Més de dos mil dones i cent homes treballen en el sector de la conserva del peix a Euskal Herria. La majoria són majors i porten anys en el mateix treball, considerat essencial, tal com hem vist durant la pandèmia quan els supermercats apareixien buits de llaunes.

En l’Estat espanyol, aquest sector està representat per més de 30.000 persones de les quals un 60% són dones; un dels sectors de la indústria més feminitzats, tenint en compte que en la indústria manufacturera de conjunt, només un 20% està representat per treballadores. [1]

Segons un estudi de CCOO, la xifra de negocis d’aquest sector se situa prop dels 6.000 milions d’euros, la qual cosa suposa un 5% de la producció de la Indústria alimentària espanyola. Existeixen 650 empreses, caracteritzada per la seva altíssima atomització del teixit productiu, amb un 36% d’empreses que contracten 5 persones assalariades; d’entre 6 i 9, un 10,2%; un 26,6% els que tenen entre 10 i 30; i un 26,8% els centres amb més de 30 persones treballadores. Respecte a la distribució territorial, està molt concentrat entre Galícia i Cantàbria, on centralitzen el 44% del total d’empreses, encara que també té molt pes en comunitats com la Comunitat Valenciana, Euskal Herria i Andalusia.

Però una de les característiques més notables és la desigualtat i discriminació de les dones dins de la indústria del peix, les qui sofreixen les pitjors condicions. La discriminació comença en la selecció, contractació, formació i promoció dins de les pròpies empreses. Vegem les dades més destacades de l’estudi citat. El 48% de les dones tenen un contracte precari, el 30% un contracte temporal i el 18% un contracte fix discontinu. El 77% dels contractes a temps parcial els signa una treballadora del sector. Respecte a la taxa de subocupació, el 32,7% aporta una qualificació major a la que requereix el seu lloc. Només el 14,8% de les dones ocupen un lloc de direcció o gestió. I, com veurem, la bretxa salarial de gènere per treballs d’igual valor és altíssima, representant el 29,7%.

Darrere d’una llauna de conserva: el treball manual i penós de les treballadores

Però, què hi ha darrere d’una llauna de conserva? les mans i esquena de les treballadores, molt danyades a causa de les brutals condicions d’explotació: “estan exposades a càrregues de gran pes, en algunes fàbriques mouen càrregues de 800kg amb maquinària no apta perquè són manuals, no elèctriques. A més, altres peixos de diversos quilos els han d’aixecar des del sòl fins a les taules i cistells, que significa 11 pisos d’elevació”, explica Aritz del sindicat ELA, sector de la conserva.

Quines tasques realitzen? Elaborar el peix. Des que arriba fresc, segueix un recorregut de múltiples tasques fins al seu objectiu final: que el peix estigui en la llauna. I encara que hi ha alguns trams automatitzats, la llarga cadena productiva suposa moltíssima feina manual: coure el peix, obrir-lo, llevar-li les espines, tallar-lo a trossos, envasar-lo. Lide Mendieta, treballadora del sector i delegada de prevenció del Sindicat ELA, ho explica detalladament.

“Es comença amb el tall del peix, ho fa un home amb la serra. Però tota la resta ho fem dones en diferents llocs: unes treuen els budells, unes altres aixequen el peix mentre es talla, que té bastant pes depèn el que et toqui, entre 5kg i 10kg, però hi ha vegades que et toca un peix de 30kg. La zona és molt humida i els peixos vénen molt freds de les neveres. És bastant dur, penós, perquè encara que hi ha algunes màquines tot té molta feina manual. Després es passa a la peladora, però abans hem d’obrir el peix, ficar-lo en les graelles i després treure’l obrir-lo i llevar-li les espines. Això va després a les dones que ho pelen i que també han d’aixecar bastant pes, clar, perquè les cistelles tindran 10kg i les peces del peix també pesen mentre les tales o les peles. I després les empaquadores, doncs el mateix.“

A més, s’exposen a canvis extrems de temperatures fredes i humides. I, sobretot, a moviments repetitius que danyen greument les articulacions i músculs. “Reuma, fibromiàlgies, càrregues les cervicals, lumbàlgies, síndrome del túnel carpià, problemes d’esquena, de trapezi, d’espatlles. L’estrès laboral és una altra de les causes de baixes mèdiques, qüestió que es té poc en compte, a causa de la pressió de treure el treball en el temps que se’ls exigeix”, ens explica Aritz. I així ho sent Lide tots els dies:

