Són passades les set de la tarda i l’acte encara no ha començat. Però la realitat és que no para d’arribar gent i més gent. Les portes de la sala Barcellone de Toulouse semblen les de qualsevol sala de concerts amb tot de persones fent cua per entrar.

Però no és per assistir a un concert que ens desplacem fins al sud de França. Aquell 18 de novembre presenciem el segon míting d’Anasse Kazib, candidat a la presidència del país, si la llei electoral anti-democràtica no ho impedís, i company del nostre partit germà Révolution Permanente.

Definitivament, l’acte comença amb retard i la presència de més de 350 persones, la gran majoria joves i treballadores precàries, fa que es superi en escreix les previsions d’aforament de les nostres companyes.

Juntament amb Anasse Kazib parlen Rozenn Kevel, membre de l’organització feminista Du Pain et des Roses, una jove de 20 anys que va organitzar una vaga històrica a l’empresa ChronoDrive enfront els abusos sexuals permesos per la direcció; Gaëtan Gracia, dirigent de Révolution Permanente a Toulouse i treballador d’una subcontracta aeronàutica, i Sasha Yaropolskaya, activista transfeminista i fundadora del primer mitjà audiovisual trans a França, XY Media.

Seguidament Anasse Kazib pren la paraula i desenvolupa tot seguit un programa anticapitalista que en paraules seves "no busca governar aquest sistema polític burgés", sinó més bé posar de manifest que hi ha una alternativa possible al capitalisme que està destruint el planeta, mentre precaritza més a la classe treballadora, la joventut i als sectors populars més desprotegits.

En acabar el míting tenim l’oportunitat de parlar amb ell una bona estona i ens explica que després del seu primer acte per a ser candidat a president el galliner de l’extrema dreta francesa es va esvalotar i no ha parat de rebre amenaces. Amb Anasse aprofundim una mica més però, també, en el seu programa entre d’altres qüestions d’interés. De les seves respostes es desprén la tradició trotskista de la qual prové, de la qual provenim i tot plegat queda plasmat en aquesta entrevista que estàs a punt de llegir.

Quina és la situació social a França després de la pandèmia?

La situació política a França és bastant difícil. No se sap si hem superat totalment la crisi sanitària. A Europa hi ha una nova onada de la Covid-19 molt pròxima, amb un probable confinament de la població "no vaccinada", com ells diuen. Intenten dur a terme, una vegada més, un arsenal autoritari repressiu entre els que no estan vaccinats, en lloc de fer el que nosaltres reivindiquem, una pedagogia sobre els vaccins per a convèncer de la vaccinació.

A França hem vist de manera embrionària, algunes lluites obreres que s’han dut a terme en qüestions com el salari o les condicions de treball, especialment en els transports públics i altres serveis. Però no estem encara al nivell del que s’està vivint als Estats Units actualment amb les onades de vagues immenses, etc.

Panoràmica de l’assistència al míting d’Anasse Kazib. @IsabelCruzSM

Però, en qualsevol cas, veiem cristal·litzar un abans i un després amb la pandèmia. La veritat és que amb l’augment del preu de l’energia i del gas, de la benzina i dels productes de primera necessitat, hi ha una possibilitat que enfront de la crisi social sorgeixi una nova emergència com ho van ser els armilles grogues. I nosaltres esperem que això pugui ser combinat amb el moviment obrer, la joventut i els barris populars.

Perquè Anasse Kazib pugui ser candidat a les presidencials ha de passar un primer tall electoral anti-democràtic. En què consisteix?

El procés anti-democràtic de les eleccions presidencials resideix en que per a poder presentar-se fa falta aconseguir 500 signatures d’alcaldes municipals que puguin apadrinar-nos. I perquè és anti-democràtic? Perquè, d’una banda, el fet de ser una petita organització com la nostra, tot i que tenim molta ambició per aconseguir-ho, ens requereix molta energia. Quan no estem a la feina, o participant de la lluita de classes i en les mobilitzacions, estem anant a buscar aquests padrinatges.

