Foto: ID

La vaga de Cadis que durant nou dies ha copat els telenotícies i xarxes socials ha arribat a la seva fi després d’un preacord entre CCOO i UGT amb la patronal, no exempt de qüestionaments per part d’altres organitzacions de l’esquerra sindical i sectors dels vaguistes.

L’exemple dels treballadors i treballadores en lluita contra la precarietat que sofreixen ha generat la solidaritat d’amplis sectors de la població. Després d’un llarg període de passivitat, les imatges de la badia portaven records d’un passat que els més joves ni tan sols hem conegut i precisament per això hem d’aprendre de les lliçons que ens deixa el conflicte.

Estat capitalista i govern de torn sempre en la barricada del davant

En els últims any s’ha mostrat la combativitat per part de la joventut que enfrontem les càrregues policials en les mobilitzacions contra la sentència del procés, l’empresonament d’Hasél o l’assassinat de Samuel. Sortim als carrers a lluitar per les nostres demandes perquè la història, i especialment la història del moviment obrer, ens ha ensenyat que és l’única via efectiva d’aconseguir les nostres demandes.

Llavors denunciàvem la criminalització que sofríem per part dels mitjans de comunicació i la repressió del govern central i la Generalitat en el cas de Catalunya. Davant la vaga del metall, la premsa s’ha esforçat a disfressar les accions de protesta obrera com a actes de delinqüència.

El “govern més progressista de la història” ha militaritzat la ciutat, ha enviat tanquetes i ha desplegat les forces i cossos de seguretat pels barris, mentre el PCE demanava als qui s’estava reprimint que confiessin en ells. Així, s’ha demostrat que la lluita per conquistar drets socials i millores en les condicions de vida no és només contra la patronal, sinó també contra l’Estat i el govern de torn.

La unitat obrer-estudiantil i la potencialitat de la lluita de la classe treballadora

No obstant, la força del moviment estudiantil o les protestes juvenils no és equiparable al “poder de foc” que posseeix el moviment obrer amb els seus mètodes de lluita. La potencialitat d’una vaga universitària no és la mateixa que la paralització d’un punt clau per a la indústria naviliera. Com que els i les treballadores són els qui controlen els sectors estratègics de l’economia, la seva capacitat per a posar contra les cordes l’Estat capitalista és major i per tant també el seu caràcter hegemònic. Els obrers en vaga organitzant piquets, muntant barricades, rebent el suport de la seva comunitat i enfrontant la repressió de l’Estat mostren que la classe treballadora podia estar adormida, però no desapareguda.

Heus aquí la importància de construir un moviment estudiantil unit amb els i les treballadores, prenent a més de les nostres demandes pròpies les reivindicacions dels sectors en lluita com podien ser la vaga de Cadis, els obrers de fàbriques que pretenen tancar o el personal docent precaritzat. Ara gran part de la joventut ha vist com el mateix govern que la reprimia quan es mobilitzava, també carrega contra els treballadors i treballadores en lluita; el mateix govern que fa la Llei Castells en la universitat i prepara una nova reforma laboral contra el conjunt de la classe treballadora.

La necessitat de l’autoorganització per a superar les direccions que juguen a favor de l’enemic

La lluita de classes continua viva, però les “falses direccions” que juguen per a l’enemic també ho estan i així s’ha vist a Cadis. Els supòsits defensors de la classe treballadora, amb el PCE cridant a la calma, Unidas Podemos criticant les càrregues que el seu propi govern enviava i les burocràcies sindicals negociant a esquena dels treballadors, donen compte que les direccions traïdores del moviment obrer no estan mortes, sinó governant i en els despatxos de CCOO i UGT.

Els qui han negociat el conveni sectorial no eren els comitès d’empreses, ni tan sols delegats del personal de les empreses afectades; eren triats per les burocràcies sindicals de les federacions del sector. Sense una assemblea unitària de tots els vaguistes que prengués les decisions i a la qual se sotmetessin els sindicats, el conflicte quedava en mans dels qui treballen a favor de l’enemic. Sense organismes d’autoorganització, la força de l’espontaneïtat obrera es dilueix perdent per a imposar-se la seva força a les burocràcies a mesura que avança el conflicte sense que emergeixi una alterativa.