“La veritat és que és un treball artesanal, no està molt mecanitzat. Els carros pesen molt i utilitzem molt els braços, des dels dits fins a l’espatlla. I fa molta ràbia que després vas a la mútua i et diguin que no és així, que no utilitzem les espatlles. O sigui quines deixem l’espatlla a casa i utilitzem el colze i els dits? Només ens reconeixen tendinitis, túnel carpià”.

Tot això hi ha darrere d’una llauna de conserva. I també de les reivindicacions d’una vaga que, només amb explicar un dia normal de treball, té la seva justa raó de ser convocada. Quan llegim o veiem per les xarxes que ’les treballadores de tal o tal empresa lluiten contra la bretxa salarial i la precarietat’, hauríem de fer l’exercici de pensar en com és un dia de treball d’aquestes dones, com el de Lide:

“Estas contínuament carregant pes i amb molts moviments repetitius, ajupint-te des del terra a més altures. I tirar l’oli a una llauna, sembla una ximpleria, però les nines ens queden destrossades, és un moviment simple però molt repetitiu. I encara que hi ha una altra màquina que fica el peix en la llauna, també sempre hi ha dones que han d’empènyer les llaunes o arreglar-lo amb les seves mans, perquè es cobreixi bé cada llauna. Jo estic a gust amb el meu treball, és un treball molt important i essencial, però amb aquestes condicions laborals, és molt dur per a la majoria de les treballadores. Per això anem a la vaga.“

Si parlem de les seves condicions laborals, encara tot s’explica més: “baixos salaris, alta eventualitat, ETTs, no hi ha pràcticament fixesa, bossa d’hores, alta flexibilitat. Que aquest sector no sostingui contractes fixos, quan la demanda de treball és altíssima, significa una gran contradicció”, denúncia Aritz. Diversos estudis donen compte que la taxa d’estacionalitat de l’ús del sector, és molt superior a la que presenta la Indústria alimentària en conjunt, duplicant-se l’any 2019.

Tan essencials com explotades: bretxes salarials i precarietat amb rostre de dona

Les treballadores de Bizkaia van a la vaga. Una jornada convocada després de set mesos de negociació d’un conveni que, segons ELA, no està blindat i que per tant les empreses podrien no aplicar-lo. La patronal ofereix un conveni de tres anys, segons ELA, “amb augments de salaris irrisoris: del 0,5 per al 2021; 2,5 en el 2022; 2% en el 2023; 1,25% en el 2024. Sense afegir cap clàusula de revisió anual de l’IPC real”, i a més, es nega a negociar altres qüestions relacionades amb l’enorme precarietat laboral i els greus problemes de salut de les dones per causes laborals.

La sociòloga Eva Perujuaniz, una de les autores de l’estudi abans citat, ens brinda les dades més destacables d’aquesta situació: “una de cada dues dones del sector a nivell estatal té un contracte precari, el 71% dels contractes temporals que es realitzen i el 82,38% dels discontinus, recauen sobre les dones”. I explica que la categoria professional de mestre de fabricació, molt feminitzada, compta amb un salari inferior en un 22% al que cobren els mossos i un 9% inferior al d’ordenances, conserges i vigilants, en la seva majoria homes.

Aquesta desigualtat està establerta en el mateix conveni estatal de les conserves. Mentre els salaris de treballs masculins estan per sobre dels 1.000 euros al mes, el salari més alt ocupat en la seva majoria per dones és de 925 euros. I el més greu és que la major penúria la sofreixen les dones, en estar sotmeses a condicions laborals d’explotació concentrades en les ocupacions directament relacionades amb la producció, com serrar i tallar; empacat, enllaunat i filetejat; i tancat i envasat. Contràriament, el treball masculí està concentrat només en una ocupació de producció: engraellat i cuina.

