Anticapitalistas sembla que està buscant el camí de retorn. Fa menys de 2 anys, al febrer de 2020, en un amigable vídeo de Teresa Rodríguez al costat de Pablo Iglesias, van anunciar una separació amistosa de Podemos. La mateixa Rodríguez és ara, en una recent entrevista al diari Público, la que obre la porta a una integració del projecte que impulsen “Adelante Andalucía”, en el front ampli que es disposa a encapçalar l’actual ministra de Treball, Yolanda Díaz.

Quines són les condicions que posa perquè aquest retrobament sigui possible? Posar fi a la participació d’Unidas Podemos en el govern central i l’assumpció de l’agenda social-liberal del PSOE? Una derogació completa de la reforma laboral en comptes de la reforma de la reforma que deixa intactes molts dels aspectes més lesius? Una retirada de la contrareforma universitària del ministre Castells? No, res tan ambiciós.

Rodríguez i Anticapitalistas es conformarien amb un encaix organitzatiu confederal entre “Adelante Andalucía”, Unidas Podemos i la resta de forces d’aquest front, que permetés a cadascuna “negociar pressupostos, legislació, i tenir un càrrec de portaveu propi com tenen els comuns”. Rodríguez ha recalcat que “qualsevol que respecti això, que estigui en el nostre espectre ideològic, i Yolanda hi està, podrà parlar amb nosaltres de tu a tu, tindrà en nosaltres un aliat, almenys, una taula on asseure’s i parlar”.

Aquesta mà estesa inclouria també a Más País, Compromís i altres forces reformistes regionals. L’ofereix també per a les pròximes eleccions andaluses, previstes per a finals de 2022. Encara que es queixa que de moment, el bloqueig del Partit Comunista d’Andalusia està impedint que avancin les negociacions.

Es desdiu per tant del que ha estat el principal argument amb el qual van justificar en 2020 la seva sortida de Podemos: la integració del partit que havien ajudat a fundar en 2014 en el govern de coalició amb el PSOE. Això, que sempre van presentar com una mera divergència tàctica, no tindria ara tanta importància. Rodríguez assegura que “ens sembla que havíem d’haver continuat construint aquest espai plural. Fins i tot si a ells els sembla que era possible un cogovern amb el PSOE, era possible conviure en el mateix projecte polític”.

Que els i les companyes ministres hagin estat i siguin part d’una resposta a la pandèmia que no va tocar un euro de la butxaca de grans empreses i fortunes, de l’enviament de l’Exèrcit a Ceuta, del manteniment de gairebé tota l’herència de reformes i ajustaments neo-liberals de la dècada passada, començant per la laboral a càrrec de la mateixa Díaz, o del mega rescat a l’IBEX35 amb el pla dels fons europeus, entre altres polítiques, no seria doncs cap problema perquè una formació que es diu anticapitalista els tingui com a companys de viatge.

Confirmen així que la gestió reformista de l’Estat capitalista s’ha convertit en la seva única perspectiva possible. Així ho fan des de 2015 a l’Ajuntament de Cadis. Així ho van expressar fins i tot amb la seva separació amistosa de Podemos, oposant-se a l’entrada en el govern però no a ser el seu soci parlamentari com ha fet el Bloco de Esquerda a Portugal amb nefastes conseqüències. Ara aspiren a ser part d’aquesta esquerra de gestió a cavall entre l’autonomia i el Congrés, prenent com a referència llistes regionalistes, no necessàriament d’esquerra, com Teruel Existe.

Es posen al capdavant de construir un projecte de caràcter andalusista, recalcant que volen “donar-li veu a Andalusia a tot arreu, en el Congrés també. Terolensos, navarresos... tenen veu pròpia i posen damunt de la taula els legítims interessos dels seus territoris. També volem això. No pot ser que tinguem 61 diputats en el Congrés que responguin als interessos de les seves seus centrals a Madrid, Gènova, Ferraz o Princesa. Necessitem que Andalusia tingui veu a Madrid”.

Una perspectiva regionalista, amb eix en una falsa comunitat d’interessos de tota Andalusia, deixant de costat que els grans problemes del camp, falta d’ocupació i pobresa tenen també responsables a Sevilla, Còrdova o Huelva. Es renuncia així a tota visió de construir una esquerra de classe, independent de les respectives burgesies regionals que, com l’andalusa, no són cap aliada per a regatejar “interessos legítims” per a la classe treballadora i els sectors populars andalusos.

Rodríguez i Anticapitalistas confirmen el seu abandonament total de construir algun projecte independent de l’esquerra reformista en el govern. Ho fan a més en nom de poder posar-li fre a la dreta i l’extrema dreta. Però obliden que els grans responsables de l’enfortiment del PP i Vox són les expectatives frustrades pel govern del PSOE al costat d’Unidas Podemos. La unitat de l’esquerra que es reivindica anticapitalista amb aquest reformisme en el poder, no suposa cap fre contra l’avanç de la dreta. Més aviat aplana encara més el camí, deixa tot l’espai de construir una alternativa lliure perquè la dreta populista campi a pler.

Construir una esquerra independent del govern “progressista”, i per tant dels partits que l’integren i aspiren a reeditar aquesta coalició, amb eix a desenvolupar la mobilització social per a enfrontar els seus pressupostos, les seves contrareformes universitàries, la seva no derogació de les reformes laborals, el “pensionazo” que prepara o el rescat milionari a l’IBEX35, és l’única manera d’enfortir una alternativa política i social capaç d’enfrontar aquestes polítiques, també de dretes, i als Casado i Abascal.

La ruptura amb Podemos d’Anticapitalistas podria haver estat un punt de partida per a fer un balanç sobre la fallida d’aquest projecte neo-reformista i la seva integració al règim. Si es tracta de tornar a reeditar quelcom similar, en un marc corregut encara més a la dreta, o si és hora de plantejar-se una esquerra radicalment diferent.

Anticapitalistas sembla disposada a repetir aquesta recent història. Al 2014 van ser peça clau per a la fundació i emergència de Podemos. Ara, almenys a Andalusia que és on tenen més pes com a organització, estarien disposats a contribuir a l’operació de represtigi i rellançament de Podemos després de la seva participació en el govern Sánchez.

És hora de plantejar-se una esquerra radicalment diferent. El camí és l’oposat al qual planteja Rodríguez. És hora d’almenys obrir el debat per a posar en peus una esquerra disposada a organitzar l’oposició al govern de coalició, desenvolupar la mobilització social i no la gestió “progre” de l’Estat imperialista espanyol, enfrontar a l’extrema dreta i lluitar així per un programa clarament antirègim i anticapitalista.