar la doble dosi al 80% de la població en l’Estat espanyol. El govern central ha fet d’aquesta la seva gran bandera d’èxit en la “guerra contra el virus”. Tot i que 2021 ha estat l’any més mortífer de la pandèmia, amb l’onada de l’hivern i en menor mesura l’estival, tot apuntava a que s’acabava l’any amb un retorn a una relativa normalització de les activitats i interaccions socials.

No obstant, gairebé en el temps de descompte ha arribat Òmicron. Una nova variant “patrocinada” pels governs imperialistes, inclòs el del PSOE i Unidas Podemos. Van ser els països de la UE al costat dels EUA i el Japó els que a la tardor de 2020, quan estaven a punt de sortir les vacunes, es van oposar en el sí de l’OMC a la demanda de l’Índia, Sud-àfrica i altres 100 països en vies de desenvolupament de l’alliberament de les patents. Sense ella la vacunació s’ha convertit en una cosa marginal per a tres quartes parts del planeta, ha generat centenars de milers de morts evitables i ha propiciar l’aparició de les noves variants que han fet estralls. Delta primer des de l’Índia i ara Òmicron des de Sud-àfrica.

Acabem 2021 a lloms de la sisena onada, amb un col·lapse en l’atenció primària i el sistema de testatge que recorden a la primera i amb l’anunci d’un nou col·lapse hospitalari per a l’arrencada d’any. A 20 mesos de l’inici de la pandèmia ni el govern central ni els autonòmics han reforçat la sanitat, durant la tardor s’han acomiadat a 60 mil sanitaris, desmantellat els equips de rastrejadors... i l’única cosa que s’ofereix ara són mesures coercitives i inútils com les mascaretes en exteriors, tocs de queda com el català o mobilitzar a l’Exèrcit perquè rastregin encara que no hi ha ni possibilitat de fer test als contactes.

La pandèmia molt probablement continuarà marcant l’any entrant, amb totes les altres crisis econòmiques, socials i de salut que concatena. Les mobilitzacions de les i els treballadors de la sanitat, que hem vist també enguany, així com la lluita contra els governs imperialistes perquè s’alliberin les patents, seran fonamentals per a poder posar-li efectivament un punt final.

Una recuperació que no ha arribat a milions de treballadores

L’altre gran èxit venut pel govern “progressista” ha estat la recuperació econòmica. Aquesta estima el tancament de l’any amb un creixement del 4,5% del PIB, 1,8 punts menys que les previsions. Però aquest efecte rebot que és comú als països de l’entorn venia de la caiguda històrica del 10,8%. Els índexs previs a la pandèmia no s’espera que es recuperin fins 2023.

Però l’element més pervers d’aquesta recuperació és sens dubte que s’està portant endavant a costa d’una caiguda dels salaris amb pocs precedents. La inflació desbocada dels últims mesos, que tancarà l’any entorn del 6%, no es veia des de 1992. El cost real de la vida s’ha disparat molt més enllà d’aquest índex. La factura de la llum és avui un 98% més cara, el gas un 12%, el butà un 33%, els combustibles un 30% i en la cistella de la compra hem vist com l’oli s’encaria un 25%, la carn un 15% o la pasta un 10%.

Els salaris segueixen bloquejats per la patronal en centenars de negociacions de conveni i taules, amb el suport del govern que ha congelat en un 2% l’augment de les retribucions de les i els treballadors públics i els pensionistes. A més de que el gruix de les contrareformes laborals de la dècada anterior, les de Zapatero i Rajoy, continua intacte, i les negociacions de la nova reforma laboral apunten a que gran part dels atacs – com l’acomiadament barat, els ERO sense control administratiu o les clausulas de despengi – continuaran vigents per a poder superar-les.

Un any de lluites que van començar a qüestionar la “pax pandèmica”

Podem dir que 2021 ha estat també l’any en què es va començar a trontollar la fèrria pau social, gairebé paràlisi, que es va viure des dels mesos més durs de la pandèmia. No és que en 2020 no passés res, de fet després del primer confinament vam veure a moltes de les treballadores de primera línia, començant per les sanitàries, mobilitzar-se en portes d’hospitals i centres de salut exigint un reforç del sistema que no ha arribat. També a treballadors com els de Nissan i les subcontractes mobilitzant-se contra el tancament de l’empresa. Però aquestes primeres espurnes s’han continuat estenent durant 2021, malgrat que encara queda perquè cremi tota la foguera.