Aquest esquema també s’aplica a les protestes de la joventut i el moviment estudiantil dels últims temps caracteritzats per la seva explosivitat davant fets puntuals que deslligaven la ràbia. En el cas de les mobilitzacions a Catalunya contra l’empresonament d’Hasél, la negativa del SEPC o Arran -principals organitzacions juvenils a Catalunya- a impulsar assemblees en els centres d’estudi o barris, que reunissin els milers de joves que sortíem al carrer va propiciar que el moviment es desgastés i aquella força i experiència no es conservés per a lluites posteriors.

Ara davant la lluita contra la Llei Castells, la falta d’assemblees de facultat massives on ens reunim estudiants, personal docent i no docent per a discutir les nostres demandes i un pla de lluita per a conquistar-lo suposa un gran límit per a derrotar aquesta contrareforma universitària.

La lluita queda en mans de l’organitzacions com a Estudiantes en Movimiento vinculada a les joventuts del PCE, coalició que porta endavant la reforma i de la que el ministre n’és integrant. També queda a càrrec dels representants estudiantils de CREUP acomodats a la gestió antidemocràtica de la universitat i el Frente de Estudiantes vinculada al PCTE que, malgrat ser crític amb el govern, manté els mateixos mètodes burocràtics i es nega a desenvolupar organismes d’autoorganització.

A Catalunya, el SEPC, encara que no està compromès amb el suport al govern “progressista”, suposa també un fre a la massificació de les assemblees de facultat existents. Evita així qualsevol desbordament que pogués prendre la lluita contra Castells per a anar un pas més enllà i qüestionar el model universitari neoliberal de la Generalitat, amb qui la CUP, malgrat la seva negativa als pressupostos, es nega a trencar el seu pacte d’investidura.

La necessitat de construir una esquerra independent del reformisme en el govern, anticapitalista i revolucionària

Finalment, falta un cinquè element que articuli políticament aquesta lluita contra la policia, les patronals i l’Estat, que es construeixi en els centres de treball i lluiti perquè es desenvolupi l’hegemonia obrera, que combati el rol de les burocràcies sindicals lluitant per l’autoorganització, alhora que uneixi a la joventut amb el conjunt de la classe treballadora; parlem d’un partit anticapitalista revolucionari i independent de l’esquerra del règim.

Ens referim a una organització que no demani als treballadors confiança en el govern com fa el PCE, sinó que estigui al costat d’ells per a desenvolupar les seves pròpies forces. Que lluny d’oferir-se com a mediació en els conflictes obrers com va fer l’alcalde "Kichi" d’Anticapitalistas, lluiti per impulsar assemblees generals de les plantilles en lluita per a superar a les burocràcies sindicals.

Necessitem una alternativa política que enfront de l’avanç de l’extrema dreta no demani aliar-se amb la Ministra de Treball que prepara el pròxim atac a la classe treballadora com va fer Teresa Rodríguez, també d’Anticapitalistas, sinó una formació que plantegi la necessitat d’un reagrupament de l’esquerra anticapitalista i revolucionària amb independència de classe en disposició de lluitar per una sortida a la crisi per a la classe treballadora i els sectors populars.

Perquè el mal menor és Unidas Podemos tancant l’orella mentre el seu govern reprimeix vagues. Són els sindicats dient que no és hora de mobilitzar-se contra la pujada de la llum. És carregar contra una manifestació que protestava per un assassinat homòfob mentre es garanteix la desfilada de nazis per Chueca. El mal menor és enviar l’exèrcit a Ceuta per a expulsar migrants i regalar milers de milions a l’IBEX 35 dels Fons Europeus amb el suport de Vox. Com podem enfrontar l’ascens de l’extrema dreta així? Senzillament no es pot.