L’educació és el terreny on millor es poden contrastar els programes ideològics de les diferents forces polítiques. Ho vam veure amb les declaracions neoliberals d’Ayuso, quan va dir que un sistema educatiu públic no era sostenible i no podia «regalar-se» l’educació. Ho veiem quan cada nou govern del PSOE, com l’actual, pretén gestos progressistes concedint programes d’estudis amb sensibilitat d’esquerra sense augmentar el PIB dedicat a educació. Ho vam veure quan "Abogados Cristianos" van forçar la retirada de llibres LGTBI. I ho veiem avui quan el Tribunal Constitucional, de la mà d’un dels nous candidats de la institució, Ricardo Enríquez, accepta un esborrany de Vox per a tornar a finançar col·legis privats i concertats que segreguen per sexe a l’alumnat.

Aquest esborrany ataca a la nova i vigent llei educativa, la Lomloe (Llei Celáa). Aquesta nova modificació de la LOE, lluny de ser nova i progressista, és una tornada a les lleis educatives prèvies a la Llei Wert, la reforma del PP del primer govern de Rajoy. En aquest sentit, Celáa va defensar com a progressista una continuació de les polítiques que van beneficiar a la concertada, i que van minvar la qualitat dels col·legis públics darrere dels beneficis dels privats.

Deixant això de costat, un d’aquests «gestos progressistes» dels quals parlàvem està recollit en una disposició que estableix que cap centre que segregués als alumnes per sexe podria tenir cap mena de concert, o subvenció econòmica, amb l’Estat.

Aquesta clàusula afecta només a una petita part dels col·legis privats (no arriben a 90 els centres que segreguen en tot l’Estat), la immensa majoria pertanyents a l’Opus Dei. Això no ha impedit que, com va ocórrer a penes va ser anunciada la Lomloe, hagi generat una gran resposta dels sectors més conservadors.

Amb Vox al capdavant, s’ha criticat la mesura com un pas per a coartar la llibertat dels pares i dels col·legis per a configurar els seus programes. Segons aquests centres, és tirànic que l’Estat no financi un col·legi per motius ideològics, sent el seu programa condició per a rebre les subvencions. Per part seva, Vox ha assenyalat que condicionar així els centres és privar a les famílies de la llibertat de triar la «ideologia religiosa i moral». Per a ells és una discriminació que situa la Llei Celáa fora del marc constitucional.

Obviant que Vox branda la llibertat cada vegada que aquesta condueix fora de la família tradicional, patriarcal i heteronormativa; que només aixequen la veu quan perillen els beneficis de les empreses privades a pesar que l’educació pública requereix més recursos dels que actualment es presten (recordem les pèrdues produïdes per les retallades). De fet la història es repeteix, i és que el TC ja va tombar diverses propostes per a evitar la segregació escolar durant el procés d’aprovació de la Llei Wert.

La denúncia no s’ha quedat aquí, i ha arribat a l’alt tribunal. L’esborrany del Tribunal Constitucional (TC) calca el programa de Vox i ataca al Govern, al qual acusa de manera subreptícia, de pretendre prendre el tipus de programa educatiu com a requisit per a rebre les ajudes de l’Estat. Per al TC, la segregació per sexe és un dret de llibertat i no una discriminació masclista sense fonaments pedagògics de cap classe.

Aquest moviment del TC demostra dues coses: la primera, que existeix un enfrontament institucional patent. Aquesta resolució del TC és una clara representació de com l’Estat capitalista, amb tota la seva armadura ideològica, impedirà per tots els mitjans qualsevol política mínimament progressista que no s’imposi per la força del carrer. Malgrat els laments exagerats que es dóna el Govern de PSOE i UP, el Constitucional li ho ha deixat clar: jugueu a ser d’esquerres mentre no toqueu els beneficis capitalistes, amb la qual cosa òbviament no tenen cap problema. D’igual manera, ha evidenciat el perfil ideològic del poder judicial, que no es maquilla a l’hora de demostrar que és el guardià dels «bons valors» conservadors.

Aquest xoc entre institucions, a més de demostrar la veritable cara del Govern i desemmascarar les quimeres que predica el neorreformisme, demostra l’absoluta col·laboració entre la judicatura amb les elits econòmiques de l’Estat Espanyol. Respecte a aquesta qüestió, s’ha vist de manera palpable a Catalunya. La Generalitat, sota l’ala de la Llei Celáa, va pretendre deixar de finançar els centres de l’Opus que segregaven als alumnes.

La resposta no va venir per part dels col·legis, sinó del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, qui va obligar, no sols a respectar el concert sinó ampliar-lo a sis anys per a garantir (enfront de possibles temptatives per part del Govern) els beneficis de la privada. Per a això, es va esgrimir que això provocaria la fallida dels col·legis, afectant els alumnes. No cal dir que, per al Tribunal Superior de Justícia, el guany i el cinisme valen més que l’educació.

El Tribunal Constitucional no és menys i, de fet, és una previsió del que serà en el futur. El Constitucional està en un actual procés de renovació dels càrrecs. Enríquez es disposa a entrar com a membre amb una bona carta de presentació, sumant-se a l’ala conservadora del Tribunal, encapçalat pel seu president i la vicepresidenta Encarnación Roca, declarada simpatitzant de Vox. Aquest nomenament i el caire cada vegada més conservador de la institució preconitza una major esquerda entre diferents ales del Règim i un nou bastió per a l’extrema dreta per a dur a terme, encara que sigui indirectament, les seves polítiques, en aquest cas, educatives.

Quina perspectiva li queda a l’escola pública quan el Govern és impotent i les institucions judicials estan predisposades a cedir els drets per a lucre dels capitalistes? Una perspectiva que inclogui l’organització i la lluita en els centres. No podem esperar canvis provinents dels passadissos del Congrés o de la bona voluntat dels jutges, els quals no dubten a fer dels col·legis penitencieries educatives amb programes proto franquistes.

El marc constitucional funciona més com una legitimació per a protegir els interessis capitalistes que com una carta de drets per a la majoria. Aquesta connivència entre institucions i empreses, que promouen programes educatius conservadors i reaccionaris, només pot ser combatuda des dels carrers. Només la classe obrera organitzada pot acabar amb els concerts que sagnen a l’Estat i imposar una educació pública, gratuïta, científica, igualitària i de qualitat feta a la seva mesura, a la mesura de la majoria treballadora.