Tots els sindicats denuncien que és un sector que és considerada com una activitat laboral complementaria o segon salari de les famílies, a allò històricament considerat salari principal, el de l’home “cap de la llar”. Un model laboral patriarcal imbricat des de fa segles, que actualment, encara que les dones ja poden tenir compte bancari propi i treballar sense permís dels seus marits com succeïa a principi del segle XX, les patronals capitalistes continuen sostenint per a extreure encara més guanys de les entranyes de les desigualtats en el treball entre homes i dones.

La discriminació laboral conformada per la històrica i duradora divisió sexual del treball, està implementada en les categories professionals, els complements salarials, i en les modalitats de contractació. I també infravalorant les tasques destinades a les dones. La bretxa salarial, per tant, té un origen profund.

Primera jornada de vaga: un conflicte que podria estendre’s a altres regions

Diuen que el nostre treball és ‘essencial”. Però les vides de les treballadores també són essencials i la patronal això no ho entén, per això anem a la vaga.

Igual que la majoria dels sectors laborals feminitzats, les treballadores de conserves i processament del peix també van ser considerades essencials durant la pandèmia, obligades a treballar sense importar a les patronals la posada en risc de la salut d’aquestes dones. Però històricament són un dels rostres més precaris, i fins i tot molt poc conegut i visibilitzat, la qual cosa es trencarà amb una jornada de vaga.

Les reivindicacions de les treballadores tenyeixen de violeta la convocatòria de la vaga: contra la bretxa salarial, exigeixen un salari mínim de 1.200 euros i 35 hores setmanals, una reducció de 80 hores en la jornada anual durant la vigència del conveni, segons el sindicat ELA. A més de mesures de salut i seguretat en el treball i que les empreses complementin les baixes per malaltia comuna, enfront de l’actuació sempre arbitrària de les mútues que donen l’alta abans d’hora, o no reconeixen com a professionals les baixes derivades de l’esforç físic i repetitiu enfront dels alts nivells d’explotació.

Les dones de Bizkaia s’han posat al capdavant d’aquestes reivindicacions. No obstant, no és descartable que les treballadores de la resta de l’Estat d’aquest sector - centralitzat en Comunitat Valenciana, Catalunya, Andalusia, Euskadi, Galícia i Astúries-, protagonitzin més protestes com ha ocorregut a Galícia i Cantàbria, i diversos sindicats estan preparant una convocatòria a nivell estatal. A més, es preparen accions prèvies i molts col·lectius del moviment feminista basc farà costat activament a les treballadores.

La pandèmia va deixar clar qui són “essencials”: la classe treballadora, avui molt diversa, racializada i, sobretot, altament feminitzada. No obstant, el sistema capitalista i patriarcal les ha situat històricament en les últimes de les categories, infravalorant-les, per a imposar major explotació, tot tipus de bretxes i desigualtats.

Però aquest reconeixement com a “essencials” de part dels capitalistes és una arma de doble tall per al sistema. Perquè ha alimentat la consciència de les treballadores de les seves pròpies forces, per a organitzar-se contra les conseqüències devastadores de la crisi. I ja en plena pandèmia hem vist a les treballadores sanitàries, infermeres i auxiliars que van sofrir brutalment l’explotació. Les treballadores de la neteja d’hospitals, o les cuidadores de persones majors i dependents sent una gran majoria de col·lectius migrants als països imperialistes. Les treballadores del Museu de Bilbao Guggenheim que arribaran a 200 dies de vaga contra la bretxa salarial i les condicions d’explotació laboral. Les treballadores precàries de l’educació també s’estan organitzant. O les treballadores de les residències al País Basc.

Totes experiències que estan desafiant a la fragmentació laboral, el corset de les burocràcies sindicals, a la divisió sexual del treball i, d’aquesta manera, al sistema capitalista en la seva aresta més patriarcal i opressora.

Notes

[1] CCOO Indústria, Campaña #PescarDerechos, “A la ofensiva contra la precariedad, la desigualdad y la discriminación en la industria del pescado.”, Segons aquest estudi de CCOO: “en la Indústria alimentària en conjunt el pes de la dona està 21 punts per sota, amb una taxa de feminització del 37,2% en aquest trimestre, sent també el del pic de l’ocupació per a tot l’agregat. La taxa de feminització en la indústria manufacturera se situa al voltant del 20%”, Madrid, 2020, p. 10.