La joventut ha sigut un dels sectors protagonistes de moltes d’aquestes lluites. Ho hem vist lluitant contra l’empresonament de Hasel, sobretot als carrers catalans. Dues setmanes de manifestacions i protestes que deien molts d’aquells joves no era “només per Hasel”, sinó per les perspectives d’atur, precarietat i la criminalització soferta per tota una generació en la que la desconfiança i baixes expectatives en el “progressisme” governamental, inclòs Podemos, o el processisme, es va estenent. És va tornar a sortir en massa contra l’assassinat homofòbic de Samuel, denunciant també la repressió del govern progressista, i més recentment en facultats i instituts l’hem vist organitzar-se i convocar una vaga a Catalunya per a protestar contra la reforma universitària del dimitit ministre Castells.

L’altra gran novetat arribava a la tardor, amb una onada de vagues que van recórrer tota la geografia en defensa de salaris, convenis i llocs de treball. Sens dubte la més important va ser la vaga del metall de Cadis, que va retornar imatges de combativitat a les portades dels mitjans de comunicació. Però també s’han viscut processos vaguistics a Tubacex, en el metall d’Alacant, Inditex de Saragossa, les treballadores de l’atenció domiciliària, Otis de Leganés, Pilkintong a Sagunto, Alu Ibèrica a la Corunya, la neteja a Bilbao i Castelló i molts més, a més dels treballadors i treballadores de la sanitat i l’administració pública amb les recents vagues contra la Llei Iceta.

Apostar a que aquestes mostres d’organització i lluita es desenvolupin, es coordinin i aconsegueixin trencar definitivament la pau social per a la que treballen conjuntament les direccions burocràtiques dels sindicats i els moviments socials i el govern, molt especialment la seva ministra de Treball Yolanda Díaz, serà decisiu per poder lluitar perquè aquesta crisi la paguin efectivament els capitalistes.

L’any del gran rescat als capitalistes

Si algú té motius per a brindar aquest cap d’any és l’IBEX35. La UE i el govern “més progressista de la història” van acordar en aquests mesos el major paquet de rescat a les grans empreses espanyoles de tota la seva història. Un total de [140 mil milions d’ajudes directes per a grups com Endesa, Repsol o Telefónica. De tota aquesta pluja de milions, només 1.000 estan destinats a despesa sanitària – encara que ni un sol milió a contractar més personal estable -. Cinc vegades menys que el que s’emporta només el sector de l’automòbil.

Si en la crisi del 2008 la gran rescatada va ser la banca, que es va emportar 60 mil milions que no han tornat, ara són les energètiques, les empreses de telecomunicacions, multinacionals de l’automotriu i constructores, darrere d’un discurs de capitalisme verd. Els grups financers tampoc queden fora del repartiment, ja que seran els qui gestionin els moviments i crèdits, quedant-se amb els sucosos interessos.

Tot un pla de reconversió subvencionada del capitalisme espanyol que serà costejat directa i indirectament per la classe treballadora. La meitat dels fons passaran a engrossir el deute públic i s’abonaran amb els ajustos fiscals que la UE ha posposat de moment a 2023. Però per a l’arribada d’aquests i d’altres la Comissió ha imposat una agenda de contrareformes laborals i de pensions que hauran d’aprovar-se en els pròxims mesos.

La laboral està gairebé enllestida, i el contingut filtrat inclou mecanismes de “reciclatge” de treballadors inspirats en els plans de reconversió industrial dels 80 que van devastar l’ocupació de regions senceres. La de pensions el mateix, i una de les seves claus de volta és la liberalització d’aquest sector perquè puguin operar sense traves els grans fons de pensions privats. Aquests seran dos dels principals atacs que el moviment obrer i les organitzacions socials, com les marees de pensionistes, haurem d’enfrontar en els pròxims mesos.

Una dreta que avança sobre la catifa vermella que li deixa el desencantament “progressista”

La constant que ha seguit la mateixa dinàmica és l’enfortiment de la dreta i una deriva cada vegada més escorada cap a aquest extrem del tauler. Ciutadans va confirmar amb les eleccions madrilenyes que està condemnat a la desaparició, com previsiblement li succeirà també a Castella i Lleó de febrer. Vox millora segons els últims sondejos la seva intencions de vot i s’acosta al 20%. I el PP, després de la victòria d’Ayuso al maig, es debat en una guerra interna la resolució de la que més probable és una trumpització general de la que Pablo Casado ja dona cada vegada més mostres.

