http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
DEBAT INTERNACIONAL
L’esquerra anticapitalista argentina que es planta davant l’extrema dreta
Josefina L. Martínez

L’Argentina s’encamina a les eleccions legislatives del 14 de novembre amb una inflació altíssima, rècord de pobresa i una gran polarització política, per dreta i per esquerra. El Frente de Izquierda y de los Trabajadores Unidad es troba a les portes d’una elecció històrica, expressant des de l’esquerra el descontentament amb el govern peronista d’Alberto Fernández. Un important exemple a seguir des de l’esquerra a escala internacional.

Ver online

"L’extrema dreta s’obre pas en el Congrés argentí amb atacs a la ’casta política’" podia llegir-se aquest diumenge en el periòdic El País. Una foto en pantalla completa mostra a Javier Milei, posant en un escenari com estrella de rock, amb el pèl regirat i vestit amb jaqueta de cuir. L’economista ultraliberal de cinquanta-un anys, a qui li agrada presentar-se com a amic de VOX a Espanya, agitava així als seus votants: "Si volen liberalisme, no triïn la còpia tronada, triïn el millor liberalisme, el de Libertad Avanza". I des de la tribuna li responien: "Llibertat, Carall". Els simpatitzants de Milei portaven xapes amb les sigles LGTBI. Sorpresos? Espereu. El que deien era LGTB: Llibertat, Guns, Bolsonaro i Trump.

Els mitjans espanyols van escrivint sobre el nou "fenomen" de la política argentina, aquesta extrema dreta llibertària (ultraliberal) que s’emparenta amb l’alt-rigth nord-americana i les extremes dretes europees. Milei va obtenir un 13% en les PAS de setembre (Primàries Obertes Simultànies i Obligatòries, on es dirimeixen els candidats de cada partit entre tots els votants).

No obstant això, mentre que la seva força es concentra en la capital del país, hi ha una altra dada que hauria de tenir un impacte fins i tot major. L’esquerra anticapitalista argentina representada en el FIT-U (Frente de Izquierda y de los Trabajadores – Unidad) es va transformar en la tercera força en l’àmbit nacional, amb un rècord de vots del 23% a la província de Jujuy, en el nord del país, i amb barems per sobre del 10% en diverses localitats. El FITU és una aliança polític electoral de l’extrema esquerra argentina que ajunta a les principals forces de l’esquerra trotskista: el Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS) - impulsora de la xarxa internacional L’Esquerra Diari-, el Partido Obrero (PO), Izquierda Socialista (IS) i el Movimiento Socialista de los Trabajadores (MST).

En les últimes eleccions, aquest front ha capitalitzat una part del descontentament amb el govern peronista d’Alberto Fernández, enmig d’una gran crisi social i econòmica. Un govern que es presenta com a "progressista" i que va guanyar les eleccions amb la promesa d’acabar amb els ajustos del govern anterior, però que aplica polítiques a favor dels capitalistes argentins i internacionals. Per donar un exemple molt sentit, enmig de la pandèmia milions de persones es van quedar sense rebre l’escàs ingrés d’emergència, i al mateix temps es va imposar un dur ajust fiscal per a continuar pagant el deute extern a l’FMI. "Decepció", "empipament", diuen els que ho van votar, però ja no tornaran a fer-ho.

Aquest dissabte, mentre Javier Milei tancava el seu acte homòfob i reaccionari al Parc Lezama, a una altra punta de la ciutat es desenvolupava una multitudinària marxa de l’Orgull LGTBI. Allí, peu de carrer al costat de milers d’activistes, estava Myriam Bregman, candidata del PTS en el FITU a diputada per la Ciutat de Buenos Aires. La "russa" Bregman va aprofitar la presència dels mitjans per a reclamar per l’aparició amb vida de Tehuel, unx jove trans que va desaparèixer fa set mesos. A més, va exigir que s’implementi d’una vegada el Contingent Laboral Trans, ja que, si bé figura en el paper, no s’està aplicant ni tan sols en les contractacions de l’Estat. També va assegurar que és una misèria el pressupost que s’assigna per a l’Educació Sexual Integral mentre que es gasten enormes sumes a mantenir a l’Església.

I mentre diversos mitjans li demanaven entrevistes, desenes de joves s’acostaven per a fer-se fotos amb qui va deixar knockout a Milei en el debat dels candidats en TV fa dues setmanes.