I d’altra banda, també és anti-democràtic en el sentit que els alcaldes amb els quals parlem tenen molta pressió del sistema per a poder apadrinar a un candidat com jo. És a dir, que si demà apadrinen un obrer d’orígens immigrants, i a més troskista, això pot tornar-se contra ells. És per això que el govern d’Emanuel Macron s’ha afanyat a fer una reforma institucional en la que la signatura dels alcaldes sigui pública i apareix en el butlletí oficial de l’estat, i això, els alcaldes ho saben. És a dir, tenen por, especialment per les subvencions, tenen por què es torni contra ells en les pròximes eleccions. Per exemple, un alcalde del nord de França, que és sindicalista de la CGT, va dir que "jo adoro a Anasse Kazib, m’agrada molt el que fa, conec el seu programa, però no li donaré la meva signatura perquè si ho faig, Xavier Bertrand, que és un polític burgès i president de la regió del nord de França, em tallarà les subvencions per a refer els carrers a la nostra ciutat". Tenim aquest tipus de pressions que fan que els alcaldes no m’apadrinin, i fins i tot que no apadrinin a cap candidat perquè no es torni contra ells.

Després del teu primer míting, l’extrema dreta francesa va començar a atacar-te. Hi ha un discurs d’extrema dreta que està penetrant en la societat?

Si, hi ha una ofensiva reaccionària cada vegada més important. No és d’estranyar que Éric Zemmour augmenti en les enquestes i en les intencions de vot gairebé un 17%. Però per a nosaltres, com a marxistes, és també el reflex d’aquesta crisi profunda del sistema polític, com diria Antonio Gramsci sobre la teorització de la crisi orgànica entre l’esquerra i la dreta.

Jo cito sovint un article del Financial Times que deia que la crisi, tal com la coneixem, econòmica i sanitària, podria donar pas a Hitler o a Lenin, i nosaltres esperem, com a marxistes, que sigui més aviat Lenin que Hitler. No és estrany que persones com Zemmour, amb una radicalitat, un discurs reaccionari, racista, islamòfob, anti immigrants, etc, ressorgeixin en aquest moment. Però hem de prendre’ns-ho com és, no fa falta tampoc considerar que el feixisme està a les nostres portes i que la classe treballadora està totalment desarmada. Sinó al contrari, enfront d’aquest augment de l’extrema dreta, la meva candidatura pot lluitar contra això. Amb un discurs cap a la unitat de la nostra classe, la unitat dels explotats i dels oprimits enfront d’aquest discurs que, a més de reaccionari i xenòfob, és també, i sobretot, un discurs burgès, anti obrer, anti immigrant, etc.

Nosaltres en aquesta candidatura presidencial diem que les amenaces de l’extrema dreta, els insults, etc, són també el reflex de la inquietud de l’ala més reaccionària d’aquesta burgesia enfront de la meva candidatura. Perquè saben molt bé que tenir un candidat que sigui obrer i d’origen immigrant serà una denúncia contra una potència imperialista com és França, amb el suport a Israel, la intervenció militar a l’Afganistan, amb tot el paper que ha jugat en el seu passat colonial, a Àfrica o el Magreb, etc. És per això que l’extrema dreta ens intenta ficar pressió, però no ens deixem intimidar, al contrari, això ens dóna més moral, més força i determinació per a lluitar contra ells.

En quina situació es troba l’extrema esquerra francesa?

Per a l’extrema esquerra francesa la situació és difícil, està dividida. Nosaltres diem que estaríem disposats a participar d’unes primeres eleccions de l’extrema esquerra per a portar endavant una candidatura revolucionària el més lluny possible en aquesta campanya. Però la realitat és que l’extrema esquerra que es reivindica del mandelisme ha deixat passar els últims cinc anys de lluita previs a la pandèmia. I al contrari, l’emergència de Révolution Permanente avui, que està fora de l’NPA, és la d’intentar encarnar una nova tradició revolucionària a França. Una tradició que no tingui por de parlar de comunisme, que no tingui por de parlar de revolució, que no té por de parlar d’alçaments, de presa de poder, de democràcia obrera, etc.

Volem parlar d’aquestes qüestions i d’altres que ens toquen enormement, com per exemple l’estratègia de la centralitat de la classe obrera, de posar en el centre la classe obrera, perquè prengui la veu del conjunt de la humanitat. En aquest míting hi ha hagut camarades que han parlat de feminisme, de drets LGTBI, parlem també d’ecologia, d’anti-racisme, d’anti-imperialisme... i considerem que la classe obrera ha d’estar en el centre de totes aquestes lluites. En els mitjans de comunicació burgesos, que no estan habituats a que l’esquerra revolucionària encarni un discurs d’unitat de classe i de centralitat de la classe en totes les lluites, diuen que Anasse Kazib és el marxista que s’ajunta amb els activistes decolonials. Perquè per a ells el marxisme és el sindicalista blanc que lluita contra una reforma. No és aquell que lluita contra les opressions i les desigualtats racials, per a ells això no és marxisme.

Anasse Kazib en un moment de la seva intervenció en el míting. @IsabelCruzSM

Nosaltres, estem orgullosos de dir que el marxisme mai ha estat del costat dels opressors, però sempre ha estat del costat dels oprimits. I estem orgullosos de dur a terme un marxisme que és la continuïtat de Lenin i Trotsky, per a portar fins al final la necessitat de la unitat de la nostra classe, sense distinció de sexe o raça, però amb la lògica de lluitar contra un enemic comú que ens explota i que ens oprimeix.

A l’Estat espanyol el neo-reformisme governa amb la social-democràcia del PSOE amb polítiques que podrien ser les mateixes que les de la dreta. Creus que això pot obrir les portes a l’extrema dreta?

Com a marxistes considerem que si l’extrema dreta està creixent, hem de preparar-nos per a lluitar contra la seva arribada i no dir que “si no voteu per mi m’allunyo de la política i marxo a llegir llibres”, com va fer Pablo Iglesias. Crec que és totalment irresponsable i mostra el que són l’esquerra i el reformisme institucional. Si no mantenen el seu lloc dins d’aquesta democràcia burguesa abandonen a la classe obrera davant l’extrema dreta. Però, veient les importants vagues del metall a Cadis, animo a tots els camarades a lluitar, a autoorganitzar-se i rebelar-se.

Desitjo profundament als meus germans del CRT que puguin construir-se, i que puguin, a través d’aquesta campanya demostrar que el trotskisme està més viu i preparat que mai. De la mateixa forma, des de la meva candidatura vull mostrar l’orgull de veure camarades com Nicolás del Caño, Myriam Bregman o Alejandro Vilca a Argentina, que mostren fins quin punt el trotskisme, a dia d’avui, arriba a irrompre en l’escena per a posar dempeus la unitat de la nostra classe, la unitat del nostre camp social, dels treballadors i les treballadores, la joventut i els precaris, per a fer-li front al capitalisme. Sinó no hi haurà res per a combatre enfront la misèria, el racisme o la violència dels seus discursos.

Quin programa proposa Anasse Kazib i Révolution Permanente?

No busquem governar aquest sistema polític burgés, però el nostre programa combina dos aspectes: la qüestió de la lògica revolucionària, de la necessitat d’una ruptura amb el sistema capitalista, definir notablement a la classe dominant i la lògica que duu a terme la burgesia a tots els nivells, ja sigui el patriarcat, el sistema capitalista o el racisme d’estat. Però també combinat amb un programa d’urgència en relació a la situació actual. Considerem que hauríem d’indexar els salaris sobre la inflació i que el conjunt dels salaris augmenti 300 euros en relació amb la transició ecològica. I això només pot fer-se sota control obrer, planificació i l’expropiació dels grans grups capitalistes energètics com Total, EDF, etc.

Denunciem també la violència policial. Per exemple, l’empresonament del nostre company Georges Ibrahim Abdallah, militante de la causa palestina y libanesa que porta 38 anys a presó.

Quina opinió et mereixen els resultats electorals del FIT-U a Argentina?

Les eleccions del FIT-U demostren la importància de poder tenir un front de l’esquerra revolucionària. Crec que és la demostració que hi ha la possibilitat que, encara que no tots compartim la mateixa línia programàtica, podem entendre’ns en un front comú per a les eleccions, crec que aquesta és la primera i més important lliçó.

Per altra banda, quan veiem camarades obrers com Alejandro Vilca, queda demostrat que pot haver-hi una política feta per les classes populars, els explotats i els oprimits. És primordial mostrar que no només existeix la política burgesa del sistema capitalista i que, a més, dins d’aquest mateix sistema estem demostrant de manera embrionària que un obrer dins del congrés burgès és capaç de fer mal a la burgesia. La nostra existència ve a demostrar els interessos de classe que defensa la burgesia i que nosaltres som capaços de fer-ho millor i de mostrar que podem fer política quan la mateixa burgesia desitja la nostra desaparició.

Traducció del francés per Leire Izargorri i Miquel Llatjós