Una dreta en ascens que es prepara per a governar en 2023, accelerar i endurir les mesures ja en marxa de reconversió i contrareforma. I que ho fa a lloms d’un discurs i polítiques antidrets que tenen la seva expressió més enllà de les institucions en l’augment de les agressions masclistes, racistes i lgtbifòbiques dels últims mesos. Compta a més amb el suport militant de tot un sector de l’Estat profund, començant per la Judicatura, que des dels tribunals fa la tasca d’oposició al govern en un sentit gairebé destituient.

El “progressisme” que es presenta com el dic a aquest avanç, com fa Yolanda Díaz en el seu projecte de candidatura unitària de l’esquerra, va mostrar la seva impotència en les eleccions madrilenyes de maig. El millor teloner a l’auge dretà és un govern d’“esquerra” aplicant les seves polítiques. Ho hem vist en matèria econòmica, on PSOE i UP mostren el seu servilisme a l’IBEX35 i la patronal, i també en el desplegament d’una política imperialista de fronteres que no té res a envejar a les propostes més reaccionàries de Vox, com va ocórrer amb l’enviament de l’Exèrcit a Ceuta.

Per això el malmenorisme no és cap alternativa. La necessitat d’impulsar la mobilització social contra aquestes polítiques de dreta, i construir una esquerra independent del “progressisme” en el govern, que lluiti obertament per un programa anticapitalista i que doni sortida als grans problemes socials i demandes democràtiques, són l’únic dic sòlid des del qual poder enfrontar en condicions l’amenaça que suposa la dreta i l’extrema dreta.

Un règim que s’apuntala però no remunta el vol

La principal crisi del règim, Catalunya, ha aconseguit un cert apaivagament en aquests 12 mesos. Va començar l’any amb el fracàs de l’Operació Illa que buscava una Generalitat presidida pel PSC amb l’“empenteta” de la Judicatura – que va destituir a Torra -. Però la Generalitat resultant de Pere Aragonés ha acabat sent un altre d’aquests camins que portaven a Roma.

ERC i JxCat, amb el suport en la investidura de la CUP, van inaugurar al costat de Sánchez un projecte de restauració autonòmica en el qual l’embat per l’autodeterminació i l’amnistia es van intercanviar per negociar els Fons Europeus i l’indult als presos. Un retroces coherent amb la gran espantada de 2017 i els tres anys posteriors.

Els qui no s’han apaivagat són les forces de l’Estat profund i la dreta, que acaben l’any amb una forta ofensiva contra el català, que posa en escac ni més ni menys que la immersió lingüística. Una ofensiva que es pot passar de la correlació de forces guanyada per l’espanyolisme i tornar a impulsar la mobilització democràtica a Catalunya.

La CUP, davant semblant claudicació, ha decidit elevar el to de la seva crítica al govern. Però manté la seva eterna “mà estesa” apel·lant a ERC perquè tornin al seu pacte de legislatura. La falta d’una esquerra anticapitalista que aposti per la independència de classe, per no aliar-se amb els partits de la burgesia independentista, continua sent el Taló d’Aquil·les del moviment democràtic català.

Un altre dels focus de crisis del règim continua sent la Corona. Els serveis prestats pel govern “progressista”, amb les queixes impotents i una mica impostades d’Unidas Podemos, la Judicatura i la dreta, li estan permetent que salvi els mobles. L’emèrit es va deslliurant de les causes en marxa i prepara el seu retorn a Madrid per a l’any vinent. Un fet que pot tenir l’efecte contrari i posar de nou en la picota a tan distingida i reaccionària institució.

Per tant el Règim pot fer fins i tot un balanç positiu del seu 2021, però sense tirar coets. Els nuvolots econòmics, l’enorme crisi social i el no tancament definitiu de les seves bretxes, més aviat viu de treves, fan que no trobi un nou “consens” sobre el qual refundar-se. Si el malestar que s’acumula acaba trobant una sortida en la forma que vam veure en la crisi anterior o que s’ha vist en altres països, com la mateixa veïna França abans de la pandèmia, totes aquestes demandes democràtiques tornaran a estar en el centre de l’agenda dels de baix.