Mai he estat un seguidor incondicional de l’actriu Verónica Forqué, però m’he topat amb algunes bones pel·lícules espanyoles d’ella en les dècades dels vuitanta i noranta, destacant el seu paper de, prostituta ingènua? en la almodovariana “¿Qué he hecho yo para merecer esto?”, una de les millors pel·lícules del cinema espanyol del període.

El seu registre va ser la comèdia i en aquest terreny no és el cinema espanyol un dels meus camps preferits, però també va saber posar el seu somriure perenne i maliciós ja en “Las truchas” de Jose Luís García Sánchez (amb guió d’Azcona i ressons de “El ángel exterminador” de Buñuel) i posteriorment va aparèixer en altres films d’Almodóvar com a “Matador” o, sobretot, en la controvertida “Kika”.

Va estudiar psicologia, però es va decantar per l’actuació, hi havia trets d’esmolada intel·ligència en el seu somriure ingenu, humor sarcàstic a dolls i, encara que no sempre, bones dosis per a les taules, encara que els seus registres fossin limitats.

Va freqüentar molt el teatre, mal conegut per aquests indrets, portant fins i tot obres de Woody Allen als escenaris i protagonitzant la seva pròpia versió de la protagonista de “Ai, Carmela!”.

Entre allò àcid i allò que és dolç Forqué ha marxat massa aviat, sense donar explicacions, en un Madrid gris, fatu, pretensiós i de dretes i en èpoques poc grates per a les “males notícies”. Fins sempre.