|
Si les xifres de suïcidis ja eren preocupants abans de la pandèmia de la COVID-19, després d’aquesta no han deixat d’augmentar. L’aïllament, la ruptura de vincles socials i la inestabilitat han fet que les anomenades malalties mentals afectin un gran percentatge de la població mundial, i especialment a la joventut. Aquestes situacions extraordinàries s’uneixen a altres intrínseques a un sistema econòmic capitalista basat en l’explotació, el benefici i la productivitat exacerbada.
El suïcidi s’ha ocultat constantment pel suposat "efecte crida" encara que ara, cada vegada més, això es posa en qüestió i s’exigeix que es mostri la realitat, ja que com que no es tracta, no es permet arribar al fons del problema i acaba aïllant encara més a aquelles persones que el sofreixen.
Però aquesta "visibilització" de la salut mental no va sempre dirigida a millorar la situació del conjunt de la població que sofreix els efectes d’un sistema despietat. I és que dins del capitalisme, per a sorpresa de ningú, és pràcticament impossible tenir l’espai necessari per a cuidar-se en tots els sentits i molt menys per a curar-se. Ràpidament han sorgit empreses que pretenen capitalitzar el sofriment humà.
Això de Verónica Forqué ha deslligat la indignació, ja que fa tan sols unes setmanes s’acomiadava del reality de cuina Masterchef al·legant que el seu cos li estava donant senyals que necessitava parar. En aquest programa la seva participació s’havia convertit en un personatge, en algú de qui mofar-se i assenyalar les seves actituds estranyes. L’actriu s’havia convertit en un complement més per a augmentar l’audiència i simplement vendre el seu producte.
Un altre exemple moltíssim més descarat de capitalització de la salut mental es va donar fa uns mesos quan va obrir "La Llorería" en el centre de Madrid. Aquest espai que es presentava com un lloc on "visibilitzar" la salut mental i va ser impulsat per l’empresa Therapy Xat. En la seva autobiografia de Twitter es pot llegir "Troba el teu psicòleg en línia i aconsegueix la teva millor versió". Aquest discurs neoliberal que presenta la contínua exigència d’autorealització de manera abstracta i sense fi com l’objectiu de la salut, és en si mateix problemàtic.
A més tan sols amb donar un petit cop d’ull als seus perfils podem veure a qui pretenen dirigir-se: grans empreses a les quals assessorar perquè els seus treballadors continuïn sent productius. És a dir, concebre la recuperació com un arranjament d’una màquina que pugui continuar complint amb el seu horari i amb la seva productivitat amb total normalitat.
Mentrestant, ells mateixos es van delatar en el seu anunci on demostraven la precarització a la qual sotmeten als treballadors que hauran de tractar amb la salut mental d’altres persones.
Aquesta psicologia de l’autorealització contraposa a tot allò que no la compleix com fora de la normalitat, del que s’estableix com a sa, com a potencials malalties i, per tant, patologies que ser estudiades únicament des de l’individu aïllat. Tant és així que en aquest sac de disfuncions pot entrar qualsevol cosa, incloent-hi actituds que qüestionin el que s’estableix i com les seves possibles solucions, respostes tan idealistes com el mer canvi del pensament.
Aquestes solucions són inviables si comptem amb tot el que influeix les condicions materials i socials. L’accés a una ajuda psicològica de qualitat és necessari i per a això cal exigir l’augment dels recursos en la sanitat pública. Però no tot s’arregla parlant, ni tampoc medicant i sobremedicant perquè unes poques farmacèutiques continuïn fent negoci.
Si no lluitem per acabar amb l’explotació, l’opressió, la destrucció del medi ambient, les desigualtats i el consum irracional desenfrenat que el capitalisme ens ofereix, no podrem solucionar fins al final els problemes psicològics que afecten cada vegada més persones.
Sabem que és possible crear una societat nova, on la planificació racional dels recursos naturals i de la producció ens permeti alliberar-nos el temps que ara ens roben els capitalistes i així desenvolupar-nos d’una forma veritablement plena, on no deixaran d’existir les inconveniències de la ment humana, però on podrem tractar-les de manera comunitària, des de l’honestedat amb cura i amb veritable interès.
|