"Milei parla de la casta, però va ser assessor del genocida Bussi [un militar de la dictadura argentina, responsable de crims de lesa humanitat]; està amb els fatxes de Vox a Espanya que defensen la monarquia. Idees més ràncies no s’aconsegueixen", el va increpar Bregman en aquest debat. I va agregar que "quan Milei parla contra la casta ho fa per a distreure, per a ocultar al poder econòmic del qual és treballador. Cap de les tres forces [en referència a Milei, a la dreta tradicional i al peronisme] es vol ficar de debò amb el poder econòmic, perquè aquí està el veritable poder del país". Milei va quedar desdibuixat i Bregman ho va rematar: "Coneixes la Teoria de McDonald’s? Ets l’empleat del mes de les multinacionals".

Myriam Bregman no és l’única que ve trepitjant el tauler als polítics de la casta. Mil cinc-cents quilòmetres cap al nord, a la frontera amb Bolívia, es troba la província de Jujuy, on és majoritària una població treballadora amb fortes arrels als pobles originaris. En aquesta regió empobrida, entre valls i fetes fallides, hi ha una cosa nova que es cou des de baix. Alejandro Vilca, un treballador recol·lector de residus, de procedència "colla", va trencar tots els esquemes al setembre, quan va obtenir el 23% dels vots per al Frente de Izquerda. Amb aquest resultat, es va transformar en un perill per als dos partits tradicionals que es reparteixen el poder provincial en un règim caciquil: radicals i peronistes. Vilca ja va ser elegit diputat provincial i pot ser el tercer diputat de la província en el Congrés Nacional si repeteix els resultats de les primàries. Des de l’esquerra alerten contra les maniobres fraudulentes que s’estarien preparant en contra seva. Gerardo Morales, l’actual governador, ha sortit a confrontar de ple amb ells, acusant Vilca de ser "antipàtria".

La campanya del FIT-U creix des de la base, amb famílies treballadores senceres que convencen als seus veïns de fer costat a Vilca i que es proposen com a fiscals a les escoles on es vota diumenge que ve, per a assegurar-se que es compti fins a l’últim vot de l’esquerra.

"Fem una campanya a pulmó i enfrontem tant a l’oficialisme del Govern nacional -que impulsa la candidatura del Frente de Todos Jujeño - com al Govern de Gerardo Morales. Darrere de l’esquerra es demostra que es pot enfrontar als poderosos, que se’ls pot desafiar. Una gran elecció pot donar-los molt valor i força als treballadors, per a poder sortir a barallar pels seus reclams, a vegades postergats", assegura Vilca.

"Que siguem tots treballadors és una de les qüestions que més empatia crea. Ser d’una mateixa classe. Ens estem enfrontant contra el bipartidisme d’una casta de polítics que viuen com a rics, governen per als rics. O que són rics i empresaris. Ja excedeix una qüestió dels partits, si no ja és una qüestió de classe. Llavors això és bastant profund".

Un fenomen profund

Els resultats de les PAS van ser una derrota important per l’oficialisme d’Alberto Fernández i Cristina Kirchner. I encara que això va afavorir a l’oposició de dreta, les dues grans coalicions del règim polític (la coalició peronista i la dreta) travessen rellevants crisis internes. El context econòmic i social a l’Argentina és crític, amb una inflació que ronda el 40% i salaris estancats. El govern no va prendre mesures de fons per a revertir aquesta situació, en un país amb 19 milions de persones en nivells de pobresa que tenen dificultats per a accedir a aliments bàsics.

En aquest context, els partits que integren el Frente de Izquierda Unidad s’han guanyat "el reconeixement massiu al poble de treballador per posar el cos, per estar sempre presents en cada lluita, sent conseqüents amb el nostre programa" assenyalen en aquest article.

A la província de Buenos Aires, Nicolás del CAño del PTS ve sostenint una campanya militant i de base, al costat de sectors de treballadors en lluita, fent costat a les dones que van ocupar terres per a viure, al costat dels treballadors ferroviaris que s’enfronten a la burocràcia sindical, fent costat als joves precaris i denunciant les polítiques repressives del govern. I es troba amb el mateix que els seus companys: en tots costats creix la simpatia cap a l’esquerra. El més profund és que hi ha sectors obrers, molt precaris, que tota la vida van votar al peronisme, i que ara canvien el seu vot cap a l’esquerra trotskista.

