Simpàtic, graciós, parcial, una mica pillo, però just com les bàscules que fabriquen els seus empleats… així es presenta el Senyor Blanco un empresari d’una cinquantena d’anys sense molta més aspiració que la seva empresa creixi… pel bé de tots, clar. Tots? Sí, tots, “la meva gran família” com diria el Senyor Blanco, i els seus empleats?, “els meus fills, sou com els meus fills, els que no tinc, encara que clar, a vegades un ha de renunciar a alguna cosa pel bé comú de tota la família”.

Després del seu speech inicial la imatge canvia. Ara sí, passats pocs minuts comencem a veure al Senyor Blanco com el que és, mentider, manipulador, cínic, masclista, imparcial, però continua sent just o almenys ell està convençut d’això. Perquè, al cap i a la fi, no era que el fi justifica els mitjans?

Tot un debat, però… continuem parlant de la peli? Si, Fernando León de Aranoa no defrauda i a manera de comèdia negra ens presenta aquest gran debat. Aquí El buen patrón supera l’entreteniment, que amb l’actuació de Bardem està assegurat, per a plantejar-nos una reflexió: la relació entre els mitjans i els fins i la universalitat dels valors morals.

Aviat intuïm la naturalesa de classe sota la qual operen les lleis morals que guien al Senyor Blanco en la seva tenacitat per defensar el que ell identifica com el bé comú que no és més que el seu interès individual, en el seu cas, el del patró. Arribats a aquest punt podem intuir que els fins que persegueix el nostre protagonista no són en benefici de tots. Però… potser la moral i valors que defensa aquest “bon patró” no serveixen també per a la seva dona, per als seus amics i per als seus empleats? Bé, potser és el moment de trencar tòpics. No existeix una moral universal, la moral no escapa dels interessos de classe i en aquest cas el títol de la pel·lícula ja tanca aquesta contradicció. Pot existir un bon patró? Sí, des del punt de vista de la burgesia clar que sí. Ara bé, si preguntem als empleats del Senyor Blanco potser el títol de la pel·lícula hagués estat un altre.

Aquí està l’essència del pillo Senyor Blanco, per a aconseguir els seus veritables fins ha d’ocultar el seu domini amb l’engany i la mentida i com més es tiba la situació, més recorre a això. Els mitjans estan interrelacionats amb els fins i és clar que en el camp burgès tot està mediat per l’engany. A més veiem com l’actitud, maniobres i enganys cap als treballadors adquireixen un to diferent en funció del punt de tensió en la relació de classe que es dóna amb cadascun d’ells. D’aquesta manera trobem petites dosis de lluita de classes, això sí, expressades de diferents maneres, que ningú esperi una peli de piquets i barricades.

La lluita de classes també es lliura en el terreny de la moral i en Bàscules Blanco, l’empresa del nostre protagonista, és una batalla del dia a dia. Per això el Senyor Blanco no dubte a atacar als treballadors en el pla de l’ètica i els valors suposadament universals per a aconseguir els seus interessos. Tot un cínic paternalista que fa gala de la doble moral que es recolza en un “ciment moral” funcional als seus interessos.

Una història d’explotació laboral, doble moral i cinisme. Mesquina moral burgesa en estat pur.