Malgrat que les restriccions derivades de la pandèmia han deixat les taquilles desolades, després d’un depriment 2020 en el qual els ingressos de les sales s’han reduït a un terç del que es va sumar l’any anterior, aquest 2021 hem comprovat com l’augment de públic ha permès que la indústria cinematogràfica donés sortida a projectes que havien estat aparcats; grans produccions que no haguessin resistit els immensos costos invertits en una situació de crisi.

Ens referim, per exemple, a potencials “taquillazos” com “Eternals” de Marvel, la continuació de les infinites sagues de “Fast & Furious 9” o “Godzilla vs. Kong”, la primera part de “Dune”, o l’últim? lliurament de la sèrie Bond, “Sin tiempo para morir”, que ha decidit sacrificar al seu protagonista, Daniel Craig, davant la impossibilitat de renovar a un personatge hipermasculí que ja no té cabuda en una societat on les categories heteropatriarcals estan més que qüestionades, i que no podria ser substituït ni per una dona, un homosexual o un fill d’emigrants.

Sens dubte, les pèrdues econòmiques han decidit que els temes que garantien els èxits prepandèmia, hagin quedat obsolets i abocats a la nostàlgia, i la majoria de les pel·lícules han hagut d’estrenar-se simultàniament tant en els clàssics cinemes comercials com en les plataformes multimèdia de pagament per a televisió. En aquest estat, encara hem pogut veure i agrair el ressorgiment del cinema d’autor, amb sorprenents resultats en una sèrie d’impactants films que conviden a la reflexió sobre les complexes circumstàncies en les quals vivim i aporten noves visions de la condició humana. D’entre elles, seleccionarem, de manera subjectiva, les que més ens han convençut.

El poder del perro

“El poder del perro” és una mescla de western atípic i drama psicològic, que dirigit per la neozelandesa Jane Campion a partir de l’excel·lent novel·la de Thomas Savage, on aborda amb subtilesa, però sense concessions, els difícils temes de la masculinitat, l’homofòbia i els secrets de família, en el context rural del mitjà oest nord-americà de principis del segle XX. Valent-se d’una gran interpretació de Bennedith Cumberlach, Campion ha tornat a reprendre amb aquest superb treball l’impuls que la va fer famosa per pel·lícules com “El piano” i “Bright Star”.

La excavación

“La excavación” és una bella i melancòlica adaptació, realitzada per Simon Stone, de la novel·la homònima de John Preston, que conta la història real del descobriment al 1939 d’un vaixell funerari del segle IX, que va permetre comprendre el passat de Gran Bretanya. És una de les més belles pel·lícules de l’any des del punt de vista visual. Uns excel·lents Ralph Fiennes i Carei Mulligan, ja consolidada com una de les millors actrius de la seva generació, s’uneixen en aquesta exploració arqueològica, situada dins dels terrenys de la terratinent, interpretada per aquesta, bregant amb problemes personals en el context de la Segona Guerra Mundial. Un film emotiu, líric i sensible sobre la memòria perduda, la cobdícia i el pas del temps.

Cry Macho

Molts rebutgen el cinema de Clint Eastwood per considerar-ho reaccionari, i és cert que, en el seu cas, és realment difícil separar l’obra de l’autor, quan a més s’esplaia en declaracions reaccionàries. No obstant això, admetem que, per sobre de la seva filiació política, Eastwood és un dels directors més eficaços, rigorosos i capaços de contar una història. La seva última pel·lícula, “Cry Macho” és, potser, la més introspectiva i autobiogràfica de la seva producció. És un film que genera sentiments oposats, però que atreu per la sensibilitat amb la qual el director gira la mirada cap a si mateix en la seva vellesa, a través de la figura d’un ancià cowboy, lluny ja de les seves “glòries” passades, a qui s’encomana la tasca d’anar a Mèxic per a portar de retorn al fill adolescent d’un antic cap. El recorregut i la relació entre aquests dos homes, una en l’inici i una altre en el final de les seves vides, marca una història on es discuteix el caràcter de la masculinitat i el sentit dels objectius de l’home en la vida, sempre amb la metàfora del gall “Macho” com a figura de fons.

Cuestión de sangre

“Cuestió de sangre” de Tom McCarthy, és un potent i, alhora, humanista thriller en el qual Matt Damon realitza una de les seves millors interpretacions, ficant-se dins del caràcter d’un treballador de l’Amèrica del Nord profunda, afectat per la crisi i amb una vida trencada per l’empresonament de la seva filla a França a causa de l’assassinat de la núvia d’aquesta. El que hauria de ser un viatge rutinari per a visitar-la, es converteix en una experiència de revelació d’identitats mai confessades i secrets reprimits en un context de drama judicial, desestructuració social i xocs culturals.

Quo vadis, Aida?

“Quo vadis, Aida?”, pel·lícula bosniana nominada a l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera, narra de manera dramàtica la terrible matança de Srebrenica durant la guerra de l’antiga Iugoslàvia al 1995, en la qual més de vuit mil persones van ser assassinades per l’exèrcit serbi. La directora Jasmila Žbanić fa un treball poderós de denúncia, profundament humà, descrivint el terror i el patiment d’un poble inerme davant la crueltat d’uns soldats que una vegada van ser els seus veïns, i unes forces de l’ONU absolutament incapaces de detenir-los. La protagonista, Aida, interpretada per una impressionant Jasna Djuricic, traductora de l’ONU, lluita valenta i inútilment per salvar al seu poble i la seva família.

Nomadland

“Nomadland”, guanyadora del León de Oro al Festival de Venècia, i Óscar a la millor pel·lícula, direcció i actriu principal, amb una increïble Frances McNormand obligada per la crisi a deixar la seva casa i portar una vida nòmada en una furgoneta amb la qual recorre el país a la recerca de treball, és l’última pel·lícula de la directora Chloé Zao, que ja ens va sorprendre en 2017 amb l’elegíaca “The Rider”. Barreja ficció i documental, mentre narra les experiències de la protagonista en aquesta road-movie que mostra la cara més tràgica dels Estats Units a través de les víctimes del capitalisme salvatge.

The Mauritanian

“The Mauritanian” de Kevin McDonald, és una feroç denúncia contra la corrupció del sistema polític nord-americà, desenvolupada en el context de les arbitràries detencions a la presó de Guantánamo després dels atemptats del 11-S i la guerra de l’Afganistan. Està basada en l’experiència real de Tahar Rahim, empresonat durant onze anys, acusat de ser un dels terroristes que ho van organitzar. Jodie Foster interpreta a una advocada, decidida a defensar-lo malgrat tots els obstacles que se li presenten, aconseguint demostrar, no sols la innocència del detingut, sinó l’absoluta falta d’escrúpols del govern.

La noche de reyes

“La nit dels reis” va poder veure’s aquí en streaming a través d’una de les plataformes multimèdia, sent una de les escasses oportunitats per a poder cinema africà de qualitat. Aquesta pel·lícula de Costa d’Ivori, dirigida per Philippe Lacôte, és un drama carcerari que conta la història d’un adolescent, el seu primer dia a la presó es veu embolicat en les lluites pel poder en una presó que té com a particularitat l’estar governada pels seus propis reclusos. Transcorre al llarg d’una nit en la qual importa, no tant el dur realisme que pateixen els reclusos, sinó la seva evasió a través del que narra el protagonista, al qual se l’obliga, sota pena de mort, a entretenir amb històries als altres presos. La cinta combina una atmosfera tèrbola i tibant, pròpia del gènere, amb un peculiar lirisme, des del moment en què els seus companys de cel·la, transportats per la narració, entren en trànsit, ballen o canten al seu torn, fins que la mateixa narració transporta al seu torn a l’espectador fora dels murs de la presó.

Noticias del gran mundo

Dirigida per Paul Greengrass sobre la novel·la de Paulette Jiles, és un western atípic. El viatge que el capità Jefferson (Tom Hanks), que, després d’haver participat en la Guerra de Secessió, es guanya la vida llegint el periòdic als habitants dels pobles que visita, realitza per a portar a una nena blanca, “rescatada” d’una tribu índia, a la casa dels seus parents més pròxims, representa tota una experiència de “mestissatge” cultural i comprensió, tant del trauma de la colonització i l’extermini indígena, com del reconeixement de dos mons oposats que convergeixen en una mateixa direcció.

El buen patrón

“El buen patrón” de Fernando León de Aranoa és, en clau de comèdia, una de les més àcides crítiques contra el caciquisme del neoliberalisme hispànic i vetust. Javier Bardem fa un dels millors papers de la seva carrera, donant vida a un empresari paternalista, mancat d’escrúpols, que utilitza i explota als seus treballadors mentre els ofereix un rostre protector. A través de la trama, es va desdibuixant el seu carisma per a destapar un cinisme cada vegada més evident. És un esplèndid quadre del panorama socioeconòmic de l’Espanya actual.

Madres paralelas

La història de “Madres paralelas”, l’última pel·lícula de Pedro Almodóvar, està basada en la maternitat de dues dones solteres i el seu posterior romanç, el drama de diferents generacions, barrejant la seva complexa relació íntima, tant com dones a la recerca de la seva independència personal, com de mares implicades emocionalment amb les seves filles, amb la problemàtica de la recuperació de la memòria històrica de les fosses comunes de la Guerra Civil, en un intent de connectar uns orígens familiars rurals truncats amb un present oblidadís. Almodóvar ens mostra les fotos dels desapareguts i ens alliçona amb discursos sobre la necessitat de la seva recuperació. Penélope Cruz i Milena Smit realitzen una gran interpretació.

Otra ronda

“Otra ronda” de Thomas Vinterberg (“La caça”), desenvolupa el tema de la crisi de la mitjana edat en uns professors d’institut, que se senten perduts i desmoralitzats tant personal com professionalment. El que comença amb un simple “experiment” sobre com controlar l’alcohol a fi de millorar la seva visió de la vida i la qualitat del seu treball, es converteix en una tragèdia, narrada en to d’humor negre. Va ser la guanyadora de l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera.

Charlatán

A “Charlatán” Agnieska Holland ens ofereix un film penetrant a partir de la història real d’un prestigiós, però també controvertit guaridor txec, que va molt més allà del mer biopic, barrejant l’ascens del nazisme, l’ambigüitat ètica, els prejudicis i la lluita per la vida en un context marcat pel militarisme i les seqüeles de les guerres del segle XX.

Rifkin’s Festival

Encara que no es troba entre les seves grans obres Woody Allen, en “Rifkin’s Festival” es copia, amb talent i ironia, a si mateix, satiritzant el món del glamur, les estrelles de cinema i els seus propis fantasmes personals, identitaris i amorosos. Tot això amb un repartiment intercontinental on es barregen Louis Garrel, Elena Anaya i Sergi López, tot això en un paisatge donostiarra bellament fotografiat.