"Nicolás del Caño i Myriam Bregman són els rostres més visibles per a milions d’una esquerra que va conquistar representació en el Congrés des de 2013 i es va renovar des del 2015, profundament compromesa amb la classe treballadora, les dones i la joventut, una esquerra que enfronta l’ajust i a l’FMI, que defensa la lluita socialista per un govern de les i els treballadors sense sotmetre’s a la gestió d’aquest capitalisme decadent ni a la desmoralització producte de les derrotes de les últimes dècades. Alejandro Vilca a Jujuy, Raúl Godoy aNeuquén, Claudio Dellecarbonara a l’AMBA, són referents obrers que han conquistat amplíssim reconeixement a les seves províncies o regions i es projecten a escala nacional."

Una alternativa d’esquerra enfront del "mal menor"

Quan el peronista Alberto Fernández va guanyar les eleccions, es va recolzar en la idea del "mal menor" contra la dreta de Mauricio Macri (un empresari liberal que va ser president de la Nació entre 2015 i 2019). No obstant això, després de dos anys de govern peronista, va quedar clar que el rebuig a la dreta no era suficient per a generar una base social i electoral sòlida. La pandèmia va colpejar més als més pobres, el govern va incomplir totes les promeses de campanya i el poble treballador continua carregant amb les conseqüències d’anys d’ajustos i crisi econòmica.

Aquest tipus de campanya basada en la idea del "mal menor" contra la dreta no ens resulta estranya en l’Estat espanyol –igual que ocorre en moltes altres latituds–. Així intenten justificar des d’Unidas Podemos el fet de continuar "empassant porqueria" en el govern juntament amb els social-liberals del PSOE. Una vegada i una altra, repeteixen el mateix dogma: "no podem fer res", "no dóna la correlació de forces", però "pitjor estaríem amb la dreta". Pretenen que els treballadors i treballadores, els joves i les dones es conformin amb les engrunes de canvis cosmètics perquè res canviï, mentre venen el conte que són l’únic mur de contenció enfront de la dreta.

La realitat és molt diferent, com hem vist al llarg de la història i avui es torna a comprovar. Quan els "progressistes" no fan res per a revertir els ajustos al poble treballador, quan no toquen els interessos dels poderosos i mantenen l’essencial de les polítiques de la dreta, l’única cosa que aconsegueixen és obrir-li camí a aquesta dreta. I si la "relació de forces és desfavorable" és en primer lloc perquè ells van treballar perquè així fora, desactivant els moviments socials i les lluites obreres, amb la inestimable col·laboració de les burocràcies sindicals. Aquesta ha estat la dinàmica dels últims anys en l’Estat espanyol, però podríem assenyalar tendències similars en altres països. Als Estats Units, on el Partit Demòcrata ha actuat en el mateix sentit, a poc més d’un any de presidència de Biden, aquest ha sofert un dur revés electoral, mentre que s’ha recuperat el trumpisme.

Per això és tan important destacar la trajectòria i les lluites de l’esquerra anticapitalista argentina, que està aconseguint concentrar per esquerra una part d’aquest descontentament amb el govern d’Alberto Fernández. I per a créixer en influència, no rebaixa el seu programa. El FITU defensa en la campanya electoral un programa d’independència de classe, que qüestiona els guanys dels capitalistes. Això es va expressar en la proposta de reduir la jornada laboral sense reduir el salari –per a crear nous llocs de treball i combatre la desocupació–, així com altres mesures contra la crisi ambiental, pels drets de les dones i la joventut, el no pagament del deute extern i la ruptura amb l’FMI. Tot plantejat en la perspectiva de lluitar per un govern dels treballadors, oposat a les il·lusions de reformar el capitalisme. Com veiem, és una dinàmica oposada a la deriva que va seguir Unidas Podemos en l’Estat espanyol (des d’Unidas Podemos fan costat al govern d’Alberto Fernández) i altres grups que van ser part d’aquest projecte des de la seva fundació, com a Anticapitalistas. Unidas Podemos va passar de la denúncia a la casta, a ser part d’aquesta, transformant-se en els millors gestors del capitalisme des de l’Estat imperialista espanyol al costat del PSOE.

L’exemple del PTS en el Frente de Izquierda a l’Argentina mostra avui que enfront del conformisme d’una esquerra reformista que només busca adaptar-se als poders reals perquè "no dóna la relació de forces", és possible apostar per construir una cosa diferent. Una esquerra combativa i anticapitalista, dels treballadors i la joventut, amb un programa d’independència de classe. Una esquerra que intervé en les eleccions i en les lluites actuals no com a fi en si mateix, sinó com a manera de preparar-se per a intervenir en els pròxims ascensos de la lluita de classes, que és on es pot dirimir el futur.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic